executive armored cars executive security custom car exteriors off road supercar ultimate performance supercars video corporate security Toyota Tundra suv video toyota tundra custom cars interiors armored vehicles for sale supercar video tuning video vehicles Tuning armor cars video Off Road Tuning custom design Custom Toyota Tundra supercar interiors supercars custom features entertainment systems off road vip security

Construïm

20141119_ValorsiPolitica_construimAquest cap de setmana i organitzades per la fundació lligada a Unió, Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn -INHECA- i la Konrad Adenauer Stiftung, lligada a la CDU alemanya, farem unes jornades amb el lema central de CONSTRUÏM. És la primera d’un conjunt d’activitats que en els propers mesos aniran tenint lloc per obrir una reflexió des d’Unió, i que es compartiran amb la societat civil per posar les bases de quelcom nou, que el temps anirà configurant i concretant. No és un partit nou, no em canvio de partit! Però cal fer i treballar de manera diferent en el futur en relació a com ho hem fet en el passat.

Tot va començar fa molts mesos amb una sèrie de persones d’Unió i de fora d’Unió que vam parlar i posar en comú una enorme preocupació derivada del nostre compromís comunitari. La política és un servei a la comunitat i sovint ha deixat de ser-ho i, sobretot, s’ha generalitzat la percepció que els que hi dediquem la nostra vida ho fem per interessos personals i amb una clara incapacitat per apropar-nos als problemes reals de la ciutadania i, sobretot, per resoldre’ls amb eficàcia. Es generalitza l’aparença que vivim en un altre món i que parlem un llenguatge que només nosaltres comprenem. Vaja, que som la “casta”, que el jove Pablo Iglesias aprofita per crear una alternativa populista.

En el marc de la cloenda de la darrera escola d’estiu, vaig socialitzar aquestes reflexions. Arran de la seva acollida es va crear una comissió d’enllaç entre membres d’Unió i persones a títol individual representatives de la societat civil (universitat, església, professions liberals, món social, joves…), que ha donat peu a la confecció d’un extraordinari programa. Expressament s’ha volgut que cap de les persones que hi intervinen sigui d’Unió llevat de la nostra portaveu, Montse Surroca -que moderarà el bloc de regeneracionisme polític: virtuts per a una nova política-, i, òbviament, de les sessions d’inaguració i de cloenda. Podeu veure el programa concret per internet a les pàgines web d’INEHCA http://www.inehca.cat/22-i-23-de-novembre-jornada-ideologica i d’Unió http://www.unio.cat/sites/default/files/documents/18-11-2014/programa%20jornada%20ideologica%202014%20B.pdf

Com que a l’escola d’estiu vaig parlar de centralitat i expressament un dia vaig utilitzar en alguna declaració o escrit la denominació “Catalunya al Centre“, hi ha hagut que s’ha entretingut a especular a partir d’aquesta falsa pista. No es tracta de cercar la centralitat, sinó en tot cas de retrobar-la, que és diferent. I sobretot, l’important és fer un “aggiornamento” per aprofundir i per innovar el que donen de si unes bases ideològiques, uns principis, unes actituds que cal adaptar als nous temps per donar una resposta a la crisi institucional de la política des d’una proposta de democràcia representativa allunyada de tot populisme, que l’únic que pretén és fer de la demagògia el vincle conjuntural per arribar al poder i per configurar una nova casta.

Necessitem una nova economia orientada al bé comú i tenim referents doctrinals i propostes per programar i dur a la pràctica solucions concretes. De fet, n’existeixen ja. No podem entestar-nos a exigir un benestar des de les fórmules clàssiques de l’estat del benestar. El principi de subsidiarietat ha de marcar el nord de l’actuació de les administracions que han de situar la família com a motor i garant del benestar i han d’incentivar l’obertura o reforçar els canals que ja existeixen per fer viable i per garantir el benestar social. També, per tant, cal una nova societat del benestar a partir de la responsabilitat i de la llibertat. I una nova política. M’estalvio les raons per justificar-la. Són tan conegudes! La corrupció aflorada en el darrer any i en els darrers mesos en particular accentua la seva necessitat. Però no n’hi ha prou amb parlar de lleis per evitar-la. S’ha de parlar de virtuts i practicar-les en l’exercici diari de l’activitat política. I no cal dir que una aposta de futur no es pot fer ignorant el sofriment de centenars de milers de joves que no tenen feina: uns amb estudis, altres protagonistes del fracàs escolar que l’entorn polític,social o familiar ha provocat. Són joves entre el desencís i l’esperança.

Tindrem excel·lents ponents, començant pel expresident del Consell de Ministres italià, Enrico Letta. Intervindran, a més, professionals, professors d’universitat, professionals lliberals, joves, entitats… Cada bloc temàtic tindrà dues ponències i una fila 0 amb representants de moltes entitats. Hi haurà una bona part del món cristià, del que amb el pic i pala és a la trinxera treballant pels necessitats. Persones que sense cap compromís i sense comprometre les seves entitats volen aportar la seva reflexió. Serà enriquidor i encendrà les brases per a un foc nou,  amb un intens accent social.

Hi ha hagut gent interessada que aquestes jornades no vagin bé, en l’àmbit mediàtic i fora d’ell. La millor resposta als pals de roda i al menyspreu -i en alguns casos intents de ridiculització. la tindrem, si Déu vol, dissabte i diumenge.

Us hi esperem!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Unió Democràtica després del 9-N

20141115_Espadaler_mesa_CNunio_panoramicaPorto a aquest blog un article excel,lent del secretari general del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler. El subscric de cap de peus.

“Deia, no pas sense raó, l’enyorat bisbe Carrera que amb la seva fundació l’any 1931 Unió Democràtica de Catalunya no pretenia omplir un espai polític, sinó quelcom molt més ambiciós: crear-lo. Crear un espai que, al bell mig d’una societat polaritzada, fes compatible la defensa radical de la catalanitat amb la promoció d’un model socioeconòmic bastit sobre els principis de l’humanisme cristià. Una proposta política en el qual el compromís sòlid amb el fet nacional no hagués de passar per la renúncia a un model de societat basat en els principis de la solidaritat, de la llibertat responsable, de la subsidiarietat o de la defensa desacomplexada de la dignitat de la persona, ni viceversa: que l’assumpció d’aquests valors i del que, anys més tard, anomenaríem economia social de mercat, no anés en detriment de concebre Catalunya com el que és: una comunitat nacional dotada de drets col·lectius.

Passats 83 anys de la publicació del manifest fundacional a El Matí, la pregunta pertinent és si aquest espai polític segueix existint, és a dir, si Unió continua tenint sentit i raó de ser en la Catalunya  actual.

La meva resposta és netament afirmativa. Crec que són moltes les persones d’aquest país que, sense desentendre’s del debat sobre la qüestió nacional (ben al contrari), aprecien la necessitat, ara com mai, d’una opció política que compatibilitzi la defensa ambiciosa dels nostres drets col·lectius amb un model socioeconòmic bastit sobre els valors perennes abans esmentats; que assumeixi que el principi de subsidiarietat no sols ha de regular les relacions entre els nivells administratius, sinó també les relacions entre l’administració i la societat i que faci seva la màxima que defineix l’economia social de mercat com la que opta per dotar-nos de  tant mercat com sigui possible, però alhora de tant estat com calgui, per contenir-ne els excessos. Una opció capaç de garantir, entre altres, el dret dels pares a escollir el model d’educació que volen per als fills. Una opció política profundament europeista que com a tal no està disposada a fer cap pas que pugui situar Catalunya fora de la Unió Europea.

Un projecte polític que més que cercar electoralment la centralitat, la trobi com a conseqüència de l’aplicació coherent dels seus principis humanistes i de la seva visió de país. Que entengui que la responsabilitat i la moderació no són sinònims de renúncia, sinó la forma més intel·ligent d’avançar en el compliment dels objectius, per ambiciosos que siguin. Un projecte polític conscient que no pot ni ha de representar tothom, però igualment conscient que a Catalunya hi ha moltes persones que poden i volen compartir aquesta mirada.

Un conjunt de reflexions que és bo que Unió es faci precisament ara en el  post 9-N i sense perdre mai de vista que no es pot exigir a un partit catalanista que limiti les aspiracions d’autogovern que vol per al país com tampoc es pot demanar a un partit d’inspiració personalista comunitària que renunciï a la cerca permanent de la cohesió en la societat a la qual serveix. Unió és, afortunadament, ambdues coses. Aquesta és, precisament, la seva raó de ser”.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

La cultura no és la prioritat, i menys si és per a Catalunya

20141114_culturaAquesta setmana el Congrés de Diputats ha aprovat els pressupostos per al 2015 amb els vots del PP sense que s’hagi avingut a acceptar cap esmena de l’oposició. Podria parlar de molts capítols, però ara voldria fer-ho particularment del de cultura.

En aquest projecte de pressupostos, el govern espanyol castiga la cultura, la catalana i la del conjunt de l’Estat. No reconsideren l’increment de l’IVA cultural que fa tant de mal a tots els sectors de la cultura. Continuen sense contemplar mesures per aplicar una futura llei de mecenatge, que sempre anuncien quan nosaltres presentem el nostre projecte, però que després mai concreten. Tres quarts del mateix es pot dir envers la llei de propietat intel·lectual que ha trobat un rebuig generalitzat en el sector, també en el del Consell d’Estat, i fins i tot el Tribunal Suprem no la troba conforme al dret europeu.

20141114_cine_catalunyaEls greuges es poden seguir enumerant en altres sectors com el del cinema en el qual després de prometre una deducció fiscal a la producció del 30% es queda en el 18%, que ja tenia. Pensem que a Itàlia, a França i a Alemanya tenen un 40%. Vaja, tot plegat fa que els pressupostos de l’Estat per a la cultura prioritzen el consum d’entreteniment en lloc de fomentar la creativitat cultural, recentralitzen i provoquen un desert cultural.

Però si això és així per al conjunt de l’Estat, si repassem les seves previsions pel que fa a Catalunya, ens trobarem amb incompliments d’aportacions que haurien de fer, amb la condemna dels nostres equipaments a l’almoina, amb el fet que es deslliguen de la participació de l’Estat en activitats significatives i, sobretot, amb l’increment del greuge comparatiu entre la capitalitat cultural de Madrid i la de Barcelona. Us aporto una data definitiva i definitòria. Als pressuposts del 2011 les aportacions en l’àmbit cultural de la Comunitat Autònoma de Madrid eren del 35,7% i a Catalunya del 11,3%. Injustificable! Però és que per al 2015 les de la comunitat madrilenya representaran el 45,3% i les de Catalunya un 5,4%. Abans. 24 punts de diferència; ara, 40! I després s’estranyen del fet que aquí la gent té el cap ple.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

Unió Democràtica, 83 anys de vitalitat

20141107_portada_MatiAvui divendres és commemora el 83 aniversari d’Unió Democràtica de Catalunya. I més que destacar-ne l’antiguitat o l’altíssim full de serveis al país, la celebració d’aquesta efemèride ens hauria de servir per a la reflexió. La intensitat dels esdeveniments d’aquests dies ha fet créixer la falsa sensació que les coses es divideixen només en blanques i negres, en bons i dolents i, per això, de vegades cal allunyar-se una mica del dia a dia per guanyar perspectiva i veure amb major claredat les línies essencials del paisatge.

Unió Democràtica va néixer en una època que també era de brogit, però l’encert dels seus fundadors va ser saber allunyar-se de l’exaltació i crear un partit disposat a defensar l’humanisme, la justícia social, els drets de Catalunya, la llibertat i la democràcia. El seu procés de reflexió els havia portat a saber distingir entre l’anècdota i la categoria. Hi ajudava, és cert, la influència de personatges de la talla de Mounier, Maritain, dom Sturzo o Chesterton, i també el coneixement de la doctrina social de l’Església. per això, en llegir el Manifest fundacional,  podem constatar que no és un partit nascut per respondre a una conjuntura concreta, sinó una formació amb uns principis ideològics molt treballats i vàlids per a qualsevol moment de la nostra història.

En els seus vuitanta-tres anys d’història, Unió Democràtica ha defensat sempre els valors de l’humanisme, de la democràcia i de la llibertat. Enmig de totes les adversitats, en plena Guerra Civil, sota la llarga negror de la dictadura franquista, dissolts i perseguits, el missatge d’Unió Democràtica ha estat sempre clar, diàfan, reclamant sempre els drets naturals de les persones i la consciència dels deures imposats per la germanor i la solidaritat.

Avui dia vivim moments complicats. No podem ni hem de fer política ficció i afirmar que els nostres fundadors defensarien avui dia una o altra posició, per exemple, en la qüestió nacional, però sí que sabem que la seva reflexió posaria sempre per davant de tot el valor suprem de la persona i la voluntat de servir Catalunya amb la màxima lleialtat i amb netedat de consciència. I aquests principis són els mateixos que cal fer servir avui per escapar del soroll i centrar-nos en allò que és essencial per a totes les persones i per al nostre país.

El missatge d’Unió Democràtica és viu perquè és útil. Aquells principis i valors que van aparèixer a “El Matí” aquell 7 de novembre de 1931 són avui tant o més útils que mai per reivindicar més democràcia i de major qualitat i per lluitar al servei del país. Quan es parla de desafecció, de descrèdit, de desprestigi de la democràcia, hauríem de recordar l’exemple dels nostres fundadors i de les moltes persones que han donat gruix i continuïtat a l’obra d’Unió Democràtica i hauríem de destinar una estona a guanyar perspectiva. Una bona forma d’aconseguir-ho passa per rellegir allò que proclamàvem en el nostre Manifest Fundacional. El llenguatge podrà ser de 1931, però el seu contingut és un clam intemporal a favor de la democràcia i de l’humanisme. I és que som un partit que no va néixer perquè sí, que no responia a dissenys de màrqueting, que no tenia por de parlar clar, que no va néixer per fer populisme sinó per treballar lleialment, sempre al servei de la democràcia i de la justícia social.

Això és Unió Democràtica i els militants ens en podem sentir ben orgullosos.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
12 Comentaris

Vint-i-cinc anys després

1990_Duran_picamur_Berlin_3Diuen que el segle XX va ser el més curt de la història, i que amb prou feines va durar els setanta-cinc anys que van de la Primera Guerra Mundial a la caiguda del Mur de Berlín. La frase pot resultar discutible, però tothom sap que durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1989 va acabar tota una època.

Pel que fa al món, s’obria una nova etapa suposadament allunyada de la divisió entre blocs i del pànic a la guerra nuclear. La caiguda del mur va representar la fi de molts sistemes dictatorials disfressats d’ideologies utòpiques; en qüestió de mesos havien caigut molts dels règims comunistes de l’Europa de l’Est i fins i tot la mateixa Unió Soviètica va trigar tot just dos anys a desaparèixer. Aquella nit de novembre del 1989 va simbolitzar el desig de llibertat, va sacsejar Europa i el món i va infondre il·lusió en el cor de moltes i moltes persones. Semblava que, desapareguda la por, desapareguts els blocs, encetàvem tots plegats una etapa de progrés i de felicitat per a tota la humanitat. En aquella època, les restes del mur es van convertir en un símbol del que mai més no havia de tornar a passar, i alguns, com jo mateix, no vam perdre l’ocasió d’acostar-nos ben aviat  a aquell mur per ajudar a enderrocar-lo i celebrar així que la llibertat s’havia imposat a la divisió, a l’opressió i a la dictadura.

El cert, però, és que el nou ordre posterior tampoc no ha estat pacífic. De llavors ençà han aparegut tota mena de nous conflictes i fins i tot el capitalisme teòricament vencedor ha demostrat sovint, sobretot en èpoques de crisi, la seva escassa humanitat. Dissortadament, en aquest quart de segle transcorregut el món no s’ha tornat ni un lloc més just ni un espai més segur. Ben aviat l’11 de Setembre de 2001 ens va demostrar que el terrorisme es podia convertir en una altra mena de bomba atòmica, capaç de sacsejar-ho tot. El capitalisme vencedor s’ha tornat en més ultraliberal i menys democràtic, i el cert és que continuen creixent les diferències entre persones pobres i persones riques, entre països pobres i països rics.

Però no hem de perdre aquella il·lusió que va esclatar eufòrica ara fa vint-i-cinc anys. La caiguda del mur ens va demostrar que les persones i les llibertats es poden imposar a les dictadures i a la injustícia. Si llavors vam creure que es podia construir una societat més lliure i millor, ara hem de reivindicar més que mai aquella mateixa esperança. No ens falten objectius pels quals lluitar. Avui potser no existeix un mur físic que divideixi entre uns i altres, però continuen existint molts murs que cal anar enderrocant. Si quan va caure el mur vam descobrir la força de la llibertat, ara no l’hem de perdre. Els qui havien d’enderrocar el mur ja el van enderrocar, però a nosaltres ens pertoca seguir lluitant per una societat més humana, per una convivència plenament democràtica i per un ordre econòmic més just, en què totes les persones i tots els pobles gaudeixin de la seva dignitat.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
2 Comentaris

Clima i energia

20141029_clima_energiaAvui hem debatut al Congrés sobre el darrer Consell Europeu dels proppassats dies 23 i 24 d’octubre. El clima i l’energia van ser els temes fonamentals del debat. En l’àmbit energètic es va crear el Mercat Únic de l’Energia que per a mi era fonamental. Per primera vegada els estats membres de la Unió superen les pors atàviques a compartir allò que fins ara consideraven propi de cadascú. Llàstima que haguem viscut ja dues crisis energètiques a nivell europeu i que estiguem sota l’amenaça de la tercera.

El consens al Consell Europeu es concreta en un triple objectiu: reducció d’emissions de CO2 almenys en un 30% en relació als valors del 1990; foment de les renovables perquè la quota dins del consum global europeu sigui per al 2030 d’un 27%; i millora de les interconnexions energètiques. És un acord que no arriba a assolir el que proposava el Parlament Europeu, però que realment mou posicions com les del Regne Unit i de Polònia, sempre reticents a avançar en aquest terreny.

Sense estar en les posicions britàniques ni poloneses, el govern espanyol sempre s’ha mostrat molt mandrós a l’hora de prendre mesures per reduir les emissions de gasos, i no cal dir-ho per als altres dos objectius. Ara mateix amb la reforma de l’impost de societats suprimeix les deduccions fiscals per inversions mediambientals. Mentre la UE, per tant amb presència i vot de Rajoy, ens avisa que els propers anys ens exigirà inversions en medi ambient, reducció d’emissions i eficiència energètica. Mentre els països del nostre entorn estimulen fiscalment les seves industries en aquesta direcció, aquí expulsem empreses i reduïm competitivitat de dos sectors de futur de la nostra economia amb la reforma de l’impost societari.

201410229_clima_energiesrenovablesGairebé el mateix passa amb l’eficiència energètica o amb el foment de les renovables. Europa fa els seus deures i Espanya suspèn. A l’octubre de 2012 el Parlament Europeu va aprovar la directiva d’eficiència energètica amb propostes a fer i va obrir la porta a 20 nínxols de negocis amb noves especialitzacions productives. Doncs bé, el 5 de juny d’aquest any es va acabar el termini per a la transcripció de la directiva al nostre ordenament jurídic i només s’ha fet parcialment. Resultat? La UE adverteix que portarà l’Estat espanyol davant el Tribunal Europeu per incompliment.

Pel que fa a les xarxes de connexió, per primer cop el Consell Europeu considera que aquest és un problema europeu i no només intergovernamental. Particularment, Espanya i Catalunya esdevenen porta energètica d’Europa capaç de donar sortida al gas algerià, a l’excedent de renovables que hi pugui haver i de millorar les condicions de subministra i de costos de l’electricitat. A Catalunya tenim el gasoducte MIDCAT d’una gran importància estratègica a causa de la dependència gasística directa o indirecta de Rússia. Ara cal saber aprofitar l’oportunitat.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Debat pressupostari

20141021_Montoro_pressupostosEscric des de l’escó en acabar el debat entre el ministre Montoro i el líder de l’oposició socialista, Pedro Sánchez, sobre el projecte de pressupostos de l’Estat per al 2015. Al matí, ha intervingut el ministre i ara estan en plena baralla. Puc dir una cosa? Em sento avergonyit! Aquí es parla de tot menys dels problemes de la gent, sens perjudici que òbviament sóc molt conscient que a la ciutadania també els interessa, i molt, el drama de la trama de les targetes opaques de Caja Madrid o els papers de Bárcenas per esmentar els dos temes que han sortit en el debat. Però avui el debat hauria d’haver estat un altre.

Al matí, el ministre Montoro ha dedicat exactament trenta-dos minuts de la seva intervenció -que ha durat hora i poc més- a criticar els socialistes de quan governaven fa dos anys. Ha fet de cap de l’oposició de l’oposició. Realment trist i decebedor. La resta del temps l’ha dedicat a fer triomfalisme. Ja entenc que un ministre, i fins i tot un polític de l’oposició, té el deure moral de remarcar allò de positiu que tingui la conjuntura econòmica. Una part de la crisi té arrels psicològiques, por del que pot passar, i abusar del pessimisme no ajuda. Però la subjectivitat té sempre límits. I avui Montoro, amb el seu to de superioritat i menyspreu envers els altres, s’ha traït un cop més. I tot plegat per no dir res del contingut del projecte que el ministre presentava. A més, i de debò que no faig demagògia, però després d’escoltar-lo he arribat a la conclusió que, si el projecte de pressupostos pel 2015 aporta poques idees, del discurs del ministre no he estat capaç d’extraure’n ni una.

20141021_PedroSanchez_escoCongresA la tarda hem arribat al clímax total. La intervenció del líder socialista -especialment la primera part de la seva intervenció inicial-  i la rèplica, així com les del ministre Montoro, han estat deplorables. Qualsevol ciutadà que hagi pretès seguir-ho no deu saber a hores d’ara què diuen els pressupostos. Això sí, Rato, Acebes, Rodríguez Zapateto, Almunia, Borrell han estat utilitzats per l’un i l’altre en el debat per llançar-se tota la brutícia que han estat capaços. Però cap mesura a favor de l’ocupació, de la industrialització, de la inversió. I en boca del PP i del PSOE ni una sola paraula sobre Catalunya. Tot dit!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris

Debilitat demogràfica

20141015_piramide_poblacional_2013La setmana passada el ministeri espanyol d’Exteriors ens lliurava el document que defineix l’estratègia d’acció exterior. Hi ha molts aspectes que donarien de si per elaborar un apunt per aquest blog. Avui, però, reproduiré només el que apareix amb el títol de debilitat demogràfica. Crec que tothom que segueixi aquest blog sap que és una preocupació important que fa temps que poso de relleu. L’esmentat document parla d’Espanya, però la reflexió serveix igualment per a Catalunya com per al conjunt de la Unió Europea.

El document que defineix l’estratègia de l’acció exterior espanyola diu que Espanya ocupa el lloc 28 en termes de població entre els 193 països que formen part de les Nacions Unides. El problema greu –molt greu- és que som un dels països més envellits d’Europa –i això serveix també per a Catalunya-, fruit de la combinació de dos factors: un avanç innegable, un índex d’esperança de vida dels més alts, i un problema de solució complexa, un dels índexs de fertilitats més baixos.

Si es mantenen els ritmes actuals de l’evolució demogràfica, Espanya perdrà al voltant de 2,6 milions d’habitants en els propers deu anys. Al mateix temps, la xifra de defuncions superarà la de naixements el 2.017 i, el que és més significatiu, les persones de més de seixanta-cinc anys representaran el 30% del total de la població l’any 2050. I atenció a aquesta dada perquè, tot i haver escrit que la reflexió és de tant interès per a Espanya, com per a Catalunya i per a la Unió Europea, en aquest cas en aquest darrer àmbit seria només de l’11,8%.

Per tant, aquí apareixen dos termes recurrents, com són les polítiques de natalitat i les d’immigració, les dues negligents a Espanya i a Catalunya. No tenim polítiques de foment de la natalitat. No hem  practicat polítiques en favor de la família. I hem gestionant molt malament la immigració. Òbviament, amb proporcions molt diferents si tenim present les competències i la capacitat de les administracions de cada àmbit en unes i altres polítiques.

Serveixin aquestes reflexions per posar, un cop més, el dit a la nafra d’uns problemes que sembla que no interessen a la ciutadania i a uns responsables polítics que en els darrers temps es dediquen molt a mirar-se el seu propi melic.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
11 Comentaris

L’ebola

20141009_ebolaL’epidèmia d’ebola que des de 1976 afecta l’Àfrica central -i més recentment, la de l’oest- ha arribat a Europa. Ho ha fet mitjançant l’afectació a una auxiliar d’infermeria de Madrid, Teresa Romero, que havia atès un dels dos missioners repatriats a l’Hospital Carles III de Madrid. Segurament hi ha moltes coses que no s’han fet bé. Hi haurà temps per parlar-ne i per exigir-ne responsabilitats, però ara és l’hora de reconduir la situació, d’intentar salvar l’afectada -cosa que em temo que deu ser altament improbable-, d’evitar que hi hagi més afectats i procurar que no s’estengui un pànic injustificable i assumir algunes reflexions ètiques sobre l’ebola africà.

L’afectada, cal tractar-la mèdicament, però també humanament. Sincerament he tingut la sensació que hi ha un cert linxament per part de certes autoritats. Declaracions com les del cap de Sanitat de Madrid dient que no cal fer un màster per posar-se un vestit que previngui la immunitat són com a mínim de mal gust. I no cal dir-ho les que feien referència que la malalta havia mentit sobre la seva febre. D’altra banda, tots els protocols que en algun cas no s’hauran seguit en el passat més recent s’han de portar ara a terme amb la més estricta rigidesa. Tenim una bona sanitat pública i condicions perquè sigui així.

Tots plegats hem de contribuir a no estendre el pànic: mitjans de comunicació, responsables sanitaris i polítics, i també la ciutadania. Ara bé, per contribuir-hi cal donar exemple. En aquest sentit declaracions i fets de responsables polítics no hi estan ajudant gens ni mica. L’exemple més clar per a mi és el sacrifici del gos de la malalta. ¿Com podem demanar serenitat a la ciutadania si es mata un animal innecessàriament pel fet que l’afectada convisqués amb ell? Són injustificables les reaccions de veïns que volen matar el seu gos per si ha estat en contacte amb el sacrificat o dels que obren amb guants la porta de la casa on vivia la malalta pel fet que abans ho hagués fet ella. Ara bé, si les autoritats van decidir matar el pobre gos “Excalibur”, què ha de pensar el ciutadà del carrer? No hauria estat més útil deixar-lo en observació i aprofitar el contacte amb la malalta per esbrinar tot el que poguessin sobre l’ebola?

I una reflexió final. Des del 76 mor gent per l’ebola. Però moren a l’Àfrica, lluny de l’acomodat primer món. Ara tot serà córrer per investigar perquè ja el tenim a casa. A veure si d’una vegada serveix de lliçó a governs, indústries farmacèutiques i autoritats sanitàries mundials: els problemes sanitaris de l’Àfrica són, també, els nostres problemes.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

Què ens volen fer pagar?

20141002_pressupostos_2015La primera impressió sobre els pressupostos generals de l’Estat que ha presentant el ministre Montoro et poden dur d’entrada a aquesta pregunta. Quan vaig conèixer les seves línies generals vaig afirmar que el govern de l’Estat ha presentat uns comptes públics inflats, confusos i electoralistes i vaig reclamar que fes justícia amb les inversions a Catalunya, que s’han situat en els últims anys a la cua de totes les comunitats autònomes.

Concretament, el percentatge d’inversió a Catalunya arriba al 9’5% del total que es fa a Espanya. En altres paraules, la inversió a Catalunya es queda en la meitat del seu pes al PIB. El govern del PP argumenta que la inversió a Catalunya puja un 13% (quan en termes de població representem el 16%), però en el conjunt de l’Estat, aquesta mateixa partida arriba al 14’4%.

Els empresaris de Catalunya denuncien el mateix. Tant Foment com la CECOT han manifestat el seu rebuig i indignació davant la partida que es destina dels pressupostos a la inversió a Catalunya. Foment destaca que el percentatge de Catalunya, amb relació a les altres comunitats, és el més baix dels últims disset anys. Per tant, Catalunya, penalitzada.

No té sentit que no s’aposti per desenvolupar infraestructures que permetrien incrementar la competitivitat de l’economia catalana i, per tant, per generar llocs de treball i facilitar la recuperació. La dada de l’increment de l’atur d’aquest mes de setembre és un senyal més que encara no anem bé

El ministre Montoro ve a dir que no ens hem de queixar. És clar que ho hem de fer, perquè aquests pressupostos contribueixen a asfixiar encara més el finançament de les comunitats autònomes. El govern de l’Estat s’omple la boca parlant d’austeritat, però el que ha fet fins ara es delegar-la, exportar-la a les comunitats autònomes. Catalunya ha fet els deures, ha reduït la despesa sense posar en perill l’estat del benestar, però evidentment aprimant alguns serveis –quin remei-, però ja n’hi ha prou.

La recentralització –l’afany antiautonomista del govern central- no s’ha manifestat només en qüestions polítiques sinó sobretot en l’economia. El conseller Mas-Colell ho ha explicat amb claredat: en el període 2010-2013, les comunitats han fet el 56% de l’ajustament global, les corporacions locals el 31,6% i l’administració central i la Seguretat Social la resta, el 12,4%. Les xifres són aclaparadores: és allò que l’austeritat la facin els altres.

Els pressupostos generals de l’Estat que, segons el govern, són suposadament expansius, en realitat deixen de banda el finançament de les autonomies i especialment de Catalunya. Què ens volen fer pagar?

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
5 Comentaris