Pregària, pobres i pau

20150717_logo_comunitat_SantEgidioAquesta tarda he anat a participar a la Basílica de Santa Maria del Mar  a la litúrgia eucarística que, presidida pel Cardenal Martínez Sistach, s’ha oficiat amb motiu del 47è aniversari de la Comunitat de Sant’Egidio. Tinc una simpatia especial per aquesta comunitat fundada a Roma l’any 1968 en acabar el Concili Vaticà II per iniciativa d’Andrea Riccardi. Els segueixo amb molta atenció. He participat en algun acte a l’església dels Sants Just i Pastor del barceloní barri gòtic i, si algun cap de setmana em trobo a Roma, m’agrada compartir l’eucaristia de dissabte a la tarda a la Basílica de Sant Bartolomé al Trastevere. De fet, el seu fundador és una de les persones a qui Unió ha fet entrega els darrers anys de la Medalla Carrasco i Formiguera.

Tant el Cardenal en la homilia com en Jaume Castro de la Comunitat de Sant’Egidio en la seva intervenció d’acomiadament han fet referència al Papa Francisco quan en la seva visita a la Comunitat a Roma el juny de l’any passat la va definir amb les paraules “pregària, pobres i pau”. En teoria totes tres són denominador comú de l’Església, però a la pràctica no tothom les accentua tan harmoniosament com la Comunitat de Sant’Egidio. La pregària la practiquen amb una joia contagiosa. Dóna gust compartir-la amb ells. La gent jove troba sempre motius engrescadors per compartir la fe. En sortir de l’església, més d’una vegada he sentit el comentari: “així dóna gust anar a missa”. Entenc el que volen dir.

Cada any per Nadal la Comunitat organitza el dinar tradicional amb pobres de solemnitat. Però no és només un dia a l’any que la comunitat expressa aquest amor pels pobres. És permanent!. Quan vas a les seves eucaristies a Barcelona, a Roma o a qualsevol indret on siguin ells els organitzadors l’església s’omple de pobres que troben una permanent acollida i assistència en la humilitat i senzillesa dels membres de la comunitat. En Jaume Castro ha fet referència a l’allunyament que les ciutats del S XXI han fet en vertical de Déu i en horitzontal dels altres. No és el cas de la Comunitat de Sant’Egidio que continua fidel al repte de l’humanisme cristià envers els pròxims.

20150517_BasilicaSantBartolome_TrasteverePerò tot i la importància de les petjades de la Comunitat de Sant’Egidio pel que fa a  la pregària i als pobres, la seva activitat en la recerca de la pau en conflictes internacionals li proporciona una personalitat singular. D’entrada, la comunitat recull com ningú l’esperit d’Asis i són activistes del diàleg i de l ‘ecumenisme. A la mateixa ciutat de Barcelona hem pogut ser testimonis d’una trobada de projecció internacional. La predisposició pel diàleg per afrontar conflictes bèl·lics els atorga un gran prestigi arreu del món i juguen en molts casos un rol destacat. Els acords de pau de Moçambic o les intervencions clau en els Balcans, a Algèria, al Congo, a Uganda… en donen bona fe.

Per molts anys Comunitat de Sant’Egidio! Que pugueu continuar fent créixer l’amistat per sobre de les fronteres de la indiferència i de l’enemistat.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
4 Comentaris

Europa

20150506_Dia_EuropaDissabte, 9 de maig, se celebrarà el Dia d’Europa en commemoració de la Declaració realitzada en la mateixa data de l’any 1950 a París pel llavors ministre d’Exteriors de França, Robert Schuman. Les paraules del canceller francès van ser el tret de sortida del llarg procés que ha arribat al que avui és la Unió Europea. Aquest va ser el pretext que va fer que l’expresident del govern de l’Estat, Felipe González, titulés com “Europa” la seva xerrada col·loqui en un sopar organitzat ahir pel Club de Roma a Barcelona.

De l’interessant trobada, en vull compartir algunes reflexions, la majoria relacionades amb la Unió Europea. En referència al Tractat Comercial que s’està negociant amb els EUA i del qual en parlava en l’anterior post, després de dir que el gran beneficiari en seria Europa -afirmació que comparteixo, l’expresident espanyol va parlar de l’acomplexament dels europeistes. És cert! Entre altres exemples per il·lustrar-ho va comentar el que va fer Michel Rocard. En la campanya del referèndum francès del Tractat de Maastricht, en la qual va participar compartint algun acte, tot i demanar el vot positiu per al Tractat que va instituir la Unió Europea, Rocard ho va fer amb la boca petita i va remarcar més els seus dèficits en lloc d’accentuar el gran pas que va significar. I l’acomplexament dels europeistes pren també avui vida quan només accentuem les nostres mancances i oblidem tots els gran avantatges de la Unió Europea i de les seves polítiques.

Europa s’ha anat construint sobretot a partir de les crisis que ha viscut el continent. És una altra reflexió d’interès per comprendre l’evolució institucional europea. De fet, el seu naixement que commemorarem dissabte és fruit de la crisi bèl·lica més tràgica de la història. La Segona Guerra Mundial va provocar que dirigents humanistes fessin prevaler el valor de la pau, de la vida i de la dignitat del ser humà. Com algú va remarcar en el col·loqui, si no s’hagués creat la UE no s’hauria trigat massa temps a tornar a produir una confrontació bèl·lica. La recent crisi econòmica és la que ha obligat també l’Unió Europea a avançar en la Unió Monetària i en la Unió Fiscal. De la mateixa manera la crisi amb Rússia ha provocat que finalment es prengui seriosament la Unió per l’energia. La UE és un exemple de la certesa que darrera d’una crisi sempre hi ha una oportunitat.

20150506_mediterraniParlant de Rússia és lògic que es plantegés la relació de la UE amb aquest país. De fet, si haguéssim de parlar de problemes en l’àmbit europeu, avui aquesta relació en seria un dels destacables juntament amb la crisi institucional, la recuperació econòmica -que no serà fàcil- i el drama del Mediterrani. Al sopar es va recordar la recent declaració de Prodi qui va dir al respecte dues coses per a mi tant certes com interessants. D’una banda va afirmar que Ucraïna hauria de ser un pont entre Rússia i la UE, i l’hem convertit en un camp de batalla. I de l’altra que els EUA són un gran amic d’Europa, però no són Europa. Doncs bé, és obvi que Putin ha comés errors i en continua fent. Però la UE, també i els EUA, encara més!. Cal, doncs, trobar un nou equilibri en les  nostres relacions amb Rússia. Interessa als russos i ens interessa als europeus.

Acabo parlant del Mediterrani. Veiem catàstrofes humanes i les seguirem veient. Europa ha badat en la seva política de cooperació amb els països de la riba sud del Mare Nostrum. L’expresident del govern va recordar un pacte tàcit amb Helmut Khol: per cada 100€ destinats als països de l’est d’Europa, com a mínim 70 s’havien de dedicar al Mediterrani. I aquesta no ha estat la practica dels darrers anys. A més, Líbia ha esdevingut el gran problema del nord d’Africà. Aquí la UE i els EUA es van equivocar i ho continuen fent. Per  no parlar dels que ara diuen que la solució al problema de l’arribada d’immigrants per Líbia passa per bombardejar les embarcacions. Quina bestiesa! Prou de bombardejar! Avui Líbia és un Estat fallit. Un caldo de cultiu per a un nou o per a nous estats islàmics si tenim present la quantitat de tribus que integren aquest país. O Europa i la Comunitat Internacional l’encerten o tenim un gravíssim problema de futur, més seriós encara que el que ja tenim. Per començar, potser que venguéssim armes només al govern legítim i no als rebels!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

Apunts d’un viatge a Brussel•les

20150423_Duran_Juncker_BrusellesAquest dijous i divendres al matí he estat a Brussel·les. He mantigut trobades amb el president de la Comissió, el vell amic Jean-Claude Juncker, i amb el  president del Consell, el polonès Donald Tusk. M’agrada fer-ho cada cert temps. Ho he fet amb els presidents Santer, Prodi, Durao Barroso i ara amb Juncker en el cas de la Comissió. I també amb els dos que han ocupat el càrrec més recentment instituït de president del Consell, abans amb el flamenc Van Rompuy i ara amb Tusk. Crec que és important conèixer què es cou a Europa i traslladar alhora als màxims dirigents europeus que a Catalunya des d’Unió tenim una política europea.

Aprofitant l’avinentesa vaig sopar també amb la militància d’Unió a la capital de la UE. I fins i tot vaig tenir temps de mantenir una reunió amb el secretari general del Parlament Europeu, l’amic alemany Klaus Welle. La premsa acreditada a Brussel.les em volia buscar les pessigolles sobre el fet que jo mantingués aquests contactes a nivell personal i que a nivell institucional sigui més difícil per a les autoritats catalanes. Ho relacionaven, a més, amb el que se’n diu “procés”. No és això! Molt abans de l’actual situació política ja era així. Recordo com l’any 80, en precampanya el llavors candidat Jordi Pujol era acompanyat per gent d’Unió a Brussel·les o quan ja era president de Catalunya a Llatinoamèrica. Fins i tot va ser públic i notori, perquè el president Pujol va tenir l’honestedat d’agrair públicament que va ser el primer president de l’Assemblea de Regions d’Europa gràcies a la campanya que Unió va fer en favor seu. Ei! I davant tenia Fraga quan tot just el seu partit acabava d’entrar al PPE.

O després, i ben allunyats també del procés, m’he ocupat d’obrir portes a l’actual president de Catalunya, a Mèxic, a Xile… O davant Durao Barroso o Van Rompuy. I no és mèrit meu ni desmèrit d’altres! És simplement conseqüència d’un dels actius d’Unió, és a dir, les seves conreades tradicionals relacions internacionals. I això Unió no ho pot perdre, no només si pensem en clau de partit -que tindríem tot el dret a fer-ho- sinó en clau de país, que és molt més important. Unió no pot deixar buit el seu espai polític per moltes raons, però aquesta n’és una. Com no pot fer-ho tampoc si és conscient que, si Unió fuig de l’espai nacionalista moderat, el forat que deixi el cobrirà alguna altra força política, i no precisament nacionalista, ni tan sols catalanista.

20150424_Duran_DonaldTusk_presConsellEuroeu_mansencaixadesPerò reprenem la visita a Brussel·les. La premsa ha parlat si aniríem o no junts a les eleccions amb CDC i sobre si anar-hi plegats depenia d’Unió o dels dos socis de la federació. És el que em van preguntar els periodistes després que jo expliqués el que havia conversat amb Juncker o Tusk, ben diferent de tot això. Per això crec important recuperar el nucli central de les reunions. Amb Juncker vam parlar de moltes coses, però en destaco tres. La primera, per defensar que el govern català pugui presentar projectes per acollir-se al seu pla inversor sense passar pel govern central. Ell va coincidir amb el que jo defensava, però es reserva fer gestions per confirmar-ho. Abans de deixar Brussel·les no només tenia la ratificació per part seva d’aquesta possibilitat, sinó assenyalats els interlocutors per canalitzar-ho. I no cal dir-ho que immediatament ho vaig notificar al govern català.

El segon tema tenia a veure amb les sancions a Rússia i la resposta d’aquest país de vetar la importació de productes agraris. L’any passat, a l’estiu, quan això va passar, tant la Comissió de la UE com el govern espanyol van reaccionar tard i malament. Qui va pagar la factura, per tant, va ser el pagès. Es tractava de demanar a la Comissió que ara no passés el mateix a la vista de la més que segura renovació de les sancions. La tercera qüestió era defensar que Catalunya pogués ser “regió” pilot de la bioeconomia. El conseller Pelegrí hi està treballant, Catalunya té matèries primes, un bon sector industrial i també logístic per ser-ho. Doncs bé, ja hem articulat els canals d’interl.locució per intentar fer viables ambdues propostes.

Amb el president Tusk la conversa ha estat més política, però, com abans deia, crec que és bo per a Catalunya que s’expressin posicions catalanes sobre com es veu la situació de Grècia, les perspectives del referèndum del Regne Unit o la necessitat que l’Estat espanyol posi sobre la taula els fons públics necessaris per impulsar i per fer efectives les previsions d’inversió privada de l’esmentat pla Juncker. Vaja, sense eufòries injustificades, crec que s’han aprofitat prou bé les vint-i.quatre hores de visita a les institucions europees a Brussel·les.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
18 Comentaris

Jo sóc un caut

20150414_que_aire_sassereni_illustracioVanguardia_JosepPulidoAvui l’Alfred Pastor publica a La Vanguardia un article amb el títol “Que l’aire s’assereni” que comparteixo. És una primera raó per reproduir-lo en el meu blog. M’ha agradat! I com que, a més, em sento identificat amb el tercer dels quatre grups en que ell divideix els electors, és a dir, amb els cauts, m’ha donat una segona raó per a penjar-lo. I si dues raons no eren suficients, com que l’article acaba dient que no tinguem por a comptar-nos en el grup dels cauts, n’he trobat una tercera per fer-ho.

“Que l’aire s’assereni

El aire se serena/y viste de belleza y luz no usada ”, escriu Fray Luis de León sobre la música de Salinas. Aquí l’aire s’espesseix, i s’espessirà encara més mentre arriba aquesta data massa llunyana que s’espera que porti tan grans canvis. Fem un esforç per asserenar-lo, perquè aquests mesos no passin en pura pèrdua.Com que aquest debat tan desitjat, profund i desapassionat sobre els mèrits de la independència de Catalunya i les seves alternatives no s’ha produït ni es produirà, perquè hem preferit substituir-lo per monòlegs juxtaposats i tertúlies en les quals les ganes de parlar predominen sobre el desig d’aprendre, ens haurem de valer dels nostres propis recursos per fer la nostra composició de lloc.

L’esperança d’alguns, potser de molts, és que rere el tènue vel d’unes eleccions autonòmiques l’electorat pugui expressar d’una vegada el que la prohibició de tota consulta li ha impedit de fer fins ara: la seva preferència a favor d’una Catalunya independent. Però dividim els electors en quatre grups: els secessionistes, que senzillament volen una Catalunya independent i justifiquen el seu desig amb arguments de diversa mena; els descontents, que votaran independència perquè consideren que només una Catalunya independent pot tenir una relació satisfactòria amb la resta d’Espanya; els cauts, que tot i estar descontents amb la relació actual consideren que la independència és o impossible o massa costosa per traumàtica, i pensen que el marc legal avui vigent ofereix vies, tortuoses, laborioses i difícils però possibles, per millorar-la; i els enrocats, que creuen que la seva particular lectura de la Constitució dóna una resposta més que satisfactòria a les inquietuds dels altres.

He procurat que les etiquetes dels tres primers grups siguin el màxim de neutres possible; quant a l’últim, no en diré res més, perquè es tracta d’una espècie molt minoritària aquí. Si alguna queixa tenen els seus membres és contra la negligència de les autoritats, que ha permès sobreviure els altres tres.

Naturalment, la majoria de l’electorat la conformen els dos grups centrals, descontents i cauts. És lògic que el grup secessionista intenti atreure tant descontentament com pugui, i neutralitzar els cauts amb els quals no pugui comptar.

Això primer ho procura per dues vies: la primera, exacerbant en les informacions que dóna tot el que hi pugui haver d’antipàtic, desafortunat o insultant en allò que ve de Madrid, ometent acuradament qualsevol gest o esdeveniment amable – que n’hi ha – per anar convertint el descontentament sobre aspectes importants, però al capdavall parcials, en un sentiment difús que les autoritats articulen sovint: que l’adversari de Catalunya és l’Estat.

Crec que cal enfrontar-se a la realitat.

La separació de Catalunya no es produirà sense traumes, i Europa no hi donarà suport. Molts espanyols creuen que Catalunya és la seva terra, encara que potser no hi hagin posat mai els peus, i no acceptaran sense més ni més canviar de parer.

Quant a Europa… Europa no vol embolics d’aquesta mena, i així ho ha fet saber de manera perfectament intel·ligible per a qui hagi volgut escoltar, i al marge de les simpaties que molts puguin sentir per l’impuls cap a la independència, imaginant potser que la situació de Catalunya a Espanya és semblant a la de nacions veritablement oprimides. Això sí, podria ser que una majoria aclaparadora a favor de la independència induís les autoritats europees a suggerir al Govern central una actitud més flexible. No valdria la pena, això ? No fa gaire vaig sentir d’una gran figura de la política catalana, avui retirada, l’argument del vot útil: descontents i cauts han de votar per la independència per conformar així una majoria que pugui exigir no la independència, però sí el canvi. L’argument és atractiu… però quina garantia hi ha que un govern sortit d’una victòria electoral sota el signe secessionista es conformi amb una negociació ? Qui l’encapçalarà ? I s’hi conformaran, els votants que havien cregut que podien fer realitat el seu somni ?

L’altre braç de la tàctica del primer grup és ridiculitzar el tercer. És lògic, perquè són els cauts els qui poden delmar les files dels descontentaments donant a la seva insatisfacció sortides més raonables. Però quina trista figura, la seva! Davant la il · lusió d’un Estat independent, que grises, àrides i estèrils que són les seves vies! Negociar en comptes de lluitar, viure a la boirina de l’ambigüitat en lloc de proclamar objectius clars i concrets, encara que quimèrics, en comptes de treure’s de sobre el jou secular… i, tot i això, és sobre aquest grup que recau la tasca de reparar els danys causats, d’un costat i de l’altre, en el teixit de la nostra convivència; de separar el gra de la palla entre els descontentaments, d’acollir tots els desenganys que sens falta produiran aquests mesos, de valorar en cada moment el que és possible. Els cauts seran els que, quan els altres posin el crit al cel o es retirin als seu quarter d’hivern per lliurar-se a la malenconia, continuaran treballant com si no hagués passat res. No els ridiculitzem, ni tinguem por de comptar-nos-hi.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
23 Comentaris

Diàleg italo-espanyol

20150411_forumitaloespanyaM’excuso per no escriure abans aquest apunt. De fet, són unes reflexions sobre una jornada viscuda aquest proppassat dijous. Per raons que no vénen al cas, no puc ser tan diligent com m’agradaria davant d’aquest i d’altres compromisos.

Certament, dimecres i dijous 8 i 9 d’abril va tenir lloc a Barcelona la XIVena edició del “Fòrum Italo-español”. No és la primera vegada -i espero que no sigui l’última- que assisteixo a aquestes trobades. Els assistents són persones ciutadanes italianes o espanyoles implicades amb més o menys intensitat en la relació econòmica, social, política o cultural entre ambdós estats. Els ponents -jo he tingut l’honor de ser-ho en alguna ocasió- acostumen, també, a estar vinculats a un dels dos països en funció dels temes que es tracten, o bé hi són convidats només pels seus coneixements, al marge de tenir poca o molta relació amb la República Italiana o amb el Regne d’Espanya.

Aquesta vegada el Fòrum es va fer a Barcelona a la seu de Foment de Treball. A causa del paper que Catalunya juga en tots els àmbits en la relació dels dos estats comunitaris i mediterranis, és de festejar que hagi estat així per primer cop. Els organitzadors són el CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacional a Barcelona) -copatrocinat, entre d’altres, per la Generalitat, el govern central i l’Ajuntament de Barcelona, i avui presidit per Carles Gasòliba- i AREL (Agència de Recerca i Legislació, presidida per Francisco Merloni, creada pel democratacristià difunt Beniamino Andreatta i laboratori d’idees dirigit de facto durant molt temps per l’exprimer ministre italià i amic, Enrico Letta).

Al marge del sopar de dimecres a l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcalde, Xavier Trias, va ser dijous quan es van abordar en profunditat les qüestions a debatre. Hi va haver tres taules rodones que van donar cos al debat més enllà de les intervencions inaugurals, entre d’altres, dels ministres d’Exteriors espanyol i italià. Els temes tractats van ser la recuperació econòmica i institucional a ambdos països, la internacionalització de les empreses italianes i espanyoles en el marc dels acords comercials de la UE amb tercers i la nova política de rellançament econòmic de la Unió Europea lligada amb el pla Juncker, i em donen peu a sintetitzar algunes reflexions que pretenen ser el nucli central d’aquest post.

Itàlia i Espanya han viscut intensament les conseqüències de la crisi econòmica i amb matisos els dos paísos encara n’estan patint els efectes. A la vegada ambdos, també amb tonalitats diferents, comencen a veure una llum al final del túnel. L’atur, especialment en el cas espanyol, en difumina, però, la sortida. De fet, els millors auguris amb les previsions de creixement del PIB situen la mitjana d’atur a la UE molt poc per sota del que hem tingut en els pitjors moments de la crisi. Massa gent, per tant, fora del mercat laboral com per tenir la consciència tranquil·la.

Políticament, Italià pateix de tant en tant episodis d’inestabilitat política. Espanya els pot patir després del cicle electoral encetat amb les eleccions andaluses, que acabarà amb les estatals. Un dels ponents va resumir en una frase tot el que políticament passa i passarà: després de les grans recessions sempre vénen els populismes. I ni Itàlia ni Espanya ni Catalunya se’n salven en aquests moments. Ara la incògnita és saber quan duraran i quina ressaca tindran un cop siguin superats. Com va dir el president de la CEOE, als responsables polítics sens ha d’exigir més propostes raonades i realistes i menys eslògans. Avui està de moda prometre el paradís si els electors et fan confiança. Tot s’arreglarà, tot millorarà, tot…, si es dóna suport a tot tipus d’expressió populista. I tot i que la gent ho compra, això no serà així ni de lluny.

20150411_tractat_lliurecomerc_EU-EUALa internacionalització de les nostres empreses en el context dels acords comercials ens porta a les negociacions amb els Estats Units i la UE pel Tractat de Lliure Comerç. Aquí se’n parla poc, per no dir gairebé gens. De la boca dels polítics, mai en surt ni una paraula al respecte, però, en canvi, és d’una gran importància. Ho és per a la UE, i també per als EUA. De fet, ho és per al bloc occidental. I ho és per a Catalunya, sobretot per les seves singularitats. Qui ho hagi intentat, coneix les dificultats per penetrar en el mercat nord-americà. Les multinacionals ho tenen resolt. Les pimes, no! Catalunya té un gran potencial en aquest àmbit empresarial i el tractat UE-EUA els serà de gran utilitat. Aquí tenim, doncs, la primera singularitat. Però, a més, Catalunya té un sector agroalimentari molt fort i en les actuals condicions tenen difícil competir amb l’americà.

En aquest sentit, el tractat també pot significar un gran ajut per a aquesta segona singularitat catalana. Segurament -i ho podem entendre- hi ha molts sectors preocupats per aquest tractat. També hi eren quan es negociava el de UE-Corea del Sud. El sector de l’automòbil europeu n’era el més crític. Avui s’ha capgirat el dèficit comercial que la UE tenia respecte a Corea. A hores d’ara, el dèficit s’ha tornat en superàvit per als europeus. Obrir mercats no ha de fer por als europeus.

Finalment, va ser el pla Juncker com a instrument de promoció d’inversió i, per tant, de recuperació econòmica el que va centrar els debats del Fòrum. Les inversions preveuen la col·laboració público-privada. Els pressupostos dels estats podran aportar en funció de la situació econòmica de cada país. En molts casos, doncs, no es pot esperar miracles. Com tampoc del pla Juncker no es poden esperar les magnituds del pla Marshall.

Caldrà continuar amb reformes del nostre sistema econòmic i, més enllà de l’economia, amb reformes que l’afecten directament. Espanya té 160.000 lleis en vigor. Una bestiesa! La simplificació administrativa baixa costos. La proliferació de lleis alimenta la il·legalitat i resta competitivitat. És hora de reformes i d’inversions productives, inversions en sectors estratègics. S’ha acabat construir catedrals en el desert, com algú va dir en algun dels debats. I arreu de l’Estat, també de Catalunya, tot i que no tant, tenim massa deserts plens de catedrals. I no cal que us digui que, allà on dic catedrals, es pot escriure aeroports, quilòmetres d’AVE, palaus de congressos… i un llarg etcètera.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Bona Pasqua!

20150404_llaçnegreAvui, Dissabte Sant, és vigília de la Pasqua de Resurrecció. Volia escriure sobre moltes coses i al final no ho faré sobre cap en particular. El preacord -he de dir que sóc molt prudent al respecte- entre l’Iran i la comunitat internacional sobre la qüestió nuclear en podria ser una. També haurien pogut ésser motiu d’un apunt les notícies reals i neguits sobre l’amenaça jihadista més enllà de les nostres fronteres -i perquè no també a casa. Altres qüestions polítiques o socials de Catalunya o del conjunt de l’Estat també em motivaven. Però, com ja he dit , al final no escriuré res sobre tot això.

Només  em referiré a les darreres notícies sobre l’accident de l’Airbus 320 de Barcelona a Dusseldorf de la companyia alemanya Germanwings. Ahir es va fer pública, a partir de la segona caixa negra, la ratificació de l’acció deliberada del copilot, Andreas Lubitz, que va provocar la mort de tots els que viatjaven en aquest vol.

Demà diumenge he de volar i ho faré amb la convicció que el cas del copilot Lubitz és una excepció. No fer-ho així seria martiritzar-me inútilment. Però el meu pensament al llarg d’aquests dies -que els creients vivim amb especial passió- ha estat per a les víctimes d’aquesta tragèdia, i sobretot per als seus familiars. No en coneixia a cap, tot i que el dolor ha arribat també a algunes famílies militants d’Unió. Però és obvi com he llegit als mitjans de comunicació que les causes de la mort incrementen el seu dolor perquè són menys fortuïtes del que podia semblar al principi.

La meva solidaritat amb tots i la meva pregària perquè, després de la mort, la resurrecció els permeti retrobar Déu. I a tots en general, us desitjo una Bona Pasqua.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Una nova realitat

20150323_Parlament_AndalusiaAhir les electores i els electors andalusos van elegir un nou Parlament. Per fer una fitxa resum, cal recordar que els socialistes aguanten, el PP baixa i molt (disset escons), Podemos apareix amb força, C’s treu el cap amb una bona visualització i Izquierda Plural nota més que ningú l’efecte Podemos, perd escons i queda relegada a l’última posició. Un parell d’anotacions a peu de pàgina obliguen a recordar la desaparició del Partit Andalusista i la marginalitat d’UPyD, ja que el seu espai potencial se’l menja C’s.

Avui molts parlen de la fi del bipartidisme. No m’atreviria a dir tant. Però és obvi que la situació política a Andalusia no és la d’abans. Hi ha canvis. Hi ha una nova realitat! Podemos s’instal·la a les institucions parlamentàries. Ho va fer l’any passat al Parlament Europeu i ho fa ara a l’andalús, i abans d’acabar l’any pot prendre possessió d’un nombre d’escons -indeterminat ara per ara- al Parlament català i a les Corts Espanyoles. Ciudadanos també s’estendrà com a gota d’oli més enllà de la seva matriu catalana. Els primers menjaran espai al PSOE i a Izquierda Plural. Els segons, tant al PP com al PSOE. I fins i tot a Catalunya poden rebre també vots d’antics electors de CiU.

La victòria socialista, particularment a les zones rurals on es manté o guanya pes, ens posa de relleu que és més important la xarxa clientelar que els imputats pels ERO. A més, el socialisme andalús adquireix una patent de partit regionalista que sap plantar cara al govern de Madrid, és a dir, al de l’Estat. Fet i fet,¿ els resultats d’ahir consoliden Susana Díaz com a dirigent socialista més enllà del seu territori autonòmic? Tant com per pensar que podria moure la cadira a Pedro Sánchez i ser ella la candidata? Una cosa és moure la cadira i l’altra que ella sigui la candidata. La presidenta andalusa ja ha dit que ella no deixaria el seu càrrec aquesta legislatura. Per tant, no la veig de candidata. Ara bé, això vol dir que el candidat a la Moncloa a qui ella donarà suport serà Pedro Sanchez? El temps ens ho dirà. De moment, he vist que avui Carmen Chacón i Tomás Gómez s’han desfet amb elogis envers l’andalusa. Voldrà dir alguna cosa?

Si els resultats obren aquesta incògnita en el si del socialisme és evident que en cap cas són una bona noticia per a Rajoy. El president del govern espanyol té raó quan diu que els resultats d’ahir no es poden extrapolar. Però no seran irrellevants per al PP si en les properes autonòmiques i municipals perden significativament quotes de poder. I encara ho serien menys si a contracorrent la que tingués un gran resultat fos Esperanza Aguirre amb un discurs dur que recuperés els electors que consideren Rajoy massa tebi. Que per la pell de brau n’hi ha, i força.

Com deia en la darrera carta web, ara alguns hauran de començar a mullar-se. Està molt bé pel primer dia que Susana Díaz digui que pot governar en solitari en minoria. O que Albert Rivera digui que pot donar suport al PSOE si fan fora Chaves i Griñán. Però un dia caldrà aprovar pressupostos o prendre decisions que demanen estatutàriament més vots que els d’una majoria simple, i llavors no n’hi haurà prou amb declaracions solemnes. Veurem com resisteixen la prova del cotó les noves formacions polítiques. Ser líder mediàtic i tenir vots a costa dels errors dels altres serveix per guanyar eleccions algun temps, però no per governar.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

En defensa de l’assignatura de religió als centres públics

20150308_professor_alumnesLa publicació del currículum de l’assignatura de religió al BOE ha provocat múltiples reaccions i moltes han posat de relleu una profunda ignorància i sovint ganes de confondre la ciutadania amb un pèl de demagògia. S’ha dit que els continguts de l’assignatura no eren res més que una derivada de la llei Wert. He discrepat des del primer moment d’aquesta llei, però no podem fer-ne el boc expiatori de tot allò que faci referència al sistema educatiu. També s’ha volgut fer veure que el contingut del currículum de l’assignatura era una imposició “sectària” del Ministeri d’Educació (no seré jo- com deia abans- qui oblidi les profundes discrepàncies que mantinc amb el ministeri educatiu, però convé recordar, si es vol ser just, que és la Conferència Episcopal la que fixa els continguts en funció d’un tractat amb el Vaticà signat el 1979 i que cap govern espanyol ha modificat, inclosos els 23 anys de governs socialistes de Felipe González i de Zapatero).Vol dir, per tant, que no és el govern de torn sinó l’Església Catòlica la que fixa  el currículum escolar.  Fins i tot s’ha utilitzat com a argument per anar en contra del contingut de l’assignatura el fet que no es contempli parlar d’altres religions. És cert que crec que caldria incloure alguna referència cultural a altres confessions diferents a la catòlica, però molta gent ha ignorat que, molt abans que el BOE publiqués el currículum de l’assignatura confessional catòlica el mes de desembre, al mateix butlletí oficial ja s’havia publicat el currículum de l’assignatura confessional de l’Islam.

Vejam! D’entrada cal deixar clar que defenso l’oferta obligatòria per als centres públics de l’assignatura de religió catòlica amb una recepció lliure i voluntària que han de sol·licitar les famílies per als seus fills. És un dret que deriva de l’article 27.3 de la Constitució i del 21.2 del nostre Estatut (la inclusió del qual Unió va condicionar per aprovar l’Estatut i que va provocar una reunió de tots els nostres parlamentaris a la qual em vaig incorporar amb urgència tornant abans d’hora de Madrid). I, per tant, és obvi també que faig una crida a les famílies catòliques que així ho desitgin a exercir el seu dret i demanar que s’imparteixi  l’assignatura, al temps que demano al govern de la Generalitat la garantia real i efectiva d’aquest dret dels pares i alumnes en el procés d’inscripció i durant el curs.

Deixada clara la meva defensa de l’oferta obligatòria de la religió catòlica com a assignatura a la qual es pot optar lliurement, entro a parlar dels continguts. Al seu voltant també s’han dit moltes coses, i no totes prou correctes. Torno a recordar que és l’Església Catòlica a través dels seus òrgans la que fixa el currículum de l’assignatura. D’entrada, em declaro com a no prou competent per entrar a analitzar-lo a fons. Això sí, no pas menys competent que alguns que he vist que han parlat per criticar-los. És una crítica que, al meu parer, semblava més dirigida a l’oposició per se de la religió a l’escola que no pas a l’oportunitat dels continguts a ensenyar. Al meu entendre, alguns aspectes del currículum estan pensats massa en clau teològica i no pedagògica per als infants, però per a això hi són els professors de religió, que són els que hauran d’adaptar el currículum. Al cap i a la fi aquest és un dels rols reservats als docents.

El professorat és clau també per racionalitzar algunes objeccions que s’han fet al currículum. Per exemple, s’ha dit” ara es tornarà a fer resar a les escoles” De cap manera es farà resar als centres: això seria catequesi, però no sembla cap disbarat que es pugui conèixer i, per tant, explicar alguna de les principals pregàries i seu el sentit. Tanmateix, i abans ja hi he fet referència, en el nou currículum hi falten referències a l’existència d’altres religions que segur que cobriran els docents de religió amb la professionalitat que els caracteritza.

Qui vulgui aprofundir sobre l’abast més pedagògic i fins i tot pastoral pot llegir un llibre recentment publicat de l’exsecretari general de l’Escola Cristiana, el bon amic pare Francesc Rius “Aneu-los a trobar. Finalitat i caràcter de la classe de Religió” (Edebé). En aquest llibre el pare Rius considera que el nou currículum és una ocasió privilegiada per adaptar una matèria als temps actuals. Expresso la meva total confiança en la comunitat de professors a Catalunya que saben, des de la proximitat als nostres valors i tradicions culturals, d’un fet connatural, que no és altre que la dimensió religiosa de la persona. Com escrivia el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull Anglada,  en referència a la classe de religió: “ens hauria d’entusiasmar aprendre sempre, estimar i defensar el que som, aprofundir-ho i contagiar-ho”.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

“El extraño caso del juez constituyente”

20150302_JutgeVidal_Constituciocat_FotoEFEAvui un amic m’ha preguntat si havia llegit l’article publicat dissabte al diari EL PAÍS del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, Enric Fossas, que ara reproduiré. No ho havia fet i, per tant, l’he cercat.

Cadascú és autor i propietari de les seves paraules, però no puc fer res més que compartir el contingut d’aquest article. Sé que m’abrasaran a la xarxa, però  ja fa temps que crec que és hora de dir el que penses i que la por a dir-ho paralitza. He vist les adhesions al jutge Vidal i les respecto. Cadascú pot pensar el que vulgui i dir-ho. Jo també!  Aquest jutge s’ha passat anys de tertulià emetent criteris polítics i en fer un projecte de Constitució consagra la seva manca de respecte a l’imparcialitat d’un jutge.

De la mateixa manera que no m’agradaria que un jutge espanyol redactés i fes públic un projecte de Constitució carregant-se el títol VIII tampoc m’agrada -i sento la necessitat de dir-ho- que es faci a l’inrevés. Aquí no es tracta d’apostar o no per la independència, sinó per fer les coses bé, sobretot si s’aspira a la secessió i creació d’un estat independent. I pitjor no es pot fer. El jutge Vidal -i no cal ni dir-ho- el Diplocat, del qual he discrepat des del primer dia, fan un gran mal als que desitgen legítimament la independència i volen un reconeixement internacional de les aspiracions d’una part de Catalunya.

Aquí teniu el text de l’article:

“En la entrega número 36 de Catalonia votes, un panfleto en forma de newsletter semanal elaborado y difundido en inglés por Diplocat, el primer gran titular anuncia la presentación del proyecto de una futura Constitución catalana por parte de un juez de una “High Court”, traducción libre de Audiencia Provincial. A continuación, la entradilla añade que Santiago Vidal, quien aparece en una foto en primer plano, presentó el documento “mientras se cierne sobre él la amenaza de una acción disciplinaria del poder Judicial español”. La primicia se desarrolla en un texto, acompañado de otra foto del juez en el acto de presentación, donde se explica que el propósito del proyecto es promover un debate y estar preparado “lo antes posible para el caso de que los diputados catalanes deban iniciar un proyecto de Constitución si los ciudadanos votan por la independencia”. Y a continuación se citan algunas de las disposiciones que contiene la propuesta constitucional liderada por el juez, quien al parecer también ha lanzado una página web (www.unanovaconstitucio.cat) para darla a conocer a los ciudadanos e invitarles a enviar sus sugerencias.

La noticia sin duda habrá despertado el interés de millones de lectores extranjeros, quienes descubrirán en ella una nueva singularidad del proceso soberanista catalán. De entrada, es curioso que un magistrado se dedique a redactar borradores de Constitución “durante su tiempo libre y para él mismo”, como informa el boletín de propaganda de la Generalitat. Pero aún resulta más extraño que un juez de un Estado moderno realice una campaña de actos en los municipios y aparezca permanentemente en los medios de comunicación junto a las fuerzas políticas y sociales que defienden la secesión de un territorio de ese Estado. Y ello por la sencilla razón de que el poder de los jueces, en un Estado democrático de derecho, se legitima en su sujeción únicamente al imperio de la ley, de la cual deriva su independencia. Y esta, como ha sostenido la jurisprudencia constitucional, se ve seriamente comprometida si su libertad de criterio se orienta a priori por simpatías o antipatías ideológicas, por convicciones e incluso prejuicios (STC 60/2008). Puede discutirse el acierto de la norma constitucional que prohíbe a los jueces pertenecer a partidos políticos mientras se hallen en activo (artículo 127), pero parece indudable que las actuaciones y las manifestaciones públicas de los miembros del poder Judicial realizadas junto a las fuerzas políticas ponen seriamente en cuestión su independencia.

Por otra parte, el juez debe ser imparcial porque ello constituye un derecho fundamental de los ciudadanos, para cuya garantía, según el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, revisten gran importancia las “apariencias” con el fin de salvaguardar la confianza que los tribunales deben inspirar en el público en una sociedad democrática (Micallef c. Malta, 2009). De ahí que en su jurisprudencia, aquel haya declarado que no es imparcial el juez que participa en la elaboración de normas, incluso reglamentarias (Mc Gonnell c. Reino Unido, 2000). Es lógico pues preguntarse qué juicio le merecería al tribunal que fija el estándar mínimo de los derechos en Europa la actuación pública y mediática de un juez que difunde la elaboración de… una Constitución para el caso de que Cataluña se independice del Estado a cuyo poder judicial él pertenece. Pensemos, por ejemplo, qué confianza nos merecería el juez Pablo Ruz si apareciera cada día en las tertulias madrileñas explicando que prepara un proyecto de ley para el caso de que se procediera a suspender la autonomía de Cataluña. La actuación estelar del juez independentista, ensalzada por la propaganda oficial, resulta pues absolutamente irregular.

Pero la extrañeza de nuestro juez constituyente reside tanto en su comportamiento como en su obra. El “documento base provisional para una futura Constitución participativa de la república de Cataluña” no deja indiferente, pues su lectura suscita hilaridad, aunque también perplejidad. El contenido, la sistemática y la redacción de esa nueva Carta Magna del Estado catalán inducen a pensar, de entrada, que se trata de una broma o quizá de una “práctica” realizada por algún alumno de primero de Derecho. De hecho, los errores, despropósitos y disparates que contiene el texto pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional. La sorpresa, por otra parte, viene provocada porque su autor no es solo un licenciado en Derecho si no un juez en activo, aunque afortunadamente no en una auténtica High Court. Claro que después de ver algunos vídeos del juez Vidal en YouTube, y de escuchar atentamente sus explicaciones, he podido comprender la magnitud de su obra, pues sus intervenciones confirman que ciertamente la ignorancia es atrevida. Su señoría no acierta ni una, ni siquiera a la hora de exponer los argumentos jurídicos que serían favorables a la causa.

Desde luego, el caso de nuestro juez constituyente resulta verdaderamente extraño: un magistrado que no ha entendido aún cuál es su posición y su función se dedica a redactar nada menos que una Constitución sin saber nada de Derecho Constitucional. Catalonia votes informa de que estamos ante uno de los principales artífices jurídicos del futuro Estado catalán. Poca broma.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
59 Comentaris

Genocidi i intimidació

20150226_milicia_estatislamicEls jihadistes de l‘Estat Islàmic (EI) han segrestat més de 200 cristians de les viles assíries del nord-est de Síria. En aquests territoris vivien abans del conflicte 120.000 assiris, la majoria de religió cristiana. Avui en queden només uns  milers, i la resta han hagut de fugir per salvar les seves vides. També moltes poblacions cristianes de l’Iraq que tenien milers d’habitants han quedat reduïts a uns centenars. O els esclavitzen o els maten, o fugen. Aquesta és la realitat.

El que s’està produint a les zones de Síria i de l’Iraq controlades per l’EI és una veritable neteja ètnica, un genocidi en el sentit més estricte del terme, com els que es produïren a Bòsnia i Hercegovina i a Ruanda. La diferència radical és que en aquest cas la pràctica criminal genocida es fa amb cruel ostentació. S’utilitza com una arma d’intimidació.

Quan avui amb perspectiva històrica, es critica i recorda amb avergonyiment el fet de mirar cap a una altra banda del Regne Unit,  els Estats Units i d’altres països quan començava a conèixer l’extermini dels jueus a mans del nazis, cal dir que s’està mantenint la mateixa actitud amb el genocidi cristià i d’altres minories a mans de l’EI

I això és radicalment greu perquè manifesta la indiferència moral, i per tant de la feblesa, d’Europa, particularment intensa a Catalunya. Res pot ser més greu que un genocidi, però, essent-ho, el problema no acaba aquí. L’arquebisbe Hindo de Síria, en unes recents declaracions, ha denunciat altres responsabilitats amb relació als cristians que fugen. No reben ajut de la Mitja Lluna Roja –l’equivalent de la nostra Creu Roja- ni dels organismes d’assistència del govern siri. Ni tan sols s’ha interessat per ells l’agència de l’ONU per als refugiats. Romanen abandonats de tothom.

L’exministre de l’Iraq, la senyora Pascale Warda, de confessió cristiana, ha declarat que  l’Estat Islàmic només vol “aniquilar” la presència cristiana i tota minoria social i religiosa que s’oposi als seus principis, quan la comunitat cristiana a l’Iraq es remunta al segle I, molt abans de l’arribada de l’Islam. “A Mossul per primera vegada ara en 2.000 anys no se celebra l’Eucaristia. És una etapa històrica molt negra” per als “caldeus”. “Els cristians són massacrats”.

20150226_caravana_EILa realitat pura i dura és que l’Estat Islàmic és una pràctica del mal a escala internacional que requereix una resposta a la mateixa escala que avui no existeix.

Si no es produeix una resposta a l’escalf del problema no únicament ens sumim en un mal moral immens sinó que ens perjudiquem i afeblim nosaltres mateixos, perquè la continuïtat de l’Estat Islàmic és un risc directe per a Europa. S’ha estès a Líbia, i ja és una amenaça de proximitat, que es multiplicaria si aconseguís, com intenta, desestabilitzar Egipte. La seva propaganda amenaça sense embuts d’atacar a Europa i reitera el seu objectiu de conquerir Andalusia i ocupar i destruir Roma.

Catalunya, l’Estat espanyol i de manera especial la Unió Europea s’han de mobilitzar fortament i en tots els àmbits possibles de resposta, sense excloure’n cap. Primer per posar fi a un genocidi retransmès per televisió i, segon, per tallar l’hidra del mal abans que la seva força comenci a destruir-nos.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris