A l’amic Joan Barril

20141215_JoanBarrilDissabte entre les sis i set del matí a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona ens va deixar en Joan Barril, l’escriptor, el periodista i moltes coses més…, però per a mi, sobretot, l’amic. No recordo els anys que feia que el coneixia! Si que sé que en fa més de vint i cinc que havia travat amb ell una relació que va anar enfortint amb el temps la nostra amistat. Tractant-se d’ell, això no era difícil. La seva immensa generositat permetia obrir de bat a bar les portes del seu gran cor. Sé que se n’ha anat massa aviat. Era de la meva quinta. Si la memòria no em traeix, ell havia nascut al gener, un parell de mesos abans que jo. Tots dos, l’any 1952, com en Xavier Bru de Sala, un altre bon i comú amic.

En Joan era un escriptor que seduïa amb la seva paraula, però per sobre de tot era una persona que atreia per la seva vitalitat profundament humanista. No era un persona religiosa, però va ser sempre capaç de parlar i d’entendre profundament la fe dels seus amics. En l’exercici de la seva professió transmetia pau. Les seves paraules, a banda de sàvies -com savi era ell-, traspuaven a tot hora un intens esperit de tranquil·litat. La pressa no formava part del seu ADN. A l’hora de compartir estovalles la sobretaula s’allargava pacientment, i no cal dir-ho si alhora tenia entre mans un bon cigar o una bona copa. La paraula era la seva passió i la feia lliscar en el temps com si ja fos conscient que en tindria menys del que li correspondria per la seva joventut.

Ahir diumenge se li va tributar un homenatge al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, ple de gom a gom. Va ser un a reveure, un acte emotiu. En Joan Manuel Serrat el va tancar amb la seva poètica veu. Com que no acabava d’arribar, improvisadament, sense música -a pèl com diríem a Alcampell-, la també amiga comuna, Marina Rosell, es va apropar al fèretre d’en Joan i ens va emocionar amb la seva dolça, intensa i ferma veu amb una cançó de comiat. Al llarg de tot l’acte em venien a la memòria instants compartits amb en Barril. A la gola se’m feia un nus difícil de desfer. Als ulls els llagrimalls feien brollar petites mostres de ràbia per l’acomiadament d’un amic que, com he dit abans, se n’ha anat abans d’hora.

Sempre, però, em quedarà l’enorme tresor de tot el que em va donar. En un temps en el qual no és fàcil que una persona es mulli per una altra, ell es va comprometre públicament a favor de la meva candidatura a Corts Generals. No pensava exactament el mateix que jo. Em direu que això és normal perquè Déu ens ha fet a tots diferents. Sí, és cert. No va ser l’únic. D’altres, com el ja esmentat Bru de Sala, també ho van fer. Ho havia fet l’historiador Josep Benet. Amb totes ells i amb graus diferents hi havia distàncies ideològiques. Per la seva actitud, en Barril va ser condemnat pel tribunal d’Inquisició progressista. Que caram feia un home d’esquerres donant suport a en Duran! Ell va reaccionar amb la mateixa tranquil·litat amb la qual conduïa la seva vida, tranquil·litat que mai va estar renyida amb la improvisació i la picardia. Es va fer militant d’Unió i va enfortir la nostra relació personal.

Aquest era en Joan Barril, un amic. Un captivador. Una persona que de cada minut de la seva existència en va treure hores de vida. Una persona de la qual molta gent enyorarà la seva veu, la seva pau interior, la seva paraula, la seva amistat. Jo seré una d’aquestes persones.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
6 Comentaris

Rajoy, Posada i Catalunya

20141206_Rajoy_Posada_diaConstitucioAmb motiu de la commemoració del dia que es va aprovar la Constitució, cada any s’organitza una recepció al Congrés de Diputats. No hi he assistit mai, però no pas per disconformitat amb un text que vaig votar i que considero que valdria la pena actualitzar en alguns aspectes. No molts! La raó de la meva absència no té res a veure amb l’actual decepció i desafecció sobre la política de les institucions de l’Estat en relació a Catalunya, que comparteixo. No, no és per això, entre altres raons perquè crec que la responsable no n’és la Constitució, sinó l’apropiació indeguda que els governs de l’Estat n’han fet i en fan fins i tots els  que mai van acceptar el títol VIII sobre les autonomies, com és el cas de Rajoy. I no cal dir que alguns, com Aznar, fins i tot van demanar públicament el vot en contra del conjunt de la Carta Magna.

La raó per la qual mai no hi he anat és doble. En primer lloc, perquè acostumo a passar tant com puc de les recepcions. També ho faig a casa nostra amb motiu de la Diada Nacional, i a l’estranger quan vaig de visites oficials o de partit. Reconec que sóc una mica atípic, i si voleu rar. Què hi farem! És un dels molts defectes que tinc. El segon motiu pel qual no hi he anat mai és per respecte a un dels articles de la pròpia Constitució, concretament, l’article 39 quan parla de protecció de la família. Sí, prefereixo dedicar els tres o quatre dies a estar amb tota la família. Però dit això, és obvi que el títol d’aquest apunt intueix alguna reflexió diferent.

Certament, amb motiu de la recepció d’aquest any, hom s’ha referit a la demanda d’una part molt important de la societat catalana. Obvio que el líder del PSOE va esmentar la seva proposta de reforma constitucional. D’això també n’he parlat a la darrera carta web que podeu llegir a www.unio.cat. El que m’interessa destacar són els missatges del president del govern, Mariano Rajoy, i del president del Congrés de Diputats, Jesús Posada, tots dos del mateix partit. Però tots dos van dir coses molt diferents i, sobretot, amb tonalitats i actituds molt oposades entre si.

Així mentre Rajoy, més enllà de rebutjar el diàleg sobre la reforma constitucional, va considerar que no podia o que era molt difícil parlar amb el president de la Generalitat i alhora va continuar sense fer cap proposta alternativa a quantes es puguin fer des de Catalunya, el president Posada va entonar lletra i musica diferent. Va demanar més diàleg i debat sobre Catalunya. I va situar, a més, el marc de les Corts per parlar, per debatre i per escoltar fins a l’extenuació per arribar a acords i consensos.

És a dir, Rajoy no vol parlar ni amb Mas, no vol que el Congrés dialogui sobre una possible reforma constitucional -tot i compartir amb ell que no necessàriament pugui suposar una solució per a Catalunya-, ni té proposta alguna a fer. Es limita a defensar la unitat d’Espanya tal com li diu Arriola perquè això li dóna vots arreu d’ Espanya. Catalunya no importa. Ja sap que el PP ho té perdut. Un desastre!

No cal dir -i assumeixo el risc de no fer cap favor al president Posada- que aplaudeixo la seva actitud. I tothom haurà entès una vegada més que considero nefasta la del president Rajoy.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

El sant Pare al Parlament Europeu

20141127_Papa_Estrasburg_fotoAPAbans d’ahir, el sant Pare Francesc va visitar el Parlament Europeu un quart de segle després de la visita que va fer Joan Pau II. Vull destacar tres passatges del seu discurs davant la Cambra. El primer, quan remarca que en el centre de l’ambiciós projecte de construcció europea per part dels fundadors -tots democratacristians- s’hi trobava la confiança en l’home com a persona dotada d’una dignitat transcendent. Dignitat humana enfront les múltiples violències i discriminacions que malauradament tampoc no han mancat a Europa al llarg dels segles.

Transcric un paràgraf de la seva intervenció: “Efectivament, quina dignitat existeix quan falta la possibilitat d’expressar lliurement el propi pensament o de professar sense constricció la pròpia fe religiosa? Quina dignitat és possible sense un marc jurídic clar, que limiti el domini de la força i faci prevaldre la llei sobre la tirania del poder? Quina dignitat pot tenir un home o una dona quan és objecte de tot tipus de discriminació? Quina dignitat pot trobar una persona que no té res per menjar o el mínim necessari per viure o, encara pitjor, el treball que atorga la dignitat? Només canviant els paradigmes de la política podrem donar respostes positives”.

