Reforma o maquillatge fiscal?

20140727_taxes_impostosEl govern central presenta un projecte de reforma fiscal que després dels debats parlamentaris corresponents ha d’entrar en vigor el pròxim any 2015. Aquest és un dels debats que protagonitzarà la propera tardor. La primera pregunta que cal fer-se -i que de fet plantejo ja en el titular d’aquest post- és si es tracta de debò d’una reforma fiscal o d’un simple maquillatge. Per a mi, es tracta d’un maquillatge de l’actual sistema tributari amb finalitats electorals que bàsicament es carrega la pujada d’impostos que el propi PP va practicar durant els anys 2012 i 2013 i que deixa l’IRPF pràcticament als nivells del darrer govern del PSOE, i en alguns casos a nivells superiors.

Amb això vull dir que, contràriament al que predica el ministre Montoro no redueix impostos sinó que simplement tanca l’alça temporal de l’IRPF, però consolida les altres alces legislatives del PP: la de l’IVA, la dels impostos especials, els nous impostos sobre l’electricitat o sobre els premis en jocs d’atzar. Tot plegat amb una clara conclusió: les classes mitjanes, les pimes i els autònoms no es beneficiaran de la reforma fiscal i continuaran essent les víctimes del nostre sistema impositiu. És cert que, com abans he esmentat, tenim el tràmit parlamentari per intentar introduir algun canvi. Tant cert, però, com que la majoria absoluta del PP imagino que contribuirà a evitar els que serien més necessaris.

No és la meva intenció entrar ara en els detalls dels diversos tipus impositius i l’únic que faré és parlar dels objectius que al meu entendre hauria de pretendre qualsevol reforma fiscal i sobre com els aborda la que ara formula el govern de l’Estat. El primer hauria de ser el de la lluita contra el frau per guanyar equitat. I la reforma del PP comporta una fiscalitat complexa i litigiosa, una agència tributària orientada a buscar les pessigolles als que paguen i gens bel·ligerant amb la gran bossa de frau fiscal existent. Una reforma fiscal hauria de tenir com a segon objectiu estimular el creixement, i és ben cert que la del govern central no estimula la inversió ni la creació d’ocupació. I per acabar amb els tres objectius de manual, la reforma hauria d’assegurar la consolidació fiscal. És cert que en aquest àmbit pretén eliminar el dèficit de l’administració central, però no contempla les necessitats de les comunitats autònomes ni la dels ajuntaments i, en conseqüència, continua posant en perill els serveis bàsics que hi presten.

És a dir, que si Déu no hi posa remei molt, em temo que s’haurà perdut l’oportunitat de dur a terme la reforma fiscal que Espanya necessita.

PS. A finals de la setmana que ara comencem seré oficialment de vacances. Disculpeu, per tant, la interrupció dels nostres contactes via blog. Qui pugui que descansi i aprofiti el temps per compartir-lo amb la família i els amics. I a qui no pugi fer-ho, li desitjo també el millor i que l’any vinent unes noves circumstàncies li permetin fer el que aquest any no podrà.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

Juncker, nou president de la Comissió Europea

FRANCE/Finalment ahir va ser elegit l’amic Jean-Claude Juncker, exprimer ministre luxemburguès, com a nou president de la Comissió Europea. Dic finalment perquè els passos previs a la seva elecció no han estat fàcils. D’entrada, en el si del PPE hi havia dos candidats: el francès Bernier i ell. A Dublín, i amb el vot d’Unió, va ser elegit Juncker. Després de les eleccions europees, i tot i essent el candidat de la formació política que va obtenir més diputats al Parlament, hi va haver unes setmanes de clara incertesa al voltant de la seva candidatura. L’oposició del primer ministre britànic Cameron n’era el principal símptoma, el més notori. Però la indecisió de la cancellera Merkel al llarg d’uns dies era tant o més significativa que el veto de Cameron. Quan el Consell Europeu va proposar el seu nom amb els vots en contra de la Gran Bretanya i d’Hongria i ja en vigílies del pronunciament de la cambra europea, l’anunci de vots en contra, com ara els del PSOE (en contra del que havien pactat els socialistes europeus, liberals i PPE), va sembrar dubtes sobre si tindria o no el nombre de vots necessaris.

Finalment, amb 422 vots a favor, el luxemburguès va obtenir més suports dels necessaris. La seva elecció ha salvat la Unió Europea d’una forta crisi institucional. Ja abans el fet que el Consell Europeu l’hagués proposat com a candidat davant el Parlament Europeu en va estalviar una altra tant o més important. M’explicaré. Si en Juncker no hagués tingut els vots que calien, el Parlament Europeu hauria entrat en una crisi interna important. No s’haurien complert els pactes que van fer possible que el socialista alemany Schultz en fos elegit el president setmanes enrere i difícilment haurien deixat de grinyolar les relacions entre les tres principals forces polítiques quan la seva bona relació i cooperació parlamentaria serà imprescindible per afrontar els reptes que la Unió te plantejats. Dit això, l’altra crisi evitada és la que he esmentat en relació al possible veto de Cameron a la candidatura de Juncker. Com ja és conegut, a les darreres eleccions europees per primer cop s’hi acudia amb candidats a la presidència de la Comissió dels diversos partits europeus. Per tant, els votants tenien el missatge que qui obtingués més vots seria candidat a investir com a tal pel Parlament Europeu. Si la raó que ho hagués impedit hagués estat el veto que Cameron volia que adoptés el Consell Europeu enfront Juncker, la confrontació entre el Parlament i el Consell hauria estat inevitable i les conseqüències per a la Unió Europea haurien estat encara pitjors.

Crec que Juncker serà un bon president de la Comissió. El conec de fa molts anys. De fet, som els dos únics dirigents socialcristians que vam tenir l’oportunitat de compartir moltíssimes reunions amb la generació que ens va precedir dels Kohl, Andreotti, Lubbers, Tindemans, Martens. Un dels debats més apassionants va ser el que va tenir lloc -que un dia haurem d’explicar- sobre la reunificació alemanya postulada per Helmut Kohl. No oblidem que Bèlgica, Luxemburg, França, Holanda… havien estat envaïdes per Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Algun dels nostres amics deia que estimaven tant Alemanya que en preferien dues.

A més, Juncker és un gran europeista, dialogant i bon gestor. Amb el president Pujol hem comentat més d’una vegada que era el millor, però que tenia un problema: era del país més petit de la Unió. Ja ha deixat clarament expressat que amb ell la Comissió no serà la secretaria del Consell, és a dir, que opta per enfortir el mètode comunitari de Jean Monnet i no la intergovernamentalització aplicada els darrers anys, que ha donat més pes als estats que a les Institucions europees. A mi, particularment, aquest compromís m’entusiasma, tant en la meva condició de catalanista com d’europeista. El nou president de la Comissió és també dialogant. Ha governat molts anys a Luxemburg amb governs de coalició amb els socialistes. Al capdavant de l’Eurogrup en plena crisi econòmica ha hagut d’accentuar la seva capacitat negociadora. I és un bon gestor. La seva experiència al capdavant del govern l’avala.

Molts es deuen preguntar si és el candidat que millor defensarà les aspiracions de Catalunya. La resposta és que ni més ni menys que d’altres, sense oblidar –ho reitero- que el seu model d’Europa ens interessa també com a catalans. Sí, sí, ja sé que el candidat dels verds havia defensat el dret a decidir i la resta, no. Però és fàcil fer promeses quan se sap que no tindràs possibilitat de demostrar que les incompliràs. Pel que fa a l resta no ens enganyem. Ens agradi o no, per a qualsevol candidat seriós i amb possibilitats de ser president de la Comissió, la consulta és una qüestió interna de l’Estat espanyol. Si del que es tracta és del paper d’una Catalunya independent en el si de la Unió, llavors et recorden la seva obligació de complir amb els tractats, és a dir, amb els articles 4, 49 i 50.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris

Els límits del dret de manifestació

20110611_assetjamentParlament_FotoMTudela-RFadriqueAhir es va donar a conèixer la sentència de l’Audiència Nacional sobre els fets violents (o no és violència llançar pedres contra persones i automòbils, o intentar treure el gos guia a un diputat cec, entre moltes altres accions?) del 15 de juny de 2011 que van obligar el president de Catalunya i la presidenta del Parlament a accedir a la cambra catalana fent us d’un helicòpter per superar la barrera i les actituds dels manifestants. La sentència, amb un vot particular dels tres que integren la Sala, ha considerat que el setge al Parlament no va constituir cap delicte. Francament, m’he quedat perplex quan ho he llegit.

Les sentències s’han de respectar i acatar, però una i altra consideració no m’impedeixen considerar aquesta com una greu irresponsabilitat jurídica i política. No és la primera vegada que passa. Ja l’Audiència de Madrid va dictar alguna sentència similar per aldarulls davant el Congrés de Diputats. I si no ho recordo malament, la pròpia Audiència Nacional n’havia dictat una altra amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría. La sentència sobre els fets del Parlament català empara la seva tesi exculpadora en diverses consideracions, a quina més greu.

Segons els magistrats que l’han subscrit, “el dret de reunió, el de manifestació i la llibertat d’expressió prevalen en aquest cas ja que per a molts sectors socials la reunió i la manifestació són l’únic mitjà per expressar i per difondre els seus arguments”. A més, en la mateixa línia, admeten com a “normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació perquè realment puguin constituir una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme”. Em sembla una autèntica barbaritat. Primer, perquè la critica no va ser eficaç. I no ho va ser justament perquè en una democràcia parlamentària la pluralitat s’expressa en la composició de la Cambra. Segon, em sembla una barbaritat perquè en el fons els jutges fan  un al·legat a la democràcia popular, i esta bé que una persona -encara que sigui magistrat- pugui sostenir les tesis del 15-M, de Podemos o d’algun sector d’IU per esmentar alguns casos, però les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals. S’han d’emparar en l’ordenament jurídic que en el cas espanyol presideix una Constitució que, afortunadament, aposta per la democràcia parlamentària i no per la popular. I, en tercer lloc, em sembla d’extrema gravetat la sentència perquè ignora que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen el de tercers, siguin diputats o no.

I per acabar, la sentència ve a dir que si la policia catalana s’hagués desplegat duna altra manera no hauria passat el que va passar. No sé si es podia fer millor el desplegament. Segurament sí perquè tot és millorable, però d’aquí a culpar indirectament els Mossos per les conseqüències dels aldarulls hi ha una frontera que per a mi és infranquejable. I, sincerament, em sembla greu i irresponsable que representants de la magistratura ho facin amb tanta lleugeresa.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
13 Comentaris

Regeneració o partidisme

20140702_regeneracio_democraticaDes de Panamà he conegut la proposta d’elecció directa dels alcaldes que el president del PP va fer en el sí del comitè executiu del seu partit. La proposta l’emmarca en un propòsit de regeneració, segons els mitjans de comunicació i per les declaracions que ha fet a la ciutat de Panamà on és també per assistir a la presa de possessió del nou president de la República de Panamà, Juan Carlos Varela (cal dir que ell representa l’Estat espanyol mentre que jo, com a dirigent d’Unió, sóc convidat especial del nou mandatari panameny). Doncs bé, parlem-ne una mica!

En el programa electoral de les últimes eleccions a Corts de Convergència i Unió, dèiem que “calia reformular el nostre règim electoral per tal d’avançar en la construcció d’una democràcia més activa, dinàmica i propera als ciutadans”. Per això, entre altres mesures, postulàvem “l’ampliació de l’elecció directa dels alcaldes i el sistema de llistes electorals obertes en les eleccions locals”. A més, en documents vigents aprovats per la Unió de Regidors d’Unió Democràtica concretàvem també que les llistes obertes fossin en municipis fins a un determinat nombre d’habitants i que en els altres municipis s’apliqués el sistema alemany de doble vot, que divideix, per tant, els municipis en districtes electorals.

Benvingut sigui, doncs, el debat que proposa Rajoy. Per part meva emmarcaré el diàleg al seu voltant en els següents paràmetres. El primer és que n’hi hagi amb l’objectiu d’aconseguir un gran consens sobre l’objectiu, diàleg polític que no tingui com a fronteres el PP i el PSOE i, a més, amb el món local amb la Federació de Municipis d’Espanya, però també amb les associacions municipalistes catalanes i basca. El segon paràmetre és que el resultat ens porti una síntesi de democràcia més propera al ciutadà i de garantia de governabilitat i eficàcia de les institucions. El tercer és que, si realment del que parlem és de regeneració i d’una democràcia més participativa, és necessari modificar també d’una vegada el sistema electoral a les Corts Generals, per acabar amb el sistema de llistes tancades i per anar al de doble vot alemany. Òbviament caldrà canviar, a més, la circumscripció electoral única que tenim per a les eleccions al Parlament Europeu.

