Malgrat que en algun mitjà de comunicació ja vaig publicar un article, em sembla lògic que faci un petit comentari en aquest blog sobre l’anada a Washington, convidat pel president del govern espanyol al l’esmorzar nacional d’oració. Com ja sabeu, aquest esdeveniment se celebra a la capital dels Estats Units des de fa 58 anys i reuneix a demòcrates i a republicans a més de dirigents empresarials, socials i religiosos de Nord Amèrica i d’altres parts del món. La pregària és el motiu fonamental de l’esmorzar: pregar, tots plegats, una vegada  a l’any per donar gràcies a Deu i demanar-li la seva benedicció de cara al futur.

 Aquest esmorzar té cada any un protagonista especial que es el personatge convidat, en aquest cas excepcionalment José Luis Rodríguez Zapatero. Dic excepcionalment perquè mai havien convidat a un mandatari en exercici de la seva responsabilitat (l’any pasta el convidat va ser Tony Blair, però quan ja no era primer ministre). Teòricament Zapatero hauria d’haver fet una pregaria, però no la va fer. Tothom menys o menys haurà llegit a través dels mitjans que Zapatero va limitar-se a llegir un passatge de la Bíblia en el que feia referència als empresaris i els obrers i després va fer esment a t emes tan diversos com la solidaritat amb Haití, o la igualtat de gènere o la immigració…

L’acte va ser molt especial , la resta dels que van intervenir inclosos el president Obama i la secretària d’estat Hillary Clinton van fer reiterades referències a Deu, i van explicar – en aquest cas Hillary Clinton- com li havia ajudat en moments molts especials de la seva vida. L’espiritualitat va ésser present al llarg de tot l’esmorzar al gran Saló de l’Hotel Hilton de Washington que ens acollia.  Els polítics nordamericans van evocar i pregaven amb un especial recolliment.

El contrast amb la situació espanyola era evident. Aquí una bona part dels polítics consideren políticament incorrecte parlar de Déu i, fins i tot, existeix un interès concret en fer-lo fora de la societat. Mentre als EUA s’invoca el nom de Déu, aquí s’intenten retirar els crucifixos, pessebres, i canviar els noms de les festes de Nadal i de Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera respectivament.

Al llarg de l’esmorzar vaig compartir taula amb diputats demòcrates i republicans amb empresaris i amb un diplomàtic. És possible que la pregunta que em feu un diputat d’Arizona, en acabar la intervenció de Zapatero resumeixi prou bé el que els assistents van entendre de la seva intervenció: Does he believe in God? (creu en Déu?)

Aquests dies es parla sobre el debat de les pensions arran de les propostes que ha fet el govern de Rodríguez Zapatero. Abans d’entrar en matèria, cal fer una observació en el sentit que la necessària reforma de les pensions és introduïda pel govern amb molt de retard, en el pitjor moment i de la pitjor manera que es podia fer. És a dir, llençar globus sonda, parlar indefinidament, fent-ho fora del marc per parlar de pensions, com és el Pacte de Toledo. Conclusió: un cop més, improvisació, com tot el que acostuma a decidir aquest govern en matèria de política econòmica o social. De fet, amb l’única mesura concreta, la de l’allargament de les pensions, ja comencen a desdir-se’n un cop han vist les reaccions de la societat, malgrat que, tot s’ha de dir, aquesta mena de mesura l’han pres a d’altres països del nostre entorn.

En segon lloc, crec que les propostes del govern socialista obeeixen molt més a la conjuntura econòmica -necessitat de reduir el dèficit- que no pas a la voluntat d’abordar seriosament el futur de les pensions per tal de garantir el seu cobrament als que ja la cobren, sinó també a aquells que, havent cotitzat molts anys, encara no tenim l’edat per cobrar-la.

En tercer lloc, el govern, com deia, no concreta gairebé res – llevat, insisteixo, de l’edat de jubilació-, parla de suprimir la pensió de viduïtat -mesura que no comparteixo-, d’allargar el període de cotitzacions, etc. Del que s’hagi de parlar, se n’ha de parlar amb serenitat i amb seriositat i en el si, tal com he dit, del Pacte de Toledo, per tenir el consens més ampli possible.

Finalment alguns apunts sobre la mesura de l’ampliació de 65 a 67 anys de l’edat de jubilació. D’entrada contrasta amb la realitat actual, ja que el 39% dels jubilats de l’any 2009 ho han fet abans dels 65 anys. D’altra banda, tothom sap que hi ha un munt de prejubilacions i que no pot parlar-se seriosament d’allargament de la jubilació si no s’acaba amb la seva sagnia. La mateixa TVE ha reduït el personal seguint el criteri de l’edat, prescindint, per tant, de persones de valuosíssima capacitat pel simple fet de ser més grans que d’altres que puguin ser uns ganduls o no tenir la capacitat del prejubilat.

Al meu criteri, aquesta mesura no es pot aplicar si no és amb caràcter voluntari, més enllà de les consideracions abans esmentades. A més, crec que cal pensar molt més en una proposta que va sortir del nostre darrer Congrés Nacional d’Unió, que plantejava que quan una persona arribi als 65 anys, si vol pugui continuar treballant a temps parcial, cobrant la pensió i el salari corresponent. Aquestes persones cotitzarien a la Seguretat Social pels seus ingressos salarials i ajudarien a garantir la pensió dels que vénen al darrere, ja que ells no tindrien altra pensió que l’estipulada als 65 anys. Amb tot, però, també s’ha de tenir en compte que l’atur juvenil està al voltant del 40% i, per tant, s’han de considerar les conseqüències sobre la primera feina i prendre les mesures necessàries per limitar els efectes negatius que pugui tenir. L’allargament, a més, de l’edat de jubilació, no pot ser uniforme. No és el mateix un treballador del sector miner o de la construcció, que un catedràtic de la Universitat o un administratiu.

En conclusió, de pensions cal parlar-ne, però fent-ho on s’ha de fer, sense precipitacions i sense crear falses alarmes. És a dir, tot a l’inrevés de com ara ho han fet Rodríguez Zapatero i el seu govern.

Acabo de tornar de l’Equador d’un viatge de dos dies i mig. Ja sé que no és massa temps per conèixer el país en termes polítics, però Déu n’hi do la intensitat dels continguts del viatge i, per tant, m’he fet una certa idea del país. En alguna altra nota, contestant algun comentari sobre immigració, he penjat alguna reflexió important, però ara voldria parlar d’altres qüestions.

En primer lloc, explicar què hem anat a fer a l’Equador, ja que lògicament el viatge ha tingut un cost que els ciutadans paguen amb els seus impostos. Hi hem anat a constituir un grup d’amistat entre l’Assemblea Nacional de l’Equador i el Congrés dels Diputats. Abans, al Congrés, hi havia un fotimer de grups d’amistat, alguns un pèl exòtics, i amb una composició molt gran (tres o quatre diputats dels grups grans, i un de cadascun dels grups petits). Ara, i he de dir que en certa manera a proposta meva com a president de la Comissió d’Exteriors, en el context d’una reunió amb el ministre Moratinos i els presidents del Congrés i del Senat, s’ha reduït el nombre de grups i la seva composició.

Els grups d’amistat tenen com a objectiu ajudar la relació bilateral dels dos països des del poder legislatiu. Diríem que forma part de la diplomàcia parlamentària. Posem un parell d’exemples: hi ha una equatoriana a Espanya, casada amb un espanyol, que per error ha estat jutjada i condemnada a l’Equador (varen confondre la persona) i hi ha l’extradició demanada pel govern equatorià a l’espanyol. Doncs bé, a través del grup d’amistat ens hem interessat pel tema i l’hem començat a estovar per resoldre-ho. Un segon exemple: ens vam reunir amb empresaris espanyols (n’hi havia algun de català) i ens varen exposar les dificultats amb l’Administració i la manca d’interlocució. Ja vam convenir una reunió d’ells amb els nostres homòlegs de la contrapart equatoriana. O, encara com a exemple, a l’avió de tornada em vaig trobar un empresari català al qual se li acabava de frustrar una operació per problemes entre l’Equador i Espanya. Ja hem quedat amb ell per tal que a través del grup d’amistat puguem intervenir per intentar desbloquejar-ho.

En el context del viatge, com abans deia, he tret alguna impressió de l’anomenada “revolución ciudadana”, que encapçala el president Correa, a semblança -tot i que amb alguna diferència- de la de Chávez a Veneçuela o la de Morales a Bolívia. Podria traslladar-vos moltíssimes impressions, però ni l’espai ni l’amistat que acabem d’encetar amb parlamentaris equatorians m’ho permeten. M’ha semblat, però, que explicant una anècdota d’aquests dies puc traslladar una certa impressió de tot el procés revolucionari. Dijous, els mitjans de comunicació explicaven en portada que havien detingut un ciutadà per atemptar a la “majestat presidencial” o “majestat del poder”. Es tractava que, en sortir d’un programa de TV, el president Correa va apreciar com un vianant li feia un gest despectiu. Ell mateix va sortir del cotxe, la va prendre amb el ciutadà, que va acabar essent detingut i retingut. L’endemà el president va “oferir” (no “demanar”, matisaven els mitjans de comunicació) perdó a l’afectat, tot dient que entendria que aquest no l’acceptés. Fins aquí tot podria semblar una anècdota d’un escalfament del president de la República, que ja seria prou important. Però l’anècdota esdevé a ser més rellevant quan t’expliquen que això passa amb una certa freqüència, i que hi ha hagut ciutadans que han estat empresonats diversos mesos per aquest delicte. És a dir, que de revolució, ‘haberla, hayla’. Però no m’ha quedat tan clar si l’adjectiu de ‘ciutadana’ és el més apropiat.

Demà a primera hora del matí marxo de viatge oficial a l’Equador, i no tornaré fins dissabte a primera hora. La setmana vinent, dimecres al migdia, marxaré a Washington i tornaré divendres a la matinada. Als EE.UU. hi vaig convidat pel President del Govern – m’imagino que per la meva condició de President de la Comissió d’Exteriors-, per assistir a la pregària que des de la Gran Depressió aplega a persones molt diferents i que presideix el President dels Estats Units.

Tot plegat no em permetrà dedicar temps al bloc, per tant us prego que accepteu les meves excuses. És clar que tindré un ordinador amb mi, però molt em temo que el que no tindré és temps. Quan pugui, ja connectaré amb vosaltres. Mentrestant, com ja us he dit abans, excuseu-me, si us plau.

Recordareu que fa uns mesos hi va haver una publicitat als autobusos de Barcelona promoguda per entitats representatives dels ateus o de cristians amb missatges sobre l’existència o no de Déu i la importància a les nostres vides.

Avui dinant amb una colla de persones m’han explicat que la TMB va aprovar – el cert és que no sé exactament quin organisme de la TMB- un Protocol per la utilització dels suports publicitaris als autobusos, i al cap d’una estona m’ho he fet enviar per internet. La seva lectura m’ha deixat un pèl astorat. M’explicaré!

L’esmentada resolució o instrucció definida com a “Protocol” després de repassar les diverses insercions publicitàries del tipus que abans he esmentat que havien tingut procedència de diverses entitats, i després de contemplar les alternatives que segons la TMB opten per “excloure explícitament la publicitat de missatges ideològics o sobre creences individuals inclosos en campanyes que tenen per finalitat provocar el debat social i la repercussió mediàtica, promogudes per qualsevol persona, grup o entitat”.

El que més em sorprèn és que la raó per a negar les campanyes sigui el que aquestes pretenguin provocar debat social. El mateix protocol diu que s’admetran solament les campanyes comercials, les de publicitat institucional i les dels partits polítics. O sia, que venen a dir que el debat social només el poden provocar els partits. Crec que és un error i que posa de relleu una més de les mancances del nostre sistema polític entès  per un sector de la política. És per a mi un menyspreu a la societat civil, a la que se li ve a dir, vosaltres no cal que penseu que per això ja hi són els partits. Afortunadament no hi ha un partit únic, però malauradament hi ha qui intenta imposar el pensament únic. 

Perdoneu la simplificació del titular, però estic convençut que ja heu intuït que es tracta de l’opinió jurídica que l’Ajuntament de Vic va sol·licitar expressament sobre tot l’afer relacionat amb l’empadronament de persones sense passaport visat. Com s’ha demostrat en aquest mateix blog, hi ha opinions per a tots els gustos.

Per això crec que és important publicar la veu jurista de Miquel Roca i Junyent, de prestigi reconegut i que ningú no ha d’oblidar que va ser també redactor de la Constitució. Deixa ben palès, i coincideix amb l’opinió que jo he expressat, que l’Ajuntament de Vic no intentava impedir l’empadronament a les persones sense papers, és a dir, als que no tinguessin permís de residència o treball, sinó tan sols a les que no disposen de passaport amb visat, tal com van entendre el secretari de l’Ajuntament de Vic, el seu equip, en Miquel Roca i jo mateix que preceptua la nova llei d’estrangeria.

Ara la pilota és a la teulada del ministre de l’Interior, que és qui ha de dir si una persona immigrada sense passaport visat – parlant sempre òbviament de no comunitaris- està en condicions legals de ser empadronat.

Tot seguit, reprodueixo en format pdf la carta de Miquel Roca i la instància dirigida per l’Ajuntament de Vic al ministre de l’Interior.

El Federal Bureau of Investigation (FBI) nord-americà ha fet servir la imatge del líder parlamentari d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, per elaborar un retrat robot d’Ossama bin Laden, així com d’altres terroristes d’Al-Qaida. Certament, l’actitud de l’agència nord-americana no s’aguanta dreta. És més, han ficat els peus a la galleda com mai ho havien fet abans. És sorprenent el mètode utilitzat per l’administració nord-americana per construir la hipotètica imatge actual d’Ossama Bin Laden a partir de la cara del diputat, Gaspar Llamazares.

 És per això que, com he fet a través de la Comissió d’Afers Exteriors, en aquest blog també vull deixar constància -malgrat les diferències amb Gaspar Llamazares, que són moltíssimes, per no dir gairebé totes en política exterior- de la meva solidaritat amb la seva persona. A més, m’afegeixo a la petició perquè els òrgans pertinents de l’administració federal nord-americana facin la corresponent depuració de responsabilitats i li demanin disculpes per la il·legítima utilització de la seva imatge.

Al mateix temps, com ja hem fet a través de la Comissió, crec que és pertinent demanar la retirada de la imatge resultant de qualsevol fitxer electrònic, informàtic o d’una altre índole, que depengui directament o indirectament de l’administració federal dels Estats Units o de qualsevol de les seves agències. De fet, la imatge que han fet servir l’han obtingut del cartell electoral de Llamazares de la campanya del 2004. I no seria sobrer que l’administració nord-americana obrís, lògicament, la corresponent investigació per tal de depurar responsabilitats.

És un fet insòlit i inacceptable el que ha succeït amb aquesta actuació de l’FBI. Crec que Llamazares es mereix la comprensió de tothom i l’exigència que la seva seguretat no quedi afectada com a conseqüència del muntatge utilitzat per aquesta agència. De la mateixa manera que crec que és necessari remarcar tot el que ja he fet, també és bo afegir que l’Ambaixada nord-americana ja ha demanat personalment disculpes al diputat d’IU. És un gest que paga la pena remarcar.

Reprodueixo tot seguit els comptes corrents bancaris que han obert diverses entitats i ONG per ajudar els afectats pel terratrèmol d’Haití

Ajudeu tant com pugueu!, si us plau

CREU ROJA x Caixa Catalunya 2013-0500-14-0222222252 x Caixa Manlleu 2040-0020-13-8000958839 x Caixa Penedès 2081-0300-93-3300004041 x Caixa Terrassa 2074-0120-31-2111998805 x Banco Santander 0049-0001-53-2110022225 x Caixa Girona 2030-0000-16-3300097651 x Caixa Tarragona 2073-0074-32-0110452614 x Banco Popular 0075-0001-89-0600222267 x BBVA 0182-5906-86-0010022227 x Banesto 0030-1001-35-0004707271 x Banc Sabadell Atlántico 0081-0627-34-0001114312 x Caja Madrid 2038-0603-29-6006640085 x La Caixa 2100-0600-85-0201960066

METGES SENSE FRONTERES x Banesto 0030-2001-56-0001277271 x BBVA 0182-6035-49-0000748708 x Banco Sabadell 0081-0052-00-0004400044 Banco Santander x 0049-1806-95-2811869099 x Caixa Sabadell 2059-0660-44-8000174083 x Caja España 2096-0300-96-3383320504 x Caja Madrid 2038-0603-29-6005700064 x La Caixa 2100-3063-99-2200110010 x Triodos Bank 1491-0001-29-0010001773

No tracto d’aportar cap informació, ni fins i tot cap opinió, sobre el terratrèmol que ha desfet la capital d’Haití, la ciutat de Porte-au-Prince. A hores d’ara no se sap exactament el nombre de persones que han perdut la vida a la ciutat caribenya. Les comunicacions dificulten tota mena d’informació. Personalment, vaig intentar parlar amb l’ambaixador espanyol a Haití per interessar-me per algunes monges catalanes desaparegudes. En aquests moments encara no ha estat possible aquesta comunicació. Òbviament, els mecanismes de cooperació estatals i de les principals ONG s’han posat en marxa i hi han accentuat un cop més la seva tasca profundament humanitària. Crec més que mai que no els podem deixar sols. Per això m’atreveixo a fer una crida perquè cadascú de nosaltres, en la mesura que ens sigui possible, fem una aportació econòmica als comptes corrents que s’han obert. Centenars de milers de persones sense llar, sense aigua, sense menjar, sense medicines…, ens agrairan la nostra anònima, però inestimable aportació.

Aquests dies està fent més fred del que acostuma a fer a la ciutat de Barcelona, i això ens podria fer pensar que el nostre alcalde hagi tingut la brillant idea de demanar per a Barcelona els Jocs Olímpics d’hivern. De fet, més aviat crec que l’actual alcalde havia d’estar pensat en el llarg hivern que li espera a l’oposició a partir de la primavera de l’any vinent, quan ha volgut llançar una proposta efectista com la que en el seu dia va propulsar l’alcalde Maragall en relació al Fòrum de les Cultures.

Jo no seré pas el qui s’oposi que la ciutat de Barcelona pugui rebre el privilegi de ser una ciutat que hagi acollit els jocs d’estiu i els d’hivern. Segur que, si es fessin bé les coses, no com s’han fet amb el Fòrum de les Cultures, seria bo en termes turístics i econòmics per a la ciutat. De fet, Barcelona és molt més Barcelona d’ençà que l’any 1992 s’hi van celebrar els JJOO. Però un governant té l’obligació de formular les seves propostes amb rigor, i no cercant simplement l’efecte mediàtic dels titulars, com és el cas que ens ocupa.

Les seus alternatives a la teòrica proposta de Barcelona ja fa anys que preparen la seva candidatura, i aquí som a les beceroles. D’altra banda, em pregunto quina necessitat tenim de trepitjar l’ull de poll als nostres veïns de l’Aragó, que fa temps que han presentat formalment la candidatura de Saragossa – Jaca per als Jocs Olímpics d’hivern. Així anem fent amics.