El sant Pare va parlar també d’una Europa vella que ja no és fèrtil ni viva i que des de molts indrets es percep amb una impressió general de cansament i d’envelliment. Una Europa de la qual creu que l’absoluta utilització de la tècnica produeix una confusió entre els fins i els mitjans com el resultat de la cultura del descart i del consumisme desesperat. Com retrobar, per tant, els ideals als quals abans fèiem referència dels Shuman, Adenauer, De Gasperi.. que animin les noves generacions a perseguir el gran ideal d’una Europa unida en pau i respectuosa de la seva diversitat? Només crec en la via de més unió, més Europa com el camí a seguir.

De fet, crec que el darrer passatge de la seva intervenció dóna llum a aquest camí. Ha arribat l’hora de construir junts una Europa -diu el sant Pare– que no giri entorn a l’economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables. Ha arribat l’hora d’abandonar la idea d’una Europa atemorida i replegada sobre si mateixa, per suscitar i promoure una Europa protagonista. Aquest, i no un altre, és el camí. Una Europa, com diu ell, transmissora de ciència, art, musica, valors humans i també de la fe.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

Construïm

20141119_ValorsiPolitica_construimAquest cap de setmana i organitzades per la fundació lligada a Unió, Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn -INHECA- i la Konrad Adenauer Stiftung, lligada a la CDU alemanya, farem unes jornades amb el lema central de CONSTRUÏM. És la primera d’un conjunt d’activitats que en els propers mesos aniran tenint lloc per obrir una reflexió des d’Unió, i que es compartiran amb la societat civil per posar les bases de quelcom nou, que el temps anirà configurant i concretant. No és un partit nou, no em canvio de partit! Però cal fer i treballar de manera diferent en el futur en relació a com ho hem fet en el passat.

Tot va començar fa molts mesos amb una sèrie de persones d’Unió i de fora d’Unió que vam parlar i posar en comú una enorme preocupació derivada del nostre compromís comunitari. La política és un servei a la comunitat i sovint ha deixat de ser-ho i, sobretot, s’ha generalitzat la percepció que els que hi dediquem la nostra vida ho fem per interessos personals i amb una clara incapacitat per apropar-nos als problemes reals de la ciutadania i, sobretot, per resoldre’ls amb eficàcia. Es generalitza l’aparença que vivim en un altre món i que parlem un llenguatge que només nosaltres comprenem. Vaja, que som la “casta”, que el jove Pablo Iglesias aprofita per crear una alternativa populista.

En el marc de la cloenda de la darrera escola d’estiu, vaig socialitzar aquestes reflexions. Arran de la seva acollida es va crear una comissió d’enllaç entre membres d’Unió i persones a títol individual representatives de la societat civil (universitat, església, professions liberals, món social, joves…), que ha donat peu a la confecció d’un extraordinari programa. Expressament s’ha volgut que cap de les persones que hi intervinen sigui d’Unió llevat de la nostra portaveu, Montse Surroca -que moderarà el bloc de regeneracionisme polític: virtuts per a una nova política-, i, òbviament, de les sessions d’inaguració i de cloenda. Podeu veure el programa concret per internet a les pàgines web d’INEHCA http://www.inehca.cat/22-i-23-de-novembre-jornada-ideologica i d’Unió http://www.unio.cat/sites/default/files/documents/18-11-2014/programa%20jornada%20ideologica%202014%20B.pdf

Com que a l’escola d’estiu vaig parlar de centralitat i expressament un dia vaig utilitzar en alguna declaració o escrit la denominació “Catalunya al Centre“, hi ha hagut que s’ha entretingut a especular a partir d’aquesta falsa pista. No es tracta de cercar la centralitat, sinó en tot cas de retrobar-la, que és diferent. I sobretot, l’important és fer un “aggiornamento” per aprofundir i per innovar el que donen de si unes bases ideològiques, uns principis, unes actituds que cal adaptar als nous temps per donar una resposta a la crisi institucional de la política des d’una proposta de democràcia representativa allunyada de tot populisme, que l’únic que pretén és fer de la demagògia el vincle conjuntural per arribar al poder i per configurar una nova casta.

Necessitem una nova economia orientada al bé comú i tenim referents doctrinals i propostes per programar i dur a la pràctica solucions concretes. De fet, n’existeixen ja. No podem entestar-nos a exigir un benestar des de les fórmules clàssiques de l’estat del benestar. El principi de subsidiarietat ha de marcar el nord de l’actuació de les administracions que han de situar la família com a motor i garant del benestar i han d’incentivar l’obertura o reforçar els canals que ja existeixen per fer viable i per garantir el benestar social. També, per tant, cal una nova societat del benestar a partir de la responsabilitat i de la llibertat. I una nova política. M’estalvio les raons per justificar-la. Són tan conegudes! La corrupció aflorada en el darrer any i en els darrers mesos en particular accentua la seva necessitat. Però no n’hi ha prou amb parlar de lleis per evitar-la. S’ha de parlar de virtuts i practicar-les en l’exercici diari de l’activitat política. I no cal dir que una aposta de futur no es pot fer ignorant el sofriment de centenars de milers de joves que no tenen feina: uns amb estudis, altres protagonistes del fracàs escolar que l’entorn polític,social o familiar ha provocat. Són joves entre el desencís i l’esperança.

Tindrem excel·lents ponents, començant pel expresident del Consell de Ministres italià, Enrico Letta. Intervindran, a més, professionals, professors d’universitat, professionals lliberals, joves, entitats… Cada bloc temàtic tindrà dues ponències i una fila 0 amb representants de moltes entitats. Hi haurà una bona part del món cristià, del que amb el pic i pala és a la trinxera treballant pels necessitats. Persones que sense cap compromís i sense comprometre les seves entitats volen aportar la seva reflexió. Serà enriquidor i encendrà les brases per a un foc nou,  amb un intens accent social.

Hi ha hagut gent interessada que aquestes jornades no vagin bé, en l’àmbit mediàtic i fora d’ell. La millor resposta als pals de roda i al menyspreu -i en alguns casos intents de ridiculització. la tindrem, si Déu vol, dissabte i diumenge.

Us hi esperem!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
36 Comentaris

Unió Democràtica després del 9-N

20141115_Espadaler_mesa_CNunio_panoramicaPorto a aquest blog un article excel,lent del secretari general del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler. El subscric de cap de peus.

“Deia, no pas sense raó, l’enyorat bisbe Carrera que amb la seva fundació l’any 1931 Unió Democràtica de Catalunya no pretenia omplir un espai polític, sinó quelcom molt més ambiciós: crear-lo. Crear un espai que, al bell mig d’una societat polaritzada, fes compatible la defensa radical de la catalanitat amb la promoció d’un model socioeconòmic bastit sobre els principis de l’humanisme cristià. Una proposta política en el qual el compromís sòlid amb el fet nacional no hagués de passar per la renúncia a un model de societat basat en els principis de la solidaritat, de la llibertat responsable, de la subsidiarietat o de la defensa desacomplexada de la dignitat de la persona, ni viceversa: que l’assumpció d’aquests valors i del que, anys més tard, anomenaríem economia social de mercat, no anés en detriment de concebre Catalunya com el que és: una comunitat nacional dotada de drets col·lectius.

Passats 83 anys de la publicació del manifest fundacional a El Matí, la pregunta pertinent és si aquest espai polític segueix existint, és a dir, si Unió continua tenint sentit i raó de ser en la Catalunya  actual.

La meva resposta és netament afirmativa. Crec que són moltes les persones d’aquest país que, sense desentendre’s del debat sobre la qüestió nacional (ben al contrari), aprecien la necessitat, ara com mai, d’una opció política que compatibilitzi la defensa ambiciosa dels nostres drets col·lectius amb un model socioeconòmic bastit sobre els valors perennes abans esmentats; que assumeixi que el principi de subsidiarietat no sols ha de regular les relacions entre els nivells administratius, sinó també les relacions entre l’administració i la societat i que faci seva la màxima que defineix l’economia social de mercat com la que opta per dotar-nos de  tant mercat com sigui possible, però alhora de tant estat com calgui, per contenir-ne els excessos. Una opció capaç de garantir, entre altres, el dret dels pares a escollir el model d’educació que volen per als fills. Una opció política profundament europeista que com a tal no està disposada a fer cap pas que pugui situar Catalunya fora de la Unió Europea.

Un projecte polític que més que cercar electoralment la centralitat, la trobi com a conseqüència de l’aplicació coherent dels seus principis humanistes i de la seva visió de país. Que entengui que la responsabilitat i la moderació no són sinònims de renúncia, sinó la forma més intel·ligent d’avançar en el compliment dels objectius, per ambiciosos que siguin. Un projecte polític conscient que no pot ni ha de representar tothom, però igualment conscient que a Catalunya hi ha moltes persones que poden i volen compartir aquesta mirada.

Un conjunt de reflexions que és bo que Unió es faci precisament ara en el  post 9-N i sense perdre mai de vista que no es pot exigir a un partit catalanista que limiti les aspiracions d’autogovern que vol per al país com tampoc es pot demanar a un partit d’inspiració personalista comunitària que renunciï a la cerca permanent de la cohesió en la societat a la qual serveix. Unió és, afortunadament, ambdues coses. Aquesta és, precisament, la seva raó de ser”.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
15 Comentaris

La cultura no és la prioritat, i menys si és per a Catalunya

20141114_culturaAquesta setmana el Congrés de Diputats ha aprovat els pressupostos per al 2015 amb els vots del PP sense que s’hagi avingut a acceptar cap esmena de l’oposició. Podria parlar de molts capítols, però ara voldria fer-ho particularment del de cultura.

En aquest projecte de pressupostos, el govern espanyol castiga la cultura, la catalana i la del conjunt de l’Estat. No reconsideren l’increment de l’IVA cultural que fa tant de mal a tots els sectors de la cultura. Continuen sense contemplar mesures per aplicar una futura llei de mecenatge, que sempre anuncien quan nosaltres presentem el nostre projecte, però que després mai concreten. Tres quarts del mateix es pot dir envers la llei de propietat intel·lectual que ha trobat un rebuig generalitzat en el sector, també en el del Consell d’Estat, i fins i tot el Tribunal Suprem no la troba conforme al dret europeu.

20141114_cine_catalunyaEls greuges es poden seguir enumerant en altres sectors com el del cinema en el qual després de prometre una deducció fiscal a la producció del 30% es queda en el 18%, que ja tenia. Pensem que a Itàlia, a França i a Alemanya tenen un 40%. Vaja, tot plegat fa que els pressupostos de l’Estat per a la cultura prioritzen el consum d’entreteniment en lloc de fomentar la creativitat cultural, recentralitzen i provoquen un desert cultural.

Però si això és així per al conjunt de l’Estat, si repassem les seves previsions pel que fa a Catalunya, ens trobarem amb incompliments d’aportacions que haurien de fer, amb la condemna dels nostres equipaments a l’almoina, amb el fet que es deslliguen de la participació de l’Estat en activitats significatives i, sobretot, amb l’increment del greuge comparatiu entre la capitalitat cultural de Madrid i la de Barcelona. Us aporto una data definitiva i definitòria. Als pressuposts del 2011 les aportacions en l’àmbit cultural de la Comunitat Autònoma de Madrid eren del 35,7% i a Catalunya del 11,3%. Injustificable! Però és que per al 2015 les de la comunitat madrilenya representaran el 45,3% i les de Catalunya un 5,4%. Abans. 24 punts de diferència; ara, 40! I després s’estranyen del fet que aquí la gent té el cap ple.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

Unió Democràtica, 83 anys de vitalitat

20141107_portada_MatiAvui divendres és commemora el 83 aniversari d’Unió Democràtica de Catalunya. I més que destacar-ne l’antiguitat o l’altíssim full de serveis al país, la celebració d’aquesta efemèride ens hauria de servir per a la reflexió. La intensitat dels esdeveniments d’aquests dies ha fet créixer la falsa sensació que les coses es divideixen només en blanques i negres, en bons i dolents i, per això, de vegades cal allunyar-se una mica del dia a dia per guanyar perspectiva i veure amb major claredat les línies essencials del paisatge.

Unió Democràtica va néixer en una època que també era de brogit, però l’encert dels seus fundadors va ser saber allunyar-se de l’exaltació i crear un partit disposat a defensar l’humanisme, la justícia social, els drets de Catalunya, la llibertat i la democràcia. El seu procés de reflexió els havia portat a saber distingir entre l’anècdota i la categoria. Hi ajudava, és cert, la influència de personatges de la talla de Mounier, Maritain, dom Sturzo o Chesterton, i també el coneixement de la doctrina social de l’Església. per això, en llegir el Manifest fundacional,  podem constatar que no és un partit nascut per respondre a una conjuntura concreta, sinó una formació amb uns principis ideològics molt treballats i vàlids per a qualsevol moment de la nostra història.

En els seus vuitanta-tres anys d’història, Unió Democràtica ha defensat sempre els valors de l’humanisme, de la democràcia i de la llibertat. Enmig de totes les adversitats, en plena Guerra Civil, sota la llarga negror de la dictadura franquista, dissolts i perseguits, el missatge d’Unió Democràtica ha estat sempre clar, diàfan, reclamant sempre els drets naturals de les persones i la consciència dels deures imposats per la germanor i la solidaritat.

Avui dia vivim moments complicats. No podem ni hem de fer política ficció i afirmar que els nostres fundadors defensarien avui dia una o altra posició, per exemple, en la qüestió nacional, però sí que sabem que la seva reflexió posaria sempre per davant de tot el valor suprem de la persona i la voluntat de servir Catalunya amb la màxima lleialtat i amb netedat de consciència. I aquests principis són els mateixos que cal fer servir avui per escapar del soroll i centrar-nos en allò que és essencial per a totes les persones i per al nostre país.

El missatge d’Unió Democràtica és viu perquè és útil. Aquells principis i valors que van aparèixer a “El Matí” aquell 7 de novembre de 1931 són avui tant o més útils que mai per reivindicar més democràcia i de major qualitat i per lluitar al servei del país. Quan es parla de desafecció, de descrèdit, de desprestigi de la democràcia, hauríem de recordar l’exemple dels nostres fundadors i de les moltes persones que han donat gruix i continuïtat a l’obra d’Unió Democràtica i hauríem de destinar una estona a guanyar perspectiva. Una bona forma d’aconseguir-ho passa per rellegir allò que proclamàvem en el nostre Manifest Fundacional. El llenguatge podrà ser de 1931, però el seu contingut és un clam intemporal a favor de la democràcia i de l’humanisme. I és que som un partit que no va néixer perquè sí, que no responia a dissenys de màrqueting, que no tenia por de parlar clar, que no va néixer per fer populisme sinó per treballar lleialment, sempre al servei de la democràcia i de la justícia social.

Això és Unió Democràtica i els militants ens en podem sentir ben orgullosos.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
12 Comentaris

Vint-i-cinc anys després

1990_Duran_picamur_Berlin_3Diuen que el segle XX va ser el més curt de la història, i que amb prou feines va durar els setanta-cinc anys que van de la Primera Guerra Mundial a la caiguda del Mur de Berlín. La frase pot resultar discutible, però tothom sap que durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1989 va acabar tota una època.

Pel que fa al món, s’obria una nova etapa suposadament allunyada de la divisió entre blocs i del pànic a la guerra nuclear. La caiguda del mur va representar la fi de molts sistemes dictatorials disfressats d’ideologies utòpiques; en qüestió de mesos havien caigut molts dels règims comunistes de l’Europa de l’Est i fins i tot la mateixa Unió Soviètica va trigar tot just dos anys a desaparèixer. Aquella nit de novembre del 1989 va simbolitzar el desig de llibertat, va sacsejar Europa i el món i va infondre il·lusió en el cor de moltes i moltes persones. Semblava que, desapareguda la por, desapareguts els blocs, encetàvem tots plegats una etapa de progrés i de felicitat per a tota la humanitat. En aquella època, les restes del mur es van convertir en un símbol del que mai més no havia de tornar a passar, i alguns, com jo mateix, no vam perdre l’ocasió d’acostar-nos ben aviat  a aquell mur per ajudar a enderrocar-lo i celebrar així que la llibertat s’havia imposat a la divisió, a l’opressió i a la dictadura.

El cert, però, és que el nou ordre posterior tampoc no ha estat pacífic. De llavors ençà han aparegut tota mena de nous conflictes i fins i tot el capitalisme teòricament vencedor ha demostrat sovint, sobretot en èpoques de crisi, la seva escassa humanitat. Dissortadament, en aquest quart de segle transcorregut el món no s’ha tornat ni un lloc més just ni un espai més segur. Ben aviat l’11 de Setembre de 2001 ens va demostrar que el terrorisme es podia convertir en una altra mena de bomba atòmica, capaç de sacsejar-ho tot. El capitalisme vencedor s’ha tornat en més ultraliberal i menys democràtic, i el cert és que continuen creixent les diferències entre persones pobres i persones riques, entre països pobres i països rics.

Però no hem de perdre aquella il·lusió que va esclatar eufòrica ara fa vint-i-cinc anys. La caiguda del mur ens va demostrar que les persones i les llibertats es poden imposar a les dictadures i a la injustícia. Si llavors vam creure que es podia construir una societat més lliure i millor, ara hem de reivindicar més que mai aquella mateixa esperança. No ens falten objectius pels quals lluitar. Avui potser no existeix un mur físic que divideixi entre uns i altres, però continuen existint molts murs que cal anar enderrocant. Si quan va caure el mur vam descobrir la força de la llibertat, ara no l’hem de perdre. Els qui havien d’enderrocar el mur ja el van enderrocar, però a nosaltres ens pertoca seguir lluitant per una societat més humana, per una convivència plenament democràtica i per un ordre econòmic més just, en què totes les persones i tots els pobles gaudeixin de la seva dignitat.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
2 Comentaris

Clima i energia

20141029_clima_energiaAvui hem debatut al Congrés sobre el darrer Consell Europeu dels proppassats dies 23 i 24 d’octubre. El clima i l’energia van ser els temes fonamentals del debat. En l’àmbit energètic es va crear el Mercat Únic de l’Energia que per a mi era fonamental. Per primera vegada els estats membres de la Unió superen les pors atàviques a compartir allò que fins ara consideraven propi de cadascú. Llàstima que haguem viscut ja dues crisis energètiques a nivell europeu i que estiguem sota l’amenaça de la tercera.

El consens al Consell Europeu es concreta en un triple objectiu: reducció d’emissions de CO2 almenys en un 30% en relació als valors del 1990; foment de les renovables perquè la quota dins del consum global europeu sigui per al 2030 d’un 27%; i millora de les interconnexions energètiques. És un acord que no arriba a assolir el que proposava el Parlament Europeu, però que realment mou posicions com les del Regne Unit i de Polònia, sempre reticents a avançar en aquest terreny.

Sense estar en les posicions britàniques ni poloneses, el govern espanyol sempre s’ha mostrat molt mandrós a l’hora de prendre mesures per reduir les emissions de gasos, i no cal dir-ho per als altres dos objectius. Ara mateix amb la reforma de l’impost de societats suprimeix les deduccions fiscals per inversions mediambientals. Mentre la UE, per tant amb presència i vot de Rajoy, ens avisa que els propers anys ens exigirà inversions en medi ambient, reducció d’emissions i eficiència energètica. Mentre els països del nostre entorn estimulen fiscalment les seves industries en aquesta direcció, aquí expulsem empreses i reduïm competitivitat de dos sectors de futur de la nostra economia amb la reforma de l’impost societari.

201410229_clima_energiesrenovablesGairebé el mateix passa amb l’eficiència energètica o amb el foment de les renovables. Europa fa els seus deures i Espanya suspèn. A l’octubre de 2012 el Parlament Europeu va aprovar la directiva d’eficiència energètica amb propostes a fer i va obrir la porta a 20 nínxols de negocis amb noves especialitzacions productives. Doncs bé, el 5 de juny d’aquest any es va acabar el termini per a la transcripció de la directiva al nostre ordenament jurídic i només s’ha fet parcialment. Resultat? La UE adverteix que portarà l’Estat espanyol davant el Tribunal Europeu per incompliment.

Pel que fa a les xarxes de connexió, per primer cop el Consell Europeu considera que aquest és un problema europeu i no només intergovernamental. Particularment, Espanya i Catalunya esdevenen porta energètica d’Europa capaç de donar sortida al gas algerià, a l’excedent de renovables que hi pugui haver i de millorar les condicions de subministra i de costos de l’electricitat. A Catalunya tenim el gasoducte MIDCAT d’una gran importància estratègica a causa de la dependència gasística directa o indirecta de Rússia. Ara cal saber aprofitar l’oportunitat.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Debat pressupostari

20141021_Montoro_pressupostosEscric des de l’escó en acabar el debat entre el ministre Montoro i el líder de l’oposició socialista, Pedro Sánchez, sobre el projecte de pressupostos de l’Estat per al 2015. Al matí, ha intervingut el ministre i ara estan en plena baralla. Puc dir una cosa? Em sento avergonyit! Aquí es parla de tot menys dels problemes de la gent, sens perjudici que òbviament sóc molt conscient que a la ciutadania també els interessa, i molt, el drama de la trama de les targetes opaques de Caja Madrid o els papers de Bárcenas per esmentar els dos temes que han sortit en el debat. Però avui el debat hauria d’haver estat un altre.

Al matí, el ministre Montoro ha dedicat exactament trenta-dos minuts de la seva intervenció -que ha durat hora i poc més- a criticar els socialistes de quan governaven fa dos anys. Ha fet de cap de l’oposició de l’oposició. Realment trist i decebedor. La resta del temps l’ha dedicat a fer triomfalisme. Ja entenc que un ministre, i fins i tot un polític de l’oposició, té el deure moral de remarcar allò de positiu que tingui la conjuntura econòmica. Una part de la crisi té arrels psicològiques, por del que pot passar, i abusar del pessimisme no ajuda. Però la subjectivitat té sempre límits. I avui Montoro, amb el seu to de superioritat i menyspreu envers els altres, s’ha traït un cop més. I tot plegat per no dir res del contingut del projecte que el ministre presentava. A més, i de debò que no faig demagògia, però després d’escoltar-lo he arribat a la conclusió que, si el projecte de pressupostos pel 2015 aporta poques idees, del discurs del ministre no he estat capaç d’extraure’n ni una.

20141021_PedroSanchez_escoCongresA la tarda hem arribat al clímax total. La intervenció del líder socialista -especialment la primera part de la seva intervenció inicial-  i la rèplica, així com les del ministre Montoro, han estat deplorables. Qualsevol ciutadà que hagi pretès seguir-ho no deu saber a hores d’ara què diuen els pressupostos. Això sí, Rato, Acebes, Rodríguez Zapateto, Almunia, Borrell han estat utilitzats per l’un i l’altre en el debat per llançar-se tota la brutícia que han estat capaços. Però cap mesura a favor de l’ocupació, de la industrialització, de la inversió. I en boca del PP i del PSOE ni una sola paraula sobre Catalunya. Tot dit!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris