Aquest dilluns encetem la darrera setmana de juliol, i tot i que encara hauré d’anar algun dia a Madrid i, sobretot, hauré d’estar a sobre de la negociació sobre la reforma laboral, tinc deures a fer, tant en la meva condició de pare respecte a una filla, com en la de fill respecte al meu pare. Això m’impedirà atendre el blog i després ja enllaçaré amb les vacances, i ja sabeu que procuro deixar-ho gairebé tot i dedicar-me a la família.

Això vol dir que a partir d’ara no podré atendre el blog fins al setembre: ni inserir-hi nous apunts, ni comentar les vostres aportacions. Disculpeu-me. Si podeu fer vacances, gaudiu-les, descanseu i carregueu piles, que la tardor serà dura en tots els sentits. A aquells que no en poden fer o que ja les han fet, la meva salutació també i els meus millors desitjos.

Bon estiu, i a reveure.

Aquest és el títol del llibre II del codi civil que va aprovar el Parlament de Catalunya el passat 14 de juliol. Fa temps que volia escriure algun post, però només en tenia referències mediàtiques i he demanat a la companya Núria de Gispert, ponent per CiU d’aquesta llei -i espero que futura presidenta del Parlament de Catalunya- unes notes per aprofundir-hi.

Si us recordeu, ja en el seu dia va ser objecte d’algun debat en aquest blog, entre d’altres coses perquè la llei manté alguns elements que conformen una encara greu intromissió en la vida privada de les persones, com és ara la imposició dels pares de dir al fill adoptat que ho és almenys abans dels 12 anys, obligació d’aliments als fills no comuns, drets excessius del cònjuge no custodi respecte als fills, que la parella comparteixi tasques domèstiques … Es manté també la falsa bigàmia, en el sentit que regula la parella de fet d’un casat no divorciat amb una altra persona, és a dir, dues relacions a la vegada emparades pel mateix codi.

La nova llei manté canvis -no importants, però si nombrosos- sobre articles que diuen el mateix, però amb diferents paraules del que deia el codi de família de 1998, aspecte que des del punt de vista de la seguretat jurídica crec que és un error. També es modifica el llenguatge fins ara emprat: per exemple, a partir d’ara ja no existirien el pare i la mare sinó els progenitors (figura que apareix pensada per als matrimonis homosexuals, però que crec que no s’adiu amb l’etimologia de la pròpia paraula), potestat dels pares per responsabilitat parental, marit i muller per cònjuges, guàrdia i custòdia per relacions personals, i guarda i custodia compartida per responsabilitat parental compartida, etc.

El llenguatge configurat definitivament és complex, difícil, extravagant. Les lleis, totes, però les civils encara més han de ser breus, clares i entenedores. I aquesta no és ni prou clara ni entenedora i encara menys, breu. Si és manté tal com està seria font de moltissimes interpretacions i donaria joc a criteris molt diferents a interpretar per advocats i jutges.

On tenim més discrepàncies amb la llei aprovada és en el títol tercer, de la família, concepte de família, (ho barregen tot: parelles matrimonials, parelles estables, falsos bígams, monoparentals, reconstituïdes….), concepte de matrimoni, (en comptes de fidelitat, mitjançant una esmena d’ICV, ara es parla de lleialtat en drets i deures), algun aspecte en l’obligació dels aliments respecte als fills no comuns i sobre les donacions, etc.

Evidentment, no tot és negatiu en la llei. També hi ha exemples positius i sobretot el més important de tot és que la llei no entrarà en vigor fins al primer de gener de 2011, i si tenim la confiança de la ciutadania, una de les primeres lleis que modificarem serà aquesta, i ampliarem a sis mesos l’entrada en vigor per aprofitar-los per reflexionar al seu voltant i procedir a modificar aquelles parts de les quals discrepem profundament.

Ahir, al Congrés dels Diputats, es van votar les resolucions del debat sobre el Estado de la Nación, és a dir, el debat de política general que vam fer la setmana passada. Un dels temes estel·lars era el de la sentència del TC sobre l’Estatut. Teníem uns precedents: d’una banda, una declaració institucional del president Montilla, feta el mateix dia en què es va conèixer la resolució de la sentència.  He de dir que em va sorprendre la contundència de les paraules del president, i no cal dir que van crear alarma en el si del PSOE. Montilla va aparèixer aquell dia amb la millor i més brillant barretina. Tots els partits que vam defensar l’Estatut hi vam estar d’acord.

La setmana passada al Parlament de Catalunya hi va haver un debat al voltant de la sentència amb una compareixença prèvia del president Montilla. Aquest debat venia precedit per la manifestació multitudinària de dissabte dia 10 de juliol pel centre de Barcelona. Tothom tenia consciència que la gent, al carrer, ens demanava als polítics que actuéssim amb la mateixa unitat que en el seu dia van actuar els mitjans de comunicació abans del coneixement de la sentència. En el debat al Parlament de Catalunya va costar trobar una resolució que reflectís la unitat dels grups parlamentaris que avui donen suport a l’Estatut. La única manera va ser dir-li al president Montilla: presenti la seva resolució i nosaltres la votarem.

A Madrid, a l’hora de presentar resolucions en el Debate sobre el Estado de la Nación no coneixíem encara què havia decidit el Parlament de Catalunya. El PSOE va presentar una proposta molt light sobre el futur de l’Estatut. CiU va creure que allò que més podia sumar era reproduir l’única declaració que fins llavors coneixíem, que no era altra que la del president Montilla, a la qual ja m’he referit. ERC va optar per presentar-ne una altra on marcava el seu full de ruta amb la proposta de referèndum per a la independència i ICV en va presentar una de molt llarga criticant la sentència i el Constitucional i apostant per un estat federal.

Aquesta setmana, quan es va obrir el termini per presentar esmenes a les resolucions dels altres grups, ERC i ICV ens van suggerir, i així ho vam acordar, que esmenéssim les nostres pròpies esmenes afegint la proposta de resolució del Parlament català aprovada per tots nosaltres més el PSC. I que aquesta mateixa addició la féssim a l’esmena presentada pel PSOE. Aquests es van negar a acceptar l’addició de la resolució del Parlament i per això, tant ERC, com ICV i nosaltres, vam votar en contra de la proposta dels socialistes, o més ben dit, ICV es va abstenir. I respecte a les nostres esmenes, cal dir que cap no va prosperar perquè el PSOE hi va votar en contra.

En acabar la sessió, el PSC, que no té veu pròpia al Congrés -malgrat que la demanin Ernest Maragall, Antoni Castells, Raimon Obiols, etc.-, es va limitar a fer una roda de premsa i va culpar CiU que havíem conspirat induint els altres partits catalans a votar en contra del PSOE. Amb tot el respecte, em sembla vergonyós. Aquí l’únic que ha passat és que el PSC no ha estat capaç de votar a Madrid allò que vota a Catalunya. No ha estat capaç de mantenir la Madrid la barretina amb què s’engalana a Catalunya. És un greu error històric. Almenys una vegada a la vida, el PSC hauria pogut votar la resolució del Parlament català encara que els seus companys del PSOE no la votessin. Però la submissió és de tal entitat que el PSC no s’atreveix a fer res que no autoritzi el PSOE. Aquesta és la trista realitat

El que em sorprèn encara més és que, avui llegint els diaris, veig que hi ha algun articulista que s’esforça a dir que el PSC té raó i que els equivocats som la resta, i d’una manera en particular, CiU.

Aquest cap de setmana el president Montilla ha parlat de reforma de la Constitució. Rodríguez Zapatero li ha dit que ni parlar-ne. No és la meva intenció entrar en aquest debat. No pas perquè no cregui que la Constitució no es pot reformar i, fins i tot, perquè no pensi que sigui necessari fer-ho, sinó perquè crec que és obrir un nou debat estèril que ens allunya de la realitat del carrer i, a més a més, el tenim perdut d’entrada. Una reforma de la Constitució exigeix un acord del PSOE i del PP i ara, avui per avui, no veig cap possibilitat que pugui donar cap fruit positiu per a Catalunya. Tanmateix crec que és l’hora de recordar que a un poble, en aquest cas el català, no se’l pot portar permanentment a lliurar batalles que, d’entrada, estan perdudes.

Però sobretot no entraré en el debat perquè no té res  a veure amb les necessitats de la gent del carrer. Avui mateix he tingut una reunió amb Creu Roja. Aquesta institució ha amplificat moltíssim en els darrers anys les seves activitats. Més enllà de les sanitàries i de socors, s’ocupa també d’immigració, d’assistència social, en general, de la gent gran en particular, etc. Lògicament, en el transcurs de la conversa, l’impacte social de la crisi econòmica ha tingut un relleu especial. Recordaré algunes dades: entre ells i el Banc dels Aliments reparteixen menjar a unes 250 mil persones; hi ha moltes persones grans que han deixat de rebre part del suport del seus familiars, normalment dels fills de i de les filles tant econòmicament com a prestacions de servei com a cuidadors no professionals; però al mateix temps el 22’1% de les persones grans beneficiaries de programes socials de la Creu Roja han ajudat algún familiar per fer front a la crisi econòmica.

Al migdia abans d’agafar l’avió cap a Madrid, he dinat amb un grup d’unes vint-i-cinc empreses. que a la vegada representaven a molts centenars integrades en la Plataforma de la Morositat. Ens han volgut agrair el nostre esforç per treure endavant la llei de morositat. Tot dinant, s’ha dit que continuen tancant moltes empreses, especialment petites, perquè més enllà de les dificultats de finançament no poden atendre tota la tramitació de la paperassa que la burocràcia administrativa els exigeix com si fossin una gran empresa.

És a dir, pobresa, atur, manca de crèdit, tancament d’empreses, excés d’intervencionisme de l’Administració… Aquests són greus problemes que la ciutadania viu i pateix. Això no vol dir que no els preocupi l’Estatut, la sentencia del Tribunal Constitucional i “tutti quanti”. Però compte en obrir debats permanentment que segurament no tenen una altra intenció política que distreure el personal del que cau.

Ahir m’arribava una fotografia que, tot i no haver-la vista abans, em provoca un munt de nous sentiments. La fotografia és del 24 d’abril del 1932, i s’hi pot veure una multitud de persones congregades a La Rambla. Entre aquesta munió, en primer pla, dues persones exhibeixen una pancarta en què s’hi pot llegir, de manera clara i textual, “Volem l’Estatut tal com l’aprobà el Poble de Catalunya”.

La fotografia correspon a la multitudinària manifestació celebrada a Barcelona el 24 d’abril del 32 en defensa de l’Estatut. La manifestació va anar des de La Rambla fins a Via Laietana, però a l’alçada de la plaça de Sant Jaume –llavors plaça de la República— la concentració era tan gran que ja no s’hi podia donar un pas.

Les cròniques ens parlen de milers i milers de persones congregades, de parlaments abrandats, de senyeres i estendards d’associacions de tota mena i, en definitiva, de tot un poble que va sortir al carrer defensant l’Estatut de Núria davant els retalls que anava a introduir-li el Congrés dels Diputats.

Sembla que poca cosa ha canviat en vuitanta anys. El paral·lelisme entre aquesta fotografia i les espectaculars imatges de dissabte passat és més que evident. L’intent de cop d’estat de l’agost del 32 del General Sanjurjo va fer que Azaña s’afanyés a fer aprovar l’Estatut per les Corts a començaments de setembre, tot i que en va sortir prou retallat. L’únic diputat que va defensar l’Estatut tant com va poder va ser el líder d’Unió Democràtica, Manuel Carrasco…

La sentència del Tribunal Constitucional, malgrat ferir greument l’Estatut del 2006, no ens ha d’afeblir en la reclamació dels drets que ens corresponen com a nació. Ben al contrari, avui dia som ben lluny de les tensions tràgiques dels anys 30, i la indignació ciutadana d’ara és un gran revulsiu per a continuar enfortint la nostra voluntat d’autogovern i per a aconseguir-lo en plenitud. D’una fotografia a l’altra hi van vuit dècades, però l’esperit d’afirmació nacional de Catalunya segueix essent el mateix de sempre, i ara més viu que mai.

D’aquí a una estona començarà al Congrés el debat de política general, que aquí és batejat com Debate del Estado de la Nación (no cal ni que digui a quina nació fa referència). Lògicament, la primera part de la meva intervenció la dedicaré a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i a l’estat d’indignació que viu Catalunya -no tot Catalunya, és clar. Parlaré de les lluites caïnites al si del TC, de les filtracions, de les recusacions, dels mandats prorrogats, del desastre que significa tot plegat. També parlaré de la independència dels seus membres, comentant allò que algun jurista ha dit: “la més difícil de les independències d’un jutge és la independència d’un mateix”.

Recordaré al PP la seva responsabilitat -hi tenia tota la legitimitat- per haver presentat el recurs, però el fet que ho hagi fet amb l’Estatut català i no amb estatuts que reprodueixen preceptes idèntics o anàlegs. Allò que qualsevol estudiant de segon de Dret qualificaria de contrari al principi de bona fe, per anar en contra dels propis actes. També n’hi haurà pel PSOE i pel president Zapatero, que d’aquell “aprobaré el Estatuto que aprobéis en el Parlamento de Catalunya” a la realitat hi ha una distància insalvable. Recordaré com tant les esmenes presentades pel PSOE com les al·legacions defensades per l’Advocat de l’Estat davant del TC (molt diferents i contradictòries a les dels lletrats del Parlament català i la Generalitat) són les que després alimenten els arguments de la sentència bàsicament en els fonaments jurídics que permeten una reinterpretació. Tot plegat, per acabar afirmant que estem davant uns nous temps que exigeixen nous comportaments i recordant que la sentència ha estat l’acte més separador dels darrers trenta cinc anys.

Però, lògicament, en una intervenció meva no hi pot faltar tot un conjunt de reflexions sobre l’estat de crisi econòmica, les perspectives i, sobretot, les propostes que vagin més enllà de la crítica, que també hi serà, i dura, a la gestió del govern: la reforma del mercat laboral, la del sistema financer, la internacionalització de l’empresa sabent que l’esperança d’una recuperació sostenible passa pel sector exportador, la política energètica a curt i llarg termini, la dinamització de l’economia productiva, l’impuls de la generació d’ocupació i la necessitat de projectar confiança als mercats i a la ciutadania, seran els eixos de la meva intervenció.

En l’àmbit de les polítiques socials parlaré de les pensions, de dependència, d’educació, de pobresa, d’habitatge, i recordaré que hi ha menys ocupació i menys diner destinat a les diverses polítiques socials.

Bé, espero que Déu m’il·lumini i em doni força i capacitat per fer-vos quedar bé, per fer quedar bé Catalunya i perquè les nostres reflexions siguin valorades com a aportacions interessants al debat. Llàstima que l’endemà ja ningú se’n recorda i el govern continua fent el mateix. És a dir, poc, inconnex, i en tot cas, el que li diuen que ha de fer des de fora.

Ahir centenars de milers de persones es van manifestar pel Passeig de Gràcia, i els seus voltants, a la ciutat de Barcelona. No sé si eren un milió i mig, un milió, o si eren més o menys. Però eren molts, més que mai. I jo no he assistit a cap manifestació tan multitudinària. Ni l’onze de setembre de 1977, ni la de la guerra d’Iraq, ni les manifestacions contra ETA per l’assassinat d’en Lluch o del regidor del PP basc, Blanco, van arribar a aplegar tanta gent com ahir. Hores abans, riuades i riuades humanes anaven confluint cap els punts de concentració.

Tanta gent va fer impossible pràcticament que la capçalera de la manifestació avancés. De fet, només tres illes de cases en dues hores. Hi havia milers i milers de senyeres, moltes estelades. Com que no em vaig moure de la capçalera no puc descriure els que es va viure fora d’ella, tot i que alguna cosa sé per la resta de la família que estava en altres indrets de la manifestació. La gent cridava, feia soroll constantment… Està vist que a Catalunya no necessitem les trompetes vuvuzeles per fer-ho sentir, com a Sud-àfrica. Els crits d’”independència”, “Montilla, dimissió”, “volem un president independent”, van ser bàsicament els majoritaris. Cap consigna cap el TC i pràcticament ni una contra la sentència. De tant en tant, algú intentava cantar els Segadors, amb no massa èxit. I això sí, darrera nostra el “Visca Catalunya!” ressonava de tant en tant. Evidentment, als politics portadors de la pancarta ens deien de tot, a un “xoriço” a l’altre “lladre”, a l’altre … A mi, una vegada, botifler, i en dues ocasions la mateixa veu em va acusar d’homòfob

Però més enllà dels qualificatius particularitzats, expressions com “botiflers”, “polítics fora d’aquí”, “plegueu i aneu cap a casa”… eren expressions recurrents durant les dues hores. Que quedi clar que no cal donar-li més importància. Acostuma a passar sempre, perquè estratègicament aquells més antisistema o aquells altres que el que volen es succeir-nos a nosaltres se situen a banda i banda de la capçalera per escridassar-la. Aquí sempre cal afegir els personatges que utilitzen la manifestació per fer teràpia i estalviar-se el psicòleg. El que succeeixi sempre no vol dir, però, que no deixi de preocupar.-me. Són gent molt jove que no tenen ni idea del que han fet molts d’aquells politics per al país, de com estava Catalunya el setembre del 77 quan els seus pares es manifestaven pel mateix passeig de Gràcia demanant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” En el fons, ho dèiem amb en Terricabras al llarg de la manifestació: no es un problema polític, és un greu problema social. La falta de respecte. La manca de sentit institucional. La inexistència d’autoritat. Ahir un noi -que tot just devia tenir divuit anys- va interpel·lar el president Pujol i li va dir “Pujol, tio, no estàs a l’alçada”. Òbviament, no em vaig estar de dir-li el que pensava

Però tot això és una anècdota. Demà tornarà la normalitat. Avui, si guanya la “roja”, les banderes que dominaran els carrers seran unes altres i els ànims també s’exaltaran. És aquesta Catalunya complexa que ens toca administrar i dirigir i que no podem ignorar. Però, com deia, demà tornarà la normalitat. A les institucions on tenim representació hem de ser capaços de d’analitzar aquest sentiment. Més enllà de l’anecdotari, ahir es va expressar “la voluntat de ser”  del poble català, de continuar essent catalans i de ser-ho en plenitud. A la resta d’Espanya, s’equivocaran si menyspreen aquesta manifestació, com ens equivocaríem òbviament si ho fessin des d’aquí. Ara, hem de ser capaços amb renovada energia “de seguir lluitant pel nostre reconeixement com a nació, pel respecte i tracte no discriminatori de la nostra llengua i de la nostra cultura, per un finançament just, per totes les institucions, per tot allò que és la base de la personalitat nostre”, com deia la crida dels expresidents de la Generalitat i del Parlament .

No serà gens fàcil, ni es podrà fer d’un dia per l’altre. Ni es podrà fer tampoc si no ens allunyem del brogit de la manifestació del dia d’ahir. No pas del seu esperit. Això seria un error. Aquesta setmana a Catalunya i a Madrid hi hauria d’haver unitat de les forces politiques catalanes en defensa d’allò que recordaven els expresidents. I després com més aviat millor s’ha de donar la veu al poble perquè les urnes elegeixin un govern fort que amb les mans lliures pugui tornar a fer possible que Catalunya sigui respectada, i que torni a defensar des d’aquest respecte la dignitat del poble de Catalunya, que ahir els manifestants exigien, i amb raó.

El consell escolar de l’Institut Mare de Déu de la Mercè ha elevat un escrit a l’ajuntament del districte de Sants sol·licitant el canvi del nom actual per deixar-lo simplement en “La Mercè”. Segons els sol·licitants, el canvi es basa en l’afirmacio que l’expressió que sempre s’utilitza en la tradició oral és la Mercè. Es treballa a la Mercè, s’estudia a la Mercè, es demanen alumnes per fer pràctiques de la Mercè…

També fan referència que, si bé la patrona de Barcelona és la Mare de Déu de la Mercè, es fa servir habitualment l’expressió “la Mercè” per referir-se a la seva patrona i als actes i festes organitzats en ocasió d’aquesta festivitat. Per rematar els arguments, el consell escolar diu que amb el canvi s’evitaran confusions ja que a vegades a l’hora d’escriure alteren l’expressió “Verge de la Mercè” amb “Mare de Déu de la Mercè.”

No puc fer judicis d’intencions sobre la petició del consell escolar, però sincerament em sembla ridícula. No voldria pensar que darrere hi ha un interès a fer desaparèixer l’expressió Mare de Déu i, per tant, en el fons un intent més de laïcisme -que no laïcitat- de la nostra societat. Com deia, desconec les intencions dels sol·licitants, però em sembla surrealista la proposta que discutirà el plenari de l’Ajuntament de Sants.

A partir d’aquesta teoria, hauríem de suprimir el nom de Mare de Déu a la Verge de Montserrat, ja que quan ens referim a la muntanya -o fins i tot a la basílica- sempre utilitzem l’abreviació “Montserrat”, o per les mateixes raons hauríem de substituir la nomenclatura del carrer Roger de Llúria per “Llúria”, que és generalment l’expressió que tothom fa servir. O si fa no fa amb la Gran via de les Corts Catalanes per deixar-ho simplement en “Gran Via”, que és com normalment la denominem. Tot plegat, sincerament fa riure, per dir-ho d’alguna manera. ¿No hi ha problemes més importants en l’àmbit de l’educació que el de  sol·licitar aquest canvi de nom d’un institut ubicat al carrer Motors de Barcelona?

Aquest matí, m’han fet una entrevista, d’aquestes que es fan de cara l’estiu, pel diari El Periódico i tota ella versava sobre la felicitat. Després de l’entrevista, he rebut una associació de pares i mares de discapacitats psíquics del barri de les Corts, i tot seguit he anat a visitar a Montcada i Reixac una residència de rehabilitació de toxicòmans de la fundació Projecte Home.

Allà he trobat la millor resposta a la pregunta què és la felicitat. Me l’ha donada un noi, en Marc concretament, amb la seva expressió quan m’explicava com s’havia barallat amb la seva família i com no acabava de tenir prou sensibilitat per la seva filla de cinc anys. Ara, mesos després de seguir diversos nivells de reinserció amb una teràpia de grup, es deleix per estar amb la família, per abraçar i viure amb la nena de cinc anys, la seva filla. És un home feliç. Havia estat més d’una vegada a les portes de la  mort, i ara viu intensament feliç.

Aquesta felicitat la comparteixen la resta de companyes i companys que s’estan a la residència del Projecte Home. Tots em deien el mateix: “ara sóc feliç”. I certament se’ls veia obertament i descaradament feliços. És important que la societat prengui consciència del problema de les drogues i que a nivell familiar i escolar prenguem totes les mesures de prevenció que siguin necessàries. Però també és molt important ajudar aquest tipus d’entitats que són capaces de fer feliços a la gent.

Per dissabte hi ha convocada una manifestació inicialment pensada per Òmnium Cultural molt abans de la sentència de l’Estatut. Un cop coneguda, encara que només en part, ja que manca conèixer la part essencial de la sentència que la pot empitjorar o millorar, el propi president de la Generalitat ens va convocar a participar-hi.

Després, però, han aparegut els problemes. D’entrada, la força moral del president Montilla en convocar-nos a la manifestació ha quedat més que tocada quan una de les principals dirigents del seu partit, ministra de Defensa, alhora, del Govern Zapatero, Carme Chacón, diu que no hi pensa anar perquè considera  que la sentència és bona i conserva el 95% de l’Estatut. Després hi ha tota una polèmica sobre la pancarta: Òmnium i tots els partits proposaven un lema: “Som una Nació, nosaltres decidim”. Sembla que el president Montilla no vol que el fotografien portant una pancarta d’aquesta mena. Espero que al final es trobi una solució que permeti que ningú no hagi de renunciar a res.

Mentrestant voldria dir-vos que, tot i no conèixer la totalitat de la sentència, jo penso anar a la manifestació. No estic d’acord com el Tribunal Constitucional ha portat aquest tema, no estic d’acord com l’han conduït el PP i el PSOE, no oblido que el recurs que l’ha motivat va ser presentat pel PP cercant, a més, signatures arreu de l’Estat contra l’Estatut i, en més d’un cas, contra Catalunya; no estic d’acord que l’advocat de l’Estat presentés unes al·legacions en nom del govern coincidint amb alguns extrems de la sentència i, sobretot, no estic d’acord amb la resolució.

Crec, a més, que és normal que hi hagi indignació, i és legítima, però també crec que serà estèril si no va acompanyada d’una reacció constant que passa per continuar treballant amb les eines que tinguem a les mans. No serem més nació per tenir més competències en rodalies, sinó per fer que quan estiguin a les nostres mans, els serveis siguin els millors d’Europa. L’excel·lència és el que hem de perseguir, i sense ella mai ens podrem fer respectar.

També crec que els partits catalans hauríem de ser capaços de trobar un denominador comú (que no pot ser el que vulgui ERC, el PSC o CiU, sinó quelcom que ens permeti estar-hi tots d’acord per defensar-ho aquí i al si de les institucions espanyoles. Sense aquesta unitat, a més, la manifestació pot ser molt important però els seus efectes, efímers.

Totes les reaccions immediates poden ser bones, però del tot insuficients. La bromera mediàtica i política està fent de tot plegat un drama nacional i el que cal és mirar-ho tot des d’una certa perspectiva. El pitjor que ens podria succeir és que caiguéssim en una depressió col·lectiva. Rebutjo la sentència, perquè considero l’Estatut ajustat a la Constitució, però segueixo mirant el futur amb esperança si fem les coses ben fetes i, sobretot, si tots fem de les qüestions bàsiques la nostra raó d’ésser en la política catalana i l’espanyola. Algú ha dit aquests dies que la sentència era com el parte  de Franco de final de la guerra. Ni Catalunya està com el 12 de setembre del 1714, ni com el primer d’abril del 1939. Llavors ens en vàrem sortir, no sense esforços; ara també. No serà fàcil i, a més, no serà d’avui per a demà. I, sobretot, no serà sense esforç, sense picar pedra diàriament.

I això sí, per començar, necessitem a Catalunya un govern fort, cohesionat, coherent, amb les mans lliures i seriós, i ara per ara tenim tot el contrari. Mentre no tinguem un altre govern, Catalunya no serà respectada, com no ho és ara.