Si no es vol regeneració, sinó únicament protecció de les posicions dels partits grans -PP i PSOE- de cara a les properes municipals, cal que se’ns digui clarament. Parlant, la gent s’entén, i llavors caldrà qualificar-ho de partidisme i no de regeneració.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

2.306.000 nens viuen sota el llindar de la pobresa a l’Estat espanyol

20140624_logoUnicefAixí ho ha fet públic avui UNICEF -institució de la qual m’honora ser-ne membre- amb l’informe “La Infància a Espanya 2014. El valor social dels nens: envers un pacte d’estat per la infància”, un estudi que ens recorda, per avergonyir els que tenim responsabilitats públiques, que la dotació pressupostària ha caigut un 6,8% des del 2007 i un 14,6 des del 2010 al 2013.

A banda de la disminució de recursos, UNICEF ens posa de relleu també en el seu informe la ineficàcia de les administracions a l’hora reduir la pobresa, a partir de l’empirisme de ser el segon país de la UE que menys la disminueix entre els més petits. L’organització internacional emfatitza entre les causes de la pobresa a Espanya un percentatge per sota de l’europeu en polítiques de protecció de les famílies (l’1,4 enfront del 2,2 del PIB), el fracàs escolar i el mateix grau de formació dels pares. Així el risc de pobresa de nens amb pares que tenen com a molt l’ESO es quadruplica en relació a la dels nens amb pares amb estudis universitaris. En el repàs de les causes encara podem veure com UNICEF remarca que el nombre de llars amb nens en els quals tots els adults estan sense feina s’ha incrementat un 290% des del 2007 i que la diferència de l’augment de pobresa entre llars amb fills i sense fills ha crescut considerablement.

Quines conseqüències es poden despendre de tot plegat? D’entrada, la més greu de totes passa per recordar que la pobresa castiga molt més la infància –n’és tremendament severa- que la resta de la població. Segona, en la pobresa infantil hi ha el germen d’una societat més pobre i desigual en el futur. De fet, la setmana passada l’OCDE -el mateix dia que es coronava el nou rei- recordava que Espanya era el país on de llarg més havien crescut les desigualtats entre el 2007 i 2011, i també Càritas ens subratllava que havia duplicat el nombre de persones ateses des de l’inici de la crisi.

Conclusions: moltes, però en diré tres:

1a.- Cal incrementar els recursos per a les famílies i els nens per destinar-los a lluitar contra la pobresa i ser eficaços en la seva distribució.

2a.- Estalviem-nos partides pressupostàries en despeses que són completament prescindibles i feridores.

I 3a.- Despertem la sensibilitat social i situem la pobresa infantil en els primers llocs de l’agenda política i social.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

Durâo Barroso i el Banc d’Espanya

20140616_DuraoBarroso_UniversitatSantanderAhir, a la Universitat internacional Menenez Pelayo de Santander, l’encara president de la Comissió de la Unió Europea, José Manuel Durâo Barroso, va culpar el Banc d’Espanya de provocar la crisi immobiliària. El president del Banc de Santander va sortir en defensa del regulador espanyol i va posar l’accent en què el principal problema radicava en el model corporatiu i de gestió de determinades caixes d’estalvis. Alguns analistes econòmics han valorat aquesta polèmica i han parlat també de la necessitat que Durâo Barroso fes una mica d’autocrítica de les mesures i posició de la Comissió de la UE. Qui té raó? En Durâo? Emilio Botin? Els esmentats analistes? Crec que tots tres la tenen i que la veritat de tots tres pot configurar una aproximació a la veritat.

Certament, el Banc d’Espanya, presentat com el millor regulador del món per Rodríguez Zapatero, no ho era tant com es deia, especialment a partir de Fernández Ordóńez. Fins i tot, es podria dir que ho va deixar de ser una mica abans. Però amb Ordóńez va arribar la política al Banc d’Espanya. Recordo com, en moltes ocasions en reiterades declaracions, ens deia als polítics què havíem de fer mentre ell deixava de fer el que li pertocava. Dit això, seria injust culpar de la crisi immobiliària només a Fernández Ordóńez. Això venia de lluny i la política hi va tenir moltes responsabilitats, ja en la època Aznar, i l’avarícia i la irresponsabilitat de nous vinguts al sector, també.

Però té raó el president del Banc de Santander quan diu que hi havia un problema en la gestió d’algunes caixes. Cert és, a més, que es va ajuntar la gana amb les ganes de menjar. Als bancs els feien nosa les caixes, sense que això vulgui dir que haguem de culpar-los de la desaparició de les caixes. Ara bé, moltes no estaven ben gestionades i, a més, molts partits intervenien en les seves decisions. Mai la politització de les caixes va merèixer el meu aplaudiment. I cal dir que la legislació catalana sempre ha estat molt més estricta, en aquest sentit, que la de les comunitats autònomes governades pel PP o pel PSOE. Hi ha excepcions com és ara el cas d’Ibercaja a l’Aragó. I també, malauradament, n’hi ha hagut a Catalunya -i no pas només una- en sentit contrari.

I, finalment, també tenen raó els analistes que demanen una mica d’autocrítica a l’amic Durâo Barroso. La Unió Europea no té res a veure amb la crisi immobiliària espanyola, però, un cop esclatada, no sempre la va encertar. Ara bé, si entrem en l’àmbit de la UE, crec que és just dir que les raons dels errors radiquen més en el Consell de Ministres que en la Comissió. I aquí s’obre una altra reflexió. A partir de constatar que al llarg de la crisi s’ha imposat la intergovernamentalitat (és a dir, la suma de governs dels vint-i-vuit estats membres) a la comunitarització (és a dir, més pes de la Comissió com a institució específicament europea i europeista), qui n’és el responsable? El Consell que ha lligat de mans i peus la Comissió o aquesta per deixar-se lligar? Personalment, m’inclino per salvar la Comissió.

Tanmateix, a l’hora d’enjudiciar la crisi, no podem tancar els ulls davant l’estructura de l’euro o, més ben dit, de la insuficient política econòmica i monetària de la Unió i de les limitacions del seu Banc Central. Com deia l’Espriu, la veritat és com un mirall trencat i cadascú en tenim un trosset. Només un trosset!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

L’interès recaptatori a qualsevol preu

20140613_recaptar_i_recaptarAl Congrés de Diputats hi ha un projecte de reforma del codi penal en tramitació i, en particular, en fase de presentació d’esmenes. L’altre dia, al pont aeri, en parlàvem amb la Mercè Pigem, membre del Consell General del Poder Judicial i la Montse Surroca, diputada d’Unió de la Comissió de Justícia. Ho fèiem, sobretot, al voltant de com enfocar la lluita contra la prostitució en general. També sobre el problema plantejat per molts alcaldes de l’Empordà de la prostitució a la via pública.

Hi ha qui creu que s’ha de legalitzar, però hi ha molta altra gent que creu que no. Més enllà de la tipificació del proxenetisme, hi ha qui pensa que s’hauria de penalitzar el client. A França tenen una posició molt dura sobre això. Aquesta és una de les raons que els prostíbuls més grans siguin a l’Alt Empordà tocant a la frontera amb l’Estat francès. Ja veurem com es desenvolupa el debat i el resultat final.

Un debat similar, tot i que diferent, també l’hem sentit o llegit sovint al voltant de la legalització de les drogues toves. S’ha fet a altres països. I també hi ha opinions diverses. En aquest cas cal aclarir que el projecte de reforma del Codi Penal no en parla, la qual cosa no vol dir que algun grup parlamentari ho pugui introduir en la tramitació.

Dit tot això, el que he trobat sorprenent és que els inspectors d’Hisenda suggereixin legalitzar tant la prostitució com determinat tipus de droga per recaptar més diners. És cert que les dues activitats avui integren l’economia submergida, però a mi no em sembla que haguem de començar a resoldre el 20% de l’economia submergida. Em sembla que, sigui quin sigui el tractament futur que cal donar a la prostitució o a la venda de droga tova, mai ha de venir per criteris recaptatoris. A mi em sembla una passada. I sense deixar de tenir en compte que potser s’aixecaria un 2% de PIB avui ocult, però al mateix tempos podria ser una font de blanqueig de diners d’activitats il·lícites. Perquè ¿com lliga pagar impostos amb el proxenetisme tipificat i penat ja? O pagar impostos i narcotràfic?

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Protegir la propietat intel•lectual

20140610_propietat_intellectualAl Congrés de Diputats s’està tramitant el projecte de reforma de la llei de propietat intel·lectual. Aquesta qüestió és sempre polèmica, com va quedar prou palès arran del debat de la llei de propietat intel·lectual de la ministra Ángeles González Sinde, que ara es pretén reformar. És una polèmica sovint força generacional. Vull dir que els fills i nebots no pensen el mateix que pensem els de la meva generació. Ei! I entre ells no tothom pensa el mateix. Això, sense haver de recordar que hi ha interessos econòmics molt contraposats.

Feta aquesta introducció i tenint present que la reforma de la llei plantejada en seu parlamentària té com a objectiu principal reforçar la defensa de la propietat intel·lectual, jo m’hi mostro d’acord. De fet, el que pretén fer la llei és traslladar a l’ordenament jurídic espanyol el contingut de diverses directives europees sobre la matèria i aprofitar per reforçar la comissió creada per la llei Sinde per perseguir la vulneració dels drets de propietat intel·lectual. Sé que resulta més fàcil dir que tothom té dret a fer ús de les noves tecnologies i baixar-se sense pagar, llibres, música, pel·lícules, òperes, teatre,… però no hi estic d’acord.

Encara que la llei ho permetés jo no ho faria. No ho he fet mai. Quan vull veure una pel·lícula i no he pogut anar al cinema, on es veu millor, o la compro per televisió o vaig al vídeo club del meu barri -que encara subsisteix- i la llogo. I crec que no fer-ho –ho reitero, al marge del que digui la llei- és un error. S’ha de fer pedagogia davant qui no pensa d’aquesta manera i fer-li veure que si tothom fes igual al final deixaríem de tenir escriptors, guionistes, editors, músics…, perquè no es guanyarien la vida. És a dir, ens estaríem carregant la cultura, amb majúscules.

Si això és així per a la producció cultural anglesa o castellana, imagineu-vos el que representa per a la catalana i el que, com a conseqüència, representaria per a nosaltres com a poble que fonamenta la seva identitat amb el fet cultural propi i singular. Per tant, el meu vot serà a favor de garantir més eficàcia en la lluita contra tot allò que atempti contra la cultura. Per cert, la modificació a l’alça de l’IVA cultural per part del PP és també una agressió demolidora a la cultura en general.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

L’abdicació del Rei Joan Carles I

20140603_Rei_Princep_Reuters_SergioPeezAhir dilluns a primera hora del matí la cap de premsa del Grup Parlamentari de CiU a Madrid m’avisa que el president del govern central ha convocat a quarts d’onze els mitjans de comunicació per fer una declaració. Em pregunta si sé de què va i li dic que no en sé absolutament res. Comença l’especulació al voltant del motiu de l’anunciada declaració de Rajoy. Hi ha algú que em comenta que el lehendakari Urkullu ha dit que es tracta d’alguna cosa grossa. No sé ni quan ni on ho ha dit. L’especulació per un moment deriva l’atenció cap a ETA. Aquesta, però, dura poc. Periodistes catalans i madrilenys em busquen. Alguns em troben i em pregunten si sé de què va. Ni punyetera idea, és la resposta.

Algun periodista apunta a la qüestió catalana. Li trec credibilitat. No hi ha res de nou que faci pensar que Rajoy té alguna cosa a dir. Menys encara si tenim en compte que dissabte era a Sitges al Cercle d’Economia i, com era d’esperar, no va dir res. De fet, durant el cap de setmana l’únic rellevant que ha passat i que s’hagi conegut és que un controvertit membre del TC conduïa una moto i va infringir triplement la llei: sense casc, begut i saltant-se un semàfor en vermell. No sembla que això doni per a una declaració de Rajoy, tot i que el PP és el padrí del magistrat. Continua l’especulació i comença a prendre cos la tesi de l’abdicació del Rei. Sincerament, no m’ho acabo de creure. A les 10 tinc una reunió al meu despatx amb la vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, qui em confirma que a la una del migdia té un acte a Barcelona amb el Rei. Tot seguit, entrem a la reunió del permanent del partit. Augmenta la intensitat sobre l’especulació de l’abdicació del Rei i poca estona després es confirma. Parlem una mica sobre què he de dir com a Unió -decidim que parli com a Unió i no com a secretari general de CiU- i atenc la premsa a quarts de dotze. El caràcter històric del 2 de juny del 2014 s’ha confirmat ja.

Per molt temps quedarà en l’ambient l’especulació sobre si la decisió estava presa feia molt de temps o sobre si és dels darrers dies. Hi ha qui diu que fa mesos que el Rei tenia decidit fer-ho i que així ho havia comunicat tant al PP com al PSOE, és a dir a Rajoy i Rubalcaba. Potser sí, però no m’ho crec. I no pas perquè jo no en sabés res, sinó per intuïció. Però el meu nas també s’equivoca. En cap conversa amb Rubalcaba o amb Rajoy havia ensumat res en aquesta direcció, però reitero que em puc equivocar.

El 19 de març vaig estar a la Zarzuela amb el Rei i al final de l’entrevista va demanar el Príncep que s’incorporés a la reunió abans que tots dos es quedessin sols per dinar plegats. Cap intuïció. A primers de març també de manera privada vaig estar xerrant a soles amb el Príncep al seu hotel a Santiago de Xile on vam coincidir en la presa de possessió de la presidenta Bachelet. Tampoc cap signe. Aquest matí he estat al Quirinale de Roma amb el president italià, Giorgio Napolitano, que havia estat amb el Rei a Lisboa i a Roma els darreres mesos. Tot i que s’havien fet confidències que deixo per més endavant, res contradiu la informació que tinc. Quedarà, doncs, pel terreny de l’especulació saber si estava molt preparat, preparat o decidit a última hora; o fins i tot pensat, no preparat i decidit en vigílies. Tinc la meva opinió, però ara per ara me la reservo.

Hagi anat com hagi anat sí que em sembla que el Rei és conscient que allargar més l’abdicació hauria estat contraproduent per a la mateixa causa monàrquica. Els temps canvien, i ho fan molt de presa. En aquest sentit i des de l’òptica assenyalada, la decisió em sembla encertada. A més, la Monarquia -que fins fa tres anys era la institució més valorada per la societat espanyola- ha perdut credibilitat. És cert que el balanç global que se’n pot fer, al meu entendre ha de ser positiu. Però errors importants han esquitxat la seva credibilitat, no tant la del Príncep, però sí la del Rei i la de la Corona. Per tant, abdicació justificada. Deu costar abdicar, però Joan Carles ho ha fet després del període més llarg d’estabilitat de la Monarquia i de la democràcia.

El futur ens anirà marcant l’acceptació del nou Rei per part de la societat. El problema no és el rebuig dels republicans -que cada cop són més en els darrers temps- ni els aplaudiments dels monàrquics. La clau la tindran els monàrquics accidentalistes -molts republicans de cor- i els anomenats “juancarlistes”. El temps ho dirà. Conec el futur Rei Felip VI. Puc donar fe de la seva preparació, capacitat i sensibilitat per afrontar els nous temps. Ara bé s’ho haurà de guanyar a pols, ell i la nova família reial.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
57 Comentaris

Europa amb problemes: culpa de les institucions, de la UE o dels estats membres?

Summary of the Swedish Presidency and conclusions of the EuropeaAhir dimarts vaig ser a Brussel·les i vaig tenir l’oportunitat de reflexionar amb un parell de rellevants vicepresidents de la Comissió Europea i membres i càrrecs del Parlament Europeu sobre els resultats de diumenge. Ahir també “Le Monde” publicava tota una pàgina amb un mapa europeu amb les cares dels líders i el percentatge de vots obtinguts per les opcions antieuropees, en alguns casos clarament feixistes. Un simple cop d’ull a la pàgina del diari parisenc et provocava una greu preocupació. Per què tants antieuropeistes al Parlament europeu? Com influiran aquests nous diputats en el futur d’Europa?

Dilluns, quan vaig fer balanç públic en nom de CiU, vaig deixar clar que Europa necessita un revulsiu. La UE d’avui no satisfà prou i allò que fa de positiu no arriba a la ciutadania. Al meu entendre, malgrat que el principi de subsidiarietat és teòricament el fil roig de l’acció comunitària, a la pràctica es fa tot el contrari. El principi de subsidiarietat procedent de la Doctrina Social de l’Església hauria de garantir que les decisions polítiques es prenguessin al nivell més adequat per garantir-ne la màxima eficàcia. Això vol dir que les decisions sobre les grans qüestions haurien d’estar en mans de les institucions de Brussel·les i les més properes al ciutadà, les del dia a dia, haurien de ser resoltes per les administracions més properes als ciutadans que, en el nostre cas i en el d’altres països europeus, no seria l’administració de l’Estat, sinó la regional, amb la denominació singularitzada per a cada país.

I això es fa així? No, justament es fa tot el contrari. A través de les seves institucions de govern, la UE o no s’ocupa o arriba tard per abordar les grans qüestions. En canvi, s’ocupa de tot allò que no s’hauria d’ocupar, és a dir, no ho fa amb la immigració o arriba tard i malament per ocupar-se d’Ucraïna i, en canvi, regula fins al més petit detall la política agrícola o la del territori. Això sí, quan arribem tard o no hi arribem, com en el cas d’Ucraïna o de l’Orient Mitjà, sí que som els que paguem els estímuls per a la recuperació econòmica ucraïnesa o les escoles i les infraestructures palestines. Aquesta crec que és una raó, no l’única, però sí important per entendre el perquè de la desafecció europea.

20140525_eleccionseuropa_catPerò, òbviament, les raons no s’acaben aquí. Els estats que són els autèntics responsables de no cedir sobirania a la Unió perquè s’ocupi del que s’ha d’ocupar no acostumen a fer, a més, pedagogia europeista. Tot el contrari! No solament no fan pedagogia europeista sinó que carreguen a Europa els neulers quan les coses no van bé. Una vegada cada sis mesos van a Brussel·les i fan política europea reunint-se al Consell Europeu. Però un cop acabat, ja comencen a fer política estatal a la roda de premsa a la pròpia Brussel·les i intenten convèncer els seus ciutadans que han aconseguit jo què sé enfront de no sé qui i que, per tant, ells són els guanyadors de la cimera europea de torn. Això sense oblidar l’escandalosa actitud dels partits que havent estat o sent al govern del seu país culpen Brussel·les o Merkel de les retallades, quan en realitat si s’han hagut de fer dolorosos ajustos pressupostaris és perquè abans havien gastat el que no tenien i perquè van llançar la casa per la finestra. Va ser exemplar la intervenció del primer ministre socialista francès, Manuel Valls, quan va dir en presentar les seves dures mesures d’ajust que no s’enganyessin els francesos perquè la culpa no era de la UE sinó de la dreta i dels socialistes francesos que havien gastat pels descosits. Recordeu aquí els governs Zapatero o el del tripartit? Fins i tot segur que nosaltres vam gastar en qüestions en les quals no havíem d’haver gastat.

Ara bé, vista la composició del nou Parlament amb la presència de més d’un vint-i-cinc per cent de feixistes, populistes, antieuropeistes, escèptics…, com anirà aquesta legislatura? Afectarà aquesta composició de la cambra europea? Crec que no. Al Parlament Europeu, aquests parlamentaris no constitueixen cap minoria de bloqueig i les grans qüestions seran aprovades per grans majories integrades per les forces polítiques tradicionals. En canvi, sí que crec que els resultats electorals de les forces abans esmentades des de la Gran Bretanya a Holanda -passant, no cal dir-ho, per França- provocaran que els seus caps de govern o d’estat les mirin permanentment de reüll i que, abans de prendre una decisió europeista, pensin si els donarà encara més espai polític. Això ja ha començat amb els vetos dels premiers britànics o hongarès a Jean-Claude Juncker. Compte, però, perquè si a sobre els estats ni tan sols compleixen el compromís que el president de la Comissió sigui escollit pel Parlament i que sigui un dels que es van presentar amb aquesta aspiració, la UE farà quelcom més que el ridícul.

Aposto que l’únic que ens pot fer sortir d’aquest atzucac és una veritable Constitució Europea refrendada pel conjunt dels ciutadans europeus, i no estat per estat, i un president que, elegit directament pels ciutadans europeus, estigui sotmès a la investidura i confiança d’un Parlament Europeu. Això sí que seria un revulsiu. Aquest seria el relat d’un nou somni que els europeus necessitem posar en comú.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris