Farà Syriza canviar Europa?

20150127_Syriza_celebravictoriaTothom a hores d’ara ja sap que diumenge Syriza va guanyar les eleccions legislatives a Grècia. Potser hi haurà menys persones que sàpiguen que, malgrat obtenir el 36,4% dels vots, s’ha plantat a la ratlla del 50% dels parlamentaris (149 de 300). Això és gràcies al premi del plus de cinquanta diputats que té la llista més votada, d’acord amb el sistema electoral que en el seu dia van pactar Nova Democràcia i PASOK per donar estabilitat al govern, tot i que a ben segur mai van pensar que un dia beneficiaria els hereus de l’eurocomunisme hel·lènic. A partir d’aquí, les especulacions que es feien al llarg de la campanya han anat prenen més gruix.

D’entrada, es parlava, i es parla, si Syriza faria canviar la política europea i doblegaria la Cancellera Merkel. No hi ha dubte que el vot a Syriza és un vot contra l’austeritat i contra les retallades que va comportar la intervenció de Grècia per part de la Troika. Riu-te’n de les que hem conegut aquí! Però en el fons, i encara que molts votants no en siguin conscients, han donat suport a Tsripas en contra de la política dels dos partits tradicionals duta a terme els darrers quaranta anys de democràcia després de la Dictadura dels Coronels. Atenció! Una política que fiscalment afavoria els més rics, però que al mateix temps no controlava despeses ni exigia esforç, treball i rigor a una gran majoria de la societat. El nou govern haurà, doncs, de ser conscient que, més enllà d’anar contra l’austeritat, per principi no la podrà deixar de practicar ni de fer reformes que acabin tant amb la paradisíaca situació fiscal dels que tenen més com una certa -i en tot cas consentida- idiosincràsia grega. I haurà de complir els seus compromisos de deute. Això sí, la UE -si més no, el BCE- ja va començar a canviar donant per probable la victòria de Syriza abans que es produís. Òbviament, no va ser casual que el seu president, Mario Draghi, anunciés la compra mensual de deute sobirà públic i privat. Per això també els mercats han paït millor de moment -dic només de moment- el resultat electoral grec.

20150127_Grecia_UEAra bé, si parlem d’austeritat el més curiós és com han reaccionat determinats governs i partits. El president francès, François Hollande, i el del Consell de Ministres italià, Matteo Renzi, creuen tenir amb el nou president grec el gran aliat per forçar els alemanys a canviar de política. Tota una França i Itàlia necessitant la crossa de la modesta Grècia! Qui ho havia de dir! El cert és que no sé si això diu molt a favor de Tsipras o molt poc en pro d’Hollande i de Renzi? Tinc la meva resposta, però me la reservo per cortesia. La perplexitat ja em supera quan veig que personatges de l’extrema dreta com Marine Le Pen, a França, o Nigel Farage, al Regne Unit, celebren la victòria de Syriza. Tots els partits que a la UE son considerats xenòfobs o euròfobs miren Atenes com la nova Jerusalem! Per no parlar de la coalició d’aquests amb el partit de la dreta xenòfoba i euròfoba dels “Grecs Independents”. Ara bé, això sí, aquesta aliança de govern no és obstacle perquè també a casa nostra hi hagi qui vulgui ser clon de Syriza! Ai si fóssim  nosaltres els que reivindiquéssim l’homologació amb un partit que pacta amb xenòfobs! Menys guapos, ens dirien de tot. I, a més, el nou govern “progressista” grec no té cap dona entre els seus deu ministres!

Una altra qüestió de la qual s’ha parlat, tot i que ara no tant, és la possible sortida de l’euro. Mai hi he cregut. Ni Grècia abandonarà l’euro, ni la UE la farà fora de l’eurozona. De la mateixa manera que en la mesura que s’acostaven les eleccions Tsripas anava moderant les seves posicions de sortir de l’euro, ara haurà ‘d’afrontar una negociació amb realisme. Els que coneixen al nou primer ministre grec diuen que és pragmàtic. Això sí, ni per part grega ni per part de les institucions europees s’hauria d’anar a l’ús dels ultimàtums. Cal negociar des de la responsabilitat. Si la UE tingués només com a objectiu ser una aliança econòmica podria prescindir de Grècia, però ni Merkel ni el gruix de la UE limiten el futur d’Europa a la dimensió econòmica i saben el que representa la democràcia més antiga del món en les arrels europees.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
4 Comentaris

Fòrum de Davos: el fòrum de la desigualtat

20150120_ForumDavosAquesta  setmana es reuniran a la petita ciutat dels Alps suïssos de Davos representants de diversos governs al més alt nivell i financers i experts d’arreu per parlar, com cada any, de les perspectives del futur econòmic. Ho faran també de desigualtat o, més ben dit, de desigualtat creixent entre els que tenen més i que cada cop acumulen més riquesa i els que tenen menys i cada dia que passa representen més percentatge del conjunt. La presència de la directora general de la prestigiosa ONG Oxfman Internacional, Winnie Byanyima, com una de les vicepresidentes de l’afamat fòrum, és una mostra evident que els poderosos consideren cada cop més la desigualtat com un problema. Una altra cosa és que hi posin remei!

Efectivament, a Davos, l’ONG coneguda a casa nostra com Oxfam Intermón, presentarà un informe en el qual s’accentua la gravetat pel fet que augmenti la concentració de la riquesa fins a l’extrem que en un parell d’anys, si no es corregeix la tendència, l’1% del món ultrapassarà una acumulació de patrimoni del 99% mundial. Això es nota cada dia més: ara mateix sóc a Guatemala i en aquests països s’aprecia descaradament, com també es veu i es nota a certs països africans o orientals. Però, atenció: és també un problema del nostre món occidental. Oxfam Internacional proposa eradicar la desigualtat l’any 2030 i incrementar les polítiques redistributives, apujar sous, limitar la ràtio dels diferencials salarials entre els més alts i els més baixos d’1 a 20 i acabar amb els paradisos fiscals.

És important tenir present aquest informe que situa Espanya a la cua en termes d’igualtat, només superada per Letònia, per enquadrar amb més precisió altres notícies positives que arriben sobre Espanya d’altres instàncies internacionals, en aquest cas no d’onagés, sinó d’organismes oficials com l’FMI, que situava l’economia espanyola al capdavant de les economies europees. No es pot negar que hi ha un canvi de tendència i que, en allò que fa referència a les grans xifres macroeconòmiques, el món empresarial, econòmic i inversor respira més tranquil. La setmana passada, a Madrid i Barcelona respectivament, un grup d’inversors estrangers i membres del Consell de Competitivitat coincidien que ara ja no es parla de la prima de risc, o de riscos del sector financer. Ara només ocupen i preocupen Podemos i Catalunya.

A mi m’amoïnen més coses. En línia de l’informe d’Oxfam em preocupa que ens haguem carregat les classes mitjanes i l’empobriment de moltes famílies que abans podien incloure’s en aquest target social. Em preocupa veure com sumes molt importants de diners han evadit el pagament d’impostos des de paradisos fiscals. Em preocupa la nostra fiscalitat, la catalana, perquè es superior des de l’IBI a l’IRPF o successions, i tinc part de responsabilitat que això sigui així. Em preocupa la fiscalitat espanyola regressiva i penalitzadora de les rendes de treball. I em preocupa que, en  temps de pactes, a Catalunya no en prioritzem un contra la pobresa o que en l’àmbit espanyol llegeixi que el portaveu parlamentari del PSOE al Congrés de Diputats digui que el pacte contra el jihadisme serà l’únic que faran amb el PP. Està molt bé preocupar-se del jhijadisme que sovint recluta terroristes en segments pobres víctimes de la desigualtat, però, i els nostres pobres no ens preocupen? No es mereixen un pacte per lluitar contra la seva situació precària?

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Quo Vadis Europa!

20150107_charlie-hebdo-paris-mahomaAvui a mitja nit volaré cap a Xile per fer una conferència, per trobar-me amb els dirigents de la DC xilena i llatinoamericana i per mantenir reunions amb diversos ministres del govern. La conferència es títula “LA PAZ. LOS CONFLICTOS Y GUERRAS ACTUALES. ¿ALBORES DE UNA TERCERA GUERRA MUNDIAL? Pot semblar una mica rar que parli de Tercera Guerra Mundial. Ho entenc, però, com diré a la conferència que faré a l’antiga seu del Congrés xilè a Santiago, avui les guerres no es lliuren exclusivament entre estats i els nous conflictes sorgeixen de bandes terroristes, de lluites ètniques, de conflictes nacionals, entre altres motius.

Faig aquesta introducció per anar a petar al títol del post ja que faré al final alguna consideració que té a veure amb una de les guerres actuals. Ahir, dia de Reis, vaig fer un tuit que, amb el lema que encapçala aquesta reflexió, expressava la meva preocupació pel que està passant a Europa, afectada per una ona de fanatisme i d’intolerància. Hem perdut el nord! Hi ha massa gent que o bé ha oblidat molt aviat o que bé ignora la història europea del segle passat. Hi ha massa gent que sembla disposada a erigir-se en els nous nazis del SXXI.

Aquests darrers dies hem sabut que a França un alcalde independent conservador negava la sepultura a un nadó gitano. A Hongria, com si no n’hi hagués prou amb l’involucionisme del govern de Budapest, emergeix amb força creixent un partit ultra que guanya vots amb un discurs antigitano, com si aquest poble no tingués res a veure amb el seu país. A Alemanya, hem vist acció i reacció al voltant de l’Islam en particular i de la immigració en general. Europeus Patriòtics contra la Islamització  d’Occident -PEGIDA- a Dresden i altres plataformes similars a altres capitals es manifesten setmanalment. Enfront de les seves tesis, cinquanta personalitats alemanyes han signat un manifest que fa una crida per frenar l’expansionisme xenòfob. A França, també l’escriptor Houllebecq treu avui el seu llibre Soumission que novel·la una victòria de l’Islam, que arriba al Palau de l’Elisi i que imposa les seves regles socials, un cop de mà claríssim a l’extrema dreta francesa. A Berlín, un jove israelià és apallissat per joves que parlaven alemany i àrab. I avui, a París un cop terrorista en nom d’Al.là sega vides de periodistes i de dibuixants del setmanari ” Charlie Hebdo”. Pitjor impossible!

20150107_reforcar_valors_EuropaQuè s’ha de fer? És la pregunta que molts ens plantegem. D’entrada, crec que destriar el gra de la palla: reforçar, d’una banda, les arrels humanistes europees que estan en els fonaments del projecte d’unitat europea. Des del reforçament del que som, sense complexos i amb rigor, tractar de planificar l’espai que altres religions diferents a la nostra han de tenir a l’escola i a la societat. El futur de l’Islam a casa nostra no pot quedar conduït per certes proclames d’alguns imams divendres a les mesquites. Cal donar-li altres vies d’expressió. Atenció, cal fugir del bonisme i, com abans deia, amb el rigor i la voluntat d’enfortir les nostres arrels cristianes. Si no ho fem i com més aviat millor, se’ns escaparà de les mans.

Una altra cosa és l’integrisme. Enfront seu cal aixecar les fronteres que siguin necessàries. L’integrisme és l’avantsala del terror, que ja fa anys castiga amb una nova guerra al món occidental. Avui ha estat París. Abans, a Nova York, a Madrid o a Londres per esmentar només uns casos. És una guerra que no es fa entre estats, tot i que un anomenat Estat Islàmic la promou i l’estén. I no és només a Síria o a l’Iraq on la practica contra tots els que no pensen com ells. També a Nigèria, al Sudan o a Líbia. Europa n’ha de ser conscient. Ha de ser el que ha estat sempre, i orgullosa dels seus valors, molt superiors als d’altres. Però també ha de tenir capacitat per donar resposta a noves realitats que la globalització ha configurat en fer caure les fronteres. Només així, des de la pluralitat cultural i religiosa diferent de la multiculturalitat, des del reforçament de la nostra identitat, podrem gestionar un nou món. I només si es gestiona a Europa endins podrem aixecar fronteres davant la nova guerra del terror, sigui o no la Tercera Guerra Mundial.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Una nova era a Cuba

20141224_Obama_RaulCastroL’anunci del president Obama de restablir les relacions entre els EUA i Cuba obre, sens dubte, una nova era al país de la revolució castrista, un dels últims bastions del comunisme, juntament amb Corea del Nord. La situació econòmica del país caribeny, penjat del suport d’una Veneçuela a les portes del precipici; la diplomàcia Vaticana que des de la visita de Joan Pau II es mou amb més dinamisme i, com sempre, molt bé; i el canvi d’actitud de l’administració nord-americana -que no per molt que sorprengui pot qualificar-se d’inesperat- han permès donar el primer pas de nous temps a Cuba.

Amb la reconducció de les relacions diplomàtiques s’aniran normalitzant les econòmiques fins a acabar amb l’embargament, i els empresaris nord-americans aniran prenent posicions a l’illa de cara a intentar que el seu mercat acabi dominat per ells. Això havia de passar un dia o altre. Si més no, és el que sempre personalment havia pensat i afirmat públicament. Aquesta era justament una de les raons per les quals sempre vaig criticar la duresa d’Aznar respecte a Cuba i cap als empresaris espanyols -molts de catalans- que hi operaven o hi invertien.

Per això sempre havia condemnat l’embargament dels Estats Units. És el que pensaven i manifestaven amics com Oswaldo Payá, sobre el qual sempre pensaré que no va deixar aquest món de mort natural per accident de trànsit, sinó per inducció de mans de les forces de seguretat del ministeri de l’Interior cubà. Aquesta posició era compatible amb visitar Cuba, veure les autoritats del règim, ajudar el nostre empresariat i mantenir contactes amb l’esmentat amic Payá i tot el món opositor o dissident, depèn de la terminologia que es vulgui emprar. Un cop se’m va indicar des de l’ambaixada de Cuba que no seria ben acceptat si viatjava al seu país i m’entrevistava  amb els opositors. Per tant, vaig deixar de posar els peus a l’illa. Possiblement ara torni a ser l’hora d’intentar-ho.

Dit tot això, crec que ha de quedar clar que no es pot traduir simplificadament la positiva rehabilitació de les relacions entre els Estats Units i Cuba com la normalització de la situació en aquest darrer país. Això no serà fàcil ni ràpid, però crec que no es pot ignorar el que sempre he defensat: nous espais de llibertat econòmica acabaran obrint nous espais de llibertat política. Tant de bo que no m’equivoqui!

PS.- Amigues i amics blogaires: avui és vigília de Nadal, l’inici, per tant, de festes i d’un any nou. Els que fa temps que em segueixen ja saben que durant aquests dies -com per Setmana Santa o el mes d’agost- obro un parèntesi dedicat a la família en el qual no penjo nous comentaris ni contesto els que es fan. Us desitjo, doncs, un bon Nadal i tant de bo que el 2015 ens porti més sensibilitat social, més feina, més pau i amor i solucions per a l’enquistada anomenada qüestió catalana.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

A l’amic Joan Barril

20141215_JoanBarrilDissabte entre les sis i set del matí a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona ens va deixar en Joan Barril, l’escriptor, el periodista i moltes coses més…, però per a mi, sobretot, l’amic. No recordo els anys que feia que el coneixia! Si que sé que en fa més de vint i cinc que havia travat amb ell una relació que va anar enfortint amb el temps la nostra amistat. Tractant-se d’ell, això no era difícil. La seva immensa generositat permetia obrir de bat a bar les portes del seu gran cor. Sé que se n’ha anat massa aviat. Era de la meva quinta. Si la memòria no em traeix, ell havia nascut al gener, un parell de mesos abans que jo. Tots dos, l’any 1952, com en Xavier Bru de Sala, un altre bon i comú amic.

En Joan era un escriptor que seduïa amb la seva paraula, però per sobre de tot era una persona que atreia per la seva vitalitat profundament humanista. No era un persona religiosa, però va ser sempre capaç de parlar i d’entendre profundament la fe dels seus amics. En l’exercici de la seva professió transmetia pau. Les seves paraules, a banda de sàvies -com savi era ell-, traspuaven a tot hora un intens esperit de tranquil·litat. La pressa no formava part del seu ADN. A l’hora de compartir estovalles la sobretaula s’allargava pacientment, i no cal dir-ho si alhora tenia entre mans un bon cigar o una bona copa. La paraula era la seva passió i la feia lliscar en el temps com si ja fos conscient que en tindria menys del que li correspondria per la seva joventut.

Ahir diumenge se li va tributar un homenatge al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, ple de gom a gom. Va ser un a reveure, un acte emotiu. En Joan Manuel Serrat el va tancar amb la seva poètica veu. Com que no acabava d’arribar, improvisadament, sense música -a pèl com diríem a Alcampell-, la també amiga comuna, Marina Rosell, es va apropar al fèretre d’en Joan i ens va emocionar amb la seva dolça, intensa i ferma veu amb una cançó de comiat. Al llarg de tot l’acte em venien a la memòria instants compartits amb en Barril. A la gola se’m feia un nus difícil de desfer. Als ulls els llagrimalls feien brollar petites mostres de ràbia per l’acomiadament d’un amic que, com he dit abans, se n’ha anat abans d’hora.

