buy paypal online

Laudatio Si’

20150726_LaudatiosiFeia dies que volia escriure sobre l’Encíclica del Sant Pare Francisco, “Laudatio Si’, però l’activitat dels dos darrers mesos no em deixava acabar de llegir –la ni tenia temps de picar negre sobre blanc les meves reflexions al voltant del text. Finalment he superat ambdues dificultats i aquí van unes notes breus.

“Laudatio Si’, mi Signore”, “Lloat siguis, Senyor meu” cantava Sant Francesc d’Asís. En aquest preciós cantic ens recordava que la casa nostra comuna és també com una germana nostra, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: “Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i governa i produeix fruits amb coloristes flors i herbes” Així comença l’Encíclica Laudatio Si” escrita pel Sant Pare, sobre la cura de la casa de tots.

El Sant Pare vol dirigir un missatge davant del deterioramemt ambiental global del planeta i es dirigeix a totes les persones que hi vivim. Recorda ja com Benet XVI (el Papa que Raül Romeva, cap de la llista independentista, va qualificar de criminal) va exhortar a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i a corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte al medi ambient. Després de referències a altres Sant Pares i al Patriarca Bartolomè en relació a la necessitat que cadascú es penedeixi de les maneres pròpies de fer malbé el planeta, acudeix a Sant Francesc com a exemple per excel•lència de la cura que necessita el que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat.

El Papa Franciaco fa un breu recorregut pels diversos aspectes de la crisi ecològica actual. A partir d’aquí cerca raons pel debat que es desprenguin de la tradició jueu cristiana. Aprofundeix en les arrels del problema i proposa una ecologia que, entre les seves diferents dimensions, incorpori un lloc peculiar del ser humà en aquest món i en les seves relacions amb la realitat que ens rodeja. Per acabar proposa línies de maduració humana inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana.

La lectura del text de l’Encíclica ens remou la consciència recordant el dany que hem fet a la casa comuna usant-la irresponsablement i abusant dels béns que la Creació ha posat al nostre abast. Avui una part dels nostres conciutadans del planeta no poden gaudir d’uns béns que si bé han estat creats per tots uns malgastem i d’altres no tenen. Hem oblidat que l’home no es crea a si mateix sinó que formem part d’una natura creada per Déu, i el mal us comença quan ignorem aquesta realitat i prioritzem els nostres interessos, moltes vegades fins i tot fruit de la irracionalitat i no de la necessitat.

<
2 Comentaris

La revolució del seny


Amb aquest vídeo que us convido a veure, el consell nacional d’Unió ha ratificat avui en Ramon Espadaler com el candidat del partit a la presidència de la Generalitat. Cada vegada que veig el vídeo se’m fa un nus a la gola.

<
6 Comentaris

“Hermanos, pero no primos”

20150715_grecia i euroAcabem de fer al Congrés dels Diputats el debat sobre el Consell Europeu dels dies 25 i 26 de juny. Formalment, Grècia no va ser motiu de debat i, de fet, a les Conclusions del Consell la paraula Grècia només apareix en el capítol de Migració sobre reubicació d’asilats des dels estats situats en primera línea a altres estats membres. Però es conegut per tothom que en les útlimes dues setmanes el país hel•lè ha requerit diverses reunions de l’Eurogrup i dels caps de govern i d’Estat de l’àrea del euro.

Finalment, es va arribar a un acord i ho celebro. Hi ha haver uns dies que veia a Grècia fora de l’euro i això tenia conseqüències previsibles per als grecs, però imprevisibles per a molts altres. No entraré a avaluar la gestió del govern de Syriza. Ja ho faran els electors grecs, i crec que més aviat que tard. Això sí, penso que ha actuat irresponsablement i que ha acabat essent víctima del seu propi joc. Com acabo de dir, des de la tribuna d’oradors “un bon avís per a navegants de tot tipus que agiten les aigües del populisme: manipular la ciutadania, jugar amb els sentiments, fer-ho per interessos personals, partidaris o per inconsciència manifesta de la realitat acaba passant factura malauradament a la societat, però també als que la utilitzen”

Grècia ha exhibit la legitimitat democràtica del seu govern, però ha pretès imposar-la a la que, amb la mateixa legitimitat, encarnen igualment els seus homòlegs europeus. Cal recordar que la integració europea és un exercici voluntari de sobirania compartida. Això implica que l’exercici d’una sobirania plena ja no és possible i menys encara si això posa en dificultats la resta de socis de la integració.

A nivell d’estats de l’àrea euro, crec que hi ha hagut tres tipus de respostes. Un grup ha vingut a dir perquè els contribuients del meu país han de contribuir a pagar per Grècia quan ja han pagat i patit les reformes dràstiques que han hagut de fer a casa seva? Aquí hi trobaríem els baltics, Eslovàquia,Portugal.. Un segon grup, amb un actiu Hollande al capdavant, volíen evitar el Grèxit entre altres raons per que podia arrossegar els seus països fora de la moneda comú. Finalment, un tercer -que s’ha volgut visualitzar en Merkel- i no ha volgut fer un nou regal a Grècia. De fet, és Alemanya i no Merkel. Els socialistes alemanys governen amb els democratacristians i han sostingut la mateixa posició. Però no només Alemanya: més contundents encara han estat Finlàndia i Holanda. No ens hauria d’estranyar tant! Quan és la tercera vegada que es fa un rescat és normal que s’hi posin condicions. Per dues raons: perquè han perdut la confiança amb el govern grec i perquè els tractats parlen que tots som -ho diré en castellà- “hermanos, pero no primos”.

<
14 Comentaris

A Catalunya no cal patir pel castellà

20150707_elcatala_cosadetotsAvui des d’Estrasburg estant, on hem estat amb el secretari general d’Unió, Ramon Espadaler, per mantenir diverses reunions amb membres de la Comissió Europea, el President del Parlament Europeu i diversos caps de delegacions de forces integrants del moviment social cristià europeu, parlava amb un antic correligionari flamenc -dels temps del meu pas pel legislatiu europeu- sobre l’estat de salut del català a Catalunya. Persona addicionada a la informació per xarxa havia llegit un informe que ahir mateix va emetre l’Institut d’Estudis Catalans i altres entitats sobre l’ús social del català.

Em comentava, amb enveja, la intensa obra literària en català al llarg de molts segles alhora que manifestava la seva opinió sobre una major presència del flamenc a Flandes que del català a territoris de parla catalana. Segurament té raó en les dues reflexions. En referir-se al català, en l’esmentat informe o estudi del prestigiós IEC, l’amic socialcristià flamenc criticava les posicions del PP i la més recent, però tant o més bel•ligerant encara, de C’s sobre la llengua catalana. Com a bon seguidor del que passa a casa nostra, des de la coincidència amb Unió de l’aspiració a la plena sobirania dels nostres respectius pobles, creu -i jo ho comparteixo- que es bàsic que la nostra llengua i la cultura que se’n deriva romanguin potents com a signe de la nostra identitat.

En aquest sentit, i en contra del que sovint es vol fer veure, és el català i no el castellà el que continua tenint dificultats. De fet, segons l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans, els darrers anys hi ha hagut un retrocés del català com a llengua habitual a Catalunya. Un dels contexts que pot influir en aquesta realitat és el marc educatiu, però també la bel•ligerància jurídica que s’està produint contra el català. Això sense parlar de l’específic posicionament del PP a comunitats com la valenciana o les balears.

De fet, hi ha una altra dada tant o més interessant que les esmentades circumstàncies: més de la meitat dels nens que neixen a territoris de parla catalana tenen el castellà com a llengua materna i, per tant, com a primera llengua. Només el 31% té el català com a llengua materna i fins i tot al voltant de l’11% aprenen abans una llengua estrangera que el català. O sigui que no cal llançar la tovallola i cal insistir en la normalització del català. Sabent que necessitem el castellà i que és una gran sort que pugui ser la nostra segona llengua, però sent conscients també que el dia que deixem de donar suport al català podem diluir perillosament la nostra raó d’esser. Aquell dia, que espero que no arribi mai, Catalunya hi sortiria perdent, però el món sencer perdria un patrimoni de la humanitat. Sempre que una llengua mort, tothom hi surt perdent. Fins i tot aquells als que els hi agradaria que la nostra es fongués per sempre més.

<
17 Comentaris

“Marea Granate” i la caiguda de la població

20150628_MAREAGRANATE_granate“Marea Granate” és el nom d’una associació de ciutadans espanyols que han emigrat com a conseqüència de les altes taxes d’atur que tenim arreu de l’Estat. És un atur que se situa al voltant del 25%, que dobla el de la mitjana europea i que a nivell juvenil entre 18 i 24 anys és al voltant del 50%, també doblant la mitjana europea en aquesta franja d’edat. Si esmento aquesta associació és perquè hi estic d’acord quan públicament acaba de discrepar de les xifres que dóna l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre les persones que fugen de la situació laboral espanyola i cerquen feina i un futur millor a l’estranger. Segons ells, el govern Rajoy minimitza deliberadament les dades de la immigració espanyola.

Però les dades de l’INE ofereixen més elements d’interès. Reconeixen el descens de la població espanyola i accepten que el percentatge de l’activa disminueix per tercer any consecutiu el 2014 fins arribar als 46,4 milions de persones, sobretot per la raó esmentada a l’anterior paràgraf i que malauradament dóna vida a “Marea Granate”. L’INE diu, tot i això, que la població a Espanya arriba als 46,4 milions de persones, caient un 0,16% l’any 2014 per sota del 0,46% que va disminuir el 2013. Després de cinc anys seguits de disminució, el nombre de naixements va créixer lleugerament el 2014 un 0,1% malgrat que aquesta xifra -més enllà del gravíssim problema  que tenim amb l’atur i, per tant, amb la fugida de població, especialment de joves- posa també de relleu el nostre drama demogràfic i la seva repercussió en el  sistema econòmic i, sobretot, social.

Les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística també ens il·lustren sobre quines són les comunitats més importants de població estrangera que hi ha repartides arreu del territori estatal. La romanesa amb 707.284 persones continua essent la principal, seguida de la marroquina amb 686.314 i després i a distància la britànica, la italiana i l’equatoriana. I això sí!, el nombre d’estrangers que vénen cap aquí també continua disminuint. És lògic si creuem aquesta realitat amb l’oferta d’ocupació que tenim i, per tant, el nivell d’atur que patim.

En definitiva, primer, per molt que sigui cert que la crisi està acabada, també ho és que la recuperació no arriba. I menys encara que es tradueix-hi en creació neta de llocs de treball. Segon, més enllà de la present conjuntura laboral tenim un greu problema de futur: com tantes vegades he dit la nostra demografia no assegura un futur brillant. I, tercer, per no assegurar-lo ni ens l’assegura la gent que venia de fora. Ara no tenim feina per oferir. Per això, paral·lelament al fet que no vinguin d’altres indrets, els d’aquí busquen feina fora!

<
10 Comentaris

El model sociosanitari català

20150609_santa_teclaAhir vaig materialitzar un compromís que tenia pendent des de feia temps. A Tarragona vaig anar al Centre Ponent de la Fundació Hospitalària Sant Pau i Santa Tecla i després als seus serveis centrals. La Fundació havia estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, tot i felicitar-los personalment, havia dit que volia fer-ho personalment per conèixer més de prop la seva secular obra. I dic secular perquè la Xarxa Sanitària i Social Santa Tecla és a Tarragona des del 1171.

Amb la missió de donar atenció i assistència sanitària i social a la comunitat tarragonina, aquesta xarxa integral i integrada, sense ànim de lucre i respectuosa amb la seva història de compromís al servei dels ciutadans amb més de 2400 professionals, forma part activa del model socio-sanitàri català. Abans de fer unes consideracions sobre aquest model, vull expressar la meva admiració i agraïment als esmentats professionals. Sempre es diu que una imatge val més que mil paraules. Tot visitant el centre, una d’aquestes professionals que m’acompanyava ens va deixar uns minuts per atendre una senyora gran que a peu d’ascensor li va plantejat algun problema. Veure la mirada d’aquesta noia i la tendresa que de la seva mà irradiava envers la cara de la senyora em va recordar a la meva mare i al que qualsevol fill desitjaria per a ella. Gràcies a tants milers de persones que amb vocació i amor es dediquen a la gent gran.

Però comentava que la Fundació Sant Pau i Santa Tecla forma part del sistema sociosanitàri català per aportar algunes reflexions sobre aquest model que tan bé representa la secular entitat tarragonina. I ho faig, a més, essent molt conscient que els temps polítics i els vents que bufen no van en la direcció d’entendre i de donar suport a aquest model. Crec que hi ha una àmplia coincidència en que cal garantir el benestar social sabent, a més, que el model econòmic que tenim -altra cosa és que calgui canviar-lo- provoca grans estralls entre les persones més febles de la nostra comunitat. A partir d’aquesta convicció, hi ha qui reivindica que tots els serveis s’han de donar des del sector públic i d’altres que creiem que, tot i tenir molt clar que les administracions han de garantir-los, la gestió no només es pot fer, sinó que és millor que es faci amb la participació de la societat civil i de les seves iniciatives, sobretot quan no tenen afany de lucre i l’únic que les mou és el compromís amb les persones.

Respecto qualsevol opinió al respecte, però crec que s’equivoquen els que defensen el concepte literal d’Estat del Benestar Social, creuen que tot ho ha de fer el sector públic i que res pot ni ha de fer la societat civil amb suport i concertació pública. Confiar-ho tot a l’Estat comporta una despesa que requereix un nivell d’ingressos que només es pot garantir mitjançant una elevadíssima fiscalitat. Aquesta és la raó principal de la seva insostenibilitat. Vivim en un món permeable on la capacitat per desplaçar-se i per canviar de país en funció de la fiscalitat és indiscutible. Això significa, per tant, que la fallida del sistema és irreversible: si els que paguen marxen,com ingresarem? O algú planteja castigar encara més les damnificades classes mitjanes? Bé i que quedi clar que no es aquesta la única raó per desitjar mecanismes o instruments diferents a les administracions públiques per garantir el benestar

<
25 Comentaris

14-J, un exercici de radicalitat democràtica

20150601_PortadaConsulta14jDemà dimarts dia 2 de juny és un dia important dins del procés endegat a Unió Democràtica que acabarà diumenge 14 de juny amb una consulta a tota la militància que tingui dret a votar d’acord amb els nostres estatuts. No entraré en el fons del debat perquè serà demà quan tocarà fer-ho. Tanmateix, el secretari general, que es qui per acord del comitè de govern validat pel consell nacional, coneix la meva opinió sobre el document a sotmetre a consulta. Com coneix l’opinió de tots els membres del nostre òrgan executiu i d’altres persones rellevants del partit arreu del territori català. Sí, però, vull compartir alguna reflexió sobre què és el que estem fent exactament i quin abast i conseqüències té.

El passat 30 de març Convergència Democràtica de Catalunya -que veig que va signar ja amb l’afegitó de Reagrupament Independentista-, ERC, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural van firmar el full de ruta unitari per la independència de Catalunya. Suposo, sigui dit de passada, que quan diuen unitari es deuen referir a la unitat entre ells, i no a la unitat del conjunt de forces polítiques ni a la del conjunt d’entitats que aquest país nostre té com a conseqüència de la seva riquesa associativa. En tot cas, ni Unió, ni ICV, ni EUiA ni la CUP -que havíem participat de les converses prèvies- vam signar l’esmentat document. El que va fer Unió, a proposta del seu comitè de govern, es sotmetre l’elaboració del seu full de ruta i la seva aprovació a la consulta de tots els militants. Ningú més ho ha fet, i no está entre les meves intencions ni criticar ni tan sols analitzar perquè. Només vull posar en valor el que en nom d’’Unió el seu comitè de govern no hagi pres aquesta decisió i hagi volgut comunitaritzar-la amb tota la militància. Ningú més ho ha fet! Algun valor deu tenir, no? O no es pot reconèixer així perquè es tracta d’Unió?

De fet, per tant, a Unió li correspon dir si accepta el full de ruta que altres han pactat i anar a remolc seu o si pel contrari és capaç de tenir el seu propi full de ruta. De totes totes, crec que per moltes raons Unió té el dret i el deure d’establir el seu full de ruta i negociar-lo després amb el seu soci permanent de federació que és, com és prou conegut, Convergència Democràtica. I com que el full de ruta pactat per aquest partit no és una simple pregunta de independència si o no, és lògic que Unió no es vulgui limitar a dir sí o no i que proposi un conjunt de consideracions i propostes amb la voluntat de condionar les dels altres? O és que només són els altres els que han de condicionar Unió? Quina independència i sobirania podem reclamar per a Catalunya sinó som capaços de tenir l’amor propi i la dignitat de reivindicar l’exercici de la nostra?

Demà, per tant, tindrem aquest debat en el si del comitè de govern. Ja hem vist que hi ha una posició que s’ha feta pública mitjançant un manifest. Ja vaig dir la meva al respecte. I, per cert, per enèsima vegada, torno a rebutjar les expressions amb les quals alguns diaris sense parlar amb mi intenten descriure el meu estat d’ànim. No em va ofendre, ni em va desagradar, ni em va enfadar…, ni no sé quantes coses em va produir l’esmentat manifest. Simplement, em va decebre l’actitud d’algunes persones -mai he parlat del contingut – i prou. A més, això ja és passat. Ara el que cal és refermar la normalitat democràtica, és a dir, el respecte a la pluralitat i, per tant, a les diverses sensibilitats per tal d’intentar treure un document amb el suport més ampli possible a compartir, si s’escau, mitjançant consulta amb una majoria de militants. Es pensi el que es pensi, l’important és compartir l’orgull i la il·lusió pel compromís de radicalitat democràtica que estem exercint.

<
45 Comentaris

Pregària, pobres i pau

20150717_logo_comunitat_SantEgidioAquesta tarda he anat a participar a la Basílica de Santa Maria del Mar  a la litúrgia eucarística que, presidida pel Cardenal Martínez Sistach, s’ha oficiat amb motiu del 47è aniversari de la Comunitat de Sant’Egidio. Tinc una simpatia especial per aquesta comunitat fundada a Roma l’any 1968 en acabar el Concili Vaticà II per iniciativa d’Andrea Riccardi. Els segueixo amb molta atenció. He participat en algun acte a l’església dels Sants Just i Pastor del barceloní barri gòtic i, si algun cap de setmana em trobo a Roma, m’agrada compartir l’eucaristia de dissabte a la tarda a la Basílica de Sant Bartolomé al Trastevere. De fet, el seu fundador és una de les persones a qui Unió ha fet entrega els darrers anys de la Medalla Carrasco i Formiguera.

Tant el Cardenal en la homilia com en Jaume Castro de la Comunitat de Sant’Egidio en la seva intervenció d’acomiadament han fet referència al Papa Francisco quan en la seva visita a la Comunitat a Roma el juny de l’any passat la va definir amb les paraules “pregària, pobres i pau”. En teoria totes tres són denominador comú de l’Església, però a la pràctica no tothom les accentua tan harmoniosament com la Comunitat de Sant’Egidio. La pregària la practiquen amb una joia contagiosa. Dóna gust compartir-la amb ells. La gent jove troba sempre motius engrescadors per compartir la fe. En sortir de l’església, més d’una vegada he sentit el comentari: “així dóna gust anar a missa”. Entenc el que volen dir.

Cada any per Nadal la Comunitat organitza el dinar tradicional amb pobres de solemnitat. Però no és només un dia a l’any que la comunitat expressa aquest amor pels pobres. És permanent!. Quan vas a les seves eucaristies a Barcelona, a Roma o a qualsevol indret on siguin ells els organitzadors l’església s’omple de pobres que troben una permanent acollida i assistència en la humilitat i senzillesa dels membres de la comunitat. En Jaume Castro ha fet referència a l’allunyament que les ciutats del S XXI han fet en vertical de Déu i en horitzontal dels altres. No és el cas de la Comunitat de Sant’Egidio que continua fidel al repte de l’humanisme cristià envers els pròxims.

20150517_BasilicaSantBartolome_TrasteverePerò tot i la importància de les petjades de la Comunitat de Sant’Egidio pel que fa a  la pregària i als pobres, la seva activitat en la recerca de la pau en conflictes internacionals li proporciona una personalitat singular. D’entrada, la comunitat recull com ningú l’esperit d’Asis i són activistes del diàleg i de l ‘ecumenisme. A la mateixa ciutat de Barcelona hem pogut ser testimonis d’una trobada de projecció internacional. La predisposició pel diàleg per afrontar conflictes bèl·lics els atorga un gran prestigi arreu del món i juguen en molts casos un rol destacat. Els acords de pau de Moçambic o les intervencions clau en els Balcans, a Algèria, al Congo, a Uganda… en donen bona fe.

Per molts anys Comunitat de Sant’Egidio! Que pugueu continuar fent créixer l’amistat per sobre de les fronteres de la indiferència i de l’enemistat.

<
10 Comentaris

Europa

20150506_Dia_EuropaDissabte, 9 de maig, se celebrarà el Dia d’Europa en commemoració de la Declaració realitzada en la mateixa data de l’any 1950 a París pel llavors ministre d’Exteriors de França, Robert Schuman. Les paraules del canceller francès van ser el tret de sortida del llarg procés que ha arribat al que avui és la Unió Europea. Aquest va ser el pretext que va fer que l’expresident del govern de l’Estat, Felipe González, titulés com “Europa” la seva xerrada col·loqui en un sopar organitzat ahir pel Club de Roma a Barcelona.

De l’interessant trobada, en vull compartir algunes reflexions, la majoria relacionades amb la Unió Europea. En referència al Tractat Comercial que s’està negociant amb els EUA i del qual en parlava en l’anterior post, després de dir que el gran beneficiari en seria Europa -afirmació que comparteixo, l’expresident espanyol va parlar de l’acomplexament dels europeistes. És cert! Entre altres exemples per il·lustrar-ho va comentar el que va fer Michel Rocard. En la campanya del referèndum francès del Tractat de Maastricht, en la qual va participar compartint algun acte, tot i demanar el vot positiu per al Tractat que va instituir la Unió Europea, Rocard ho va fer amb la boca petita i va remarcar més els seus dèficits en lloc d’accentuar el gran pas que va significar. I l’acomplexament dels europeistes pren també avui vida quan només accentuem les nostres mancances i oblidem tots els gran avantatges de la Unió Europea i de les seves polítiques.

Europa s’ha anat construint sobretot a partir de les crisis que ha viscut el continent. És una altra reflexió d’interès per comprendre l’evolució institucional europea. De fet, el seu naixement que commemorarem dissabte és fruit de la crisi bèl·lica més tràgica de la història. La Segona Guerra Mundial va provocar que dirigents humanistes fessin prevaler el valor de la pau, de la vida i de la dignitat del ser humà. Com algú va remarcar en el col·loqui, si no s’hagués creat la UE no s’hauria trigat massa temps a tornar a produir una confrontació bèl·lica. La recent crisi econòmica és la que ha obligat també l’Unió Europea a avançar en la Unió Monetària i en la Unió Fiscal. De la mateixa manera la crisi amb Rússia ha provocat que finalment es prengui seriosament la Unió per l’energia. La UE és un exemple de la certesa que darrera d’una crisi sempre hi ha una oportunitat.

20150506_mediterraniParlant de Rússia és lògic que es plantegés la relació de la UE amb aquest país. De fet, si haguéssim de parlar de problemes en l’àmbit europeu, avui aquesta relació en seria un dels destacables juntament amb la crisi institucional, la recuperació econòmica -que no serà fàcil- i el drama del Mediterrani. Al sopar es va recordar la recent declaració de Prodi qui va dir al respecte dues coses per a mi tant certes com interessants. D’una banda va afirmar que Ucraïna hauria de ser un pont entre Rússia i la UE, i l’hem convertit en un camp de batalla. I de l’altra que els EUA són un gran amic d’Europa, però no són Europa. Doncs bé, és obvi que Putin ha comés errors i en continua fent. Però la UE, també i els EUA, encara més!. Cal, doncs, trobar un nou equilibri en les  nostres relacions amb Rússia. Interessa als russos i ens interessa als europeus.

Acabo parlant del Mediterrani. Veiem catàstrofes humanes i les seguirem veient. Europa ha badat en la seva política de cooperació amb els països de la riba sud del Mare Nostrum. L’expresident del govern va recordar un pacte tàcit amb Helmut Khol: per cada 100€ destinats als països de l’est d’Europa, com a mínim 70 s’havien de dedicar al Mediterrani. I aquesta no ha estat la practica dels darrers anys. A més, Líbia ha esdevingut el gran problema del nord d’Africà. Aquí la UE i els EUA es van equivocar i ho continuen fent. Per  no parlar dels que ara diuen que la solució al problema de l’arribada d’immigrants per Líbia passa per bombardejar les embarcacions. Quina bestiesa! Prou de bombardejar! Avui Líbia és un Estat fallit. Un caldo de cultiu per a un nou o per a nous estats islàmics si tenim present la quantitat de tribus que integren aquest país. O Europa i la Comunitat Internacional l’encerten o tenim un gravíssim problema de futur, més seriós encara que el que ja tenim. Per començar, potser que venguéssim armes només al govern legítim i no als rebels!

<
13 Comentaris

Apunts d’un viatge a Brussel•les

20150423_Duran_Juncker_BrusellesAquest dijous i divendres al matí he estat a Brussel·les. He mantigut trobades amb el president de la Comissió, el vell amic Jean-Claude Juncker, i amb el  president del Consell, el polonès Donald Tusk. M’agrada fer-ho cada cert temps. Ho he fet amb els presidents Santer, Prodi, Durao Barroso i ara amb Juncker en el cas de la Comissió. I també amb els dos que han ocupat el càrrec més recentment instituït de president del Consell, abans amb el flamenc Van Rompuy i ara amb Tusk. Crec que és important conèixer què es cou a Europa i traslladar alhora als màxims dirigents europeus que a Catalunya des d’Unió tenim una política europea.

Aprofitant l’avinentesa vaig sopar també amb la militància d’Unió a la capital de la UE. I fins i tot vaig tenir temps de mantenir una reunió amb el secretari general del Parlament Europeu, l’amic alemany Klaus Welle. La premsa acreditada a Brussel.les em volia buscar les pessigolles sobre el fet que jo mantingués aquests contactes a nivell personal i que a nivell institucional sigui més difícil per a les autoritats catalanes. Ho relacionaven, a més, amb el que se’n diu “procés”. No és això! Molt abans de l’actual situació política ja era així. Recordo com l’any 80, en precampanya el llavors candidat Jordi Pujol era acompanyat per gent d’Unió a Brussel·les o quan ja era president de Catalunya a Llatinoamèrica. Fins i tot va ser públic i notori, perquè el president Pujol va tenir l’honestedat d’agrair públicament que va ser el primer president de l’Assemblea de Regions d’Europa gràcies a la campanya que Unió va fer en favor seu. Ei! I davant tenia Fraga quan tot just el seu partit acabava d’entrar al PPE.

O després, i ben allunyats també del procés, m’he ocupat d’obrir portes a l’actual president de Catalunya, a Mèxic, a Xile… O davant Durao Barroso o Van Rompuy. I no és mèrit meu ni desmèrit d’altres! És simplement conseqüència d’un dels actius d’Unió, és a dir, les seves conreades tradicionals relacions internacionals. I això Unió no ho pot perdre, no només si pensem en clau de partit -que tindríem tot el dret a fer-ho- sinó en clau de país, que és molt més important. Unió no pot deixar buit el seu espai polític per moltes raons, però aquesta n’és una. Com no pot fer-ho tampoc si és conscient que, si Unió fuig de l’espai nacionalista moderat, el forat que deixi el cobrirà alguna altra força política, i no precisament nacionalista, ni tan sols catalanista.

20150424_Duran_DonaldTusk_presConsellEuroeu_mansencaixadesPerò reprenem la visita a Brussel·les. La premsa ha parlat si aniríem o no junts a les eleccions amb CDC i sobre si anar-hi plegats depenia d’Unió o dels dos socis de la federació. És el que em van preguntar els periodistes després que jo expliqués el que havia conversat amb Juncker o Tusk, ben diferent de tot això. Per això crec important recuperar el nucli central de les reunions. Amb Juncker vam parlar de moltes coses, però en destaco tres. La primera, per defensar que el govern català pugui presentar projectes per acollir-se al seu pla inversor sense passar pel govern central. Ell va coincidir amb el que jo defensava, però es reserva fer gestions per confirmar-ho. Abans de deixar Brussel·les no només tenia la ratificació per part seva d’aquesta possibilitat, sinó assenyalats els interlocutors per canalitzar-ho. I no cal dir-ho que immediatament ho vaig notificar al govern català.

El segon tema tenia a veure amb les sancions a Rússia i la resposta d’aquest país de vetar la importació de productes agraris. L’any passat, a l’estiu, quan això va passar, tant la Comissió de la UE com el govern espanyol van reaccionar tard i malament. Qui va pagar la factura, per tant, va ser el pagès. Es tractava de demanar a la Comissió que ara no passés el mateix a la vista de la més que segura renovació de les sancions. La tercera qüestió era defensar que Catalunya pogués ser “regió” pilot de la bioeconomia. El conseller Pelegrí hi està treballant, Catalunya té matèries primes, un bon sector industrial i també logístic per ser-ho. Doncs bé, ja hem articulat els canals d’interl.locució per intentar fer viables ambdues propostes.

Amb el president Tusk la conversa ha estat més política, però, com abans deia, crec que és bo per a Catalunya que s’expressin posicions catalanes sobre com es veu la situació de Grècia, les perspectives del referèndum del Regne Unit o la necessitat que l’Estat espanyol posi sobre la taula els fons públics necessaris per impulsar i per fer efectives les previsions d’inversió privada de l’esmentat pla Juncker. Vaja, sense eufòries injustificades, crec que s’han aprofitat prou bé les vint-i.quatre hores de visita a les institucions europees a Brussel·les.

<
18 Comentaris