Presidente, em permetràs que et tracti de tu, com ho fem habitualment fora del marc formal dels debats parlamentaris, i que usi la meva llengua per fer-te arribar públicament unes reflexions que sé que en el fons no et sorprendran. Que ho faci, per tant, en català, no ho interpretis com una falta de respecte sabent que la teva llengua és el gallec i que, normalment, utilitzes el castellà. Sé que entendràs perfectament el contingut d’aquesta carta escrita, al cap i a la fi, en una de les llengües oficials que existeixen a Espanya i que, per cert, mai no he entès com no es fan més esforços per protegir-la i estendre-la arreu de l’Estat. Sempre m’ha sorprès que hi hagi moltes més càtedres de català a Alemanya que a Espanya. Malauradament no és una dada anecdòtica, però, vaja, el motiu pel qual t’escric aquesta carta és un altre.

Vull parlar-te de l’aprovació del projecte de llei d’educació, que per sempre més serà conegut com llei Wert pel protagonisme del ministre. Saps que, per telèfon i per altres mitjans, ja fa molts mesos que et vaig manifestar la meva preocupació pel seu contingut. Entenc que el govern del PP vulgui fer la seva llei d’educació. De fet, cada govern ha fet la seva, i així li ha anat a Espanya. No tinguis cap mena de dubte que una de les raons del fracàs escolar és la manca d’estabilitat de la comunitat educativa com a conseqüència del fet que cada govern que arriba porta la seva llei d’educació sota el braç. Acceptat, doncs, que entenc que vulgueu una nova llei, s’hauria d’intentar fer amb el màxim diàleg possible. El que Espanya necessita d’una punyetera vegada és un pacte escolar que permeti que les lleis durin més enllà si les aplica el govern d’un color o d’un altre. A Catalunya ho vam fer quan CiU era a l’oposició i les forces centrals la vam aprovar amb el suport de la comunitat educativa. Només PP i Ciutadans, en un extrem, i IC-EUiA-Verds, en l’altre, es van quedar fora del consens. Fixa’t si dono importància a aquest pacte escolar, que tenim per costum presentar, com a primera iniciativa parlamentària, una interpel·lació demanant-lo, i la defenso jo mateix, tot i que saps prou bé que no sóc el portaveu del grup en educació. Però sóc pare i ciutadà molt preocupat i interessat per tot allò que té a veure amb l’ensenyament i l’educació. Sóc, a més, dels que creu que els primers responsables de l’educació som les famílies i que no tot s’ha de deixar en mans de l’escola, que és el marc, sobretot, per instruir.

En les converses o en l’intercanvi d’opinions que hem tingut sobre aquesta llei, t’he demanat sempre que respectéssiu les competències de les comunitats autònomes i que deixéssiu en pau el model educatiu català d’immersió lingüística. Quan va sortir el dictamen del Consell d’Estat sobre l’avantprojecte de la llei, recordaràs que et vaig fer arribar un missatge -concretament el 24 d’abril- per dir-te que l’esmentat dictamen oferia una possibilitat claríssima de deixar fora tot el referent a la immersió lingüística. Saps que el Consell d’Estat va rebolcar pel dret i per l’inrevés bona part de les propostes que feia el ministre en el seu text. Durant uns dies vaig sentir l’esperança que prendries el timó i que desactivaries tot allò que la llei té d’antiautonòmic i, particularment, d’anticatalà. Fins i tot, quan vaig veure que ajornàveu la seva aprovació al Consell de Ministres, vas alimentar la meva esperança que les meves reflexions havien servit per alguna cosa.

Divendres passat tornava de Tòquio i en fer escala a Munic i assabentar-me que havíeu aprovat la llei Wert en els termes que l’heu aprovada, vaig entristir-me i enrabiar-me al mateix temps. Recordaràs que et vaig enviar còpia de dos tuits que anava a fer en els quals et preguntava on volies portar-nos davant la teva incapacitat de frenar l’aberrant llei Wert i que, o perquè no pots o no vols, ja et va bé la confrontació. I dic confrontació perquè aquesta llei en comportarà, i molta. Políticament, la gran majoria de partits catalans treballarem junts contra aquests aspectes de la llei. I socialment -crec que no m’equivoco-, tindràs la confrontació de tota la comunitat educativa. No et pot estranyar que a Catalunya hi hagi un sentiment creixent que a Espanya no hi ha res a fer. Jo no sóc independentista, però entenc que molta gent de bona voluntat arribi a aquesta conclusió. És que no pareu de donar-los arguments!

Ja sé que jugues amb les cartes marcades. Saps que fa molts anys que em moc molt pel món i per Europa, en particular, i, per tant, sé que creus que Espanya no té cap problema amb la qüestió catalana perquè els estats membres de la UE no tenen la intenció -encara que tu ho acceptessis- que Catalunya pugui ser un estat més de la UE. I saps, també, que, a nivell de Nacions Unides, ni els EUA -i no cal dir la Xina (amb les demandes del Tibet)-, ni Rússia (amb les txetxenes) seran mai padrins de la nostra causa. Per tot plegat, penses que aquí ens hem fotut en un embolic, en un carreró sense sortida i que el problema és nostre. Però, al meu entendre, t’equivoques. Nosaltres tenim un problema, però Espanya, també. I no entendre que és un problema d’Estat que Catalunya, el motor econòmic de l’Estat, tingui milions de ciutadans que no se sentin representats per Espanya és més propi d’un polític que d’un estadista. I ara, Presidente Rajoy, necessitem l’estadista que situï, en la primera línia de les preocupacions, la recerca de la solució per a la qüestió catalana.

La llei Wert és un exemple d’allò que no s’ha de fer. No heu fet cap cas del Consell d’Estat. Pel que fa al català, el Consell d’Estat us qüestionava el què i vosaltres, sense fer-ne cas, heu anat al com, és a dir, si l’ensenyament del castellà el paga la Generalitat directament o indirectament, amb tot el que pot tenir això de repercussió de la quantitat que es pagui de cara a l’import del concert de les escoles concertades. En termes financers, la llei Wert pretén resoldre el cost de la FP amb fons ocupacionals. Pel que fa als continguts, la llei Wert passa del que diu una llei orgànica aprovada per les Corts, com és l’Estatut d’Autonomia, i deixa en mans de l’Estat els continguts curriculars, com si tornéssim als temps de l’Enciclopèdia Álvarez que em vas regalar quan vam signar el traspàs de les beques a Catalunya i que quinze anys després encara no s’ha materialitzat perquè va tenir més força la ministra de Educació, Esperanza Aguirre, que tu com a ministre d’Administracions Publiques. I això quan tota la jurisprudència del TC diu que els acords de les comissions Estat-Generalitat són vinculants. És el mateix que passa amb els 759 M de la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2008. I després ens demaneu a nosaltres que acatem la Constitució. Amb quina autoritat moral?

La Llei Wert atempta contra la normalització de la nostra llengua, i això per a nosaltres és inacceptable. Tu saps que a Catalunya ens queixem, i amb raó. pel tracte fiscal que rebem, per l’ús i abús de la solidaritat que practiquem. També saps que hi ha altres motius que articulen i complementen la qüestió catalana. Fixa’t que no parlo de la independència. Però, entre tots, el més important és la llengua. La nostra llengua és com un nus que es fa i es desfà. Ens uneix, ens fa lliures. És fonament de la nostra identitat. És garantia de la nostra llibertat, i no la volem perdre! El nostre no ha estat mai un nacionalisme ètnic. No hem parlat mai d’RH diferents. No és religiós. El nostre nacionalisme és cultural. La llengua és el nervi de la nostra especificitat nacional i no permetrem que ens la manllevin. Amb el model educatiu català tothom aprèn el castellà. No som tan burros de no ser conscients de la sort que tenim de conèixer la nostra llengua i una altra d’universal, com és el castellà. No tenim problemes a les escoles. Només disset famílies demanen ensenyament en castellà. Per què heu de fer explosionar ara aquest model beneït per la Unesco, recomanat per la Comissió de la UE i avalat pel dia a dia?

Dieu que la llei Wert pretén que els alumnes estiguin orgullosos del seu país i el defensin. O Espanya és plural o no serà Espanya, Presidente! I aquesta llei nega la pluralitat. A més, posa de relleu la més rància de les incomprensions sobre el que és Catalunya. Benvolgut Presidente, fes d’estadista. Ja sé que tens molta feina amb la crisi econòmica. Però la qüestió catalana no la pots deixar de banda ni menys permetre que s’agreugi encara més. Una part molt important del sobiranisme català que avui hi ha al carrer no es basa, al meu entendre, tant en l’ànsia de dotar-se d’un estat independent com en el rebuig que provoca veure’s subsumit en el greuge fiscal i econòmic permanent i en les agressions a la seva llengua. La llei Wert és la gota que fa vessar el vas.

M’agradaria, Presidente Rajoy, que pensessis molt en el que t’he dit. Parla amb gent de Catalunya, Escolta’ls. No només els del teu partit. Encara que et sentis segur i guanyador en la vida i en política, encara més s’ha de saber estirar i donar la mà a l’adversari si de debò no es vol viure en un conflicte permanent. Perdona per l’atreviment d’aquesta carta, però almenys no podràs dir mai: “és que ningú no me n’havia parlat”. Menys lleis Werts i més mà esquerra.

Salutacions ben cordials,

Josep A. Duran i Lleida

Aquestes dies sóc de visita al Japó com a president de la Comissió d’Exteriors país amb el qual Espanya enceta a partir del juny d’aquest 2013 un any dual fins al juliol del 2014. Amb aquest motiu, d’una banda, s’intensifiquen, els contactes polítics a tots els nivells i, de l’altra, es faran actes culturals a tots dos països. Justament l’any dual commemora els 400 anys de relacions diplomàtiques entre ambdós estats. Després dels Estats Units, el Japó va establir relacions diplomàtiques amb l’Espanya de Felip III. A més de les entrevistes polítiques, hem visitat Nissan i hem mantingut una reunió amb empresaris importants de l’imperi nipó. Però no vull entrar ara a explicar aquestes entrevistes. Segurament serien més pròpies d’un relat periodístic que de l’apunt d’un blog.

Vull derivar aquest escrit cap al titular que l’encapçala. Aquí, al Japó, tothom et parla de la triple tragèdia del març del 2011: un terratrèmol, un sisme submarí i l’accident nuclear de Fukushima. Però crec que cal afegir-hi una quarta tragèdia. El terratrèmol, el sisme submarí i l’accident nuclear són ja història. Les conseqüències econòmiques i, sobretot, humanes -especialment de la tercera tragèdia- són presents i futurs. Hi ha encara milers de famílies afectades malgrat la diligència del govern japonès que té un comitè parlamentari específic per a la reconstrucció de la zona. I, atenció, entre altres efectes hi ha aquest: ningú no es vol casar amb dones d’aquella àrea per temor a tenir fills amb malformacions.

No pretenc amb aquesta notícia impactant obrir aquí un debat sobre l’energia nuclear, però sí la necessitat que les centrals que funcionen estiguin supervisades per tècnics cada dos per tres per garantir la seva seguretat. El cas de Fukushima és excepcional. La central va aguantar primer un terratrèmol i després un sisme submarí, però ha produït canvis importants. A Europa Merkel anuncia precipitadament i demagògicament el final de l’energia nuclear al seu país, i avui difícilment trobes algú que s’atreveixi a defensar-la si depèn dels ciutadans a les urnes. Al Japó, de les cinquanta-quatre centrals n’hi ha cinquanta-dues de tancades. Les altres estan sota procés de revisió.

Però crec que un dia o altre el debat es reobrirà. Si més no al Japó, on, per cert, les energies alternatives tenen ara, lògicament, gran predicament i grups empresarials espanyols hi estan fent importants inversions. L’opinió pública japonesa rebutja avui molt àmpliament l’ús de les nuclears, però, un cop garantida la seguretat de les cinquanta-dues que ara estan en revisió, es tornaran a obrir les que es puguin. La raó, tal com l’expliquen, és el cost de l’energia. Avui, al Japó, és més cara que a cap altre indret del món i afecta la competitivitat del país. Actualment el Japó és el primer país a l’hora de garantir l’eficàcia energètica, un país que sap sacrificar-se, un país on ara, al mes de maig, fa molta més calor als edificis públics que al carrer per la prohibició de connectar els aires condicionats per sobre dels vint-i-sis i vint-i-set graus. Però també és un país que, malgrat la quarta tragèdia i l’impuls de noves energies alternatives, sap que tornarà a fer ús de l’energia nuclear.

Avui s’ha conegut la mort del dirigent democratacristià, Giulio Andreotti, als 94 anys. No era amic seu. Recordin allò d’en Pla de “saludats, coneguts i amics”. Doncs bé, les meves relacions amb Andreotti les situaria entre la segona i la tercera categoria de les que l’escriptor de l’Empordà va establir en la relació entre dues persones. El coneixia força, havia compartit amb ell llargues hores de reunió quan els democratacristians europeus feien prevaldre la identitat per sobre de la quantitat i, com a cap de partit, assistia una cop cada semestre, com a mínim, a la reunió de caps de govern de la UE i de partits DC. En aquelles temps vaig aprendre moltes i interessants qüestions. Una experiència inoblidable!

I també són inoblidables algunes de les trobades de tu a tu amb el polèmic però respectable “El Divino”, un dels molts sobrenoms amb els quals es va batejar Andreotti. Si no em falla la memòria, va iniciar la seva vida pública al costat de De Gasperi després de la segona guerra mundial i, de fet, ha acabat essent Senador vitalici, càrrec reservat als expresidents de la República italiana -que ell mai va arribar a ser- i a altres personalitats. Va ser set cops primer ministre i membre de més de trenta governs italians -recordem que la complexitat italiana provocava, i continua provocant, governs poc estables i duradors. Va viure els períodes intensos de la guerra freda en el país de l’OTAN que tenia el partit comunista més important i fort del món occidental. Va ser coneixedor, per tant, com a ningú de molts dels secrets d’aquella etapa de la història italiana, europea i atlàntica. No oblidem allò que ell va repetir més d’un cop: “conec alguns secrets d’Estat però me’ls emportaré al paradís”. Un Andreotti complexe que va ser acusat de tenir relacions amb la màfia, tot i que mai va ser provat. Una persona amb llums i ombres al llarg de la seva dilatada vida. Tot un personatge! Definir-lo com a interessant és insuficient. Qualificar-lo de mestre és molt més just. Profund pensador i devorador de llibres. Sempre l’heu pogut veure en el seu escó llegint algun clàssic i puc assegurar que la lectura no significava desinterès pel debat parlamentari. El seu cap privilegiat li permetia fer les dues coses al mateix temps. Ha estat un dirigent, en definitiva, amb obres i fets que sovint es qüestionaven, un polític amb silencis tant interessants com les seves paraules.

Fa un parell de mesos vaig preguntar al nou ambaixador italià a Madrid per la seva salut. “Estar gran -em va contestar- però continua amb el cap molt clar”. Vaig intentar veure’l a Roma fa un mes quan vaig anar a visitar Pier Luigi Bersani i l’actual president del consell de ministres italià, Enrico Letta. No va ser possible encaixar la trobada. Pensava fer-ho al llarg del proper viatge a Roma. No he arribat a temps. A reveure!

D’Andreotti tinc, però, dos records molt intensos. El primer és d’una reunió a Pisa, en una sala no massa gran amb caps de govern com Helmut Kohl, Ruud Lubbers, Wilfried Martens,.. Jo era l’únic present de la península. El debat va ser intens. El motiu era el projecte de Kohl d’unificar Alemanya. França n’era resistent. L’holandès Lubbers s’hi oposava amb vehemència (això li va costar el vet de Kohl anys després, en una altra reunió més àmplia, a la Secretaria General de l’OTAN). El paper conciliador de Giulio Andreotti -pel que tan entrenat estava per la política interna italiana- va ser clau per apropar posicions i Kohl va tenir el suport de la resta de dirigents democratacristians europeus. S’escrivia una pàgina de la història europea a cavall del S XX i XXI.

L’altre record em porta a l’estiu del 92 a la sala de l’habitació del Princesa Sofia on s’allotjava el llavors primer ministre italià, Giulio Andreotti, convidat als Jocs Olímpics de Barcelona. Vam mantenir una xerrada llarga, de més de dues hores. Andreotti em va explicar, i després es va acomplir al peu de la lletra, el que passaria a la política italiana amb tota l’operació de “Mani pulite”, també coneguda com” tangentopoli”. Parlava de tota l’influencia del pensament marxista en la universitat, el periodisme i la magistratura i em va anunciar que ell no s’escaparia d’acusacions falses: “falso oneri, caro Duran”. Inoblidable!, com inoblidable serà encara que la polèmica sempre acompanyarà la seva figura a la política italiana, europea i mundial.

Reprodueixo un article de Rafael Nadal publicat avui al diari La Vanguardia que comprenc i subscric acceptant i assumint l’autocritica. Hi ha gent al país que vol fer coses i els polítics que no assumim la reforma de l’administració ho impedim.

Una empresa de les comarques de Girona que volia presentar la seva candidatura per subministrar formigó a les obres de l’AVE entre Girona i la frontera francesa ha obtingut els permisos per adaptar la planta de producció a les exigències del concurs quan les obres de la infraestructura ferroviària ja han estat inaugurades. La peripècia empresarial és el retrat incomprensible d’una burocràcia generalitzada, un despropòsit surrealista i dramàtic, que en plena crisi fa encara més difícil la recuperació i la creació de llocs de treball.

La història, resumida, és aquesta: Adif exigia que els seus subministradors tinguessin una pastera tradicional; una condició estranya perquè avui el formigó es pasta a les formigoneres mentre es desplacen cap a l’obra. Per construir la pastera, que havia inutilitzat per obsoleta, l’empresa de Girona va haver de demanar una llicència, que no es podia concedir sense una ampliació de potencia elèctrica, que a la vegada no es podia concedir sense la construcció d’un transformador, que també necessitava llicència.

El permís per al transformador (d’un metre quadrat de base) es va demorar dos anys per la complexitat dels permisos necessaris: 1. projecte de l’enginyer, signat i visat pel col·legi; 2. informe d’un arqueòleg col·legiat; 3. informe d’un paisatgista (arquitecte); 4. informe de la Conselleria de Cultura (arqueològic); 5. informe de la Conselleria d’Agricultura (espai agrari); 6. informe de l’administració hidràulica (ACA); 7. informe del Servei Geològic de Catalunya (paleontologia i geologia significativa); 8. informe del Ministeri de Foment (N-2); 9. informe de Carreteres de la Generalitat; 10. informe del Canal de Sant Jordi, i 11. informe de Medi Ambient. Un cop aconseguits aquests informes (si un caduca cal recomençar el procés), l’aprovació de l’Ajuntament i l’aprovació definitiva de la Comissió Provincial d’Urbanisme van arribar quan l’obra ja estava acabada.

No dubto que totes aquestes precaucions són imprescindibles; en un conflicte d’interessos entre la natura i el formigó, el meu instint s’inclina cap a la conservació de la natura. Però això no impedeix de reconèixer que aquest via crucis empresarial -per un simple metre quadrat d’obra- és ridícul i de conseqüències funestes. La suma de tots aquests tràmits no hauria de tardar més d’una setmana.

A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 els programes dels grans partits competien en la promesa de grans simplificacions burocràtiques i estímuls als emprenedors per tal de generar riquesa i llocs de treball. La crisi ens acabava de caure al damunt com una llosa i es produïa una gran coincidència a l’hora de reconèixer que Catalunya suporta una legislació feixuga, probablement la més densa i pesant de tots els països del nostre entorn. Va guanyar un govern que es va autoproclamar business friendly i prometia mesures immediates.

Després d’uns inicis esperançadors, fa la impressió que no s’ha avançat gens. En plena crisi, les piles de paperassa burocràtica s’han reduït, però es despatxen amb la lentitud desesperant de sempre. O pitjor, perquè ara molts càrrecs intermedis es neguen a signar tràmits que són de pura justícia, per por de les acusacions de favoritisme o corrupció.

Fa anys que els parlamentaris catalans s’apliquen a adaptar la versió més exigent de tota la legislació europea i la superposen a la legislació espanyola, que també és molt excessiva. Quan t’has après una llei ja n’hi ha dues de noves. La tendència a aplicar abans que ningú i amb més rigidesa la legislació de Brussel·les ve dels primers governs pujolistes, obsessionats en l’homologació europea i es va intensificar als anys noranta en conselleries que es van carregar de tècnics molt inexperts i corporativistes. Els dos tripartits van radicalitzar la tendència i algunes conselleries van promoure lleis contradictòries i impossibles d’aplicar (les disposicions d’estalvi energètic, per exemple, obliguen a segellar portes i finestres en una contradicció insuperable amb les normes de seguretat relacionades amb el gas).

En plena crisi la burocràcia hauria de tendir a desaparèixer i l’Administració deixar de ser un obstacle per convertir-se en un estímul poderós a l’activitat i a la creació de riquesa. Així ho havien promès els partits i així ho tornaran a proclamar quan arribi una nova cita electoral. Mentrestant, no volen fer un govern de concentració per sortir de la crisi, però es posen d’acord per incomplir les promeses.

A una professora catalana, Clara Ponsatí -que no recordo si conec personalment o no- se li va ocórrer acceptar fer de comentarista d’algunes cadenes de TV nord-americanes, i fins i tot diuen que d’Al Yazira, arran de la manifestació de l’11 de sembre de l’any passat. Sembla ser que l’ambaixador espanyol als EUA la va escoltar o va tenir notícies de l’orientació sobiranista dels seus comentaris. I vet aquí que, com l’esmentada professora Ponsatí, tenia una beca per exercir la càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat Georgetown -de la qual he de dir que tinc un bon record per haver fet allí la primera conferència als Estats Units l’any 1983-, sembla ser que l’ambaixador espanyol despenja el telèfon per dir que retiressin la càtedra a la professora per les opinions expressades lliurement arran de la darrera Diada Nacional.

No sé si el que va dir m’agrada o no o si coincideix o no amb el que jo penso. Tan se val! Però el que sí que sé és que no m’agrada ni comparteixo -i, per tant, denuncio amb tota l’energia que soc capaç- l’atemptat que significa a la llibertat d’expressió i el sectarisme que comporta la decisió “política” de retirar” la càtedra a la professora Ponsatí.

Hi ha un acord entre el ministeri d’Educació espanyol i l’esmentada Universitat de Georgetown, per la qual s’ha anat convocant un concurs per a la la provisió de la càtedra “Príncipe de Asturias” que, com la mateixa Universitat diu, es dóna per un any, però s’ha anat renovant als titulars per un segon període. En aquest cas, vet per on no s’ha renovat la càtedra malgrat que des de Georgetwon s’han fet elogis del currículum i de les actituds docents de la professora catalana.

Per què el govern espanyol ha negat, d’entrada, la renovació de la càtedra? Té a veure amb les opinions polítiques expressades per la professora Ponsatí? Tot això és el que haurà de contestar el govern a preguntes del nostre grup parlamentari.

Fa molts anys que no vaig a Veneçuela tot i tenir-hi amics personals tant en l’àmbit empresarial com en el polític. De fet, no hi he posat els peus des que Chávez va ser president. Això ja indica que no sóc un fan del que ha significat i significa encara el líder bolivarià i el seu moviment. En temps passats havia visitat el país i havia estat rebut per mandataris com Rafael Caldera o Herrera Campins, tots dos democratacristians, o fins i tot pel socialista Carlos Andrés Pérez. Sobre aquest tinc una anècdota que no puc resistir-me a explicar. En un viatge, acompanyat de periodistes catalans i de Madrid i d’empresaris catalans, vaig fer una roda de premsa a la seu de COPEI (partit DC) i davant la presència de molta premsa de Caracas. Al cap d’una estona vaig preguntar si els periodistes veneçolans tenien alguna pregunta més a fer per passar a atendre preguntes sobre política espanyola. Eren els temps de Filesa, de Roldán, de Mariano Rubio, etc, temps dificils per al PSOE! En aquest context, un periodista madrileny em va preguntar si la corrupció de Felipe González era equiparable a la de Carlos Andrés Perez i la meva resposta va voler emfatitzar que de cap manera!, és a dir que era pitjor la del CAP (sigles amb les quals sempre s’ha conegut a Carlos Andrés Pérez).

Bé el dia es va acabar i a l’endemà, per allò del jet lag, em vaig despertar amb la llum caribenya al voltant de les sis del matí recollint el diari per sota la porta. A la portada obrint el diari es deia ” DIRIGENTE ESPANYOL INSULTA A CAP” Carai! Vaig em dir i em vaig preguntar quin dirigent polític espanyol ha coincidit amb la meva visita? Llegint la crònica ràpidament vaig veure que el meu nom s’identificava com el que insultava. Va resultar que tot i que la premsa veneçolana s’havia apartat de la roda de premsa estava passant les cròniques al final d’una llarga sala i un periodista del país va escoltar la meva resposta. A partir d’aquí l’embolic va ser descomunal. El CAP va anul·lar la seva presència a una recepció amb els empresaris que m’acompanyaven. L’amenaça d’expulsió del país va estar tot el dia present. Al final l’ambaixada va arribar a un acord amb el gabinet del CAP a partir del qual ell em rebria al Palau Presidencial de Miraflores acompanyat de tots els empresaris i ell capitalitzava la visita d’inversors estrangers malgrat el descrèdit que Veneçuela tenía en mans seves.

L’anècdota – sobre la qual us demano perdó per la seva extensió- em serveix per dir que si Chávez ha arribat on ha arribat és pel descrèdit dels partits tradicionals. Els Copeians -col·legues democratacristians- d’una banda, però sobretot els Adecos -socialistes- varen sembrar la llavor del populisme que Chávez tan bé ha gestionat. Encara recordo la imatge d’un altre president socialista, que no he esmentat, orinant al carrer a quatre pams de la porta d’una discoteca a la una de la nit. Grotesc! Però ara Chávez s’ha mort i la pregunta que cal fer-se és si el chavisme continua viu, és a dir si és possible el chavisme sense Chávez? Potser sigui precipitat respondre a la pregunta però ara mateix la meva resposta seria que no: el Chavisme s’ha acabat i que els resultats electorals de diumenge passat constitueixen el principi del seu final.

No sóc qui per dir si hi ha hagut netedat o no en el procés electoral. Vaig rebre una invitació personal del Consejo Nacional Electoral, però per altres compromisos vaig fer-me substituir pel company d’Unió, Toni Picó. Ell té més elements de judici que jo per parlar-ne. Ara bé, és evident que el candidat hereu de Chávez, que seguint la meva teoria no vol dir del chavisme, perd clarament les eleccions si dura quatre dies més la campanya. Tot l’ús i abús absolut de la ràdio i de la televisió pública per part del candidat oficialista, Nicolás Maduro i de l’ús i abús de recursos de l’Estat per la seva candidatura, en un més el candidat opositor Henrique Capriles ha escurçat vint punts la diferència que els sondejos donaven a favor del chavista. Al final, el resultat és d’un 50′7% dels vots per Maduro i un 49,1 per Capriles, que ha demanat revisió vot a vot dels resultats a les urnes.

No crec que l’exèrcit intervingui per canviar l’actitud del Consell Electoral que no admet el recompte i, per tant, molt possiblement divendres Maduro serà investit nou president de Veneçuela. Sigui quin sigui el desenllaç, si l’oposició roman unida crec, tal com deia abans, que estem al principi del final del chavisme a Veneçuela i a l’àrea d’influència en aquella regió. Amb tot el respecte a qui pot ser futur president d’un país sobirà, crec que el reduïdíssim marge d’avantatge i la qualitat del nou president fa impensable que es pugui aguantar per molt temps. Maduro, devot del guru indi SAI BABA era conductor d’autobús abans de ser guardaespatlles de Chávez -em sembla més adient emprar aquest substantiu que el d’escorta- a partir que aquest sortís de la presó després d’un intent de cop d’estat justament al govern legal de CAP. No tinc res contra els conductors d’autobusos -tinc un bon amic que ho és-, però el currículum del nou president s’albira un pèl justet per gestionar un país amb una oposició tan forta.

El temps ho dirà. Tal vegada m’equivoqui i el chavisme continuï viu, però el que és segur és que ha començat una nova etapa política a Veneçuela i a la regió. Els beneficiaris del petroli de Chávez, els Castro a Cuba particularment, tenen motius per preocupar-se.

Crec que no es pot expressar millor el que està passant a Europa i els seus perills que com ho fa avui en Miquel Roca Junyent al seu habitual article a La Vanguardia amb el títol d’aquest apunt: Compte!

Hi faria algun matis, però no desvirtuaria el sentit del que Roca expressa. El fàcil ara serà carregar-se al missatger. Dir que en Roca forma part del sistema; que defensa la Infanta Cristina, … Roca és un demòcrata de cap a peus que va néixer a l’exili just quan els nazis envaïen Paris, que va lluitar contra la dictadura i que va aportar el seu gra de sorra a fer possible trenta anys de convivència democràtica al conjunt d’Espanya i d’autogovern a Catalunya, amb progrés econòmic i social, els períodes més llargs en aquestes condicions de la història d’Espanya i de la de Catalunya. Paga la pena llegir-lo amb atenció. Aquí teniu el text.

El populisme avança a tot Europa. A Itàlia està fent impossible la governabilitat del país. A França, en una vessant ultradretana, ha guanyat el carrer amb el pretext de la legalització del matrimoni homosexual. A Anglaterra les posicions populistes de caràcter antieuropeista condicionen la política de conservadors, liberals i laboristes. A Portugal molts analistes veuen en la recent sentència del Tribunal Constitucional d’aquell país una concessió a les posicions populistes d’un ample sector de l’opinió pública. Això no és una bona notícia. Les posicions populistes han estat presents en qualsevol moment de crisi; i mai en aquests moments no han estat positives, mai.

Ara, pot semblar que el populisme és una malaltia del sud d’Europa. I no és veritat. De fet, el centre d’Europa, i singularment Alemanya, sota l’aparença del rigor i la serietat, el que està fent és posar de manifest un populisme molt perillós, fet d’una barreja d’orgull prepotent i ressentiment encobert. Angela Merkel no es vol enfrontar amb el sentiment de superioritat d’amples sectors de la societat alemanya, que s’excusen en el desig de no pagar factures alienes quan el que pretenen és demostrar -o així s’ho creuen- que són ells els posseïdors d’una veritat absoluta.

El populisme, per definició, no és europeista, i amb prou feines democràtic. No respecta el pluralisme ni accepta cap altre raó que no sigui la seva. El seu objectiu és dividir, per així crear l’enemic contra el qual combatre. La derrota d’aquest enemic és més important que la victòria del país. El progrés interessa sempre que no beneficiï també l’adversari. El ressentiment, el prejudici i la visceralitat són l’aliment espiritual del populisme.

I el populisme té molts aliats. D’entrada, els que creuen que se’n poden servir contra els adversaris comuns, quan la història demostra que, finalment, els aliats acaben sent també víctimes de la seva ingènua complicitat. Europa ha de vigilar; som i estem massa febles per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista. Però farà falta coratge i convicció; aquesta batalla no es guanya sumant-se a les actituds populistes; ben al contrari, només fent-hi front ens en sortirem. Populisme? No!

Demà dia 9 d’abril farà 75 anys que van afusellar -assassinar dit d’una altra manera- a qui va ser un dels líders d’Unió més coneguts de la II República, Manuel Carrasco i Formiguera. Un any més, organitzat per la Unió de Joves, acudirem al cementiri de Montjuïc per retre homenatge al patriota, cristià, espòs i pare.

Crec que cada any per aquestes dates torno a reivindicar la necessitat que en Carrasco i Formiguera sigui més conegut per la ciutadania de Catalunya. Em refereixo a la seva vida i a la seva mort, al seu exemple de coherència, fermesa i compromís. Utilitzaré expressions de qui més ha estudiat la seva vida i mort, el Pare Hilari Raguer. El 16 de febrer del 36 al Diari El Matí va publicar un article anònim, però atribuït al Dr. Lluís Vila d’Abafal, que deia “La Lliga lluitant a la dreta és esclava dels homes i partits incontrolats que veuen com a única solució el sabre; l’Esquerra Republicana està sota la pressió de les masses anarquitzants que veuen com a única salvació la bomba”. Doncs bé, Carrasco i Formiguera, amenaçat de mort pels de la bomba, cau en mans dels del sabre que l’afusellen. Es un testimoni d’aquella Tercera Espanya com assenyalava Paul Preston en relació al mateix Carrasco i a Unió Democràtica.

Carrasco i Formiguera era demòcrata i era cristià i, a més, democratacristià, el que no és exactament el mateix. Com diu l’esmentat Pare Raguer: “com els grans herois de la no violència (Ghandi, Martin Luther King, Oscar Romero, Ellacurría…) la seva mort ha sembrat -i afegeixo jo que hauria de sembrar més si fos més conegut- una gran esperança en el triomf final de la causa que defensaven pel mètode pacific”.

Amor a la família, sòlida fe cristiana i un catalanisme adient constitueixen la triple característica de la seva personalitat. Us explico una anècdota que va relatar el seu fill Jordi (a.c.s.) i que demostra l’amor per la seva esposa. Quan festejaven, en Carrasco treballava fins a molt tard, i cada dia -moltes vegades més enllà de les 12 de la nit- anava fins on vivia la seva esposa Pilar i xiulava fort un vals de Chopin i ella encenia i apagava el llum i anava a dormir feliç.

Carrasco va defensar Catalunya en nom de la llibertat i sempre des de la legalitat. També en nom de la mateixa llibertat va defensar els jesuïtes al debat constitucional i davant l’expropiació i la ilegalització de l’ordre de l’avui Sant Pare Francesc. Per la primera raó, defensant que a Madrid s’aprovés l’Estatut plebiscitat pel poble català, va ser expulsat del grup parlamentari Minoria Catalana per qui el liderava, ni més ni menys que en Lluís Companys. Per la defensa dels jesuïtes va ser desautoritzat també pel seu partit de llavors Acció Catalana.

En la defensa al judici, l’advocat de torn del tribunal militar va parlar d’ell com un catalanista ultraradical, és a dir, el que es coneix per separatista, encara que no va usar ni va utilitzar l’esmentat qualificatiu, ni ha figurat en cap partit separatista i va resumir la seva ideologia de la següent manera:

. Ressuscitar en tots els territoris de llengua catalana l’esperit i educació cristiana.

. Despertar en aquests pobles consciència per reivindicar el dret a l’autodeterminació.

. Difondre els principis de la més avançada democràcia socialcristiana, practicant l’Evangeli en els termes que Crist ho ensenya.

. Organitzar la vida política de Catalunya en confederació amb els pobles que acceptessin la seva personalitat pròpia.

Demà a les 7 del matí farà 75 anys que el van afusellar, sense que volgués vanar-se els ulls , cridant “Visca Catalunya Lliure! Jesús, Jesús”, amb un crucifix en una mà i una sabateta de la seva filla petita, Rosa Maria, a l’altra.

Celebrada la Pasqua, torno a reprendre el contacte via blog. Al llarg de tota la Setmana Santa, i ara també, s’ha parlat molt de Xipre i de l’actitud de la UE davant els estalviadors de la meitat de l’illa. Personalment abans havia manifestat que per a mi era una immoralitat el que s’ha fet amb els titulars de dipòsits als bancs xipriotes. Ja sé que Xipre era un petit paradís fiscal. I també que ha estat refugi de diners blancs, negres i de tots colors procedents de Rússia. Res de tot això, però, justifica el que la Unió Europea he fet en aquest cas.

D’entrada, les conseqüències per a l’economia de molts països europeus -especialment per a  les més febles- han fet retrocedir als moments més delicats del 2011 i 2012. No vull entrar ara a fons en la confiscació dels estalvis xipriotes ni en la repercussió a les borses o a les primes de risc. Voldria, sobretot, centrar-me en la desesperació que em produeixen les autoritats europees i essencialment Alemanya, que compta més que totes elles plegades. Sento dia a dia i lamento veure com la miopia de molts sectors polítics i econòmics alemanys aposten per una Europa alemanya desfent el compromís, repte i desig d’Helmut Kohl de fer una Alemanya europea. I sento i lamento veure dia a dia la incapacitat de la resta de dirigents europeus. Europa necessita una forta sacsejada per no acabar irreversiblement cap al precipici, com fa ara.

Hi ha qui diu que estaríem millor fora de l’euro. I cada dia són més els que ho afirmen! Tanmateix en discrepo. Fins i tot a Catalunya s’ha dit, per justificar la legítima aposta per la independència, que no passaria res si això succeís. També això em neguiteja. Sense l’euro, llevat d’Alemanya, tots empetitiríem. I Alemanya també se’n ressentiria en funció de les seves vendes al mercat europeu. El que cal és apostar per més Europa, no per menys euro, per més política fiscal, bancària i monetària europea decidida per les institucions europees i no per quatre gats i la cancellera alemanya. Aquesta és la qüestió. Aquest és l’objectiu, el gran repte! No es tracta de rebel·lar-nos contra l’euro sinó contra els que segresten Europa. No ens confonguem!

Els seguidors d’aquest blog ja saben que, com a mimin, el mes d’agost, Nadal i Setmana Santa interrompo la meva dedicació a aquest espai. Sens perjudici que treballaré els primers dies de la setmana, tot el temps lliure que tingui el dedicaré a la família.

Això no vol dir que no escrigui, que no pensi, o que no llegeixi. Ara mateix acabo de començar la lectura de “Carrasco i Formiguera ( Un cristiano nacionalista)” del Pare Hilari Raguer, una traducció castellana i actualitzada d’un llibre que ja he llegit en català. Aquest any fa 75 anys de l’afusellament de qui va ser dirigent d’Unió, el més conegut i carismàtic de la II República. Ja tindrem ocasió de parlar-ne.

Llegiré també altres llibres.”El carrer de l’embut” de Pilar Rahola (crec que és la seva primera novel·la), “Temps d’Innocència” de Carme Riera, i l’últim número de la revista Diàlegs d’Inehca sobre les primaveres àrabs. Us recomano la revista, us hi podeu subscriure -no és car. Per als que no ho sapigueu que és, Inehca és l’Institut d’Estudis Humanístics Coll i Alentorn.

Bé, feu el que feu, ja sabeu que per a mi no entrem en vacances de primavera, sinó a la Setmana Santa que acaba amb la joia de la Pasqua.

Per tant, Bona Setmana Santa i Pasqua. A reveure