Aquest any ens colpeja amb un increment considerable de la violència de gènere. I avui, com ahir, els mitjans de comunicació en van plens arran del cas del detingut que es va suïcidar diumenge a Sabadell. I lògicament aquest augment de la violència masclista t’obliga a reflexionar.

Et pots arribar a preguntar si els efectes desestabilitzadors de la crisi econòmica sobre les persones hi poden intervenir, però el que sí que és segur és que no ho podem atribuir que la llei no hi actuï en contra  d’una forma contundent. El Codi Penal ha endurit les condemnes per a la violència de gènere, però en contra del que seria lògic aquesta fermesa no implica una reducció d’aquest greu delicte. L’agressor actua irracionalment i comet l’assassinat sense pensar en la condemna que haurà d’afrontar. Moltes vegades fins i tot no s’amaga, no dubta a lliurar-se a la justícia i en casos molt extrems se suïcida.

Indubtablement, la violència de gènere és un problema de tots, afecta la societat en general i reclama un canvi cultural profund. L’educació esdevé, doncs, una eina fonamental per combatre la violència. La prevenció ha d’actuar amb fermesa a les escoles perquè les primeres relacions entre els nois i les noies es fonamentin en el diàleg i en el respecte, i mai en la força. I no només en les relacions entre adolescents que inicien les seves primeres experiències de parella, sinó també en les infantils quan, a vegades, s’introdueixen relacions absurdes de domini entre els nens i les nenes. L’escola té un paper, però també és molt fonamental el de la família. Els fills han de veure reflectits en la relació entre els seus pares aquests valors del respecte i del diàleg, fins i tot quan hi ha discrepàncies. Quina por fa escoltar que els fills dels maltractadors repetiran el rol del seus pares. La família apareix com un eix fonament un cop més.

La prevenció és, doncs, molt important. Les persones en particular, la societat en general i les administracions hem d’estar amb els ulls ben oberts per detectar els primers signes d’aquest problema que, malauradament, pot acabar en tragèdia. No hi pot haver tolerància amb aquest mal perquè es retroalimenta. Cal trencar el silenci: les persones maltractades no han de callar, han de perdre la por; les administracions han de ser eficaces per controlar que els maltractadors no es puguin acostar a les seves víctimes, i continuar ajudant-les; i tots, especialment els homes, hem d’abandonar i condemnar comportaments masclistes.

La violència de gènere és un problema transversal: es dóna amb independència dels orígens, de l’educació, estudis i capacitat econòmica de les persones implicades. Aquesta dispersió fa la intervenció més difícil. Per això no hem d’abaixar la guàrdia. És cosa de tots.

Ahir vaig participar en la presentació del llibre de Manuel Medina “Próxima estación, Cataluña”. Manuel Medina és un advocat que, segons explica la solapa biogràfica del llibre, té despatx a Barcelona, Madrid, a altres ciutats espanyoles i també en algunes de llatinoamericanes. No ho amplio més per no promocionar-lo i fer competència a la meva esposa, que també exerceix d’advocada. L’objectiu és parlar del llibre.

L’autor va néixer a La Cañada de la Fuensanta, del terme municipal de Villanueva del Arzobispo,de Jaén. És un d’aquells andalusos que van haver de deixar casa seva per gana i no per ganes. Són paraules que és van dir a l’acte – crec que qui les va pronunciar va ser Justo Molinero, que va intervenir també a la presentació amb Luís del Olmo, en la qual també vaig participar- i que, per cert, coincideixen amb una frase meva referida a la immigració estrangera que em va costar moltes critiques a la campanya electoral.

El llibre no és una història ni de Jaén, ni de Catalunya, tot i que òbviament parla dels seus orígens, de la seva infantesa en temps en els quals amb prou feines hi havia menjar i les famílies feien mans i mànigues per portar el pa a casa. Jo sóc d’una generació immediatament posterior, de poble també i de família humil, però el pa ja no va faltar mai a casa. Això sí, el que sobrava del dia ens el menjàvem l’endemà en sopes de pa per esmorzar.

El llibre és, de fet, història de la Catalunya integradora. No tracta dels andalusos o extremenys que avui dia viuen a Catalunya, sinó dels catalans que molts anys enrere van néixer i viure a altres terres i que van venir aquí a construir la seva vida, a formar les seves famílies, a tenir els seus fills i a treballar i construir una Catalunya millor. Són persones que, quan van al seu poble d’origen i defensen Catalunya, són batejats com a catalans i que aquí encara considerem com a andalusos. Persones, com es va dir ahir també, que afirmen tenir aquí els seus morts. Aquí han nascut els seus fills i aquí volen morir. Persones que, sense renunciar als seus orígens, estimen i senten Catalunya com a pròpia. El llibre és la història de familiars o d’amics de l’autor que reuneixen aqueestes característiques, entre les quals, per cert, la dirigent d’Unió de Terrassa, Remei Fernández. Aquestes persones, algunes castellanoparlants, són també Catalunya.

Més enllà d’aquests relats, el llibre és també testimoni de valors. Hi ha avui unes generacions que no s’han vist privades de res, que, a més, s’han acostumat a esperar-ho tot de les administracions. I això s’ha acabat. L’esperit emprenedor, el gust per fer les coses bé, el no considerar res impossible, el valor de la paraula, l’afany del sacrifici i de l’esforç són valors que sempre han caracteritzat la genètica catalana i que aquestes persones també han assumit. L’autor ens va explicar que el primer que li va impressionar va ser veure que l’amo de la fàbrica era el primer a arribar a la feina i l’últim a sortir. Per a mi, va ser un honor intervenir en la presentació del llibre -amb el president Pujol a primera fila- i fer-ne el pròleg per petició de l’autor.

El llibre té encara una altra connotació positiva. Tots els beneficis que comporti la seva venda aniran destinats a FERO, Fundació de Recerca Oncològica impulsada pel Dr. Baselga. L’autor ha viscut el càncer de la seva filla, feliçment recuperada, i la seva sensibilitat per lluitar contra la malaltia és digna d’elogiar.

Ahir al capvespre em van traslladar la notícia de la mort de Manuel Fraga, president fundador del PP. De Manuel Fraga s’ha dit moltes vegades que portava tot l’Estat al cap. Intueixo que feien referència a la seva capacitat de treball, a la quantitat de coneixements adquirits per la seva formació acadèmica, a la seva intel•ligència i a tot el que li ha proporcionat una dilatada experiència en l’àmbit de la funció pública, de la política i de la democràcia.

Les meves primeres paraules van ser d’expressió del sentiment de condol envers la seva família i el seu partit. L’extinció d’una vida sempre em genera aquests sentiments, tot i ser creient i creure en l’esperança d’una vida millor. Si, a més, aquesta persona és coneguda i l’has tractada personalment, sempre ho sents amb més proximitat.

Més enllà d’aquestes reflexions, hi ha la valoració de la persona. Estem parlant d’un polític, d’un adversari, a més. En els darrers anys en un escenari democràtic i fa unes dècades des de trinxeres profundament distants i distanciades, Fraga va ser ministre de Franco i ambaixador a Londres del franquisme. Va ser, per tant, amb totes les puntualitzacions que es vulgui, un franquista. I com a tal, corresponsable del que va passar quan formava part d’un règim de dictadura.

Fraga, però, va tenir una segona vida política. Ha fet política en democràcia i ha fet aportacions positives i serveis elegit democràticament, ja sigui com a diputat o com a president de la Xunta. I el que és més important: no es pot ignorar ni deixar d’agrair la seva contribució clau a la transició democràtica. No va ser l’únic, però sí necessari. I en aquest aspecte li devem quelcom positiu. Ni la història ens permet esborrar el seu passat franquista, ni la seva contribució a la democràcia.

En el terreny personal, a més, seria indigne per part meva si no reconegués que, tot i haver tingut amb ell públicament enfrontaments importants, sempre em va tractar amb respecte i afecte. Recordo haver impulsat al Congrés de Diputats un intergrup per l’Europa Federal, i ell s’hi va apuntar. Com recordo quan anava a Galícia convidat per la Universitat o alguna entitat a fer una conferència, i ell no només em rebia com a president de la Xunta, sinó que em convidava a dinar. El restaurant Casa Vilas de Santiago el vaig conèixer de la seva mà:”¿Qué le apetece comer, querido amigo?”, deia.

I sense deixar-me temps a respirar perquè no sabia què demanar, afegia “yo le recomiendo……” i el cambrer prenia nota. Després venia la conversa. Les diferències o les coincidències. No tot eren discrepàncies.

Que descansi en pau. La història deixarà constància dels seus actius i dels seus passius.

Aquests dies, a nivell d’alguns països europeus, es torna a parlar molt de la taxa Tobin. Tothom deu recordar que aquesta és una proposta de gravar les transaccions financeres que en el seu dia va suggerir o va proposar l’economista nord-americà, James Tobin, premi Nobel d’economia de l ‘any 1981.

La reunió d’ahir entre Sarkozy i Merkel ha provocat que se’n parli especialment a la premsa francesa, l’alemanya i també a l’anglosaxona, ja que David Cameron també hi ha posat cullerada.

Sarkozy s’hi mostra a favor, proposa subsidiàriament una taxa a la borsa, a Angela Merkel no li agrada i Cameron ha estat molt bel•ligerant sobre la possibilitat de la seva implantació.

Al meu entendre, la taxa seria necessària i justa, però si no s’implanta arreu seria temerària i perjudicial per als que l’implementessin en els seus països. M’explicaré, o almenys intentaré fer-ho: les transaccions financeres avui provoquen grans beneficis i creen poderoses riqueses que mouen el món dels mercats globalitzats. Seria, per tant, molt just gravar-les. Però això només tindria sentit si es fes en tots els països –almenys, per exemple, en els integrats a l’OMC (Organització Mundial de  Comerç). Si es fa a França només o a Europa i no a la resta del món, l’únic que provocarà és que situïn en desavantatge el capital francès o que aquest es desplaci cap a un altre indret. És a dir, o tots o ningú. Ara bé, per a mi haurien de ser tots i no ningú com ara.

Tot i que la setmana vinent encara treballaré, ja sabeu el meu costum de dedicar el màxim de temps a la família quan les meves filles fan vacances. I, per tant, procuro que hi hagi com menys activitats millor perquè no ens robin aquest temps, que no tenim habitualment.

Amb això vull dir que fins passades les festes -si en sóc capaç i si no, mal fet- no tornaré a obrir el blog. Us desitjo a tots i a les vostres famílies unes bones festes de Nadal, i tant de bo que tot plegat vagi millor l’any vinent, encara que crec que ens hem de preparar per a les dificultats que poden venir.

Ahir al vespre el nou president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer públic el nou govern de l’Estat. D’entrada, cal felicitar el president Rajoy per la discreció amb la qual l’ha fet. Em consta que fins dimarts al vespre i ahir al matí no va fer saber als interessats la seva nova responsabilitat. Això ha provocat que la premsa tingués poc marge per a l’especulació i que quan ho fes s’equivoqués com ja va passar amb la presidència del Congrés. Personalment, valoro la discreció i aquesta manera de fer.

Sobre el govern, de moment només podem valorar el perfil dels seus components. Per a mi és un bon govern, sòlid amb gent preparada, amb experiència i solvència. Quina diferència amb alguns ministres dels governs de Rodríguez Zapatero! Els conec personalment a tots, menys al de Defensa i al d’Indústria, i puc donar fe d’aquestes qualitats.

Ara cal donar-los un marge de confiança i més endavant podrem valorar , no tant les seves qualitats, sinó la seva gestió. Però insisteixo a remarcar el bon perfil del conjunt dels integrants del nou govern.

Posats a trobar alguna objecció, crec que hauria pogut reduir encara una mica més l’estructura de ministeris. A Catalunya vam reduir el 20% de conselleries i en aquest cas no s’hi ha arribat. Espero que a l’hora de designar alts càrrecs i càrrecs de confiança hi hagi una bona esporgada. Aquí vam retallar en un 23% i 40%, respectivament.

Avui al Congrés s’ha investit Mariano Rajoy com a nou president del govern d’Espanya. Felicitats i els millors desitjos al nou mandatari espanyol de cara a l’exercici de les seves responsabilitats, que ni seran poques, ni senzilles, com vaig dir ahir. Els diputats i les diputades de CiU hem votat en contra. Com diu un diari gens sospitós d’extremismes com és La Vanguardia, “el candidato desoye las reclamaciones catalanas y aboca a CiU a votar no a la investidura”. Certament, fa la sensació, com ha escrit algun periodista en algun altre diari, que Rajoy buscava el nostre no. Més enllà d’aquests titulars de premsa, per què hem votat que no? Per diverses raons. M’explicaré.

La intervenció del candidat Rajoy ha estat descaradament una aposta per la recentralització de l’Estat. Més enllà de les constants referències al mercat únic, a polítiques d’ensenyament comunes per a totes les comunitats autònomes, a serveis bàsics fixats des de l’Estat… hi ha un exemple flagrant. El candidat Rajoy va parlar del principi “una competència, una administració”. Em sembla molt bé. Però a continuació, en l’àmbit del turisme, que és una competència autonòmica per Constitució, va i ens diu que farà un “pla integral de suport al turisme”. En què quedem, doncs? “Una competència, una administració” per eliminar i simplificar administracions o per laminar competències autonòmiques?

D’altra banda, sabem que a la campanya electoral CiU ha defensat el pacte fiscal. S’hi podrà estar o no d’acord, però ningú pot negar-nos, no ja el dret, sinó el deure de defensar-lo. I així ho vaig fer. Jo ja entenc que Rajoy no pot dir-me “d’acord” d’entrada i encara menys en vigílies d’unes eleccions andaluses, però almenys podria haver estés la mà i dir-nos que en parlaríem a fons en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat ja existent (ja li ho havia suggerit jo mateix abans del debat), i l’únic que va dir és el següent ””a partir de ahí, estoy dispuesto a escuchar a todo el mundo; estoy dispuesto a escuchar los planteamientos de todo el mundo; a oir a todos”. Ni una sola referència a la bilateralitat o al marc del diàleg. El PNB, per exemple, quan li ha plantejat si la llei d’estabilitat pressupostària respectaria la foralitat, ha tret la Constitució, li ha llegit la disposició sobre els drets històrics i li ha dit que evidentment en parlarien i que esposarien d’acord. El PNB també li ha parlat del procés del final d’ETA i  li ha dit clarament que en parlarien. Per tant, hem votat que no per coherència perquè som una força política que es presenta amb una proposta estrella, si així es pot dir, com la del pacte fiscal. I quan la defensem ens diuen que res de res i no ens deixen una altra opció que votar que no. Quan a més hi afegeixen l’argument -que ja va utilitzar el PP a Catalunya al llarg de tota la campanya electoral- que ara no toca perquè estem en crisi, i un recorda que, si a alguna força política no li han d’explicar que la prioritat és superar la crisi i crear ocupació; que justament el pacte fiscal ha de servir perquè Catalunya en surti més ràpidament i que Espanya no en sortirà sinó se’n surt Catalunya com a locomotora que és de l’economia espanyola; vol dir senzillament que no volen saber res, almenys ara per ara.

En el debat també vaig demanar-li que és comprometés a anunciar que pagaria la bestreta del Fons de competitivitat a Catalunya, i ell va limitar-se a dir que no podia anunciar res perquè encara no estava al govern i que, per tant, no sabia si ho podria fer. Però és que resulta que fa pocs mesos, sense ser tampoc al govern, el PP sí que va votar a favor d’aquest pagament. Què ha passat doncs? Que llavors només va utilitzar Catalunya contra el PSOE, com va fer amb l’Estatut, o és que ha canviat de posició?

D’altra banda, vaig plantejar-li també l’impagament dels 759 milions d’euros per part de l’Estat a Catalunya. Sobre aquest tema, ells no s’havien pronunciat mai abans perquè és nou. Així doncs, vaig expressar la meva comprensió sobre el fet que no podien pagar-ho sense saber de què anava -que costa per cert mitja hora esbrinar-ho-, però, tenint present que als pressupostos que ells prorrogaran hi ha la partida per cobrir-ho, sí que vaig demanar com a gest de bona voluntat el pagament d’una bestreta abans d’acabar l’any. No deia el PP que Rajoy cuidaria Catalunya? Doncs tampoc. Cap compromís amb Catalunya i, per tant, més raons per votar no.

Dit tot això -com ja m’he encarregat de divulgar- en tot allò que sigui lluitar contra la crisi, Rajoy pot comptar amb nosaltres. Que ho sàpiguen la societat i els mercats. Les mesures proposades fins avui ens semblen correctes i treballarem plegats en allò que ens uneixi.

En poques hores de diferència han mort l’expresident de la República de Txecoslovàquia i primer president de la República Txeca, dramaturg i dissident del règim comunista, Vàclav Havel, i el dictador de Corea del Nord, Kim Jong-II, comunista i fill de dictador, responsable de la repressió del poble nord-coreà i amenaça de l’estabilitat de l’àrea, més enllà de la divisió de les dues Corees.

Havel, per cert, Medalla Carrasco i Formiguera -a la pàgina web d’Unió, www.unio.cat, podreu trobar traduït el discurs que vaig fer a Praga en anglès quan li vam lliurar el guardó- és el símbol de la llibertat i de l´humanisme-, és un referent polític i sobretot moral.

Kim Jong II, comunista, simbolitza tot el contrari que Hàvel. Era un dels pocs vestigis que encara queden del comunisme al món. Dictador i repressor de les llibertats i de l’exercici dels drets humans.

Dos móns ben oposats. En els darrers trenta anys, el comunisme ha anat perdent terreny arreu, especialment després de la caiguda del mur de Berlín, un símbol contra el qual Hàvel va lluitar. En canvi, la llibertat l’ha anat guanyant, però malauradament encara queden molts racons del planeta on la seva conquesta continua essent un repte. Que descansin tots dos en pau.

Txèquia continuarà gaudint de llibertat, però Corea del Nord no té ara per ara aquesta perspectiva. El fill del dictador mort està preparat i ensenyat només per seguir el camí marcat pel seu pare. Tant de bo que les circumstàncies l’obliguin a incorporar-se com més aviat millor al món de la llibertat. La mort d’una persona mai es pot celebrar, però la llibertat d’un poble s’ha de reivindicar i celebrar quan arribi. Res em complauria més que veure una Corea unificada, democràtica i lliure.

Ahir es van constituir les dues cambres de les Corts Generals, Congrés i Senat. Una nova legislatura comença, doncs, a caminar. De moment, s’han elegit els òrgans de govern d’ambdues cambres. Convergència i Unió hi és present amb una vicepresidència al Congrés i una secretaria al Senat. S’ha de dir que això és així gràcies a que el PP, que ho ha pactat amb el PSOE, ens ha prestat els vots per aconseguir-ho. Cal, per tant, reconeixeu-ho i agrair-ho. I en honor seu, que quedi clar que en cap moment han reclamat res a canvi. Això també ho va fer el PSOE en les dues últimes legislatures, però aquest no tenia majoria absoluta com ara té el PP. A més CiU presidirà al Congrés la Comissió d’Exteriors i una segona a decidir, com ho farà també amb una al Senat, com a l’anterior legislatura.

Ara hi ha dos passos simultanis que s’estan donant. D’una banda, el cap de l’Estat rep als caps de fila de les diverses forces que han obtingut escons. Avui ha començat amb els minoritaris i demà a la tarda acabarà amb CiU, PSOE i PP. Òbviament, tothom sap que el Rei serà a Mariano Rajoy a qui proposarà perquè se sotmeti a la investidura com a president del govern i que la guanyarà. Paral·lelament s’està procedint a la constitució dels grups parlamentaris. I aquí hi ha una qüestió política que caldrà decidir des de la Mesa del Congrés: si Amaiur i UPyD podran tenir grup parlamentari propi o no. Cal tenir més de 15 diputats per constituir-se com a grup, segons el reglament o bé 5 diputats  i un 15% dels vots allí on t’has presentat o, fins i tot, 5 diputats,  però el 5% dels vots a tot l’Estat. Queda clar que el grup de Rosa Díez no reuneix cap dels requisits. El cas d’Amaiur és més opinable en funció de si s’entén que s’han presentat al Pais Basc i a Navarra, com és el cas, o intenten -com estan fent- constituir-se en grup els que han tret al País Basc, deixant, de moment, fora el de Navarra -de fet, ahir tot i que estava a Madrid no va prendre posició- Caldrà, per tant, saber com la Mesa interpreta el reglament i a ben segur que aquesta és voldrà cobrir les espatlles amb un informe jurídic dels lletrats. En qualsevol cas el Grup Mixt, especialment si en formen part Amaiur i UPyD, serà ingovernable.

Superats aquests dos tràmits, dilluns i dimarts vinent tindrem el debat d’investidura. CiU ha de prendre encara la decisió. Com és lògic, caldrà escoltar al candidat per prendre la decisió final, però ja d’entrada haurien de canviar molt els posicionaments i compromisos del PP sobre el pacte fiscal, l’Eix Mediterrani,…per votar que sí. Si ho féssim, tal com ho varem fer al 2000 quan Aznar tenia majoria absoluta, ens equivocaríem. Els nostres electors no ho entendrien. Però, vaja, la setmana vinent sortirem de dubtes. Hi ha un desig que sí que vull expressar: que al nou govern li vagin bé les coses i puguem sortir d’aquesta crisi econòmica. Seria la millor noticia per a tots.

He esperat a escriure aquest post a llegir amb una mica de profunditat sobre el contingut i reaccions tant a traves de la premsa d’aquí com l’europea i anglosaxona. Un cop fet voldria compartir amb els blogaires algunes reflexions.

Primera.- El fet que la Gran Bretanya es despengi del procés de futur marcat a la cimera provoca més problemes formals que reals. No es podrà procedir a una reforma dels Tractats, sinó que s’haurà de recórrer a un acord intergovernamental. El britànics, però ja no formaven part de l’euro ni de l’espai Schengen, és a dir mantenien la seva moneda i les seves pròpies fronteres. A més, eren sempre els que posaven més reticències a l’enfortiment polític i econòmic d’Europa. Ells estan, per tant, contents de no seguir els nous passos i, jo al menys, també estic encantat de no comptar amb ells. Gran Bretanya ha mirat sempre més cap a l’altra banda de l’Atlàntic que no pas cap al continent.

Segona.- Els continguts aprovats en el si de la cimera permeten fonamentar les bases de nous passos cap a l’enfortiment de la Unió Europea. Constitueixen només un pas més. De fet, Europa com ja avança Schuman només es farà pas a pas. Estem, però, encara molt lluny de donar la resposta a la crisi europea. I subratllo l’expressió crisi europea, per distingir-la de la crisi econòmica de la qual en parlaré en la tercera reflexió. La Cimera comportarà més sobirania envers la Unió per part dels Estats o de qui la tingui, però es continuarà exercint amb dèficits democràtics massa evidents i els Estats seguiran decidint i els més forts més que els altres. A la cimera però ens hi jugàvem el que s’ensorrés o no la construcció europea. De moment la prova s’ha superat. Podem respirar! Definitivament? Crec que no.

I tercera.- La Cimera havia de ser també útil per resoldre una altra crisi, no l’europea -que també-, sinó l’econòmica. Particularment, la del deute sobirà que no podem oblidar no és la causa, sinó la conseqüència de la crisi econòmica. Aquí soc molt crític. D’una banda, comparteixo la necessitat del rigor pressupostari acordat, però al meu judici les seves conclusions tenen un doble dèficit. Però l’entestament alemany de no acceptar els eurobons continua deixant a la intempèrie els deutes sobirans dels països membre de l’euro. Això acompanyat de que es continua atorgant un paper diferent al Banc Central Europeu del que juga per exemple la Reserva Federal Americana, el Banc d’Anglaterra o el Japonès no em projecta confiança suficient en el futur. L’important, però, no és que em la projecti a mi, sinó que ho faci o no als mercats i no aquesta setmana sinó les properes. I, finalment, discrepo de l’aposta exclusiva pel rigor i per l’austeritat ignorant la necessitat que tenim de créixer per sortir de la crisi. Això és condemnar sectors importants de la societat i, principalment, els més desvalguts, a pagar un sobrepreu per la crisi. Si no creixem, no crearem riquesa i al final fins i tots els que avui se senten farts n’acabaran pagant les conseqüències, perquè serveix exportar si finalment no hi ha qui pugui comprar?