Jo sóc un caut

20150414_que_aire_sassereni_illustracioVanguardia_JosepPulidoAvui l’Alfred Pastor publica a La Vanguardia un article amb el títol “Que l’aire s’assereni” que comparteixo. És una primera raó per reproduir-lo en el meu blog. M’ha agradat! I com que, a més, em sento identificat amb el tercer dels quatre grups en que ell divideix els electors, és a dir, amb els cauts, m’ha donat una segona raó per a penjar-lo. I si dues raons no eren suficients, com que l’article acaba dient que no tinguem por a comptar-nos en el grup dels cauts, n’he trobat una tercera per fer-ho.

“Que l’aire s’assereni

El aire se serena/y viste de belleza y luz no usada ”, escriu Fray Luis de León sobre la música de Salinas. Aquí l’aire s’espesseix, i s’espessirà encara més mentre arriba aquesta data massa llunyana que s’espera que porti tan grans canvis. Fem un esforç per asserenar-lo, perquè aquests mesos no passin en pura pèrdua.Com que aquest debat tan desitjat, profund i desapassionat sobre els mèrits de la independència de Catalunya i les seves alternatives no s’ha produït ni es produirà, perquè hem preferit substituir-lo per monòlegs juxtaposats i tertúlies en les quals les ganes de parlar predominen sobre el desig d’aprendre, ens haurem de valer dels nostres propis recursos per fer la nostra composició de lloc.

L’esperança d’alguns, potser de molts, és que rere el tènue vel d’unes eleccions autonòmiques l’electorat pugui expressar d’una vegada el que la prohibició de tota consulta li ha impedit de fer fins ara: la seva preferència a favor d’una Catalunya independent. Però dividim els electors en quatre grups: els secessionistes, que senzillament volen una Catalunya independent i justifiquen el seu desig amb arguments de diversa mena; els descontents, que votaran independència perquè consideren que només una Catalunya independent pot tenir una relació satisfactòria amb la resta d’Espanya; els cauts, que tot i estar descontents amb la relació actual consideren que la independència és o impossible o massa costosa per traumàtica, i pensen que el marc legal avui vigent ofereix vies, tortuoses, laborioses i difícils però possibles, per millorar-la; i els enrocats, que creuen que la seva particular lectura de la Constitució dóna una resposta més que satisfactòria a les inquietuds dels altres.

He procurat que les etiquetes dels tres primers grups siguin el màxim de neutres possible; quant a l’últim, no en diré res més, perquè es tracta d’una espècie molt minoritària aquí. Si alguna queixa tenen els seus membres és contra la negligència de les autoritats, que ha permès sobreviure els altres tres.

Naturalment, la majoria de l’electorat la conformen els dos grups centrals, descontents i cauts. És lògic que el grup secessionista intenti atreure tant descontentament com pugui, i neutralitzar els cauts amb els quals no pugui comptar.

Això primer ho procura per dues vies: la primera, exacerbant en les informacions que dóna tot el que hi pugui haver d’antipàtic, desafortunat o insultant en allò que ve de Madrid, ometent acuradament qualsevol gest o esdeveniment amable – que n’hi ha – per anar convertint el descontentament sobre aspectes importants, però al capdavall parcials, en un sentiment difús que les autoritats articulen sovint: que l’adversari de Catalunya és l’Estat.

Crec que cal enfrontar-se a la realitat.

La separació de Catalunya no es produirà sense traumes, i Europa no hi donarà suport. Molts espanyols creuen que Catalunya és la seva terra, encara que potser no hi hagin posat mai els peus, i no acceptaran sense més ni més canviar de parer.

Quant a Europa… Europa no vol embolics d’aquesta mena, i així ho ha fet saber de manera perfectament intel·ligible per a qui hagi volgut escoltar, i al marge de les simpaties que molts puguin sentir per l’impuls cap a la independència, imaginant potser que la situació de Catalunya a Espanya és semblant a la de nacions veritablement oprimides. Això sí, podria ser que una majoria aclaparadora a favor de la independència induís les autoritats europees a suggerir al Govern central una actitud més flexible. No valdria la pena, això ? No fa gaire vaig sentir d’una gran figura de la política catalana, avui retirada, l’argument del vot útil: descontents i cauts han de votar per la independència per conformar així una majoria que pugui exigir no la independència, però sí el canvi. L’argument és atractiu… però quina garantia hi ha que un govern sortit d’una victòria electoral sota el signe secessionista es conformi amb una negociació ? Qui l’encapçalarà ? I s’hi conformaran, els votants que havien cregut que podien fer realitat el seu somni ?

L’altre braç de la tàctica del primer grup és ridiculitzar el tercer. És lògic, perquè són els cauts els qui poden delmar les files dels descontentaments donant a la seva insatisfacció sortides més raonables. Però quina trista figura, la seva! Davant la il · lusió d’un Estat independent, que grises, àrides i estèrils que són les seves vies! Negociar en comptes de lluitar, viure a la boirina de l’ambigüitat en lloc de proclamar objectius clars i concrets, encara que quimèrics, en comptes de treure’s de sobre el jou secular… i, tot i això, és sobre aquest grup que recau la tasca de reparar els danys causats, d’un costat i de l’altre, en el teixit de la nostra convivència; de separar el gra de la palla entre els descontentaments, d’acollir tots els desenganys que sens falta produiran aquests mesos, de valorar en cada moment el que és possible. Els cauts seran els que, quan els altres posin el crit al cel o es retirin als seu quarter d’hivern per lliurar-se a la malenconia, continuaran treballant com si no hagués passat res. No els ridiculitzem, ni tinguem por de comptar-nos-hi.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Diàleg italo-espanyol

20150411_forumitaloespanyaM’excuso per no escriure abans aquest apunt. De fet, són unes reflexions sobre una jornada viscuda aquest proppassat dijous. Per raons que no vénen al cas, no puc ser tan diligent com m’agradaria davant d’aquest i d’altres compromisos.

Certament, dimecres i dijous 8 i 9 d’abril va tenir lloc a Barcelona la XIVena edició del “Fòrum Italo-español”. No és la primera vegada -i espero que no sigui l’última- que assisteixo a aquestes trobades. Els assistents són persones ciutadanes italianes o espanyoles implicades amb més o menys intensitat en la relació econòmica, social, política o cultural entre ambdós estats. Els ponents -jo he tingut l’honor de ser-ho en alguna ocasió- acostumen, també, a estar vinculats a un dels dos països en funció dels temes que es tracten, o bé hi són convidats només pels seus coneixements, al marge de tenir poca o molta relació amb la República Italiana o amb el Regne d’Espanya.

Aquesta vegada el Fòrum es va fer a Barcelona a la seu de Foment de Treball. A causa del paper que Catalunya juga en tots els àmbits en la relació dels dos estats comunitaris i mediterranis, és de festejar que hagi estat així per primer cop. Els organitzadors són el CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacional a Barcelona) -copatrocinat, entre d’altres, per la Generalitat, el govern central i l’Ajuntament de Barcelona, i avui presidit per Carles Gasòliba- i AREL (Agència de Recerca i Legislació, presidida per Francisco Merloni, creada pel democratacristià difunt Beniamino Andreatta i laboratori d’idees dirigit de facto durant molt temps per l’exprimer ministre italià i amic, Enrico Letta).

Al marge del sopar de dimecres a l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcalde, Xavier Trias, va ser dijous quan es van abordar en profunditat les qüestions a debatre. Hi va haver tres taules rodones que van donar cos al debat més enllà de les intervencions inaugurals, entre d’altres, dels ministres d’Exteriors espanyol i italià. Els temes tractats van ser la recuperació econòmica i institucional a ambdos països, la internacionalització de les empreses italianes i espanyoles en el marc dels acords comercials de la UE amb tercers i la nova política de rellançament econòmic de la Unió Europea lligada amb el pla Juncker, i em donen peu a sintetitzar algunes reflexions que pretenen ser el nucli central d’aquest post.

Itàlia i Espanya han viscut intensament les conseqüències de la crisi econòmica i amb matisos els dos paísos encara n’estan patint els efectes. A la vegada ambdos, també amb tonalitats diferents, comencen a veure una llum al final del túnel. L’atur, especialment en el cas espanyol, en difumina, però, la sortida. De fet, els millors auguris amb les previsions de creixement del PIB situen la mitjana d’atur a la UE molt poc per sota del que hem tingut en els pitjors moments de la crisi. Massa gent, per tant, fora del mercat laboral com per tenir la consciència tranquil·la.

Políticament, Italià pateix de tant en tant episodis d’inestabilitat política. Espanya els pot patir després del cicle electoral encetat amb les eleccions andaluses, que acabarà amb les estatals. Un dels ponents va resumir en una frase tot el que políticament passa i passarà: després de les grans recessions sempre vénen els populismes. I ni Itàlia ni Espanya ni Catalunya se’n salven en aquests moments. Ara la incògnita és saber quan duraran i quina ressaca tindran un cop siguin superats. Com va dir el president de la CEOE, als responsables polítics sens ha d’exigir més propostes raonades i realistes i menys eslògans. Avui està de moda prometre el paradís si els electors et fan confiança. Tot s’arreglarà, tot millorarà, tot…, si es dóna suport a tot tipus d’expressió populista. I tot i que la gent ho compra, això no serà així ni de lluny.

20150411_tractat_lliurecomerc_EU-EUALa internacionalització de les nostres empreses en el context dels acords comercials ens porta a les negociacions amb els Estats Units i la UE pel Tractat de Lliure Comerç. Aquí se’n parla poc, per no dir gairebé gens. De la boca dels polítics, mai en surt ni una paraula al respecte, però, en canvi, és d’una gran importància. Ho és per a la UE, i també per als EUA. De fet, ho és per al bloc occidental. I ho és per a Catalunya, sobretot per les seves singularitats. Qui ho hagi intentat, coneix les dificultats per penetrar en el mercat nord-americà. Les multinacionals ho tenen resolt. Les pimes, no! Catalunya té un gran potencial en aquest àmbit empresarial i el tractat UE-EUA els serà de gran utilitat. Aquí tenim, doncs, la primera singularitat. Però, a més, Catalunya té un sector agroalimentari molt fort i en les actuals condicions tenen difícil competir amb l’americà.

En aquest sentit, el tractat també pot significar un gran ajut per a aquesta segona singularitat catalana. Segurament -i ho podem entendre- hi ha molts sectors preocupats per aquest tractat. També hi eren quan es negociava el de UE-Corea del Sud. El sector de l’automòbil europeu n’era el més crític. Avui s’ha capgirat el dèficit comercial que la UE tenia respecte a Corea. A hores d’ara, el dèficit s’ha tornat en superàvit per als europeus. Obrir mercats no ha de fer por als europeus.

Finalment, va ser el pla Juncker com a instrument de promoció d’inversió i, per tant, de recuperació econòmica el que va centrar els debats del Fòrum. Les inversions preveuen la col·laboració público-privada. Els pressupostos dels estats podran aportar en funció de la situació econòmica de cada país. En molts casos, doncs, no es pot esperar miracles. Com tampoc del pla Juncker no es poden esperar les magnituds del pla Marshall.

Caldrà continuar amb reformes del nostre sistema econòmic i, més enllà de l’economia, amb reformes que l’afecten directament. Espanya té 160.000 lleis en vigor. Una bestiesa! La simplificació administrativa baixa costos. La proliferació de lleis alimenta la il·legalitat i resta competitivitat. És hora de reformes i d’inversions productives, inversions en sectors estratègics. S’ha acabat construir catedrals en el desert, com algú va dir en algun dels debats. I arreu de l’Estat, també de Catalunya, tot i que no tant, tenim massa deserts plens de catedrals. I no cal que us digui que, allà on dic catedrals, es pot escriure aeroports, quilòmetres d’AVE, palaus de congressos… i un llarg etcètera.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Bona Pasqua!

20150404_llaçnegreAvui, Dissabte Sant, és vigília de la Pasqua de Resurrecció. Volia escriure sobre moltes coses i al final no ho faré sobre cap en particular. El preacord -he de dir que sóc molt prudent al respecte- entre l’Iran i la comunitat internacional sobre la qüestió nuclear en podria ser una. També haurien pogut ésser motiu d’un apunt les notícies reals i neguits sobre l’amenaça jihadista més enllà de les nostres fronteres -i perquè no també a casa. Altres qüestions polítiques o socials de Catalunya o del conjunt de l’Estat també em motivaven. Però, com ja he dit , al final no escriuré res sobre tot això.

Només  em referiré a les darreres notícies sobre l’accident de l’Airbus 320 de Barcelona a Dusseldorf de la companyia alemanya Germanwings. Ahir es va fer pública, a partir de la segona caixa negra, la ratificació de l’acció deliberada del copilot, Andreas Lubitz, que va provocar la mort de tots els que viatjaven en aquest vol.

Demà diumenge he de volar i ho faré amb la convicció que el cas del copilot Lubitz és una excepció. No fer-ho així seria martiritzar-me inútilment. Però el meu pensament al llarg d’aquests dies -que els creients vivim amb especial passió- ha estat per a les víctimes d’aquesta tragèdia, i sobretot per als seus familiars. No en coneixia a cap, tot i que el dolor ha arribat també a algunes famílies militants d’Unió. Però és obvi com he llegit als mitjans de comunicació que les causes de la mort incrementen el seu dolor perquè són menys fortuïtes del que podia semblar al principi.

La meva solidaritat amb tots i la meva pregària perquè, després de la mort, la resurrecció els permeti retrobar Déu. I a tots en general, us desitjo una Bona Pasqua.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Una nova realitat

20150323_Parlament_AndalusiaAhir les electores i els electors andalusos van elegir un nou Parlament. Per fer una fitxa resum, cal recordar que els socialistes aguanten, el PP baixa i molt (disset escons), Podemos apareix amb força, C’s treu el cap amb una bona visualització i Izquierda Plural nota més que ningú l’efecte Podemos, perd escons i queda relegada a l’última posició. Un parell d’anotacions a peu de pàgina obliguen a recordar la desaparició del Partit Andalusista i la marginalitat d’UPyD, ja que el seu espai potencial se’l menja C’s.

Avui molts parlen de la fi del bipartidisme. No m’atreviria a dir tant. Però és obvi que la situació política a Andalusia no és la d’abans. Hi ha canvis. Hi ha una nova realitat! Podemos s’instal·la a les institucions parlamentàries. Ho va fer l’any passat al Parlament Europeu i ho fa ara a l’andalús, i abans d’acabar l’any pot prendre possessió d’un nombre d’escons -indeterminat ara per ara- al Parlament català i a les Corts Espanyoles. Ciudadanos també s’estendrà com a gota d’oli més enllà de la seva matriu catalana. Els primers menjaran espai al PSOE i a Izquierda Plural. Els segons, tant al PP com al PSOE. I fins i tot a Catalunya poden rebre també vots d’antics electors de CiU.

La victòria socialista, particularment a les zones rurals on es manté o guanya pes, ens posa de relleu que és més important la xarxa clientelar que els imputats pels ERO. A més, el socialisme andalús adquireix una patent de partit regionalista que sap plantar cara al govern de Madrid, és a dir, al de l’Estat. Fet i fet,¿ els resultats d’ahir consoliden Susana Díaz com a dirigent socialista més enllà del seu territori autonòmic? Tant com per pensar que podria moure la cadira a Pedro Sánchez i ser ella la candidata? Una cosa és moure la cadira i l’altra que ella sigui la candidata. La presidenta andalusa ja ha dit que ella no deixaria el seu càrrec aquesta legislatura. Per tant, no la veig de candidata. Ara bé, això vol dir que el candidat a la Moncloa a qui ella donarà suport serà Pedro Sanchez? El temps ens ho dirà. De moment, he vist que avui Carmen Chacón i Tomás Gómez s’han desfet amb elogis envers l’andalusa. Voldrà dir alguna cosa?

Si els resultats obren aquesta incògnita en el si del socialisme és evident que en cap cas són una bona noticia per a Rajoy. El president del govern espanyol té raó quan diu que els resultats d’ahir no es poden extrapolar. Però no seran irrellevants per al PP si en les properes autonòmiques i municipals perden significativament quotes de poder. I encara ho serien menys si a contracorrent la que tingués un gran resultat fos Esperanza Aguirre amb un discurs dur que recuperés els electors que consideren Rajoy massa tebi. Que per la pell de brau n’hi ha, i força.

Com deia en la darrera carta web, ara alguns hauran de començar a mullar-se. Està molt bé pel primer dia que Susana Díaz digui que pot governar en solitari en minoria. O que Albert Rivera digui que pot donar suport al PSOE si fan fora Chaves i Griñán. Però un dia caldrà aprovar pressupostos o prendre decisions que demanen estatutàriament més vots que els d’una majoria simple, i llavors no n’hi haurà prou amb declaracions solemnes. Veurem com resisteixen la prova del cotó les noves formacions polítiques. Ser líder mediàtic i tenir vots a costa dels errors dels altres serveix per guanyar eleccions algun temps, però no per governar.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

En defensa de l’assignatura de religió als centres públics

20150308_professor_alumnesLa publicació del currículum de l’assignatura de religió al BOE ha provocat múltiples reaccions i moltes han posat de relleu una profunda ignorància i sovint ganes de confondre la ciutadania amb un pèl de demagògia. S’ha dit que els continguts de l’assignatura no eren res més que una derivada de la llei Wert. He discrepat des del primer moment d’aquesta llei, però no podem fer-ne el boc expiatori de tot allò que faci referència al sistema educatiu. També s’ha volgut fer veure que el contingut del currículum de l’assignatura era una imposició “sectària” del Ministeri d’Educació (no seré jo- com deia abans- qui oblidi les profundes discrepàncies que mantinc amb el ministeri educatiu, però convé recordar, si es vol ser just, que és la Conferència Episcopal la que fixa els continguts en funció d’un tractat amb el Vaticà signat el 1979 i que cap govern espanyol ha modificat, inclosos els 23 anys de governs socialistes de Felipe González i de Zapatero).Vol dir, per tant, que no és el govern de torn sinó l’Església Catòlica la que fixa  el currículum escolar.  Fins i tot s’ha utilitzat com a argument per anar en contra del contingut de l’assignatura el fet que no es contempli parlar d’altres religions. És cert que crec que caldria incloure alguna referència cultural a altres confessions diferents a la catòlica, però molta gent ha ignorat que, molt abans que el BOE publiqués el currículum de l’assignatura confessional catòlica el mes de desembre, al mateix butlletí oficial ja s’havia publicat el currículum de l’assignatura confessional de l’Islam.

Vejam! D’entrada cal deixar clar que defenso l’oferta obligatòria per als centres públics de l’assignatura de religió catòlica amb una recepció lliure i voluntària que han de sol·licitar les famílies per als seus fills. És un dret que deriva de l’article 27.3 de la Constitució i del 21.2 del nostre Estatut (la inclusió del qual Unió va condicionar per aprovar l’Estatut i que va provocar una reunió de tots els nostres parlamentaris a la qual em vaig incorporar amb urgència tornant abans d’hora de Madrid). I, per tant, és obvi també que faig una crida a les famílies catòliques que així ho desitgin a exercir el seu dret i demanar que s’imparteixi  l’assignatura, al temps que demano al govern de la Generalitat la garantia real i efectiva d’aquest dret dels pares i alumnes en el procés d’inscripció i durant el curs.

Deixada clara la meva defensa de l’oferta obligatòria de la religió catòlica com a assignatura a la qual es pot optar lliurement, entro a parlar dels continguts. Al seu voltant també s’han dit moltes coses, i no totes prou correctes. Torno a recordar que és l’Església Catòlica a través dels seus òrgans la que fixa el currículum de l’assignatura. D’entrada, em declaro com a no prou competent per entrar a analitzar-lo a fons. Això sí, no pas menys competent que alguns que he vist que han parlat per criticar-los. És una crítica que, al meu parer, semblava més dirigida a l’oposició per se de la religió a l’escola que no pas a l’oportunitat dels continguts a ensenyar. Al meu entendre, alguns aspectes del currículum estan pensats massa en clau teològica i no pedagògica per als infants, però per a això hi són els professors de religió, que són els que hauran d’adaptar el currículum. Al cap i a la fi aquest és un dels rols reservats als docents.

El professorat és clau també per racionalitzar algunes objeccions que s’han fet al currículum. Per exemple, s’ha dit” ara es tornarà a fer resar a les escoles” De cap manera es farà resar als centres: això seria catequesi, però no sembla cap disbarat que es pugui conèixer i, per tant, explicar alguna de les principals pregàries i seu el sentit. Tanmateix, i abans ja hi he fet referència, en el nou currículum hi falten referències a l’existència d’altres religions que segur que cobriran els docents de religió amb la professionalitat que els caracteritza.

Qui vulgui aprofundir sobre l’abast més pedagògic i fins i tot pastoral pot llegir un llibre recentment publicat de l’exsecretari general de l’Escola Cristiana, el bon amic pare Francesc Rius “Aneu-los a trobar. Finalitat i caràcter de la classe de Religió” (Edebé). En aquest llibre el pare Rius considera que el nou currículum és una ocasió privilegiada per adaptar una matèria als temps actuals. Expresso la meva total confiança en la comunitat de professors a Catalunya que saben, des de la proximitat als nostres valors i tradicions culturals, d’un fet connatural, que no és altre que la dimensió religiosa de la persona. Com escrivia el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull Anglada,  en referència a la classe de religió: “ens hauria d’entusiasmar aprendre sempre, estimar i defensar el que som, aprofundir-ho i contagiar-ho”.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

“El extraño caso del juez constituyente”

20150302_JutgeVidal_Constituciocat_FotoEFEAvui un amic m’ha preguntat si havia llegit l’article publicat dissabte al diari EL PAÍS del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, Enric Fossas, que ara reproduiré. No ho havia fet i, per tant, l’he cercat.

Cadascú és autor i propietari de les seves paraules, però no puc fer res més que compartir el contingut d’aquest article. Sé que m’abrasaran a la xarxa, però  ja fa temps que crec que és hora de dir el que penses i que la por a dir-ho paralitza. He vist les adhesions al jutge Vidal i les respecto. Cadascú pot pensar el que vulgui i dir-ho. Jo també!  Aquest jutge s’ha passat anys de tertulià emetent criteris polítics i en fer un projecte de Constitució consagra la seva manca de respecte a l’imparcialitat d’un jutge.

De la mateixa manera que no m’agradaria que un jutge espanyol redactés i fes públic un projecte de Constitució carregant-se el títol VIII tampoc m’agrada -i sento la necessitat de dir-ho- que es faci a l’inrevés. Aquí no es tracta d’apostar o no per la independència, sinó per fer les coses bé, sobretot si s’aspira a la secessió i creació d’un estat independent. I pitjor no es pot fer. El jutge Vidal -i no cal ni dir-ho- el Diplocat, del qual he discrepat des del primer dia, fan un gran mal als que desitgen legítimament la independència i volen un reconeixement internacional de les aspiracions d’una part de Catalunya.

Aquí teniu el text de l’article:

“En la entrega número 36 de Catalonia votes, un panfleto en forma de newsletter semanal elaborado y difundido en inglés por Diplocat, el primer gran titular anuncia la presentación del proyecto de una futura Constitución catalana por parte de un juez de una “High Court”, traducción libre de Audiencia Provincial. A continuación, la entradilla añade que Santiago Vidal, quien aparece en una foto en primer plano, presentó el documento “mientras se cierne sobre él la amenaza de una acción disciplinaria del poder Judicial español”. La primicia se desarrolla en un texto, acompañado de otra foto del juez en el acto de presentación, donde se explica que el propósito del proyecto es promover un debate y estar preparado “lo antes posible para el caso de que los diputados catalanes deban iniciar un proyecto de Constitución si los ciudadanos votan por la independencia”. Y a continuación se citan algunas de las disposiciones que contiene la propuesta constitucional liderada por el juez, quien al parecer también ha lanzado una página web (www.unanovaconstitucio.cat) para darla a conocer a los ciudadanos e invitarles a enviar sus sugerencias.

La noticia sin duda habrá despertado el interés de millones de lectores extranjeros, quienes descubrirán en ella una nueva singularidad del proceso soberanista catalán. De entrada, es curioso que un magistrado se dedique a redactar borradores de Constitución “durante su tiempo libre y para él mismo”, como informa el boletín de propaganda de la Generalitat. Pero aún resulta más extraño que un juez de un Estado moderno realice una campaña de actos en los municipios y aparezca permanentemente en los medios de comunicación junto a las fuerzas políticas y sociales que defienden la secesión de un territorio de ese Estado. Y ello por la sencilla razón de que el poder de los jueces, en un Estado democrático de derecho, se legitima en su sujeción únicamente al imperio de la ley, de la cual deriva su independencia. Y esta, como ha sostenido la jurisprudencia constitucional, se ve seriamente comprometida si su libertad de criterio se orienta a priori por simpatías o antipatías ideológicas, por convicciones e incluso prejuicios (STC 60/2008). Puede discutirse el acierto de la norma constitucional que prohíbe a los jueces pertenecer a partidos políticos mientras se hallen en activo (artículo 127), pero parece indudable que las actuaciones y las manifestaciones públicas de los miembros del poder Judicial realizadas junto a las fuerzas políticas ponen seriamente en cuestión su independencia.

Por otra parte, el juez debe ser imparcial porque ello constituye un derecho fundamental de los ciudadanos, para cuya garantía, según el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, revisten gran importancia las “apariencias” con el fin de salvaguardar la confianza que los tribunales deben inspirar en el público en una sociedad democrática (Micallef c. Malta, 2009). De ahí que en su jurisprudencia, aquel haya declarado que no es imparcial el juez que participa en la elaboración de normas, incluso reglamentarias (Mc Gonnell c. Reino Unido, 2000). Es lógico pues preguntarse qué juicio le merecería al tribunal que fija el estándar mínimo de los derechos en Europa la actuación pública y mediática de un juez que difunde la elaboración de… una Constitución para el caso de que Cataluña se independice del Estado a cuyo poder judicial él pertenece. Pensemos, por ejemplo, qué confianza nos merecería el juez Pablo Ruz si apareciera cada día en las tertulias madrileñas explicando que prepara un proyecto de ley para el caso de que se procediera a suspender la autonomía de Cataluña. La actuación estelar del juez independentista, ensalzada por la propaganda oficial, resulta pues absolutamente irregular.

Pero la extrañeza de nuestro juez constituyente reside tanto en su comportamiento como en su obra. El “documento base provisional para una futura Constitución participativa de la república de Cataluña” no deja indiferente, pues su lectura suscita hilaridad, aunque también perplejidad. El contenido, la sistemática y la redacción de esa nueva Carta Magna del Estado catalán inducen a pensar, de entrada, que se trata de una broma o quizá de una “práctica” realizada por algún alumno de primero de Derecho. De hecho, los errores, despropósitos y disparates que contiene el texto pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional. La sorpresa, por otra parte, viene provocada porque su autor no es solo un licenciado en Derecho si no un juez en activo, aunque afortunadamente no en una auténtica High Court. Claro que después de ver algunos vídeos del juez Vidal en YouTube, y de escuchar atentamente sus explicaciones, he podido comprender la magnitud de su obra, pues sus intervenciones confirman que ciertamente la ignorancia es atrevida. Su señoría no acierta ni una, ni siquiera a la hora de exponer los argumentos jurídicos que serían favorables a la causa.

Desde luego, el caso de nuestro juez constituyente resulta verdaderamente extraño: un magistrado que no ha entendido aún cuál es su posición y su función se dedica a redactar nada menos que una Constitución sin saber nada de Derecho Constitucional. Catalonia votes informa de que estamos ante uno de los principales artífices jurídicos del futuro Estado catalán. Poca broma.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
59 Comentaris

Genocidi i intimidació

20150226_milicia_estatislamicEls jihadistes de l‘Estat Islàmic (EI) han segrestat més de 200 cristians de les viles assíries del nord-est de Síria. En aquests territoris vivien abans del conflicte 120.000 assiris, la majoria de religió cristiana. Avui en queden només uns  milers, i la resta han hagut de fugir per salvar les seves vides. També moltes poblacions cristianes de l’Iraq que tenien milers d’habitants han quedat reduïts a uns centenars. O els esclavitzen o els maten, o fugen. Aquesta és la realitat.

El que s’està produint a les zones de Síria i de l’Iraq controlades per l’EI és una veritable neteja ètnica, un genocidi en el sentit més estricte del terme, com els que es produïren a Bòsnia i Hercegovina i a Ruanda. La diferència radical és que en aquest cas la pràctica criminal genocida es fa amb cruel ostentació. S’utilitza com una arma d’intimidació.

Quan avui amb perspectiva històrica, es critica i recorda amb avergonyiment el fet de mirar cap a una altra banda del Regne Unit,  els Estats Units i d’altres països quan començava a conèixer l’extermini dels jueus a mans del nazis, cal dir que s’està mantenint la mateixa actitud amb el genocidi cristià i d’altres minories a mans de l’EI

I això és radicalment greu perquè manifesta la indiferència moral, i per tant de la feblesa, d’Europa, particularment intensa a Catalunya. Res pot ser més greu que un genocidi, però, essent-ho, el problema no acaba aquí. L’arquebisbe Hindo de Síria, en unes recents declaracions, ha denunciat altres responsabilitats amb relació als cristians que fugen. No reben ajut de la Mitja Lluna Roja –l’equivalent de la nostra Creu Roja- ni dels organismes d’assistència del govern siri. Ni tan sols s’ha interessat per ells l’agència de l’ONU per als refugiats. Romanen abandonats de tothom.

L’exministre de l’Iraq, la senyora Pascale Warda, de confessió cristiana, ha declarat que  l’Estat Islàmic només vol “aniquilar” la presència cristiana i tota minoria social i religiosa que s’oposi als seus principis, quan la comunitat cristiana a l’Iraq es remunta al segle I, molt abans de l’arribada de l’Islam. “A Mossul per primera vegada ara en 2.000 anys no se celebra l’Eucaristia. És una etapa històrica molt negra” per als “caldeus”. “Els cristians són massacrats”.

20150226_caravana_EILa realitat pura i dura és que l’Estat Islàmic és una pràctica del mal a escala internacional que requereix una resposta a la mateixa escala que avui no existeix.

Si no es produeix una resposta a l’escalf del problema no únicament ens sumim en un mal moral immens sinó que ens perjudiquem i afeblim nosaltres mateixos, perquè la continuïtat de l’Estat Islàmic és un risc directe per a Europa. S’ha estès a Líbia, i ja és una amenaça de proximitat, que es multiplicaria si aconseguís, com intenta, desestabilitzar Egipte. La seva propaganda amenaça sense embuts d’atacar a Europa i reitera el seu objectiu de conquerir Andalusia i ocupar i destruir Roma.

Catalunya, l’Estat espanyol i de manera especial la Unió Europea s’han de mobilitzar fortament i en tots els àmbits possibles de resposta, sense excloure’n cap. Primer per posar fi a un genocidi retransmès per televisió i, segon, per tallar l’hidra del mal abans que la seva força comenci a destruir-nos.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
14 Comentaris

Industrialització

20150219_industrialitzacioLa setmana vinent tenim al Congrés de Diputats el debat de política general, conegut com Debate del estado de la nación. Estic segur que l’airejada recuperació econòmica serà un dels actius que intentarà exhibir el president Rajoy. La setmana passada en la sessió de control ja li deia que no li negava que a nivell macro algunes xifres són millors que fa un any, especialment les perspectives de creixement del PIB, però que em sumava a les veus que consideren insultant i preocupant el triomfalisme electoralista que exhibeix el govern de l’Estat quan tenim les xifres d’atur que tenim, quan tenim el nombre de joves que tenim que han de fugir del país o quan tenim els nivells de desigualtat que tenim.

Però, més enllà de les xifres esmentades, hi ha un dèficit de la nostra estructura productiva que convé remarcar: la necessitat de reindustrialitzar i les polítiques sectorials que s’han fet totalment contràries a aquest objectiu imprescindible. No estem apostant per la reindustrialització quan no tenim política energètica i quan temes tan importants per a l’indústria com la cogeneració no han estat resolts positivament malgrat els esforços del nostre grup parlamentari. Tampoc estem apostant per la reindustrialització quan no es donen les mateixes condicions que els estats veïns per a la circulació de vehicles de més de quaranta quatre tones. A Portugal i a França s’autoritzen fins a seixanta tones i aquí no, fet que provoca, per exemple, que les indústries papereres es traslladin a Portugal per estalviar-se el 50% dels costos del transport.

I no parlem de les inversions en carreteres productives. És el cas de l’A-27 de Tarragona a Montblanc, clau per al port de Tarragona i alhora per a les indústries exportadores o el IV cinturó de Barcelona,  la N-II a Girona o l’eix pirinenc a Lleida. El ritme de totes aquestes obres de tanta importància per als sectors industrials és molt lent i contrasta al mateix temps amb el d’altres inversions en infraestructures. Així, per exemple, mentre a l’autovia de la Plata, rememorant la històrica ruta dels romans de Mèrida a Astorga -ara és de Gijón a Sevilla- s’han construït 650 km en dotze anys, en el mateix període de temps només s’han construït vuit km a la N-2 de Girona.

20150219_AVEAra bé, per a mi el més cridaner i escandalós és la inversió al llarg de la legislatura que acaba aquest any de 12.000 milions d’euros destinats a la construcció d’un AVE insostenible enfront de la que s’ha fet en corredors logístics com ara el de la Mediterrània. Cal retenir una data: en termes comparatius i segons dades del ministeri de Foment, França té 1.884 km de trajecte ferroviari d’alta velocitat; Alemanya 1.032; i Espanya -oh campions-, 2.525. Guanyem de carrer! Però en viatgers transportats, França transporta 120 milions de persones, Alemanya 160 i Espanya aspirava a transportar-ne 28 milions. És a dir, en numero de kilòmetres multipliquem per 2,5 els que té Alemanya, però en nombre de passatgers només tenim la sisena part dels que allí transporten. I com que el mateix president d’ADIF manifesta que aquesta alta velocitat és insostenible, n’estem construint 1.000 km addicionals.

No ens convindria més invertir aquests diners en R+D+i, per exemple, per donar valor afegit al nostre sector industrial? Del 2010 al 2015 els pressupostos destinats a aquesta partida s’han reduït en un 40%. Fins i tot el govern de l’Estat en passa tant que els anys 2012 i 2013 deixa d’executar menys del 50% aproximadament. De l’AVE, per tant, campions, però d’inversió en R+D+i, a la cua, amb un 1′24% del PIB d’inversió anual.

Necessitem com el pa que mengem reindustrialitzar el país, i aquest no és el camí que segueix el govern de l’Estat amb la seva política.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
18 Comentaris

Després del pacte antijihadista arribarà el d’educació?

20150204_pacteeducacioPedro Sánchez, líder del PSOE, s’ha pronunciat públicament a favor d’un pacte d’estat després d’haver signat amb Rajoy l’acord contra el jhijadisme. Després de recordar que nosaltres no hem signat l’esmentat pacte, però que això no vol dir que no puguem coincidir amb el seu contingut, passo a reivindicar públicament la necessitat del pacte d’estat sobre l’educació i a deixar clar que hi volem ser des del minut zero. Si el pacte l’han de fer entre el PSOE i el PP i quan el tinguin fet ens han d’invitar a presentar conjuntament la iniciativa legislativa corresponent per materialitzar el seu contingut, ja dic des d’ara que no hi comptin i que si ho fan així s’equivocaran greument l’un i l’altre.

Demano ser-hi per diverses raons. Primera, per la nostra cultura de pacte. Sempre hem demanat pactes per qüestions d’Estat i fins, i tot en alguna ocasió ens n’hem sortit. Al seu dia ho vam reclamar sobre les pensions i va néixer el Pacte de Toledo. Ho vam fer sobre una de les causes més importants de sinistralitat com els accidents viaris, i es va crear la comissió de Mobilitat. Vam demanar també un pacte energètic i, tot i que es va constituir la subcomissió corresponent per estudiar un mix energètic de futur a darrera hora, el PP amb un govern del PSOE en va inviabilitzar les conclusions. Tothom sap també que m’he fet un fart de demanar un pacte d’estat davant la crisi econòmica o per lluitar contra la pobresa i que no m’han fet ni cas. De consciència, doncs, de la importància que certs temes siguin tractats amb gran consens entre les forces polítiques, em sembla que he demostrat tenir-ne abastament.

També de manera explicita m’he fet un tip de demanar-lo per l’educació. De fet, la meva segona etapa parlamentària a Madrid a partir del 2004 la vaig estrenar defensant personalment una proposició de llei en la qual el demanava. D’ençà que tenim democràcia -acostumo a repetir a les tribunes espanyoles-, cada govern ha nascut amb la seva llei d’Educació sota el braç. Aquesta és una de les raons, no pas l’única, de la nostra manca de qualitat del sistema educatiu. El fet que cada govern canviï les lleis educatives projecta una inestabilitat al sistema que repercuteix en tota la comunitat educativa: alumnes, pares i professors i que té efectes perniciosos en l’estabilitat del sistema. Només a Catalunya quan CiU era a l’oposició es va aconseguir pactar una llei d’Educació, fet que crec que diu molt sincerament del nostre sentit de país, de comunitat o d’estat, depèn com se li vulgui dir.

Si sempre hem defensat  -i quan hem pogut l’hem practicada- la cultura del pacte i, a més, en matèria educativa, més enllà de l’exemple català que acabo de recordar, i si sempre hem intentat pactar les lleis educatives -menys amb el PP perquè mai ha volgut cedir en res-, és lògic que ara se’ns cridi a participar des de la gènesi. Un repàs de les nostres aportacions parlamentàries al respecte seria un segon aval a considerar. A més, crec que els nous temps exigeixen ara introduir dues qüestions bàsiques: una passaria per incloure la societat com a ens educatiu, és a dir, construir l’educació de tots amb el compromís de cadascú; i una segona seria per tractar el  fet religiós i reconèixer la religió com a subjecte col·lectiu en l’espai públic. No ens enganyem: el mal ús de l’Islam per justificar el terrorisme, no se’l pot combatre simplement amb mesures policials.

Dit tot això, però, ara ve la galleda d’aigua freda. No tinc esperances en el pacte d’estat en matèria educativa. I menys en vigílies electorals. Tant de bo que m’equivoqui. Ho celebraria molt! Però temo que tornaran a mirar els interessos electorals conjunturals i no els de les noves generacions.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
12 Comentaris

Farà Syriza canviar Europa?

20150127_Syriza_celebravictoriaTothom a hores d’ara ja sap que diumenge Syriza va guanyar les eleccions legislatives a Grècia. Potser hi haurà menys persones que sàpiguen que, malgrat obtenir el 36,4% dels vots, s’ha plantat a la ratlla del 50% dels parlamentaris (149 de 300). Això és gràcies al premi del plus de cinquanta diputats que té la llista més votada, d’acord amb el sistema electoral que en el seu dia van pactar Nova Democràcia i PASOK per donar estabilitat al govern, tot i que a ben segur mai van pensar que un dia beneficiaria els hereus de l’eurocomunisme hel·lènic. A partir d’aquí, les especulacions que es feien al llarg de la campanya han anat prenen més gruix.

D’entrada, es parlava, i es parla, si Syriza faria canviar la política europea i doblegaria la Cancellera Merkel. No hi ha dubte que el vot a Syriza és un vot contra l’austeritat i contra les retallades que va comportar la intervenció de Grècia per part de la Troika. Riu-te’n de les que hem conegut aquí! Però en el fons, i encara que molts votants no en siguin conscients, han donat suport a Tsripas en contra de la política dels dos partits tradicionals duta a terme els darrers quaranta anys de democràcia després de la Dictadura dels Coronels. Atenció! Una política que fiscalment afavoria els més rics, però que al mateix temps no controlava despeses ni exigia esforç, treball i rigor a una gran majoria de la societat. El nou govern haurà, doncs, de ser conscient que, més enllà d’anar contra l’austeritat, per principi no la podrà deixar de practicar ni de fer reformes que acabin tant amb la paradisíaca situació fiscal dels que tenen més com una certa -i en tot cas consentida- idiosincràsia grega. I haurà de complir els seus compromisos de deute. Això sí, la UE -si més no, el BCE- ja va començar a canviar donant per probable la victòria de Syriza abans que es produís. Òbviament, no va ser casual que el seu president, Mario Draghi, anunciés la compra mensual de deute sobirà públic i privat. Per això també els mercats han paït millor de moment -dic només de moment- el resultat electoral grec.

20150127_Grecia_UEAra bé, si parlem d’austeritat el més curiós és com han reaccionat determinats governs i partits. El president francès, François Hollande, i el del Consell de Ministres italià, Matteo Renzi, creuen tenir amb el nou president grec el gran aliat per forçar els alemanys a canviar de política. Tota una França i Itàlia necessitant la crossa de la modesta Grècia! Qui ho havia de dir! El cert és que no sé si això diu molt a favor de Tsipras o molt poc en pro d’Hollande i de Renzi? Tinc la meva resposta, però me la reservo per cortesia. La perplexitat ja em supera quan veig que personatges de l’extrema dreta com Marine Le Pen, a França, o Nigel Farage, al Regne Unit, celebren la victòria de Syriza. Tots els partits que a la UE son considerats xenòfobs o euròfobs miren Atenes com la nova Jerusalem! Per no parlar de la coalició d’aquests amb el partit de la dreta xenòfoba i euròfoba dels “Grecs Independents”. Ara bé, això sí, aquesta aliança de govern no és obstacle perquè també a casa nostra hi hagi qui vulgui ser clon de Syriza! Ai si fóssim  nosaltres els que reivindiquéssim l’homologació amb un partit que pacta amb xenòfobs! Menys guapos, ens dirien de tot. I, a més, el nou govern “progressista” grec no té cap dona entre els seus deu ministres!

Una altra qüestió de la qual s’ha parlat, tot i que ara no tant, és la possible sortida de l’euro. Mai hi he cregut. Ni Grècia abandonarà l’euro, ni la UE la farà fora de l’eurozona. De la mateixa manera que en la mesura que s’acostaven les eleccions Tsripas anava moderant les seves posicions de sortir de l’euro, ara haurà ‘d’afrontar una negociació amb realisme. Els que coneixen al nou primer ministre grec diuen que és pragmàtic. Això sí, ni per part grega ni per part de les institucions europees s’hauria d’anar a l’ús dels ultimàtums. Cal negociar des de la responsabilitat. Si la UE tingués només com a objectiu ser una aliança econòmica podria prescindir de Grècia, però ni Merkel ni el gruix de la UE limiten el futur d’Europa a la dimensió econòmica i saben el que representa la democràcia més antiga del món en les arrels europees.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
15 Comentaris