buy paypal online

Crisi dels refugiats

20150828_trens_refugiatsTot i que aquest estiu no he deixat d’atendre els comentaris d’aquest blog també és cert que no havia fet cap apunt nou des del dia 4. Avui sento la necessitat de fer-ho i de parlar d’una realitat gravíssima realitat. Em refereixo a la crisi dels refugiats procedents de Síria, de Líbia… i de tants d’altres indrets. La noticia d’ahir d’unes quantes dotzenes de refugiats trobats morts en un camió a Àustria no és res més que una de les puntes de l’iceberg. Estem davant d’un gravíssim problema d’una doble dimensió: crisi geopolítica, d’una banda, i humana, d’altra.

La Unió Europea s’hi juga el futur. Avui no és possible distingir entre refugiats de guerra, perseguits o immigrants que fugen de la fam i de la misèria. Hi ha un perill d’implosió de la UE. Hem de superar les dificultats econòmiques, acabar de tancar bé el tema grec, afrontar el terrible i dinàmic terrorisme jihadista….i resoldre la manifesta incapacitat davant dels refugiats que avui per avui demostra. Ho dic perquè hem de ser conscients que tots i cadascunes d’aquestes realitats estan provocant que a cavall seu es desenvolupin populismes creixents.

L’embrió de l’actual Unió Europea, si bé porta el títol de Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer, no és altre que l’humanisme i la necessitat de superar les confrontacions que van sembrar de cadàvers pobles i ciutats arran de les dues grans guerres del segle passat. L’home i no l’economia i la defensa de la dignitat de la persona humana constitueixen l’ànima del projecte europeu. I aquesta ànima avui es ressenteix per egoismes i incapacitats.

Hi ha estats que es neguen a acceptar un nombre determinat de refugiats. El propi Estat espanyol és un dels que s’ha fet el ronso. És que hem oblidat la pròpia història de la tragèdia de la nostra guerra civil? No podem deixar que se’ns escapi de les mans! Més quan en bona mesura tants les raons que hi darrere les guerres actuals com darrere la fam tenen molt a veure amb errors europeus. Angela Merkel ho ha entès molt clar i me n’alegro. De la cancellera alemanya només se’n recorden a l’hora de fer-la responsable de tots els mals econòmics europeus. No estic d’acord amb tot el que en aquest sentit ha protagonitzat, però també crec que en moltes coses no li falta raó. Però ara amb els refugiats necessitem revitalitzar l’esperit europeu. I Merkel ho ha entès i ho ha fet millor que ningú. Si no la seguim….morirem, entre d’altres raons, de vergonya.

<
8 Comentaris

Qui volia les eleccions el 27-S?

El president de la Generalitat va convocar ahir eleccions al Parlament català per al dia 27 de setembre, és a dir, tal com estava previst arran del pacte de CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI. Les eleccions no han estat convocades, com no podia ser d’una altra manera, com a plebiscitàries si bé el president Mas en el seu discurs va parlar de mesura excepcional. I certament excepcional ho és, i per més d’una raó.

No és normal que en dues ocasions consecutives un president anticipi les eleccions. Es, per tant, una excepció! Tampoc no és normal que l’acord de convocatòria es prengui fora de seu parlamentària, però sobretot amb entitats molt respectables que no tenen cap legitimitat activa per prendre acords institucionals. Certament, continua essent un cas molt excepcional. Inèdit, vaja!. I tampoc és normal que s’anticipin unes eleccions en temps de turbulències econòmiques i de greus conseqüències socials. Els governs seriosos sabedors del valor de l’estabilitat acostumen a invertir el seu temps en generar confiança perquè els agents econòmics i socials facin la seva feina. Seguim, per tant, en l’excepcionalitat.

Ara bé, el que fa més excepcional la convocatòria per al 27-S és que qui convoca les eleccions no només no les volia en aquesta data, sinó que sap que no li convenen al seu partit, però tampoc -i això és el més rellevant- no li convenen a Catalunya. Només hi ha dues formacions interessades que el 27-S hi hagi eleccions: ERC i C’s. Si fos pel president Mas, no hi hauria eleccions el 27-S. Però, com vaig dir dissabte, se li ha anat de les mans. No podia fer-se enrere de l’acord amb Junqueras del 14 de gener. Si ho feia, aquest se li hauria tirat a la jugular. Al final, Artur Mas ha aconseguit amagar la marca de Convergència en una llista unitària a mitges, però amb Raül Romeva al capdavant. Però Junqueras s’ha portat el gat a l’aigua pel que fa a la data electoral. A Catalunya les eleccions no li convenen, però a ERC sí.

Tot plegat, ben excepcional. Tan excepcional que les eleccions del 27-S no les volia ni qui les ha convocat. Tan excepcional, tant, que també es podrien utilitzar altres adjectius per descriure-ho.

<
43 Comentaris

Treballar, descansant; descansar, treballant

20150802_ParlamentdeCatalunya Aquest any no havia desitjat encara bon estiu des d’aquest blog. Ho faig ara, però aquest, com sabeu, és un estiu especial, si més no per als que tenim responsabilitats polítiques. Les eleccions del 27-S són a tocar i hem d’aprofitar el temps amb la intensitat que siguem capaços. Per això he titulat aquest apunt amb una expressió que va néixer dels discursos finals de la nostra Convenció Programàtica de mitjans de juliol: “Treballar descansant i descansar treballant.” A tots els que us sentiu compromesos amb el projecte i amb les propostes d’Unió, sigueu militants o no, us he de demanar que apliqueu aquesta màxima. I els que no esteu en aquest cas i podeu fer vacances, us desitjo que les gaudiu. En tot cas, bon estiu a tothom!

M’aplico la màxima del titular d’aquestes ratlles i faré una reflexió arran d’una conversa que he mantingut aquest matí amb una parella a la cua del pa del súper. Tots dos em deien que estarien disposats a acceptar la independència de Catalunya. La defensen com a possible i estarien disposats a votar-la, però no l’entenen com a un objectiu prioritari o immediat de la seva catalanitat. Els hi he dit que jo no era independentista, però que respectava la seva posició i que l’entenia a més raonada. Han dit que votarien Unió, tot i que sempre havien votat Convergència i Unió per Convergència, perquè deien que d’Unió en sabien poc i que al seu poble (Begur) no coneixien ningú que en formi part.

Fins aquí la vivència d’aquest matí, i ara faré alguna reflexió. A banda que hi hagi persones que no comparteixen o no els agradi la independència, n’hi ha -i més n’hi hauria si hi hagués informació i un debat seré- que no veuen clar els seus costos o que tampoc els agraden els socis escollits per Convergència, o ambdues coses a l’hora. És normal que hi hagi gent a la qual li faci por perdre el progrés o l’estabilitat, o malmetre les seves expectatives en un canvi que no veu clar en el seu procés. Són gent catalana i catalanista que defensa el país i la seva identitat. Són persones que s’han manifestat al carrer quan ha convingut fer costat al lideratge nacionalista. Però avui no comparteixen pressa ni socis, ni veuen ara necessari assumir de cop totes les incerteses de la independència. Moltes formen part també del catalanisme moderat.

Un catalanisme moderat que és interpel•lat i cridat a deixar de ser-ho per salvar el desastre d’un aparent projecte construït a partir dels bons sentiments de molts i de la rauxa d’uns quants. No es pot apel•lar al seny per legitimar la rauxa. La història de Catalunya ha viscut pàgines semblants. Amb noms i conjuntures diferents, amb situacions socials que no son les d’ara, sempre s’ha demanat al seny que cedeixi a favor de la rauxa. En tots aquests casos, la rauxa victoriosa ha arraconat el seny deixant desvalgut i orfe el futur del país. Unió no renunciarà al seny: és molt més important no perdre per molts anys que guanyar aparentment i per poc temps.

<
2 Comentaris

Laudatio Si’

20150726_LaudatiosiFeia dies que volia escriure sobre l’Encíclica del Sant Pare Francisco, “Laudatio Si’, però l’activitat dels dos darrers mesos no em deixava acabar de llegir –la ni tenia temps de picar negre sobre blanc les meves reflexions al voltant del text. Finalment he superat ambdues dificultats i aquí van unes notes breus.

“Laudatio Si’, mi Signore”, “Lloat siguis, Senyor meu” cantava Sant Francesc d’Asís. En aquest preciós cantic ens recordava que la casa nostra comuna és també com una germana nostra, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: “Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i governa i produeix fruits amb coloristes flors i herbes” Així comença l’Encíclica Laudatio Si” escrita pel Sant Pare, sobre la cura de la casa de tots.

El Sant Pare vol dirigir un missatge davant del deterioramemt ambiental global del planeta i es dirigeix a totes les persones que hi vivim. Recorda ja com Benet XVI (el Papa que Raül Romeva, cap de la llista independentista, va qualificar de criminal) va exhortar a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i a corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte al medi ambient. Després de referències a altres Sant Pares i al Patriarca Bartolomè en relació a la necessitat que cadascú es penedeixi de les maneres pròpies de fer malbé el planeta, acudeix a Sant Francesc com a exemple per excel•lència de la cura que necessita el que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat.

El Papa Franciaco fa un breu recorregut pels diversos aspectes de la crisi ecològica actual. A partir d’aquí cerca raons pel debat que es desprenguin de la tradició jueu cristiana. Aprofundeix en les arrels del problema i proposa una ecologia que, entre les seves diferents dimensions, incorpori un lloc peculiar del ser humà en aquest món i en les seves relacions amb la realitat que ens rodeja. Per acabar proposa línies de maduració humana inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana.

La lectura del text de l’Encíclica ens remou la consciència recordant el dany que hem fet a la casa comuna usant-la irresponsablement i abusant dels béns que la Creació ha posat al nostre abast. Avui una part dels nostres conciutadans del planeta no poden gaudir d’uns béns que si bé han estat creats per tots uns malgastem i d’altres no tenen. Hem oblidat que l’home no es crea a si mateix sinó que formem part d’una natura creada per Déu, i el mal us comença quan ignorem aquesta realitat i prioritzem els nostres interessos, moltes vegades fins i tot fruit de la irracionalitat i no de la necessitat.

<
12 Comentaris

La revolució del seny


Amb aquest vídeo que us convido a veure, el consell nacional d’Unió ha ratificat avui en Ramon Espadaler com el candidat del partit a la presidència de la Generalitat. Cada vegada que veig el vídeo se’m fa un nus a la gola.

<
16 Comentaris

“Hermanos, pero no primos”

20150715_grecia i euroAcabem de fer al Congrés dels Diputats el debat sobre el Consell Europeu dels dies 25 i 26 de juny. Formalment, Grècia no va ser motiu de debat i, de fet, a les Conclusions del Consell la paraula Grècia només apareix en el capítol de Migració sobre reubicació d’asilats des dels estats situats en primera línea a altres estats membres. Però es conegut per tothom que en les útlimes dues setmanes el país hel•lè ha requerit diverses reunions de l’Eurogrup i dels caps de govern i d’Estat de l’àrea del euro.

Finalment, es va arribar a un acord i ho celebro. Hi ha haver uns dies que veia a Grècia fora de l’euro i això tenia conseqüències previsibles per als grecs, però imprevisibles per a molts altres. No entraré a avaluar la gestió del govern de Syriza. Ja ho faran els electors grecs, i crec que més aviat que tard. Això sí, penso que ha actuat irresponsablement i que ha acabat essent víctima del seu propi joc. Com acabo de dir, des de la tribuna d’oradors “un bon avís per a navegants de tot tipus que agiten les aigües del populisme: manipular la ciutadania, jugar amb els sentiments, fer-ho per interessos personals, partidaris o per inconsciència manifesta de la realitat acaba passant factura malauradament a la societat, però també als que la utilitzen”

Grècia ha exhibit la legitimitat democràtica del seu govern, però ha pretès imposar-la a la que, amb la mateixa legitimitat, encarnen igualment els seus homòlegs europeus. Cal recordar que la integració europea és un exercici voluntari de sobirania compartida. Això implica que l’exercici d’una sobirania plena ja no és possible i menys encara si això posa en dificultats la resta de socis de la integració.

A nivell d’estats de l’àrea euro, crec que hi ha hagut tres tipus de respostes. Un grup ha vingut a dir perquè els contribuients del meu país han de contribuir a pagar per Grècia quan ja han pagat i patit les reformes dràstiques que han hagut de fer a casa seva? Aquí hi trobaríem els baltics, Eslovàquia,Portugal.. Un segon grup, amb un actiu Hollande al capdavant, volíen evitar el Grèxit entre altres raons per que podia arrossegar els seus països fora de la moneda comú. Finalment, un tercer -que s’ha volgut visualitzar en Merkel- i no ha volgut fer un nou regal a Grècia. De fet, és Alemanya i no Merkel. Els socialistes alemanys governen amb els democratacristians i han sostingut la mateixa posició. Però no només Alemanya: més contundents encara han estat Finlàndia i Holanda. No ens hauria d’estranyar tant! Quan és la tercera vegada que es fa un rescat és normal que s’hi posin condicions. Per dues raons: perquè han perdut la confiança amb el govern grec i perquè els tractats parlen que tots som -ho diré en castellà- “hermanos, pero no primos”.

<
16 Comentaris

A Catalunya no cal patir pel castellà

20150707_elcatala_cosadetotsAvui des d’Estrasburg estant, on hem estat amb el secretari general d’Unió, Ramon Espadaler, per mantenir diverses reunions amb membres de la Comissió Europea, el President del Parlament Europeu i diversos caps de delegacions de forces integrants del moviment social cristià europeu, parlava amb un antic correligionari flamenc -dels temps del meu pas pel legislatiu europeu- sobre l’estat de salut del català a Catalunya. Persona addicionada a la informació per xarxa havia llegit un informe que ahir mateix va emetre l’Institut d’Estudis Catalans i altres entitats sobre l’ús social del català.

Em comentava, amb enveja, la intensa obra literària en català al llarg de molts segles alhora que manifestava la seva opinió sobre una major presència del flamenc a Flandes que del català a territoris de parla catalana. Segurament té raó en les dues reflexions. En referir-se al català, en l’esmentat informe o estudi del prestigiós IEC, l’amic socialcristià flamenc criticava les posicions del PP i la més recent, però tant o més bel•ligerant encara, de C’s sobre la llengua catalana. Com a bon seguidor del que passa a casa nostra, des de la coincidència amb Unió de l’aspiració a la plena sobirania dels nostres respectius pobles, creu -i jo ho comparteixo- que es bàsic que la nostra llengua i la cultura que se’n deriva romanguin potents com a signe de la nostra identitat.

En aquest sentit, i en contra del que sovint es vol fer veure, és el català i no el castellà el que continua tenint dificultats. De fet, segons l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans, els darrers anys hi ha hagut un retrocés del català com a llengua habitual a Catalunya. Un dels contexts que pot influir en aquesta realitat és el marc educatiu, però també la bel•ligerància jurídica que s’està produint contra el català. Això sense parlar de l’específic posicionament del PP a comunitats com la valenciana o les balears.

De fet, hi ha una altra dada tant o més interessant que les esmentades circumstàncies: més de la meitat dels nens que neixen a territoris de parla catalana tenen el castellà com a llengua materna i, per tant, com a primera llengua. Només el 31% té el català com a llengua materna i fins i tot al voltant de l’11% aprenen abans una llengua estrangera que el català. O sigui que no cal llançar la tovallola i cal insistir en la normalització del català. Sabent que necessitem el castellà i que és una gran sort que pugui ser la nostra segona llengua, però sent conscients també que el dia que deixem de donar suport al català podem diluir perillosament la nostra raó d’esser. Aquell dia, que espero que no arribi mai, Catalunya hi sortiria perdent, però el món sencer perdria un patrimoni de la humanitat. Sempre que una llengua mort, tothom hi surt perdent. Fins i tot aquells als que els hi agradaria que la nostra es fongués per sempre més.

<
17 Comentaris

“Marea Granate” i la caiguda de la població

20150628_MAREAGRANATE_granate“Marea Granate” és el nom d’una associació de ciutadans espanyols que han emigrat com a conseqüència de les altes taxes d’atur que tenim arreu de l’Estat. És un atur que se situa al voltant del 25%, que dobla el de la mitjana europea i que a nivell juvenil entre 18 i 24 anys és al voltant del 50%, també doblant la mitjana europea en aquesta franja d’edat. Si esmento aquesta associació és perquè hi estic d’acord quan públicament acaba de discrepar de les xifres que dóna l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre les persones que fugen de la situació laboral espanyola i cerquen feina i un futur millor a l’estranger. Segons ells, el govern Rajoy minimitza deliberadament les dades de la immigració espanyola.

Però les dades de l’INE ofereixen més elements d’interès. Reconeixen el descens de la població espanyola i accepten que el percentatge de l’activa disminueix per tercer any consecutiu el 2014 fins arribar als 46,4 milions de persones, sobretot per la raó esmentada a l’anterior paràgraf i que malauradament dóna vida a “Marea Granate”. L’INE diu, tot i això, que la població a Espanya arriba als 46,4 milions de persones, caient un 0,16% l’any 2014 per sota del 0,46% que va disminuir el 2013. Després de cinc anys seguits de disminució, el nombre de naixements va créixer lleugerament el 2014 un 0,1% malgrat que aquesta xifra -més enllà del gravíssim problema  que tenim amb l’atur i, per tant, amb la fugida de població, especialment de joves- posa també de relleu el nostre drama demogràfic i la seva repercussió en el  sistema econòmic i, sobretot, social.

Les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística també ens il·lustren sobre quines són les comunitats més importants de població estrangera que hi ha repartides arreu del territori estatal. La romanesa amb 707.284 persones continua essent la principal, seguida de la marroquina amb 686.314 i després i a distància la britànica, la italiana i l’equatoriana. I això sí!, el nombre d’estrangers que vénen cap aquí també continua disminuint. És lògic si creuem aquesta realitat amb l’oferta d’ocupació que tenim i, per tant, el nivell d’atur que patim.

En definitiva, primer, per molt que sigui cert que la crisi està acabada, també ho és que la recuperació no arriba. I menys encara que es tradueix-hi en creació neta de llocs de treball. Segon, més enllà de la present conjuntura laboral tenim un greu problema de futur: com tantes vegades he dit la nostra demografia no assegura un futur brillant. I, tercer, per no assegurar-lo ni ens l’assegura la gent que venia de fora. Ara no tenim feina per oferir. Per això, paral·lelament al fet que no vinguin d’altres indrets, els d’aquí busquen feina fora!

<
10 Comentaris

El model sociosanitari català

20150609_santa_teclaAhir vaig materialitzar un compromís que tenia pendent des de feia temps. A Tarragona vaig anar al Centre Ponent de la Fundació Hospitalària Sant Pau i Santa Tecla i després als seus serveis centrals. La Fundació havia estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, tot i felicitar-los personalment, havia dit que volia fer-ho personalment per conèixer més de prop la seva secular obra. I dic secular perquè la Xarxa Sanitària i Social Santa Tecla és a Tarragona des del 1171.

Amb la missió de donar atenció i assistència sanitària i social a la comunitat tarragonina, aquesta xarxa integral i integrada, sense ànim de lucre i respectuosa amb la seva història de compromís al servei dels ciutadans amb més de 2400 professionals, forma part activa del model socio-sanitàri català. Abans de fer unes consideracions sobre aquest model, vull expressar la meva admiració i agraïment als esmentats professionals. Sempre es diu que una imatge val més que mil paraules. Tot visitant el centre, una d’aquestes professionals que m’acompanyava ens va deixar uns minuts per atendre una senyora gran que a peu d’ascensor li va plantejat algun problema. Veure la mirada d’aquesta noia i la tendresa que de la seva mà irradiava envers la cara de la senyora em va recordar a la meva mare i al que qualsevol fill desitjaria per a ella. Gràcies a tants milers de persones que amb vocació i amor es dediquen a la gent gran.

Però comentava que la Fundació Sant Pau i Santa Tecla forma part del sistema sociosanitàri català per aportar algunes reflexions sobre aquest model que tan bé representa la secular entitat tarragonina. I ho faig, a més, essent molt conscient que els temps polítics i els vents que bufen no van en la direcció d’entendre i de donar suport a aquest model. Crec que hi ha una àmplia coincidència en que cal garantir el benestar social sabent, a més, que el model econòmic que tenim -altra cosa és que calgui canviar-lo- provoca grans estralls entre les persones més febles de la nostra comunitat. A partir d’aquesta convicció, hi ha qui reivindica que tots els serveis s’han de donar des del sector públic i d’altres que creiem que, tot i tenir molt clar que les administracions han de garantir-los, la gestió no només es pot fer, sinó que és millor que es faci amb la participació de la societat civil i de les seves iniciatives, sobretot quan no tenen afany de lucre i l’únic que les mou és el compromís amb les persones.

Respecto qualsevol opinió al respecte, però crec que s’equivoquen els que defensen el concepte literal d’Estat del Benestar Social, creuen que tot ho ha de fer el sector públic i que res pot ni ha de fer la societat civil amb suport i concertació pública. Confiar-ho tot a l’Estat comporta una despesa que requereix un nivell d’ingressos que només es pot garantir mitjançant una elevadíssima fiscalitat. Aquesta és la raó principal de la seva insostenibilitat. Vivim en un món permeable on la capacitat per desplaçar-se i per canviar de país en funció de la fiscalitat és indiscutible. Això significa, per tant, que la fallida del sistema és irreversible: si els que paguen marxen,com ingresarem? O algú planteja castigar encara més les damnificades classes mitjanes? Bé i que quedi clar que no es aquesta la única raó per desitjar mecanismes o instruments diferents a les administracions públiques per garantir el benestar

<
25 Comentaris

14-J, un exercici de radicalitat democràtica

20150601_PortadaConsulta14jDemà dimarts dia 2 de juny és un dia important dins del procés endegat a Unió Democràtica que acabarà diumenge 14 de juny amb una consulta a tota la militància que tingui dret a votar d’acord amb els nostres estatuts. No entraré en el fons del debat perquè serà demà quan tocarà fer-ho. Tanmateix, el secretari general, que es qui per acord del comitè de govern validat pel consell nacional, coneix la meva opinió sobre el document a sotmetre a consulta. Com coneix l’opinió de tots els membres del nostre òrgan executiu i d’altres persones rellevants del partit arreu del territori català. Sí, però, vull compartir alguna reflexió sobre què és el que estem fent exactament i quin abast i conseqüències té.

El passat 30 de març Convergència Democràtica de Catalunya -que veig que va signar ja amb l’afegitó de Reagrupament Independentista-, ERC, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural van firmar el full de ruta unitari per la independència de Catalunya. Suposo, sigui dit de passada, que quan diuen unitari es deuen referir a la unitat entre ells, i no a la unitat del conjunt de forces polítiques ni a la del conjunt d’entitats que aquest país nostre té com a conseqüència de la seva riquesa associativa. En tot cas, ni Unió, ni ICV, ni EUiA ni la CUP -que havíem participat de les converses prèvies- vam signar l’esmentat document. El que va fer Unió, a proposta del seu comitè de govern, es sotmetre l’elaboració del seu full de ruta i la seva aprovació a la consulta de tots els militants. Ningú més ho ha fet, i no está entre les meves intencions ni criticar ni tan sols analitzar perquè. Només vull posar en valor el que en nom d’’Unió el seu comitè de govern no hagi pres aquesta decisió i hagi volgut comunitaritzar-la amb tota la militància. Ningú més ho ha fet! Algun valor deu tenir, no? O no es pot reconèixer així perquè es tracta d’Unió?

De fet, per tant, a Unió li correspon dir si accepta el full de ruta que altres han pactat i anar a remolc seu o si pel contrari és capaç de tenir el seu propi full de ruta. De totes totes, crec que per moltes raons Unió té el dret i el deure d’establir el seu full de ruta i negociar-lo després amb el seu soci permanent de federació que és, com és prou conegut, Convergència Democràtica. I com que el full de ruta pactat per aquest partit no és una simple pregunta de independència si o no, és lògic que Unió no es vulgui limitar a dir sí o no i que proposi un conjunt de consideracions i propostes amb la voluntat de condionar les dels altres? O és que només són els altres els que han de condicionar Unió? Quina independència i sobirania podem reclamar per a Catalunya sinó som capaços de tenir l’amor propi i la dignitat de reivindicar l’exercici de la nostra?

Demà, per tant, tindrem aquest debat en el si del comitè de govern. Ja hem vist que hi ha una posició que s’ha feta pública mitjançant un manifest. Ja vaig dir la meva al respecte. I, per cert, per enèsima vegada, torno a rebutjar les expressions amb les quals alguns diaris sense parlar amb mi intenten descriure el meu estat d’ànim. No em va ofendre, ni em va desagradar, ni em va enfadar…, ni no sé quantes coses em va produir l’esmentat manifest. Simplement, em va decebre l’actitud d’algunes persones -mai he parlat del contingut – i prou. A més, això ja és passat. Ara el que cal és refermar la normalitat democràtica, és a dir, el respecte a la pluralitat i, per tant, a les diverses sensibilitats per tal d’intentar treure un document amb el suport més ampli possible a compartir, si s’escau, mitjançant consulta amb una majoria de militants. Es pensi el que es pensi, l’important és compartir l’orgull i la il·lusió pel compromís de radicalitat democràtica que estem exercint.

<
45 Comentaris