Sempre, però, em quedarà l’enorme tresor de tot el que em va donar. En un temps en el qual no és fàcil que una persona es mulli per una altra, ell es va comprometre públicament a favor de la meva candidatura a Corts Generals. No pensava exactament el mateix que jo. Em direu que això és normal perquè Déu ens ha fet a tots diferents. Sí, és cert. No va ser l’únic. D’altres, com el ja esmentat Bru de Sala, també ho van fer. Ho havia fet l’historiador Josep Benet. Amb totes ells i amb graus diferents hi havia distàncies ideològiques. Per la seva actitud, en Barril va ser condemnat pel tribunal d’Inquisició progressista. Que caram feia un home d’esquerres donant suport a en Duran! Ell va reaccionar amb la mateixa tranquil·litat amb la qual conduïa la seva vida, tranquil·litat que mai va estar renyida amb la improvisació i la picardia. Es va fer militant d’Unió i va enfortir la nostra relació personal.

Aquest era en Joan Barril, un amic. Un captivador. Una persona que de cada minut de la seva existència en va treure hores de vida. Una persona de la qual molta gent enyorarà la seva veu, la seva pau interior, la seva paraula, la seva amistat. Jo seré una d’aquestes persones.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris

Rajoy, Posada i Catalunya

20141206_Rajoy_Posada_diaConstitucioAmb motiu de la commemoració del dia que es va aprovar la Constitució, cada any s’organitza una recepció al Congrés de Diputats. No hi he assistit mai, però no pas per disconformitat amb un text que vaig votar i que considero que valdria la pena actualitzar en alguns aspectes. No molts! La raó de la meva absència no té res a veure amb l’actual decepció i desafecció sobre la política de les institucions de l’Estat en relació a Catalunya, que comparteixo. No, no és per això, entre altres raons perquè crec que la responsable no n’és la Constitució, sinó l’apropiació indeguda que els governs de l’Estat n’han fet i en fan fins i tots els  que mai van acceptar el títol VIII sobre les autonomies, com és el cas de Rajoy. I no cal dir que alguns, com Aznar, fins i tot van demanar públicament el vot en contra del conjunt de la Carta Magna.

La raó per la qual mai no hi he anat és doble. En primer lloc, perquè acostumo a passar tant com puc de les recepcions. També ho faig a casa nostra amb motiu de la Diada Nacional, i a l’estranger quan vaig de visites oficials o de partit. Reconec que sóc una mica atípic, i si voleu rar. Què hi farem! És un dels molts defectes que tinc. El segon motiu pel qual no hi he anat mai és per respecte a un dels articles de la pròpia Constitució, concretament, l’article 39 quan parla de protecció de la família. Sí, prefereixo dedicar els tres o quatre dies a estar amb tota la família. Però dit això, és obvi que el títol d’aquest apunt intueix alguna reflexió diferent.

Certament, amb motiu de la recepció d’aquest any, hom s’ha referit a la demanda d’una part molt important de la societat catalana. Obvio que el líder del PSOE va esmentar la seva proposta de reforma constitucional. D’això també n’he parlat a la darrera carta web que podeu llegir a www.unio.cat. El que m’interessa destacar són els missatges del president del govern, Mariano Rajoy, i del president del Congrés de Diputats, Jesús Posada, tots dos del mateix partit. Però tots dos van dir coses molt diferents i, sobretot, amb tonalitats i actituds molt oposades entre si.

Així mentre Rajoy, més enllà de rebutjar el diàleg sobre la reforma constitucional, va considerar que no podia o que era molt difícil parlar amb el president de la Generalitat i alhora va continuar sense fer cap proposta alternativa a quantes es puguin fer des de Catalunya, el president Posada va entonar lletra i musica diferent. Va demanar més diàleg i debat sobre Catalunya. I va situar, a més, el marc de les Corts per parlar, per debatre i per escoltar fins a l’extenuació per arribar a acords i consensos.

És a dir, Rajoy no vol parlar ni amb Mas, no vol que el Congrés dialogui sobre una possible reforma constitucional -tot i compartir amb ell que no necessàriament pugui suposar una solució per a Catalunya-, ni té proposta alguna a fer. Es limita a defensar la unitat d’Espanya tal com li diu Arriola perquè això li dóna vots arreu d’ Espanya. Catalunya no importa. Ja sap que el PP ho té perdut. Un desastre!

No cal dir -i assumeixo el risc de no fer cap favor al president Posada- que aplaudeixo la seva actitud. I tothom haurà entès una vegada més que considero nefasta la del president Rajoy.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

El sant Pare al Parlament Europeu

20141127_Papa_Estrasburg_fotoAPAbans d’ahir, el sant Pare Francesc va visitar el Parlament Europeu un quart de segle després de la visita que va fer Joan Pau II. Vull destacar tres passatges del seu discurs davant la Cambra. El primer, quan remarca que en el centre de l’ambiciós projecte de construcció europea per part dels fundadors -tots democratacristians- s’hi trobava la confiança en l’home com a persona dotada d’una dignitat transcendent. Dignitat humana enfront les múltiples violències i discriminacions que malauradament tampoc no han mancat a Europa al llarg dels segles.

Transcric un paràgraf de la seva intervenció: “Efectivament, quina dignitat existeix quan falta la possibilitat d’expressar lliurement el propi pensament o de professar sense constricció la pròpia fe religiosa? Quina dignitat és possible sense un marc jurídic clar, que limiti el domini de la força i faci prevaldre la llei sobre la tirania del poder? Quina dignitat pot tenir un home o una dona quan és objecte de tot tipus de discriminació? Quina dignitat pot trobar una persona que no té res per menjar o el mínim necessari per viure o, encara pitjor, el treball que atorga la dignitat? Només canviant els paradigmes de la política podrem donar respostes positives”.

El sant Pare va parlar també d’una Europa vella que ja no és fèrtil ni viva i que des de molts indrets es percep amb una impressió general de cansament i d’envelliment. Una Europa de la qual creu que l’absoluta utilització de la tècnica produeix una confusió entre els fins i els mitjans com el resultat de la cultura del descart i del consumisme desesperat. Com retrobar, per tant, els ideals als quals abans fèiem referència dels Shuman, Adenauer, De Gasperi.. que animin les noves generacions a perseguir el gran ideal d’una Europa unida en pau i respectuosa de la seva diversitat? Només crec en la via de més unió, més Europa com el camí a seguir.

De fet, crec que el darrer passatge de la seva intervenció dóna llum a aquest camí. Ha arribat l’hora de construir junts una Europa -diu el sant Pare– que no giri entorn a l’economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables. Ha arribat l’hora d’abandonar la idea d’una Europa atemorida i replegada sobre si mateixa, per suscitar i promoure una Europa protagonista. Aquest, i no un altre, és el camí. Una Europa, com diu ell, transmissora de ciència, art, musica, valors humans i també de la fe.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

Construïm

20141119_ValorsiPolitica_construimAquest cap de setmana i organitzades per la fundació lligada a Unió, Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn -INHECA- i la Konrad Adenauer Stiftung, lligada a la CDU alemanya, farem unes jornades amb el lema central de CONSTRUÏM. És la primera d’un conjunt d’activitats que en els propers mesos aniran tenint lloc per obrir una reflexió des d’Unió, i que es compartiran amb la societat civil per posar les bases de quelcom nou, que el temps anirà configurant i concretant. No és un partit nou, no em canvio de partit! Però cal fer i treballar de manera diferent en el futur en relació a com ho hem fet en el passat.

Tot va començar fa molts mesos amb una sèrie de persones d’Unió i de fora d’Unió que vam parlar i posar en comú una enorme preocupació derivada del nostre compromís comunitari. La política és un servei a la comunitat i sovint ha deixat de ser-ho i, sobretot, s’ha generalitzat la percepció que els que hi dediquem la nostra vida ho fem per interessos personals i amb una clara incapacitat per apropar-nos als problemes reals de la ciutadania i, sobretot, per resoldre’ls amb eficàcia. Es generalitza l’aparença que vivim en un altre món i que parlem un llenguatge que només nosaltres comprenem. Vaja, que som la “casta”, que el jove Pablo Iglesias aprofita per crear una alternativa populista.

En el marc de la cloenda de la darrera escola d’estiu, vaig socialitzar aquestes reflexions. Arran de la seva acollida es va crear una comissió d’enllaç entre membres d’Unió i persones a títol individual representatives de la societat civil (universitat, església, professions liberals, món social, joves…), que ha donat peu a la confecció d’un extraordinari programa. Expressament s’ha volgut que cap de les persones que hi intervinen sigui d’Unió llevat de la nostra portaveu, Montse Surroca -que moderarà el bloc de regeneracionisme polític: virtuts per a una nova política-, i, òbviament, de les sessions d’inaguració i de cloenda. Podeu veure el programa concret per internet a les pàgines web d’INEHCA http://www.inehca.cat/22-i-23-de-novembre-jornada-ideologica i d’Unió http://www.unio.cat/sites/default/files/documents/18-11-2014/programa%20jornada%20ideologica%202014%20B.pdf

Com que a l’escola d’estiu vaig parlar de centralitat i expressament un dia vaig utilitzar en alguna declaració o escrit la denominació “Catalunya al Centre“, hi ha hagut que s’ha entretingut a especular a partir d’aquesta falsa pista. No es tracta de cercar la centralitat, sinó en tot cas de retrobar-la, que és diferent. I sobretot, l’important és fer un “aggiornamento” per aprofundir i per innovar el que donen de si unes bases ideològiques, uns principis, unes actituds que cal adaptar als nous temps per donar una resposta a la crisi institucional de la política des d’una proposta de democràcia representativa allunyada de tot populisme, que l’únic que pretén és fer de la demagògia el vincle conjuntural per arribar al poder i per configurar una nova casta.

Necessitem una nova economia orientada al bé comú i tenim referents doctrinals i propostes per programar i dur a la pràctica solucions concretes. De fet, n’existeixen ja. No podem entestar-nos a exigir un benestar des de les fórmules clàssiques de l’estat del benestar. El principi de subsidiarietat ha de marcar el nord de l’actuació de les administracions que han de situar la família com a motor i garant del benestar i han d’incentivar l’obertura o reforçar els canals que ja existeixen per fer viable i per garantir el benestar social. També, per tant, cal una nova societat del benestar a partir de la responsabilitat i de la llibertat. I una nova política. M’estalvio les raons per justificar-la. Són tan conegudes! La corrupció aflorada en el darrer any i en els darrers mesos en particular accentua la seva necessitat. Però no n’hi ha prou amb parlar de lleis per evitar-la. S’ha de parlar de virtuts i practicar-les en l’exercici diari de l’activitat política. I no cal dir que una aposta de futur no es pot fer ignorant el sofriment de centenars de milers de joves que no tenen feina: uns amb estudis, altres protagonistes del fracàs escolar que l’entorn polític,social o familiar ha provocat. Són joves entre el desencís i l’esperança.

Tindrem excel·lents ponents, començant pel expresident del Consell de Ministres italià, Enrico Letta. Intervindran, a més, professionals, professors d’universitat, professionals lliberals, joves, entitats… Cada bloc temàtic tindrà dues ponències i una fila 0 amb representants de moltes entitats. Hi haurà una bona part del món cristià, del que amb el pic i pala és a la trinxera treballant pels necessitats. Persones que sense cap compromís i sense comprometre les seves entitats volen aportar la seva reflexió. Serà enriquidor i encendrà les brases per a un foc nou,  amb un intens accent social.

Hi ha hagut gent interessada que aquestes jornades no vagin bé, en l’àmbit mediàtic i fora d’ell. La millor resposta als pals de roda i al menyspreu -i en alguns casos intents de ridiculització. la tindrem, si Déu vol, dissabte i diumenge.

Us hi esperem!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
36 Comentaris

Unió Democràtica després del 9-N

20141115_Espadaler_mesa_CNunio_panoramicaPorto a aquest blog un article excel,lent del secretari general del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler. El subscric de cap de peus.

“Deia, no pas sense raó, l’enyorat bisbe Carrera que amb la seva fundació l’any 1931 Unió Democràtica de Catalunya no pretenia omplir un espai polític, sinó quelcom molt més ambiciós: crear-lo. Crear un espai que, al bell mig d’una societat polaritzada, fes compatible la defensa radical de la catalanitat amb la promoció d’un model socioeconòmic bastit sobre els principis de l’humanisme cristià. Una proposta política en el qual el compromís sòlid amb el fet nacional no hagués de passar per la renúncia a un model de societat basat en els principis de la solidaritat, de la llibertat responsable, de la subsidiarietat o de la defensa desacomplexada de la dignitat de la persona, ni viceversa: que l’assumpció d’aquests valors i del que, anys més tard, anomenaríem economia social de mercat, no anés en detriment de concebre Catalunya com el que és: una comunitat nacional dotada de drets col·lectius.

Passats 83 anys de la publicació del manifest fundacional a El Matí, la pregunta pertinent és si aquest espai polític segueix existint, és a dir, si Unió continua tenint sentit i raó de ser en la Catalunya  actual.

La meva resposta és netament afirmativa. Crec que són moltes les persones d’aquest país que, sense desentendre’s del debat sobre la qüestió nacional (ben al contrari), aprecien la necessitat, ara com mai, d’una opció política que compatibilitzi la defensa ambiciosa dels nostres drets col·lectius amb un model socioeconòmic bastit sobre els valors perennes abans esmentats; que assumeixi que el principi de subsidiarietat no sols ha de regular les relacions entre els nivells administratius, sinó també les relacions entre l’administració i la societat i que faci seva la màxima que defineix l’economia social de mercat com la que opta per dotar-nos de  tant mercat com sigui possible, però alhora de tant estat com calgui, per contenir-ne els excessos. Una opció capaç de garantir, entre altres, el dret dels pares a escollir el model d’educació que volen per als fills. Una opció política profundament europeista que com a tal no està disposada a fer cap pas que pugui situar Catalunya fora de la Unió Europea.

Un projecte polític que més que cercar electoralment la centralitat, la trobi com a conseqüència de l’aplicació coherent dels seus principis humanistes i de la seva visió de país. Que entengui que la responsabilitat i la moderació no són sinònims de renúncia, sinó la forma més intel·ligent d’avançar en el compliment dels objectius, per ambiciosos que siguin. Un projecte polític conscient que no pot ni ha de representar tothom, però igualment conscient que a Catalunya hi ha moltes persones que poden i volen compartir aquesta mirada.

Un conjunt de reflexions que és bo que Unió es faci precisament ara en el  post 9-N i sense perdre mai de vista que no es pot exigir a un partit catalanista que limiti les aspiracions d’autogovern que vol per al país com tampoc es pot demanar a un partit d’inspiració personalista comunitària que renunciï a la cerca permanent de la cohesió en la societat a la qual serveix. Unió és, afortunadament, ambdues coses. Aquesta és, precisament, la seva raó de ser”.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
15 Comentaris

La cultura no és la prioritat, i menys si és per a Catalunya

20141114_culturaAquesta setmana el Congrés de Diputats ha aprovat els pressupostos per al 2015 amb els vots del PP sense que s’hagi avingut a acceptar cap esmena de l’oposició. Podria parlar de molts capítols, però ara voldria fer-ho particularment del de cultura.

En aquest projecte de pressupostos, el govern espanyol castiga la cultura, la catalana i la del conjunt de l’Estat. No reconsideren l’increment de l’IVA cultural que fa tant de mal a tots els sectors de la cultura. Continuen sense contemplar mesures per aplicar una futura llei de mecenatge, que sempre anuncien quan nosaltres presentem el nostre projecte, però que després mai concreten. Tres quarts del mateix es pot dir envers la llei de propietat intel·lectual que ha trobat un rebuig generalitzat en el sector, també en el del Consell d’Estat, i fins i tot el Tribunal Suprem no la troba conforme al dret europeu.

20141114_cine_catalunyaEls greuges es poden seguir enumerant en altres sectors com el del cinema en el qual després de prometre una deducció fiscal a la producció del 30% es queda en el 18%, que ja tenia. Pensem que a Itàlia, a França i a Alemanya tenen un 40%. Vaja, tot plegat fa que els pressupostos de l’Estat per a la cultura prioritzen el consum d’entreteniment en lloc de fomentar la creativitat cultural, recentralitzen i provoquen un desert cultural.

Però si això és així per al conjunt de l’Estat, si repassem les seves previsions pel que fa a Catalunya, ens trobarem amb incompliments d’aportacions que haurien de fer, amb la condemna dels nostres equipaments a l’almoina, amb el fet que es deslliguen de la participació de l’Estat en activitats significatives i, sobretot, amb l’increment del greuge comparatiu entre la capitalitat cultural de Madrid i la de Barcelona. Us aporto una data definitiva i definitòria. Als pressuposts del 2011 les aportacions en l’àmbit cultural de la Comunitat Autònoma de Madrid eren del 35,7% i a Catalunya del 11,3%. Injustificable! Però és que per al 2015 les de la comunitat madrilenya representaran el 45,3% i les de Catalunya un 5,4%. Abans. 24 punts de diferència; ara, 40! I després s’estranyen del fet que aquí la gent té el cap ple.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris