Duran i Lleida Blog

Baltasar Porcel ha forjat una de les aventures més complexes i excepcionals de la cultura catalana

02/07/09

La pèrdua de l’escriptor Baltasar Porcel, que m’agafa en viatge oficial a Moscou com a president de la Comissió d’Exteriors del Congrés, és una pèrdua que va més enllà de la seva gegantina dimensió com l’escriptor que ha estat i que quedarà. Amb la seva desaparició, la cultura catalana perd un dels seus més singulars exponents. Home d’acció, novel·lista, assagista, columnista i, sobretot, constructor actiu del nostre imaginari de la Mediterrània, fins al punt d’haver estat capaç de fer-nos habitar, a través de les seves novel·les, l’univers canviant del Mediterrani com a centre vital de la nostra cultura. Fa uns dies, un dels seus editors em va explicar que l’únic món intel·lectual que Baltasar Porcel respectava i li fascinava era el dels presocràtics i, en concret, tenia una especial predilecció per Heràclit, el més obscur dels filòsofs grecs. Em va explicar que Porcel veia en el filòsof grec l’home que ha comprès que tots els misteris es troben en la pròpia vida i que tota l’energia de l’existència humana es troba en la permanència en el canvi i el contacte transformador amb la naturalesa. Les observacions del meu amic editor em van fer pensar en una de las màximes d’Heràclit que deia “el caràcter és el destí”. Res pot definir millor la figura de Baltasar Porcel. El seu caràcter ha forjat una de les aventures intel·lectuals més complexes i excepcionals de la cultura catalana.

Categoria: Notes a les 9:52 am (0 comentaris)

“Que la pau del Senyor sigui amb vosaltres”

29/06/09

“Tenim el poder per fer el món que volem, però només si tenim el coratge de fer un nou començament, tenint present el que ha estat escrit.

L’Alcorà ens diu: Oh humanitat! Us hem creat home i dona. I us hem convertit en nacions i tribus de manera que us conegueu els uns als altres.

El Talmud ens diu: la totalitat del Torah té per objectiu el propòsit de la promoció de la pau.

La Sagrada Bíblia ens diu: beneïts els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu (aplaudiments)

Els pobles del món poden viure plegats en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara aquesta ha de ser la nostra tasca aquí a la Terra.

Gràcies. I que la pau del Senyor sigui amb vosaltres. Moltes gràcies.” (aplaudiments).

Aquest és el final del discurs que el president dels Estats Units, Barack Obama, va fer a la Universitat del Caire el passat 4 de juny. Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de poder llegir-lo a fons. Hi ha moltes coses interessants i recomano la seva lectura als que senten afició per la política. No les comparteixo totes, però sí la gran majoria i, en qualsevol cas, el considero un discurs d’alt interès.

Ara bé, el més sorprenent és el final que us he reproduït. ¿Us imagineu aquest final en boca d’un polític català o espanyol o, encara més, d’un polític que governi a Espanya o a Catalunya? Aquí s’intenta amagar Déu i fer-lo fora de la societat. Als Estats Units i a altres indrets del món occidental no només no s’amaga Déu, sinó que se’l té present en els discursos polítics. Quina diferència!

Categoria: Notes a les 11:38 am Comments Off

El funeral de Vicenç Ferrer

26/06/09

Observo que hi ha una certa polèmica entorn al funeral de Vicenç Ferrer en relació a la inexistència d’una autoritat de relleu del govern català, però de passada tinc la sensació que s’intenta esquitxar d’altres. Primera observació: crec que al funeral hi hauria hagut d’anar alguna autoritat de relleu de Catalunya en nom de la Generalitat, com ara el president del Parlament català o el vicepresident del govern, i més tenint en compte que és responsable de les relacions exteriors de l’executiu català. No ha estat així, i crec que ha estat un error.

A nivell d’Estat hi van assistir el president del Congrés i la portaveu del PP. És veritat, i no ho he amagat en cap moment que el president Bono em va trucar i textualment em va dir: “Voy a ir al funeral de Vicenç Ferrer en representación del Estado y le he sugerido al presidente que me pudieras acompañar en tu condición de presidente de la Comisión de Exteriores”. En cap moment em va dir que la invitació era en la meva condició de portaveu del grup català de Convergència i Unió i menys, per tant, que pogués delegar la representació en un company de grup. Si hagués estat així, segur que més d’un hauria estat disposat a anar-hi de bon grat. Em consta que avui s’ha dit el contrari a TV3 i voldria deixar ben clar que no és cert.

Si jo no hi vaig anar és perquè se’m va convidar divendres al migdia sense que tingués la possibilitat d’anul·lar el consell nacional de l’endemà dissabte, on jo havia d’informar, i de canviar un compromís familiar del mateix dissabte al vespre. I com que no es tornava a Madrid fins dimarts tampoc no podia anul·lar compromisos adquirits al llarg del dilluns a la tarda al Congrés, al marge de una visita mèdica concertada per a dilluns al matí.

Em sembla injust que per culpa dels que tenien responsabilitat d’anar-hi des del govern de Catalunya i que no hi van anar, ara per distraure es vulgui fer una caça de bruixes contra d’altres. La Vanguardia ja porta dos dies parlant-ne i m’han dit que a TV3 n’han parlat aquest matí entrevistant al propi president del Congrés, José Bono.

Categoria: Notes a les 11:32 am (7 comentaris)

La llei de la morositat

25/06/09

Dimarts vam aprovar per unanimitat al Congrés dels Diputats la proposició de llei de Convergència i Unió que estableix mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials i redueixen els terminis de pagament dels deutes. La morositat és la primera causa de mortalitat de les pimes, de les microempreses i dels treballadors autònoms.

La proposta que ara es tramitarà com a llei al Congrés, i després lògicament al Senat, estableix seixanta dies com a termini màxim de pagament entre empreses i elimina la clàusula “llevat de l’acord entre les parts” que els petits sempre es veuen forçats a acceptar dels grans. També es proposa un termini de trenta des perquè paguin les administracions amb un període transitori per al 2010 de quaranta cinc dies.

El camí que ens queda no serà fàcil. Ara, la resta de grups presentaran esmenes i els grans crec que estaran influenciats per les grans companyies, però és un primer pas molt important, importantíssim, com m’ho varen expressar els membres de la Plataforma de Lluita contra la Morositat que estaven presents a la tribuna del Congrés. El perill que hi ha és que algun grup utilitzi ara tàctiques dilatòries i la discussió s’allargui de tal manera que quan s’aprovi ja hagin mort moltíssimes més empreses petites i mitjanes o les activitats empresarials del treball autònom.

Categoria: Notes a les 1:06 pm (4 comentaris)

Les diferències entre el que el Zapatero diu a Europa i el que fa aquí

Ahir vam debatre les conclusions del Consell Europeu (reunió de caps de govern i/o d’estat dels 27 membres de la Unió Europea). El document subscrit per tots ells, per tant també per Rodríguez Zapatero, diu el següent,entre altres coses, sobre la crisi econòmica:”El Consell estableix com a prioritat preparar els mercats laborals per la futura recuperació, amb mètodes com la creació d’un context favorable per a la iniciativa empresarial i la creació d’ocupació, invertir en formació de mà d’obra especialitzada i adaptable, i tenir especial atenció de les persones més vulnerables als nous riscos d’exclusió”.

Doncs bé, alguna persona em pot explicar quina mesura estableix aquí Rodríguez Zapatero per fomentar la iniciativa empresarial i la creació d’ocupació? El mateix govern, en contra del que ens va dir a les eleccions -que ja remuntava l’ocupació- ens ha dit que l’atur que ells preveuen per a l’any 2010 és del 18.9, per damunt de l’actual; el 18,4 per al 2011 i el 17,1 per al 2012. De fet, el propi Felipe González ha dit que si no fem el que cal, que és el que no fa el govern socialista, ens arrossegarem deu anys en el procés de recuperació mentre els altres s’enlairaran.D’altra banda, com pot subscriure, Rodríguez Zapatero, que s’ha d’invertir en formació d’obra especialitzada i adaptable, si aquí el govern no lliga la prestació de desocupació amb la formació, o si els empresaris no la fan perquè per les condicions laborals han de contractar temporals en els quals no els surt a compte invertir per formar-los? O és que el president del govern encara no sap que els empresaris a l’hora d’acomiadar no ho fan amb els més dolents sinó amb els més barats i aquests són els contractats temporalment? D’aquesta realitat, les grans víctimes en són els joves. A Espanya hi ha una taxa d’atur juvenil del 36,4 que dobla la mitjana europea.

I finalment, a Brussel·les Rodriguez Zapatero subscriu que es presti especial atenció a les persones més vulnerables amb més riscos d’exclusió. Ha pres alguna mesura per als treballadors de més de 55 anys? N’ha pres alguna per als discapacitats? I per als centres de treball d’aquestes persones? Tampoc cap.

Categoria: Notes a les 12:33 pm (2 comentaris)

“Where is my vote?”

22/06/09

Aquests darrers dies, a les imatges de televisió sobre les manifestacions de l’oposició del regim iranià, presidit per Mahmud Ahmadinejad i custodiat pel guia suprem Alí Jameini, he vist sovint persones enlairant petites pancartes o cartells amb la inscripció “Where is my vote?” (on és el meu vot?). Íntimament, encara que els motius siguin molt diferents, he interioritzat la sensació que vaig sentir pel Passeig de la Castellana de Madrid quan, encapçalant una manifestació contra l’atemptat de l’11 de març de 2004 a l’estació d’Atocha, s’anava sentint i veient gent amb cartells similars amb l’expressió “¿Quién ha sido?” en referència als autors de l’atemptat i les versions del govern del PP sobre l’autoria. Aquell dia vaig pensar que el PP havia perdut les eleccions i així ho vaig dir als meus companys de pancarta més pròxims. En veure ara les imatges de les manifestacions a l’Iran i llegir el lema de les seves reivindicacions, també penso que en aquell país les coses no tornaran a ser com abans.

Conec el país per raons oficials, he hagut de seguir molt de prop la política interna de l’Iran i les seves tenses relacions amb el món occidental arran del desenvolupament del programa nuclear iranià, de la manca de respecte als drets humans, per les seves amenaces d’extermini d’Israel per part d’Ahmadinejad i per la relació amb moviments com Hezbolà al Líban o Hamàs a Palestina, actors d’importància considerable en l’escenari del Pròxim Orient.

Conec líders del sector conservador i conec líders dels reformistes, i no cal dir que les meves simpaties personals són al costat al 100% dels reformistes, dels que ara protagonitzen al carrer l’onada verda de protestes contra el resultat de les eleccions, sota la mirada atenta dels guardians de la revolució.

Tot sembla indicar que hi ha hagut un frau electoral i el líder del moviment reformista, Mir-Hussein Mussavi, demana que es tornin a celebrar les eleccions. Coneguda la trajectòria de Mussavi, és molt difícil pensar que sigui homologable a qualsevol dirigent democràtic del món occidental. Però tots els descontents amb la teocràcia iraniana es refugien sota el seu lideratge. Com que jo desitjo un Iran lliure i considero clau aquesta llibertat per resoldre problemes com el del Pròxim Orient o l’Afganistan, em sumo també a la demanda que es repeteixin les eleccions i que es facin a més amb presència d’observadors internacionals. Crec que això és el que hauria de demanar la comunitat internacional, tot i que sóc conscient que la posició de Rússia i de la Xina ho dificulten. L’any 1979, sota el lideratge de l’ayatollà Khomeini, es va acabar amb el règim del xa Reza Pahlavi. Ara els fills d’aquella revolució són els protagonistes del canvi que es demana des del carrer, desafiant la violència de la policia, o des de la xarxa, que desafien la censura i la manca de llibertat de premsa decretada pel decadent règim iranià.

Categoria: Notes a les 5:55 pm (6 comentaris)

El català universal dels pobres

19/06/09

Hi ha persones que, en faltar, deixen el món en situació d’orfenesa, com si la seva pèrdua, a més d’irreparable, afectés el conjunt de la humanitat.

Aquest és, sens dubte, el cas de Vicenç Ferrer, avui traspassat a la seva casa d’Anantapur, a l’Índia, després de tota una vida de compromís i de lluita en pro dels més febles. Una lluita admirable, quasi bé heroica, nascuda del seu amor als altres, i portada endavant enmig de tota mena de dificultats. En començar la seva feina, en intentar ajudar les famílies més pobres en les zones més pobres, d’un dels països més pobres va patir amenaces, el van voler condemnar a presó i fins i tot el van expulsar del país.

Ningú, però, no va poder aturar el seu compromís. Les estadístiques ens diran avui que ha ajudat a més de 135.000 nens i que el seu programa d’ajuda a les dones havia arribat a més de 10.000 persones. Són xifres impressionants, i més encara si tenim present el proverbi hebreu que qui salva una persona salva la humanitat sencera.

Vicenç Ferrer, i la immensitat de la seva, ens ha fet més humans i ens ha ensenyat la importància de la solidaritat, la lluita per la justícia, l’amor al proïsme i l’actuació valenta a favor dels més necessitats. Sovint, quan els telenotícies ens parlen del patiment aliè, les nostres consciències fan veure que dormen: la consciència de Vicenç Ferrer no va callar mai i el va obligar a actuar. De vegades, fent una aportació o sentint-nos solidaris durant cinc minuts, pensem que ja hem fet prou: Vicenç Ferrer mai no en va tenir prou. Si la humanitat l’ha perdut a ell, la humanitat ha guanyat el seu exemple.

Ha desaparegut també un català universal, el català universal dels pobres. Com a país ens n’hem de sentir infinitament orgullosos, i hauríem de ser més sensibles que ningú per portar endavant el seu compromís. Els valors que va aprendre de petit a casa nostra, ara retornen a la humanitat sencera amb el seu exemple de solidaritat i de generositat. En podem sentir ben orgullosos d’aquest català universal dels pobres !

Descansi en pau després de tant de treballar i lluitar pels altres.

Categoria: Notes a les 1:16 pm (3 comentaris)

Acabar amb la crisi

18/06/09

Permeteu-me una distracció, encara que sigui sobre un tema tan important com la crisi econòmica.

“Al mes de juliol, en una petita població de la costa, en plena temporada turística hi cau una pluja torrencial al llarg de molts dies, i el poble queda desert de turistes.

Tots tenen deutes i viuen a base de crèdits. Per sort arriba un rus carregat de diners i entra en un petit hotel amb encant. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100€ al taulell del recepcionista i se’n va a veure les habitacions.

L’amo de l’hotel agafa els 100€ i surt corrents a pagar els deutes que té amb el carnisser. Aquest agafa el bitllet i a corre-cuita se’n va a pagar el deute amb el criador de porcs. A la vegada aquest s’afanya i se’n va a pagar el que deu al proveïdor de pinso.

El del pinso agafa el bitllet al vol i ràpidament liquida el seu deute amb una casa de menjars on sovint anava amb la seva família a dinar el diumenge i, com que estem en temps de crisi, fan dinar a crèdit.

El propietari del restaurant agafa els 100€ i corre cap a l’hotel on havia portat uns parents seus de l’interior a passar uns dies de vacances i encara no havia pagat la factura.

Justament en aquell moment baixa el rus, que acaba de donar un cop d’ull a les habitacions, diu que no li n’agrada cap, recull el bitllet i se’n va del poble.

Ningú ha guanyat un cèntim d’euro, però ara tot el poble viu sense deutes i mira el futur amb confiança.

LLIÇÓ MORAL: SI EL DINER CIRCULA, S’ACABA LA CRISI.

Ja em perdonareu la frivolitat, però que serveixi per deixar clar que mentre no circuli el diner, mentre no hi hagi crèdit que arribi a les famílies i a les empreses, especialment a les petites, mitjanes i autònoms, no ens en sortirem.

Categoria: Notes a les 8:52 am (10 comentaris)

El vot d’Unió sobre la retirada de la nova llei de l’avortament

17/06/09

Dies enrere vaig rebre molts correus electrònics que sol.lictaven que votéssim una moció presentada pel diputat d’UPN, Carlos Aragonés, demanant la retirada de la nova llei de l’avortament i que s’obrís un procés de diàleg i de consens entre tots per afrontar aquest tema. La meva resposta va ser que tant jo com els diputats d’Unió hi votaríem a favor, i així ho vàrem fer, val a dir, amb quatre diputats dels sis de CDC (Pere Macias, Imma Riera, Jordi Jané i Jordi Xuclà).

Doncs bé, algú deu estar mal informat o deu ser degudament intoxicat perquè ara els mateixos que em demanaven de votar a favor, als quals vaig respondre que assumia el compromís de votar-hi, ara m’envien correus -alguns de desagradables- dient que he traït el compromís i que els diputats d’Unió no hem votat en línia del que havia dit. Que quedi clar, per tant, que sí que ho hem fet.

Categoria: Notes a les 9:28 pm (7 comentaris)

Zapatero, escolta González!

11/06/09

Un cop més l’expresident del govern Felipe González esmena, amb raó, la plana al president del govern actual, Rodríguez Zapatero. En declaracions a Cuatro que s’emetran íntegres demà, ha fet referència a tres qüestions fonamentals. La primera, que la campanya socialista a les europees no s’ha enfocat bé. Això també ho vaig dir jo a Rodríguez Zapatero a la sessió de control. La segona és que caldrien reformes estructurals que fossin sotmeses a un gran pacte entre els agents polítics i socials. Fa temps, de fet fa un any i mig, que ho estic demanant. I en tercer lloc, que donada la situació econòmica i la crisi energètica és necessari garantir la continuïtat de la central nuclear de Santa Maria de Garoña.

Rodríguez Zapatero hauria d’escoltar Felipe González, però tinc la sensació que ja li està passant el mateix que a l’Aznar de la segona legislatura. Està ‘endiosado’, tancat en si mateix i amb molt poques ganes d’escoltar.

Categoria: Notes a les 4:35 pm (6 comentaris)