Debat pressupostari

20141021_Montoro_pressupostosEscric des de l’escó en acabar el debat entre el ministre Montoro i el líder de l’oposició socialista, Pedro Sánchez, sobre el projecte de pressupostos de l’Estat per al 2015. Al matí, ha intervingut el ministre i ara estan en plena baralla. Puc dir una cosa? Em sento avergonyit! Aquí es parla de tot menys dels problemes de la gent, sens perjudici que òbviament sóc molt conscient que a la ciutadania també els interessa, i molt, el drama de la trama de les targetes opaques de Caja Madrid o els papers de Bárcenas per esmentar els dos temes que han sortit en el debat. Però avui el debat hauria d’haver estat un altre.

Al matí, el ministre Montoro ha dedicat exactament trenta-dos minuts de la seva intervenció -que ha durat hora i poc més- a criticar els socialistes de quan governaven fa dos anys. Ha fet de cap de l’oposició de l’oposició. Realment trist i decebedor. La resta del temps l’ha dedicat a fer triomfalisme. Ja entenc que un ministre, i fins i tot un polític de l’oposició, té el deure moral de remarcar allò de positiu que tingui la conjuntura econòmica. Una part de la crisi té arrels psicològiques, por del que pot passar, i abusar del pessimisme no ajuda. Però la subjectivitat té sempre límits. I avui Montoro, amb el seu to de superioritat i menyspreu envers els altres, s’ha traït un cop més. I tot plegat per no dir res del contingut del projecte que el ministre presentava. A més, i de debò que no faig demagògia, però després d’escoltar-lo he arribat a la conclusió que, si el projecte de pressupostos pel 2015 aporta poques idees, del discurs del ministre no he estat capaç d’extraure’n ni una.

20141021_PedroSanchez_escoCongresA la tarda hem arribat al clímax total. La intervenció del líder socialista -especialment la primera part de la seva intervenció inicial-  i la rèplica, així com les del ministre Montoro, han estat deplorables. Qualsevol ciutadà que hagi pretès seguir-ho no deu saber a hores d’ara què diuen els pressupostos. Això sí, Rato, Acebes, Rodríguez Zapateto, Almunia, Borrell han estat utilitzats per l’un i l’altre en el debat per llançar-se tota la brutícia que han estat capaços. Però cap mesura a favor de l’ocupació, de la industrialització, de la inversió. I en boca del PP i del PSOE ni una sola paraula sobre Catalunya. Tot dit!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Debilitat demogràfica

20141015_piramide_poblacional_2013La setmana passada el ministeri espanyol d’Exteriors ens lliurava el document que defineix l’estratègia d’acció exterior. Hi ha molts aspectes que donarien de si per elaborar un apunt per aquest blog. Avui, però, reproduiré només el que apareix amb el títol de debilitat demogràfica. Crec que tothom que segueixi aquest blog sap que és una preocupació important que fa temps que poso de relleu. L’esmentat document parla d’Espanya, però la reflexió serveix igualment per a Catalunya com per al conjunt de la Unió Europea.

El document que defineix l’estratègia de l’acció exterior espanyola diu que Espanya ocupa el lloc 28 en termes de població entre els 193 països que formen part de les Nacions Unides. El problema greu –molt greu- és que som un dels països més envellits d’Europa –i això serveix també per a Catalunya-, fruit de la combinació de dos factors: un avanç innegable, un índex d’esperança de vida dels més alts, i un problema de solució complexa, un dels índexs de fertilitats més baixos.

Si es mantenen els ritmes actuals de l’evolució demogràfica, Espanya perdrà al voltant de 2,6 milions d’habitants en els propers deu anys. Al mateix temps, la xifra de defuncions superarà la de naixements el 2.017 i, el que és més significatiu, les persones de més de seixanta-cinc anys representaran el 30% del total de la població l’any 2050. I atenció a aquesta dada perquè, tot i haver escrit que la reflexió és de tant interès per a Espanya, com per a Catalunya i per a la Unió Europea, en aquest cas en aquest darrer àmbit seria només de l’11,8%.

Per tant, aquí apareixen dos termes recurrents, com són les polítiques de natalitat i les d’immigració, les dues negligents a Espanya i a Catalunya. No tenim polítiques de foment de la natalitat. No hem  practicat polítiques en favor de la família. I hem gestionant molt malament la immigració. Òbviament, amb proporcions molt diferents si tenim present les competències i la capacitat de les administracions de cada àmbit en unes i altres polítiques.

Serveixin aquestes reflexions per posar, un cop més, el dit a la nafra d’uns problemes que sembla que no interessen a la ciutadania i a uns responsables polítics que en els darrers temps es dediquen molt a mirar-se el seu propi melic.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

L’ebola

20141009_ebolaL’epidèmia d’ebola que des de 1976 afecta l’Àfrica central -i més recentment, la de l’oest- ha arribat a Europa. Ho ha fet mitjançant l’afectació a una auxiliar d’infermeria de Madrid, Teresa Romero, que havia atès un dels dos missioners repatriats a l’Hospital Carles III de Madrid. Segurament hi ha moltes coses que no s’han fet bé. Hi haurà temps per parlar-ne i per exigir-ne responsabilitats, però ara és l’hora de reconduir la situació, d’intentar salvar l’afectada -cosa que em temo que deu ser altament improbable-, d’evitar que hi hagi més afectats i procurar que no s’estengui un pànic injustificable i assumir algunes reflexions ètiques sobre l’ebola africà.

L’afectada, cal tractar-la mèdicament, però també humanament. Sincerament he tingut la sensació que hi ha un cert linxament per part de certes autoritats. Declaracions com les del cap de Sanitat de Madrid dient que no cal fer un màster per posar-se un vestit que previngui la immunitat són com a mínim de mal gust. I no cal dir-ho les que feien referència que la malalta havia mentit sobre la seva febre. D’altra banda, tots els protocols que en algun cas no s’hauran seguit en el passat més recent s’han de portar ara a terme amb la més estricta rigidesa. Tenim una bona sanitat pública i condicions perquè sigui així.

Tots plegats hem de contribuir a no estendre el pànic: mitjans de comunicació, responsables sanitaris i polítics, i també la ciutadania. Ara bé, per contribuir-hi cal donar exemple. En aquest sentit declaracions i fets de responsables polítics no hi estan ajudant gens ni mica. L’exemple més clar per a mi és el sacrifici del gos de la malalta. ¿Com podem demanar serenitat a la ciutadania si es mata un animal innecessàriament pel fet que l’afectada convisqués amb ell? Són injustificables les reaccions de veïns que volen matar el seu gos per si ha estat en contacte amb el sacrificat o dels que obren amb guants la porta de la casa on vivia la malalta pel fet que abans ho hagués fet ella. Ara bé, si les autoritats van decidir matar el pobre gos “Excalibur”, què ha de pensar el ciutadà del carrer? No hauria estat més útil deixar-lo en observació i aprofitar el contacte amb la malalta per esbrinar tot el que poguessin sobre l’ebola?

I una reflexió final. Des del 76 mor gent per l’ebola. Però moren a l’Àfrica, lluny de l’acomodat primer món. Ara tot serà córrer per investigar perquè ja el tenim a casa. A veure si d’una vegada serveix de lliçó a governs, indústries farmacèutiques i autoritats sanitàries mundials: els problemes sanitaris de l’Àfrica són, també, els nostres problemes.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

Què ens volen fer pagar?

20141002_pressupostos_2015La primera impressió sobre els pressupostos generals de l’Estat que ha presentant el ministre Montoro et poden dur d’entrada a aquesta pregunta. Quan vaig conèixer les seves línies generals vaig afirmar que el govern de l’Estat ha presentat uns comptes públics inflats, confusos i electoralistes i vaig reclamar que fes justícia amb les inversions a Catalunya, que s’han situat en els últims anys a la cua de totes les comunitats autònomes.

Concretament, el percentatge d’inversió a Catalunya arriba al 9’5% del total que es fa a Espanya. En altres paraules, la inversió a Catalunya es queda en la meitat del seu pes al PIB. El govern del PP argumenta que la inversió a Catalunya puja un 13% (quan en termes de població representem el 16%), però en el conjunt de l’Estat, aquesta mateixa partida arriba al 14’4%.

Els empresaris de Catalunya denuncien el mateix. Tant Foment com la CECOT han manifestat el seu rebuig i indignació davant la partida que es destina dels pressupostos a la inversió a Catalunya. Foment destaca que el percentatge de Catalunya, amb relació a les altres comunitats, és el més baix dels últims disset anys. Per tant, Catalunya, penalitzada.

No té sentit que no s’aposti per desenvolupar infraestructures que permetrien incrementar la competitivitat de l’economia catalana i, per tant, per generar llocs de treball i facilitar la recuperació. La dada de l’increment de l’atur d’aquest mes de setembre és un senyal més que encara no anem bé

El ministre Montoro ve a dir que no ens hem de queixar. És clar que ho hem de fer, perquè aquests pressupostos contribueixen a asfixiar encara més el finançament de les comunitats autònomes. El govern de l’Estat s’omple la boca parlant d’austeritat, però el que ha fet fins ara es delegar-la, exportar-la a les comunitats autònomes. Catalunya ha fet els deures, ha reduït la despesa sense posar en perill l’estat del benestar, però evidentment aprimant alguns serveis –quin remei-, però ja n’hi ha prou.

La recentralització –l’afany antiautonomista del govern central- no s’ha manifestat només en qüestions polítiques sinó sobretot en l’economia. El conseller Mas-Colell ho ha explicat amb claredat: en el període 2010-2013, les comunitats han fet el 56% de l’ajustament global, les corporacions locals el 31,6% i l’administració central i la Seguretat Social la resta, el 12,4%. Les xifres són aclaparadores: és allò que l’austeritat la facin els altres.

Els pressupostos generals de l’Estat que, segons el govern, són suposadament expansius, en realitat deixen de banda el finançament de les autonomies i especialment de Catalunya. Què ens volen fer pagar?

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
5 Comentaris

Persecució dels cristians

20140923_persecuciocristians_IraqTots sabem -o hauríem de saber, perquè segur que avui hi ha molts joves que ho ignoren com a conseqüència de la formació que reben- de les persecucions dels primers cristians en temps de Crist i en els primers segles del cristianisme. També amb excepcions; qui més qui menys deu haver vist en més d’una ocasió grans pel·lícules que evoquen els temps de l’època romana prèvia a la conversió al cristianisme amb les catacumbes on s’amagaven o amb els circs on morien davant dels lleons o lluitaven com esclaus.

Així mateix coneixem o hauríem de conèixer les persecucions que s’han fet al llarg de la història manllevant el nom de Crist. Les creuades o la Inquisició en són malauradament un clar exemple. Més propera ens cau encara la mort de molts catòlics al llarg de la Guerra Civil assassinats en mans d’incontrolats o no tan incontrolats per la simple raó de la seva fe. D’amagar capellans i d’oficiar eucaristies a cases particulars, els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya de l’època en van ser testimonis prou clars.

No només s’han perseguit els cristians. També s’ha fet, i de quina manera, als jueus. Encara recordo com en la meva joventut per Setmana Santa els “matàvem” a milers fent sonar a l’Església a l’hora dels oficis el que a Alcampell en dèiem els “carraus”. Això, sense ignorar el salvatge holocaust que alguns avui no només ignoren, sinó que neguen. I no tan sols a l’Iran; també a Europa, i desgraciadament cada cop per més ciutadans mobilitzats per populismes de l’extrema dreta.

Però el que avui vull denunciar no són fets dels primers segles després de Crist, de l’edat mitjana o de mitjan segle XX. Avui es torna a perseguir i a matar persones per l’únic motiu de la seva creença en Crist. I es fa com segles abans s’havia fet en nom de Déu. Avui moren cristians en mans del gihadisme als territoris de Síria i l’Iraq de l’Estat Islàmic de manera generalitzada. Però també ha passat en altres països. No culpabilitzo l’Islam -no hi té res a veure-, però si determinats islamistes. El Sant Pare ho acaba de denunciar a Albània: “Que ningú no utilitzi el pretext de la religió per les accions que són contràries a la dignitat de l’home i als seus drets fonamentals, en primer lloc el de la vida i de la llibertat religiosa de tots”.

Unió Democràtica porta setmanes denunciant-ho públicament. Com que als mitjans de comunicació només els interessa tot allò que té a veure amb la consulta del 9 de novembre, molt possiblement cap o pocs blogaires ho deuen conèixer. Per això vull que quedi molt clar que el partit al qual pertanyo i l’autor d’aquest blog expressem el rebuig, la condemna i la indignació per la despietada persecució i execució de cristians en particular i de ciutadans occidentals en general. Per això presentarem al Parlament català, als ajuntaments i a les institucions on tenim presència propostes de resolució o mocions que condemnin la persecució dels cristians fins a la mort, especialment portada a terme per l’amenaçant Estat Islàmic.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
15 Comentaris

Volem votar. Ara és l’hora

20120911_Manifestacio-barcelonaDijous, amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, festa nacional de Catalunya, l’ANC i Òmnium Cultural, ambdues entitats presidides per dues persones que no paren de convocar-nos per totes les televisions, ràdios, vídeos….que poden, es farà una gran manifestació que no tinc cap dubte que serà exitosa i, a més, crec que l’èxit és bo que es produeixi.

Com sempre ha succeït amb aquests tipus de mobilitzacions promogudes per entitats de la societat civil, els partits hi hem estat convidats. Aquesta invitació ha estat acceptada un any més i es palesarà amb l’assistència de dirigents prou coneguts d’Unió i de diputats del Parlament Europeu, del català i de les Corts espanyoles que seran ubicats amb la resta de partits al vèrtex de la V.

El lema és VOLEM VOTAR, i jo vull votar i fer-ho, a més, el 9 de novembre. Per aquesta raó, no tindria cap inconvenient a assistir-hi. Hi ha un segon eslògan que circula que és el d’”ARA ÉS l’HORA”. Sí, ara és l’hora de votar també.  Hi estic d’acord. Si l’hora s’entén que és la de votar independència, a casa nostra ho decidirem en un consell nacional extraordinari. Estic segur que uns interpretaran que per arribar al nostre model confederal cal prèviament la independència, com d’altres entendran que la independència que es proposa és una secessió per marxar i no tornar, i no tant per aspirar al model confederal seguint les pautes del canvi de la llei que avui ho impedeix.

20140909_ara_es_lhoraCom a reflexió em semblen molt interessants les paraules del president Mas a la revista “El Temps”: “‘De què li serviria a Catalunya ser un estat independent si ningú el reconegués?” i aquelles altres que diuen que el procés “l’hem de resoldre amb les neurones i no les testosterones”.

Bé, tot i això, l’extraordinari èxit de la manifestació serà anotat a l’actiu de l’independentisme secessionista. Les coses són com sembla que són i encara que d’independentistes n’hi haurà milers, hi haurà també un reflex de la transversalitat que anirà més enllà dels secessionistes. Si mancava algun al·licient per assegurar l’èxit,  la despòtica actitud de l’ambaixador a Holanda de prohibir la presentació del llibre “Victus” d’Albert Sánchez Piñol ha ferit sensibilitats i ha reforçat l’orgull. El mateix to xulesc emprat pel ministre Montoro anant a la jugular del president Pujol amb l’ànim de destrossar-lo personalment i de destrossar les seves idees també ha ferit l’orgull de moltes persones -el meu també. Un discurs per oblidar.

Dit tot això, jo no aniré a la manifestació. Que diu, ara, aquest?,  us deveu preguntar molts de vosaltres. Senzillament faig ús de la meva llibertat per no anar-hi i amb ella un favor a la causa. Un cop passat l’11 de setembre, no tindré  inconvenient a explicar-ho.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
46 Comentaris

Reforma o maquillatge fiscal?

20140727_taxes_impostosEl govern central presenta un projecte de reforma fiscal que després dels debats parlamentaris corresponents ha d’entrar en vigor el pròxim any 2015. Aquest és un dels debats que protagonitzarà la propera tardor. La primera pregunta que cal fer-se -i que de fet plantejo ja en el titular d’aquest post- és si es tracta de debò d’una reforma fiscal o d’un simple maquillatge. Per a mi, es tracta d’un maquillatge de l’actual sistema tributari amb finalitats electorals que bàsicament es carrega la pujada d’impostos que el propi PP va practicar durant els anys 2012 i 2013 i que deixa l’IRPF pràcticament als nivells del darrer govern del PSOE, i en alguns casos a nivells superiors.

Amb això vull dir que, contràriament al que predica el ministre Montoro no redueix impostos sinó que simplement tanca l’alça temporal de l’IRPF, però consolida les altres alces legislatives del PP: la de l’IVA, la dels impostos especials, els nous impostos sobre l’electricitat o sobre els premis en jocs d’atzar. Tot plegat amb una clara conclusió: les classes mitjanes, les pimes i els autònoms no es beneficiaran de la reforma fiscal i continuaran essent les víctimes del nostre sistema impositiu. És cert que, com abans he esmentat, tenim el tràmit parlamentari per intentar introduir algun canvi. Tant cert, però, com que la majoria absoluta del PP imagino que contribuirà a evitar els que serien més necessaris.

No és la meva intenció entrar ara en els detalls dels diversos tipus impositius i l’únic que faré és parlar dels objectius que al meu entendre hauria de pretendre qualsevol reforma fiscal i sobre com els aborda la que ara formula el govern de l’Estat. El primer hauria de ser el de la lluita contra el frau per guanyar equitat. I la reforma del PP comporta una fiscalitat complexa i litigiosa, una agència tributària orientada a buscar les pessigolles als que paguen i gens bel·ligerant amb la gran bossa de frau fiscal existent. Una reforma fiscal hauria de tenir com a segon objectiu estimular el creixement, i és ben cert que la del govern central no estimula la inversió ni la creació d’ocupació. I per acabar amb els tres objectius de manual, la reforma hauria d’assegurar la consolidació fiscal. És cert que en aquest àmbit pretén eliminar el dèficit de l’administració central, però no contempla les necessitats de les comunitats autònomes ni la dels ajuntaments i, en conseqüència, continua posant en perill els serveis bàsics que hi presten.

És a dir, que si Déu no hi posa remei molt, em temo que s’haurà perdut l’oportunitat de dur a terme la reforma fiscal que Espanya necessita.

PS. A finals de la setmana que ara comencem seré oficialment de vacances. Disculpeu, per tant, la interrupció dels nostres contactes via blog. Qui pugui que descansi i aprofiti el temps per compartir-lo amb la família i els amics. I a qui no pugi fer-ho, li desitjo també el millor i que l’any vinent unes noves circumstàncies li permetin fer el que aquest any no podrà.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

Juncker, nou president de la Comissió Europea

FRANCE/Finalment ahir va ser elegit l’amic Jean-Claude Juncker, exprimer ministre luxemburguès, com a nou president de la Comissió Europea. Dic finalment perquè els passos previs a la seva elecció no han estat fàcils. D’entrada, en el si del PPE hi havia dos candidats: el francès Bernier i ell. A Dublín, i amb el vot d’Unió, va ser elegit Juncker. Després de les eleccions europees, i tot i essent el candidat de la formació política que va obtenir més diputats al Parlament, hi va haver unes setmanes de clara incertesa al voltant de la seva candidatura. L’oposició del primer ministre britànic Cameron n’era el principal símptoma, el més notori. Però la indecisió de la cancellera Merkel al llarg d’uns dies era tant o més significativa que el veto de Cameron. Quan el Consell Europeu va proposar el seu nom amb els vots en contra de la Gran Bretanya i d’Hongria i ja en vigílies del pronunciament de la cambra europea, l’anunci de vots en contra, com ara els del PSOE (en contra del que havien pactat els socialistes europeus, liberals i PPE), va sembrar dubtes sobre si tindria o no el nombre de vots necessaris.

Finalment, amb 422 vots a favor, el luxemburguès va obtenir més suports dels necessaris. La seva elecció ha salvat la Unió Europea d’una forta crisi institucional. Ja abans el fet que el Consell Europeu l’hagués proposat com a candidat davant el Parlament Europeu en va estalviar una altra tant o més important. M’explicaré. Si en Juncker no hagués tingut els vots que calien, el Parlament Europeu hauria entrat en una crisi interna important. No s’haurien complert els pactes que van fer possible que el socialista alemany Schultz en fos elegit el president setmanes enrere i difícilment haurien deixat de grinyolar les relacions entre les tres principals forces polítiques quan la seva bona relació i cooperació parlamentaria serà imprescindible per afrontar els reptes que la Unió te plantejats. Dit això, l’altra crisi evitada és la que he esmentat en relació al possible veto de Cameron a la candidatura de Juncker. Com ja és conegut, a les darreres eleccions europees per primer cop s’hi acudia amb candidats a la presidència de la Comissió dels diversos partits europeus. Per tant, els votants tenien el missatge que qui obtingués més vots seria candidat a investir com a tal pel Parlament Europeu. Si la raó que ho hagués impedit hagués estat el veto que Cameron volia que adoptés el Consell Europeu enfront Juncker, la confrontació entre el Parlament i el Consell hauria estat inevitable i les conseqüències per a la Unió Europea haurien estat encara pitjors.

Crec que Juncker serà un bon president de la Comissió. El conec de fa molts anys. De fet, som els dos únics dirigents socialcristians que vam tenir l’oportunitat de compartir moltíssimes reunions amb la generació que ens va precedir dels Kohl, Andreotti, Lubbers, Tindemans, Martens. Un dels debats més apassionants va ser el que va tenir lloc -que un dia haurem d’explicar- sobre la reunificació alemanya postulada per Helmut Kohl. No oblidem que Bèlgica, Luxemburg, França, Holanda… havien estat envaïdes per Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Algun dels nostres amics deia que estimaven tant Alemanya que en preferien dues.

A més, Juncker és un gran europeista, dialogant i bon gestor. Amb el president Pujol hem comentat més d’una vegada que era el millor, però que tenia un problema: era del país més petit de la Unió. Ja ha deixat clarament expressat que amb ell la Comissió no serà la secretaria del Consell, és a dir, que opta per enfortir el mètode comunitari de Jean Monnet i no la intergovernamentalització aplicada els darrers anys, que ha donat més pes als estats que a les Institucions europees. A mi, particularment, aquest compromís m’entusiasma, tant en la meva condició de catalanista com d’europeista. El nou president de la Comissió és també dialogant. Ha governat molts anys a Luxemburg amb governs de coalició amb els socialistes. Al capdavant de l’Eurogrup en plena crisi econòmica ha hagut d’accentuar la seva capacitat negociadora. I és un bon gestor. La seva experiència al capdavant del govern l’avala.

Molts es deuen preguntar si és el candidat que millor defensarà les aspiracions de Catalunya. La resposta és que ni més ni menys que d’altres, sense oblidar –ho reitero- que el seu model d’Europa ens interessa també com a catalans. Sí, sí, ja sé que el candidat dels verds havia defensat el dret a decidir i la resta, no. Però és fàcil fer promeses quan se sap que no tindràs possibilitat de demostrar que les incompliràs. Pel que fa a l resta no ens enganyem. Ens agradi o no, per a qualsevol candidat seriós i amb possibilitats de ser president de la Comissió, la consulta és una qüestió interna de l’Estat espanyol. Si del que es tracta és del paper d’una Catalunya independent en el si de la Unió, llavors et recorden la seva obligació de complir amb els tractats, és a dir, amb els articles 4, 49 i 50.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris

Els límits del dret de manifestació

20110611_assetjamentParlament_FotoMTudela-RFadriqueAhir es va donar a conèixer la sentència de l’Audiència Nacional sobre els fets violents (o no és violència llançar pedres contra persones i automòbils, o intentar treure el gos guia a un diputat cec, entre moltes altres accions?) del 15 de juny de 2011 que van obligar el president de Catalunya i la presidenta del Parlament a accedir a la cambra catalana fent us d’un helicòpter per superar la barrera i les actituds dels manifestants. La sentència, amb un vot particular dels tres que integren la Sala, ha considerat que el setge al Parlament no va constituir cap delicte. Francament, m’he quedat perplex quan ho he llegit.

Les sentències s’han de respectar i acatar, però una i altra consideració no m’impedeixen considerar aquesta com una greu irresponsabilitat jurídica i política. No és la primera vegada que passa. Ja l’Audiència de Madrid va dictar alguna sentència similar per aldarulls davant el Congrés de Diputats. I si no ho recordo malament, la pròpia Audiència Nacional n’havia dictat una altra amb motiu d’un escarni davant el domicili de la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaría. La sentència sobre els fets del Parlament català empara la seva tesi exculpadora en diverses consideracions, a quina més greu.

Segons els magistrats que l’han subscrit, “el dret de reunió, el de manifestació i la llibertat d’expressió prevalen en aquest cas ja que per a molts sectors socials la reunió i la manifestació són l’únic mitjà per expressar i per difondre els seus arguments”. A més, en la mateixa línia, admeten com a “normal certs excessos en l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació perquè realment puguin constituir una protesta i critica que serveixi de contrapès en una democràcia que se sustenta en el pluralisme”. Em sembla una autèntica barbaritat. Primer, perquè la critica no va ser eficaç. I no ho va ser justament perquè en una democràcia parlamentària la pluralitat s’expressa en la composició de la Cambra. Segon, em sembla una barbaritat perquè en el fons els jutges fan  un al·legat a la democràcia popular, i esta bé que una persona -encara que sigui magistrat- pugui sostenir les tesis del 15-M, de Podemos o d’algun sector d’IU per esmentar alguns casos, però les sentències no poden sustentar els seus fonaments en les idees personals. S’han d’emparar en l’ordenament jurídic que en el cas espanyol presideix una Constitució que, afortunadament, aposta per la democràcia parlamentària i no per la popular. I, en tercer lloc, em sembla d’extrema gravetat la sentència perquè ignora que l’exercici de les llibertats i drets d’un col·lectiu acaba on comencen el de tercers, siguin diputats o no.

I per acabar, la sentència ve a dir que si la policia catalana s’hagués desplegat duna altra manera no hauria passat el que va passar. No sé si es podia fer millor el desplegament. Segurament sí perquè tot és millorable, però d’aquí a culpar indirectament els Mossos per les conseqüències dels aldarulls hi ha una frontera que per a mi és infranquejable. I, sincerament, em sembla greu i irresponsable que representants de la magistratura ho facin amb tanta lleugeresa.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
13 Comentaris

Regeneració o partidisme

20140702_regeneracio_democraticaDes de Panamà he conegut la proposta d’elecció directa dels alcaldes que el president del PP va fer en el sí del comitè executiu del seu partit. La proposta l’emmarca en un propòsit de regeneració, segons els mitjans de comunicació i per les declaracions que ha fet a la ciutat de Panamà on és també per assistir a la presa de possessió del nou president de la República de Panamà, Juan Carlos Varela (cal dir que ell representa l’Estat espanyol mentre que jo, com a dirigent d’Unió, sóc convidat especial del nou mandatari panameny). Doncs bé, parlem-ne una mica!

En el programa electoral de les últimes eleccions a Corts de Convergència i Unió, dèiem que “calia reformular el nostre règim electoral per tal d’avançar en la construcció d’una democràcia més activa, dinàmica i propera als ciutadans”. Per això, entre altres mesures, postulàvem “l’ampliació de l’elecció directa dels alcaldes i el sistema de llistes electorals obertes en les eleccions locals”. A més, en documents vigents aprovats per la Unió de Regidors d’Unió Democràtica concretàvem també que les llistes obertes fossin en municipis fins a un determinat nombre d’habitants i que en els altres municipis s’apliqués el sistema alemany de doble vot, que divideix, per tant, els municipis en districtes electorals.

Benvingut sigui, doncs, el debat que proposa Rajoy. Per part meva emmarcaré el diàleg al seu voltant en els següents paràmetres. El primer és que n’hi hagi amb l’objectiu d’aconseguir un gran consens sobre l’objectiu, diàleg polític que no tingui com a fronteres el PP i el PSOE i, a més, amb el món local amb la Federació de Municipis d’Espanya, però també amb les associacions municipalistes catalanes i basca. El segon paràmetre és que el resultat ens porti una síntesi de democràcia més propera al ciutadà i de garantia de governabilitat i eficàcia de les institucions. El tercer és que, si realment del que parlem és de regeneració i d’una democràcia més participativa, és necessari modificar també d’una vegada el sistema electoral a les Corts Generals, per acabar amb el sistema de llistes tancades i per anar al de doble vot alemany. Òbviament caldrà canviar, a més, la circumscripció electoral única que tenim per a les eleccions al Parlament Europeu.

Si no es vol regeneració, sinó únicament protecció de les posicions dels partits grans -PP i PSOE- de cara a les properes municipals, cal que se’ns digui clarament. Parlant, la gent s’entén, i llavors caldrà qualificar-ho de partidisme i no de regeneració.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
16 Comentaris