super activities supercharger armoring brembo entertainment ballistic bulletproof prestigious ultimate support devolro Mercedes-Benz corporate team organizations timing vehicles security industrial in USA power fuel trucks world height supercar length technologies Bugatti the finest AMG car trucks technologies tuning b6 steel SUVs corporate off road uncompromised

“El extraño caso del juez constituyente”

20150302_JutgeVidal_Constituciocat_FotoEFEAvui un amic m’ha preguntat si havia llegit l’article publicat dissabte al diari EL PAÍS del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, Enric Fossas, que ara reproduiré. No ho havia fet i, per tant, l’he cercat.

Cadascú és autor i propietari de les seves paraules, però no puc fer res més que compartir el contingut d’aquest article. Sé que m’abrasaran a la xarxa, però  ja fa temps que crec que és hora de dir el que penses i que la por a dir-ho paralitza. He vist les adhesions al jutge Vidal i les respecto. Cadascú pot pensar el que vulgui i dir-ho. Jo també!  Aquest jutge s’ha passat anys de tertulià emetent criteris polítics i en fer un projecte de Constitució consagra la seva manca de respecte a d’imparcialitat d’un jutge.

De la mateixa manera que no m’agradaria que un jutge espanyol redactés i fes públic un projecte de Constitució carregant-se el Títol VIII tampoc m’agrada -i sento la necessitat de dir-ho- que es faci a l’inrevés. Aquí no es tracta d’apostar o no per la independència, sinó per fer les coses bé, sobretot si s’aspira a la secessió i creació d’un estat independent. I pitjor no es pot fer. El jutge Vidal -i no cal ni dir-ho- el Diplocat, del qual he discrepat des del primer dia fan un gran mal als que desitgen legítimament la independència i volen un reconeixement internacional de les aspiracions d’una part de Catalunya.

Aquí teniu el text de l’article:

“En la entrega número 36 de Catalonia votes, un panfleto en forma de newsletter semanal elaborado y difundido en inglés por Diplocat, el primer gran titular anuncia la presentación del proyecto de una futura Constitución catalana por parte de un juez de una “High Court”, traducción libre de Audiencia Provincial. A continuación, la entradilla añade que Santiago Vidal, quien aparece en una foto en primer plano, presentó el documento “mientras se cierne sobre él la amenaza de una acción disciplinaria del poder Judicial español”. La primicia se desarrolla en un texto, acompañado de otra foto del juez en el acto de presentación, donde se explica que el propósito del proyecto es promover un debate y estar preparado “lo antes posible para el caso de que los diputados catalanes deban iniciar un proyecto de Constitución si los ciudadanos votan por la independencia”. Y a continuación se citan algunas de las disposiciones que contiene la propuesta constitucional liderada por el juez, quien al parecer también ha lanzado una página web (www.unanovaconstitucio.cat) para darla a conocer a los ciudadanos e invitarles a enviar sus sugerencias.

La noticia sin duda habrá despertado el interés de millones de lectores extranjeros, quienes descubrirán en ella una nueva singularidad del proceso soberanista catalán. De entrada, es curioso que un magistrado se dedique a redactar borradores de Constitución “durante su tiempo libre y para él mismo”, como informa el boletín de propaganda de la Generalitat. Pero aún resulta más extraño que un juez de un Estado moderno realice una campaña de actos en los municipios y aparezca permanentemente en los medios de comunicación junto a las fuerzas políticas y sociales que defienden la secesión de un territorio de ese Estado. Y ello por la sencilla razón de que el poder de los jueces, en un EstaEl documento provisional para la futura Constitución de Cataluña induce a pensar que es broma do democrático de derecho, se legitima en su sujeción únicamente al imperio de la ley, de la cual deriva su independencia. Y esta, como ha sostenido la jurisprudencia constitucional, se ve seriamente comprometida si su libertad de criterio se orienta a priori por simpatías o antipatías ideológicas, por convicciones e incluso prejuicios (STC 60/2008). Puede discutirse el acierto de la norma constitucional que prohíbe a los jueces pertenecer a partidos políticos mientras se hallen en activo (artículo 127), pero parece indudable que las actuaciones y las manifestaciones públicas de los miembros del poder Judicial realizadas junto a las fuerzas políticas ponen seriamente en cuestión su independencia.

Por otra parte, el juez debe ser imparcial porque ello constituye un derecho fundamental de los ciudadanos, para cuya garantía, según el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, revisten gran importancia las “apariencias” con el fin de salvaguardar la confianza que los tribunales deben inspirar en el público en una sociedad democrática (Micallef c. Malta, 2009). De ahí que en su jurisprudencia, aquel haya declarado que no es imparcial el juez que participa en la elaboración de normas, incluso reglamentarias (Mc Gonnell c. Reino Unido, 2000). Es lógico pues preguntarse qué juicio le merecería al tribunal que fija el estándar mínimo de los derechos en Europa la actuación pública y mediática de un juez que difunde la elaboración de… una Constitución para el caso de que Cataluña se independice del Estado a cuyo poder judicial él pertenece. Pensemos, por ejemplo, qué confianza nos merecería el juez Pablo Ruz si apareciera cada día en las tertulias madrileñas explicando que prepara un proyecto de ley para el caso de que se procediera a suspender la autonomía de Cataluña. La actuación estelar del juez independentista, ensalzada por la propaganda oficial, resulta pues absolutamente irregular.

Pero la extrañeza de nuestro juez constituyente reside tanto en su comportamiento como en su obra. El “documento base provisional para una futura Constitución participativa de la república de Cataluña” no deja indiferente, pues su lectura suscita hilaridad, aunque también perplejidad. El contenido, la sistemática y la redacción de esa nueva Carta Magna del Estado catalán inducen a pensar, de entrada, que se trata de una broma o quizá de una “práctica” realizada por algún alumno de primero de Derecho. De hecho, los errores, despropósitos y disparates que contiene el texto pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional. La sorpresa, por otra parte, viene provocada porque su autor no es solo un licenciado en Derecho si no un juez en activo, aunque afortunadamente no en una auténtica High Court. Claro que después de ver algunos vídeos del juez Vidal en YouTube, y de escuchar atentamente sus explicaciones, he podido comprender la magnitud de su obra, pues sus intervenciones confirman que ciertamente la ignorancia es atrevida. Su señoría no acierta ni una, ni siquiera a la hora de exponer los argumentos jurídicos que serían favorables a la causa.

Desde luego, el caso de nuestro juez constituyente resulta verdaderamente extraño: un magistrado que no ha entendido aún cuál es su posición y su función se dedica a redactar nada menos que una Constitución sin saber nada de Derecho Constitucional. Catalonia votes informa de que estamos ante uno de los principales artífices jurídicos del futuro Estado catalán. Poca broma.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
1 Comentari

Genocidi i intimidació

20150226_milicia_estatislamicEls jihadistes de l‘Estat Islàmic (EI) han segrestat més de 200 cristians de les viles assíries del nord-est de Síria. En aquests territoris vivien abans del conflicte 120.000 assiris, la majoria de religió cristiana. Avui en queden només uns  milers, i la resta han hagut de fugir per salvar les seves vides. També moltes poblacions cristianes de l’Iraq que tenien milers d’habitants han quedat reduïts a uns centenars. O els esclavitzen o els maten, o fugen. Aquesta és la realitat.

El que s’està produint a les zones de Síria i de l’Iraq controlades per l’EI és una veritable neteja ètnica, un genocidi en el sentit més estricte del terme, com els que es produïren a Bòsnia i Hercegovina i a Ruanda. La diferència radical és que en aquest cas la pràctica criminal genocida es fa amb cruel ostentació. S’utilitza com una arma d’intimidació.

Quan avui amb perspectiva històrica, es critica i recorda amb avergonyiment el fet de mirar cap a una altra banda del Regne Unit,  els Estats Units i d’altres països quan començava a conèixer l’extermini dels jueus a mans del nazis, cal dir que s’està mantenint la mateixa actitud amb el genocidi cristià i d’altres minories a mans de l’EI

I això és radicalment greu perquè manifesta la indiferència moral, i per tant de la feblesa, d’Europa, particularment intensa a Catalunya. Res pot ser més greu que un genocidi, però, essent-ho, el problema no acaba aquí. L’arquebisbe Hindo de Síria, en unes recents declaracions, ha denunciat altres responsabilitats amb relació als cristians que fugen. No reben ajut de la Mitja Lluna Roja –l’equivalent de la nostra Creu Roja- ni dels organismes d’assistència del govern siri. Ni tan sols s’ha interessat per ells l’agència de l’ONU per als refugiats. Romanen abandonats de tothom.

L’exministre de l’Iraq, la senyora Pascale Warda, de confessió cristiana, ha declarat que  l’Estat Islàmic només vol “aniquilar” la presència cristiana i tota minoria social i religiosa que s’oposi als seus principis, quan la comunitat cristiana a l’Iraq es remunta al segle I, molt abans de l’arribada de l’Islam. “A Mossul per primera vegada ara en 2.000 anys no se celebra l’Eucaristia. És una etapa històrica molt negra” per als “caldeus”. “Els cristians són massacrats”.

20150226_caravana_EILa realitat pura i dura és que l’Estat Islàmic és una pràctica del mal a escala internacional que requereix una resposta a la mateixa escala que avui no existeix.

Si no es produeix una resposta a l’escalf del problema no únicament ens sumim en un mal moral immens sinó que ens perjudiquem i afeblim nosaltres mateixos, perquè la continuïtat de l’Estat Islàmic és un risc directe per a Europa. S’ha estès a Líbia, i ja és una amenaça de proximitat, que es multiplicaria si aconseguís, com intenta, desestabilitzar Egipte. La seva propaganda amenaça sense embuts d’atacar a Europa i reitera el seu objectiu de conquerir Andalusia i ocupar i destruir Roma.

Catalunya, l’Estat espanyol i de manera especial la Unió Europea s’han de mobilitzar fortament i en tots els àmbits possibles de resposta, sense excloure’n cap. Primer per posar fi a un genocidi retransmès per televisió i, segon, per tallar l’hidra del mal abans que la seva força comenci a destruir-nos.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
13 Comentaris

Industrialització

20150219_industrialitzacioLa setmana vinent tenim al Congrés de Diputats el debat de política general, conegut com Debate del estado de la nación. Estic segur que l’airejada recuperació econòmica serà un dels actius que intentarà exhibir el president Rajoy. La setmana passada en la sessió de control ja li deia que no li negava que a nivell macro algunes xifres són millors que fa un any, especialment les perspectives de creixement del PIB, però que em sumava a les veus que consideren insultant i preocupant el triomfalisme electoralista que exhibeix el govern de l’Estat quan tenim les xifres d’atur que tenim, quan tenim el nombre de joves que tenim que han de fugir del país o quan tenim els nivells de desigualtat que tenim.

Però, més enllà de les xifres esmentades, hi ha un dèficit de la nostra estructura productiva que convé remarcar: la necessitat de reindustrialitzar i les polítiques sectorials que s’han fet totalment contràries a aquest objectiu imprescindible. No estem apostant per la reindustrialització quan no tenim política energètica i quan temes tan importants per a l’indústria com la cogeneració no han estat resolts positivament malgrat els esforços del nostre grup parlamentari. Tampoc estem apostant per la reindustrialització quan no es donen les mateixes condicions que els estats veïns per a la circulació de vehicles de més de quaranta quatre tones. A Portugal i a França s’autoritzen fins a seixanta tones i aquí no, fet que provoca, per exemple, que les indústries papereres es traslladin a Portugal per estalviar-se el 50% dels costos del transport.

I no parlem de les inversions en carreteres productives. És el cas de l’A-27 de Tarragona a Montblanc, clau per al port de Tarragona i alhora per a les indústries exportadores o el IV cinturó de Barcelona,  la N-II a Girona o l’eix pirinenc a Lleida. El ritme de totes aquestes obres de tanta importància per als sectors industrials és molt lent i contrasta al mateix temps amb el d’altres inversions en infraestructures. Així, per exemple, mentre a l’autovia de la Plata, rememorant la històrica ruta dels romans de Mèrida a Astorga -ara és de Gijón a Sevilla- s’han construït 650 km en dotze anys, en el mateix període de temps només s’han construït vuit km a la N-2 de Girona.

20150219_AVEAra bé, per a mi el més cridaner i escandalós és la inversió al llarg de la legislatura que acaba aquest any de 12.000 milions d’euros destinats a la construcció d’un AVE insostenible enfront de la que s’ha fet en corredors logístics com ara el de la Mediterrània. Cal retenir una data: en termes comparatius i segons dades del ministeri de Foment, França té 1.884 km de trajecte ferroviari d’alta velocitat; Alemanya 1.032; i Espanya -oh campions-, 2.525. Guanyem de carrer! Però en viatgers transportats, França transporta 120 milions de persones, Alemanya 160 i Espanya aspirava a transportar-ne 28 milions. És a dir, en numero de kilòmetres multipliquem per 2,5 els que té Alemanya, però en nombre de passatgers només tenim la sisena part dels que allí transporten. I com que el mateix president d’ADIF manifesta que aquesta alta velocitat és insostenible, n’estem construint 1.000 km addicionals.

No ens convindria més invertir aquests diners en R+D+i, per exemple, per donar valor afegit al nostre sector industrial? Del 2010 al 2015 els pressupostos destinats a aquesta partida s’han reduït en un 40%. Fins i tot el govern de l’Estat en passa tant que els anys 2012 i 2013 deixa d’executar menys del 50% aproximadament. De l’AVE, per tant, campions, però d’inversió en R+D+i, a la cua, amb un 1′24% del PIB d’inversió anual.

Necessitem com el pa que mengem reindustrialitzar el país, i aquest no és el camí que segueix el govern de l’Estat amb la seva política.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
18 Comentaris

Després del pacte antijihadista arribarà el d’educació?

20150204_pacteeducacioPedro Sánchez, líder del PSOE, s’ha pronunciat públicament a favor d’un pacte d’estat després d’haver signat amb Rajoy l’acord contra el jhijadisme. Després de recordar que nosaltres no hem signat l’esmentat pacte, però que això no vol dir que no puguem coincidir amb el seu contingut, passo a reivindicar públicament la necessitat del pacte d’estat sobre l’educació i a deixar clar que hi volem ser des del minut zero. Si el pacte l’han de fer entre el PSOE i el PP i quan el tinguin fet ens han d’invitar a presentar conjuntament la iniciativa legislativa corresponent per materialitzar el seu contingut, ja dic des d’ara que no hi comptin i que si ho fan així s’equivocaran greument l’un i l’altre.

Demano ser-hi per diverses raons. Primera, per la nostra cultura de pacte. Sempre hem demanat pactes per qüestions d’Estat i fins, i tot en alguna ocasió ens n’hem sortit. Al seu dia ho vam reclamar sobre les pensions i va néixer el Pacte de Toledo. Ho vam fer sobre una de les causes més importants de sinistralitat com els accidents viaris, i es va crear la comissió de Mobilitat. Vam demanar també un pacte energètic i, tot i que es va constituir la subcomissió corresponent per estudiar un mix energètic de futur a darrera hora, el PP amb un govern del PSOE en va inviabilitzar les conclusions. Tothom sap també que m’he fet un fart de demanar un pacte d’estat davant la crisi econòmica o per lluitar contra la pobresa i que no m’han fet ni cas. De consciència, doncs, de la importància que certs temes siguin tractats amb gran consens entre les forces polítiques, em sembla que he demostrat tenir-ne abastament.

També de manera explicita m’he fet un tip de demanar-lo per l’educació. De fet, la meva segona etapa parlamentària a Madrid a partir del 2004 la vaig estrenar defensant personalment una proposició de llei en la qual el demanava. D’ençà que tenim democràcia -acostumo a repetir a les tribunes espanyoles-, cada govern ha nascut amb la seva llei d’Educació sota el braç. Aquesta és una de les raons, no pas l’única, de la nostra manca de qualitat del sistema educatiu. El fet que cada govern canviï les lleis educatives projecta una inestabilitat al sistema que repercuteix en tota la comunitat educativa: alumnes, pares i professors i que té efectes perniciosos en l’estabilitat del sistema. Només a Catalunya quan CiU era a l’oposició es va aconseguir pactar una llei d’Educació, fet que crec que diu molt sincerament del nostre sentit de país, de comunitat o d’estat, depèn com se li vulgui dir.

Si sempre hem defensat  -i quan hem pogut l’hem practicada- la cultura del pacte i, a més, en matèria educativa, més enllà de l’exemple català que acabo de recordar, i si sempre hem intentat pactar les lleis educatives -menys amb el PP perquè mai ha volgut cedir en res-, és lògic que ara se’ns cridi a participar des de la gènesi. Un repàs de les nostres aportacions parlamentàries al respecte seria un segon aval a considerar. A més, crec que els nous temps exigeixen ara introduir dues qüestions bàsiques: una passaria per incloure la societat com a ens educatiu, és a dir, construir l’educació de tots amb el compromís de cadascú; i una segona seria per tractar el  fet religiós i reconèixer la religió com a subjecte col·lectiu en l’espai públic. No ens enganyem: el mal ús de l’Islam per justificar el terrorisme, no se’l pot combatre simplement amb mesures policials.

Dit tot això, però, ara ve la galleda d’aigua freda. No tinc esperances en el pacte d’estat en matèria educativa. I menys en vigílies electorals. Tant de bo que m’equivoqui. Ho celebraria molt! Però temo que tornaran a mirar els interessos electorals conjunturals i no els de les noves generacions.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
12 Comentaris

Farà Syriza canviar Europa?

20150127_Syriza_celebravictoriaTothom a hores d’ara ja sap que diumenge Syriza va guanyar les eleccions legislatives a Grècia. Potser hi haurà menys persones que sàpiguen que, malgrat obtenir el 36,4% dels vots, s’ha plantat a la ratlla del 50% dels parlamentaris (149 de 300). Això és gràcies al premi del plus de cinquanta diputats que té la llista més votada, d’acord amb el sistema electoral que en el seu dia van pactar Nova Democràcia i PASOK per donar estabilitat al govern, tot i que a ben segur mai van pensar que un dia beneficiaria els hereus de l’eurocomunisme hel·lènic. A partir d’aquí, les especulacions que es feien al llarg de la campanya han anat prenen més gruix.

D’entrada, es parlava, i es parla, si Syriza faria canviar la política europea i doblegaria la Cancellera Merkel. No hi ha dubte que el vot a Syriza és un vot contra l’austeritat i contra les retallades que va comportar la intervenció de Grècia per part de la Troika. Riu-te’n de les que hem conegut aquí! Però en el fons, i encara que molts votants no en siguin conscients, han donat suport a Tsripas en contra de la política dels dos partits tradicionals duta a terme els darrers quaranta anys de democràcia després de la Dictadura dels Coronels. Atenció! Una política que fiscalment afavoria els més rics, però que al mateix temps no controlava despeses ni exigia esforç, treball i rigor a una gran majoria de la societat. El nou govern haurà, doncs, de ser conscient que, més enllà d’anar contra l’austeritat, per principi no la podrà deixar de practicar ni de fer reformes que acabin tant amb la paradisíaca situació fiscal dels que tenen més com una certa -i en tot cas consentida- idiosincràsia grega. I haurà de complir els seus compromisos de deute. Això sí, la UE -si més no, el BCE- ja va començar a canviar donant per probable la victòria de Syriza abans que es produís. Òbviament, no va ser casual que el seu president, Mario Draghi, anunciés la compra mensual de deute sobirà públic i privat. Per això també els mercats han paït millor de moment -dic només de moment- el resultat electoral grec.

20150127_Grecia_UEAra bé, si parlem d’austeritat el més curiós és com han reaccionat determinats governs i partits. El president francès, François Hollande, i el del Consell de Ministres italià, Matteo Renzi, creuen tenir amb el nou president grec el gran aliat per forçar els alemanys a canviar de política. Tota una França i Itàlia necessitant la crossa de la modesta Grècia! Qui ho havia de dir! El cert és que no sé si això diu molt a favor de Tsipras o molt poc en pro d’Hollande i de Renzi? Tinc la meva resposta, però me la reservo per cortesia. La perplexitat ja em supera quan veig que personatges de l’extrema dreta com Marine Le Pen, a França, o Nigel Farage, al Regne Unit, celebren la victòria de Syriza. Tots els partits que a la UE son considerats xenòfobs o euròfobs miren Atenes com la nova Jerusalem! Per no parlar de la coalició d’aquests amb el partit de la dreta xenòfoba i euròfoba dels “Grecs Independents”. Ara bé, això sí, aquesta aliança de govern no és obstacle perquè també a casa nostra hi hagi qui vulgui ser clon de Syriza! Ai si fóssim  nosaltres els que reivindiquéssim l’homologació amb un partit que pacta amb xenòfobs! Menys guapos, ens dirien de tot. I, a més, el nou govern “progressista” grec no té cap dona entre els seus deu ministres!

Una altra qüestió de la qual s’ha parlat, tot i que ara no tant, és la possible sortida de l’euro. Mai hi he cregut. Ni Grècia abandonarà l’euro, ni la UE la farà fora de l’eurozona. De la mateixa manera que en la mesura que s’acostaven les eleccions Tsripas anava moderant les seves posicions de sortir de l’euro, ara haurà ‘d’afrontar una negociació amb realisme. Els que coneixen al nou primer ministre grec diuen que és pragmàtic. Això sí, ni per part grega ni per part de les institucions europees s’hauria d’anar a l’ús dels ultimàtums. Cal negociar des de la responsabilitat. Si la UE tingués només com a objectiu ser una aliança econòmica podria prescindir de Grècia, però ni Merkel ni el gruix de la UE limiten el futur d’Europa a la dimensió econòmica i saben el que representa la democràcia més antiga del món en les arrels europees.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
15 Comentaris

Fòrum de Davos: el fòrum de la desigualtat

20150120_ForumDavosAquesta  setmana es reuniran a la petita ciutat dels Alps suïssos de Davos representants de diversos governs al més alt nivell i financers i experts d’arreu per parlar, com cada any, de les perspectives del futur econòmic. Ho faran també de desigualtat o, més ben dit, de desigualtat creixent entre els que tenen més i que cada cop acumulen més riquesa i els que tenen menys i cada dia que passa representen més percentatge del conjunt. La presència de la directora general de la prestigiosa ONG Oxfman Internacional, Winnie Byanyima, com una de les vicepresidentes de l’afamat fòrum, és una mostra evident que els poderosos consideren cada cop més la desigualtat com un problema. Una altra cosa és que hi posin remei!

Efectivament, a Davos, l’ONG coneguda a casa nostra com Oxfam Intermón, presentarà un informe en el qual s’accentua la gravetat pel fet que augmenti la concentració de la riquesa fins a l’extrem que en un parell d’anys, si no es corregeix la tendència, l’1% del món ultrapassarà una acumulació de patrimoni del 99% mundial. Això es nota cada dia més: ara mateix sóc a Guatemala i en aquests països s’aprecia descaradament, com també es veu i es nota a certs països africans o orientals. Però, atenció: és també un problema del nostre món occidental. Oxfam Internacional proposa eradicar la desigualtat l’any 2030 i incrementar les polítiques redistributives, apujar sous, limitar la ràtio dels diferencials salarials entre els més alts i els més baixos d’1 a 20 i acabar amb els paradisos fiscals.

És important tenir present aquest informe que situa Espanya a la cua en termes d’igualtat, només superada per Letònia, per enquadrar amb més precisió altres notícies positives que arriben sobre Espanya d’altres instàncies internacionals, en aquest cas no d’onagés, sinó d’organismes oficials com l’FMI, que situava l’economia espanyola al capdavant de les economies europees. No es pot negar que hi ha un canvi de tendència i que, en allò que fa referència a les grans xifres macroeconòmiques, el món empresarial, econòmic i inversor respira més tranquil. La setmana passada, a Madrid i Barcelona respectivament, un grup d’inversors estrangers i membres del Consell de Competitivitat coincidien que ara ja no es parla de la prima de risc, o de riscos del sector financer. Ara només ocupen i preocupen Podemos i Catalunya.

A mi m’amoïnen més coses. En línia de l’informe d’Oxfam em preocupa que ens haguem carregat les classes mitjanes i l’empobriment de moltes famílies que abans podien incloure’s en aquest target social. Em preocupa veure com sumes molt importants de diners han evadit el pagament d’impostos des de paradisos fiscals. Em preocupa la nostra fiscalitat, la catalana, perquè es superior des de l’IBI a l’IRPF o successions, i tinc part de responsabilitat que això sigui així. Em preocupa la fiscalitat espanyola regressiva i penalitzadora de les rendes de treball. I em preocupa que, en  temps de pactes, a Catalunya no en prioritzem un contra la pobresa o que en l’àmbit espanyol llegeixi que el portaveu parlamentari del PSOE al Congrés de Diputats digui que el pacte contra el jihadisme serà l’únic que faran amb el PP. Està molt bé preocupar-se del jhijadisme que sovint recluta terroristes en segments pobres víctimes de la desigualtat, però, i els nostres pobres no ens preocupen? No es mereixen un pacte per lluitar contra la seva situació precària?

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

Quo Vadis Europa!

20150107_charlie-hebdo-paris-mahomaAvui a mitja nit volaré cap a Xile per fer una conferència, per trobar-me amb els dirigents de la DC xilena i llatinoamericana i per mantenir reunions amb diversos ministres del govern. La conferència es títula “LA PAZ. LOS CONFLICTOS Y GUERRAS ACTUALES. ¿ALBORES DE UNA TERCERA GUERRA MUNDIAL? Pot semblar una mica rar que parli de Tercera Guerra Mundial. Ho entenc, però, com diré a la conferència que faré a l’antiga seu del Congrés xilè a Santiago, avui les guerres no es lliuren exclusivament entre estats i els nous conflictes sorgeixen de bandes terroristes, de lluites ètniques, de conflictes nacionals, entre altres motius.

Faig aquesta introducció per anar a petar al títol del post ja que faré al final alguna consideració que té a veure amb una de les guerres actuals. Ahir, dia de Reis, vaig fer un tuit que, amb el lema que encapçala aquesta reflexió, expressava la meva preocupació pel que està passant a Europa, afectada per una ona de fanatisme i d’intolerància. Hem perdut el nord! Hi ha massa gent que o bé ha oblidat molt aviat o que bé ignora la història europea del segle passat. Hi ha massa gent que sembla disposada a erigir-se en els nous nazis del SXXI.

Aquests darrers dies hem sabut que a França un alcalde independent conservador negava la sepultura a un nadó gitano. A Hongria, com si no n’hi hagués prou amb l’involucionisme del govern de Budapest, emergeix amb força creixent un partit ultra que guanya vots amb un discurs antigitano, com si aquest poble no tingués res a veure amb el seu país. A Alemanya, hem vist acció i reacció al voltant de l’Islam en particular i de la immigració en general. Europeus Patriòtics contra la Islamització  d’Occident -PEGIDA- a Dresden i altres plataformes similars a altres capitals es manifesten setmanalment. Enfront de les seves tesis, cinquanta personalitats alemanyes han signat un manifest que fa una crida per frenar l’expansionisme xenòfob. A França, també l’escriptor Houllebecq treu avui el seu llibre Soumission que novel·la una victòria de l’Islam, que arriba al Palau de l’Elisi i que imposa les seves regles socials, un cop de mà claríssim a l’extrema dreta francesa. A Berlín, un jove israelià és apallissat per joves que parlaven alemany i àrab. I avui, a París un cop terrorista en nom d’Al.là sega vides de periodistes i de dibuixants del setmanari ” Charlie Hebdo”. Pitjor impossible!

20150107_reforcar_valors_EuropaQuè s’ha de fer? És la pregunta que molts ens plantegem. D’entrada, crec que destriar el gra de la palla: reforçar, d’una banda, les arrels humanistes europees que estan en els fonaments del projecte d’unitat europea. Des del reforçament del que som, sense complexos i amb rigor, tractar de planificar l’espai que altres religions diferents a la nostra han de tenir a l’escola i a la societat. El futur de l’Islam a casa nostra no pot quedar conduït per certes proclames d’alguns imams divendres a les mesquites. Cal donar-li altres vies d’expressió. Atenció, cal fugir del bonisme i, com abans deia, amb el rigor i la voluntat d’enfortir les nostres arrels cristianes. Si no ho fem i com més aviat millor, se’ns escaparà de les mans.

Una altra cosa és l’integrisme. Enfront seu cal aixecar les fronteres que siguin necessàries. L’integrisme és l’avantsala del terror, que ja fa anys castiga amb una nova guerra al món occidental. Avui ha estat París. Abans, a Nova York, a Madrid o a Londres per esmentar només uns casos. És una guerra que no es fa entre estats, tot i que un anomenat Estat Islàmic la promou i l’estén. I no és només a Síria o a l’Iraq on la practica contra tots els que no pensen com ells. També a Nigèria, al Sudan o a Líbia. Europa n’ha de ser conscient. Ha de ser el que ha estat sempre, i orgullosa dels seus valors, molt superiors als d’altres. Però també ha de tenir capacitat per donar resposta a noves realitats que la globalització ha configurat en fer caure les fronteres. Només així, des de la pluralitat cultural i religiosa diferent de la multiculturalitat, des del reforçament de la nostra identitat, podrem gestionar un nou món. I només si es gestiona a Europa endins podrem aixecar fronteres davant la nova guerra del terror, sigui o no la Tercera Guerra Mundial.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
7 Comentaris

Una nova era a Cuba

20141224_Obama_RaulCastroL’anunci del president Obama de restablir les relacions entre els EUA i Cuba obre, sens dubte, una nova era al país de la revolució castrista, un dels últims bastions del comunisme, juntament amb Corea del Nord. La situació econòmica del país caribeny, penjat del suport d’una Veneçuela a les portes del precipici; la diplomàcia Vaticana que des de la visita de Joan Pau II es mou amb més dinamisme i, com sempre, molt bé; i el canvi d’actitud de l’administració nord-americana -que no per molt que sorprengui pot qualificar-se d’inesperat- han permès donar el primer pas de nous temps a Cuba.

Amb la reconducció de les relacions diplomàtiques s’aniran normalitzant les econòmiques fins a acabar amb l’embargament, i els empresaris nord-americans aniran prenent posicions a l’illa de cara a intentar que el seu mercat acabi dominat per ells. Això havia de passar un dia o altre. Si més no, és el que sempre personalment havia pensat i afirmat públicament. Aquesta era justament una de les raons per les quals sempre vaig criticar la duresa d’Aznar respecte a Cuba i cap als empresaris espanyols -molts de catalans- que hi operaven o hi invertien.

Per això sempre havia condemnat l’embargament dels Estats Units. És el que pensaven i manifestaven amics com Oswaldo Payá, sobre el qual sempre pensaré que no va deixar aquest món de mort natural per accident de trànsit, sinó per inducció de mans de les forces de seguretat del ministeri de l’Interior cubà. Aquesta posició era compatible amb visitar Cuba, veure les autoritats del règim, ajudar el nostre empresariat i mantenir contactes amb l’esmentat amic Payá i tot el món opositor o dissident, depèn de la terminologia que es vulgui emprar. Un cop se’m va indicar des de l’ambaixada de Cuba que no seria ben acceptat si viatjava al seu país i m’entrevistava  amb els opositors. Per tant, vaig deixar de posar els peus a l’illa. Possiblement ara torni a ser l’hora d’intentar-ho.

Dit tot això, crec que ha de quedar clar que no es pot traduir simplificadament la positiva rehabilitació de les relacions entre els Estats Units i Cuba com la normalització de la situació en aquest darrer país. Això no serà fàcil ni ràpid, però crec que no es pot ignorar el que sempre he defensat: nous espais de llibertat econòmica acabaran obrint nous espais de llibertat política. Tant de bo que no m’equivoqui!

PS.- Amigues i amics blogaires: avui és vigília de Nadal, l’inici, per tant, de festes i d’un any nou. Els que fa temps que em segueixen ja saben que durant aquests dies -com per Setmana Santa o el mes d’agost- obro un parèntesi dedicat a la família en el qual no penjo nous comentaris ni contesto els que es fan. Us desitjo, doncs, un bon Nadal i tant de bo que el 2015 ens porti més sensibilitat social, més feina, més pau i amor i solucions per a l’enquistada anomenada qüestió catalana.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

A l’amic Joan Barril

20141215_JoanBarrilDissabte entre les sis i set del matí a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona ens va deixar en Joan Barril, l’escriptor, el periodista i moltes coses més…, però per a mi, sobretot, l’amic. No recordo els anys que feia que el coneixia! Si que sé que en fa més de vint i cinc que havia travat amb ell una relació que va anar enfortint amb el temps la nostra amistat. Tractant-se d’ell, això no era difícil. La seva immensa generositat permetia obrir de bat a bar les portes del seu gran cor. Sé que se n’ha anat massa aviat. Era de la meva quinta. Si la memòria no em traeix, ell havia nascut al gener, un parell de mesos abans que jo. Tots dos, l’any 1952, com en Xavier Bru de Sala, un altre bon i comú amic.

En Joan era un escriptor que seduïa amb la seva paraula, però per sobre de tot era una persona que atreia per la seva vitalitat profundament humanista. No era un persona religiosa, però va ser sempre capaç de parlar i d’entendre profundament la fe dels seus amics. En l’exercici de la seva professió transmetia pau. Les seves paraules, a banda de sàvies -com savi era ell-, traspuaven a tot hora un intens esperit de tranquil·litat. La pressa no formava part del seu ADN. A l’hora de compartir estovalles la sobretaula s’allargava pacientment, i no cal dir-ho si alhora tenia entre mans un bon cigar o una bona copa. La paraula era la seva passió i la feia lliscar en el temps com si ja fos conscient que en tindria menys del que li correspondria per la seva joventut.

Ahir diumenge se li va tributar un homenatge al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, ple de gom a gom. Va ser un a reveure, un acte emotiu. En Joan Manuel Serrat el va tancar amb la seva poètica veu. Com que no acabava d’arribar, improvisadament, sense música -a pèl com diríem a Alcampell-, la també amiga comuna, Marina Rosell, es va apropar al fèretre d’en Joan i ens va emocionar amb la seva dolça, intensa i ferma veu amb una cançó de comiat. Al llarg de tot l’acte em venien a la memòria instants compartits amb en Barril. A la gola se’m feia un nus difícil de desfer. Als ulls els llagrimalls feien brollar petites mostres de ràbia per l’acomiadament d’un amic que, com he dit abans, se n’ha anat abans d’hora.

Sempre, però, em quedarà l’enorme tresor de tot el que em va donar. En un temps en el qual no és fàcil que una persona es mulli per una altra, ell es va comprometre públicament a favor de la meva candidatura a Corts Generals. No pensava exactament el mateix que jo. Em direu que això és normal perquè Déu ens ha fet a tots diferents. Sí, és cert. No va ser l’únic. D’altres, com el ja esmentat Bru de Sala, també ho van fer. Ho havia fet l’historiador Josep Benet. Amb totes ells i amb graus diferents hi havia distàncies ideològiques. Per la seva actitud, en Barril va ser condemnat pel tribunal d’Inquisició progressista. Que caram feia un home d’esquerres donant suport a en Duran! Ell va reaccionar amb la mateixa tranquil·litat amb la qual conduïa la seva vida, tranquil·litat que mai va estar renyida amb la improvisació i la picardia. Es va fer militant d’Unió i va enfortir la nostra relació personal.

Aquest era en Joan Barril, un amic. Un captivador. Una persona que de cada minut de la seva existència en va treure hores de vida. Una persona de la qual molta gent enyorarà la seva veu, la seva pau interior, la seva paraula, la seva amistat. Jo seré una d’aquestes persones.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
10 Comentaris

Rajoy, Posada i Catalunya

20141206_Rajoy_Posada_diaConstitucioAmb motiu de la commemoració del dia que es va aprovar la Constitució, cada any s’organitza una recepció al Congrés de Diputats. No hi he assistit mai, però no pas per disconformitat amb un text que vaig votar i que considero que valdria la pena actualitzar en alguns aspectes. No molts! La raó de la meva absència no té res a veure amb l’actual decepció i desafecció sobre la política de les institucions de l’Estat en relació a Catalunya, que comparteixo. No, no és per això, entre altres raons perquè crec que la responsable no n’és la Constitució, sinó l’apropiació indeguda que els governs de l’Estat n’han fet i en fan fins i tots els  que mai van acceptar el títol VIII sobre les autonomies, com és el cas de Rajoy. I no cal dir que alguns, com Aznar, fins i tot van demanar públicament el vot en contra del conjunt de la Carta Magna.

La raó per la qual mai no hi he anat és doble. En primer lloc, perquè acostumo a passar tant com puc de les recepcions. També ho faig a casa nostra amb motiu de la Diada Nacional, i a l’estranger quan vaig de visites oficials o de partit. Reconec que sóc una mica atípic, i si voleu rar. Què hi farem! És un dels molts defectes que tinc. El segon motiu pel qual no hi he anat mai és per respecte a un dels articles de la pròpia Constitució, concretament, l’article 39 quan parla de protecció de la família. Sí, prefereixo dedicar els tres o quatre dies a estar amb tota la família. Però dit això, és obvi que el títol d’aquest apunt intueix alguna reflexió diferent.

Certament, amb motiu de la recepció d’aquest any, hom s’ha referit a la demanda d’una part molt important de la societat catalana. Obvio que el líder del PSOE va esmentar la seva proposta de reforma constitucional. D’això també n’he parlat a la darrera carta web que podeu llegir a www.unio.cat. El que m’interessa destacar són els missatges del president del govern, Mariano Rajoy, i del president del Congrés de Diputats, Jesús Posada, tots dos del mateix partit. Però tots dos van dir coses molt diferents i, sobretot, amb tonalitats i actituds molt oposades entre si.

Així mentre Rajoy, més enllà de rebutjar el diàleg sobre la reforma constitucional, va considerar que no podia o que era molt difícil parlar amb el president de la Generalitat i alhora va continuar sense fer cap proposta alternativa a quantes es puguin fer des de Catalunya, el president Posada va entonar lletra i musica diferent. Va demanar més diàleg i debat sobre Catalunya. I va situar, a més, el marc de les Corts per parlar, per debatre i per escoltar fins a l’extenuació per arribar a acords i consensos.

És a dir, Rajoy no vol parlar ni amb Mas, no vol que el Congrés dialogui sobre una possible reforma constitucional -tot i compartir amb ell que no necessàriament pugui suposar una solució per a Catalunya-, ni té proposta alguna a fer. Es limita a defensar la unitat d’Espanya tal com li diu Arriola perquè això li dóna vots arreu d’ Espanya. Catalunya no importa. Ja sap que el PP ho té perdut. Un desastre!

No cal dir -i assumeixo el risc de no fer cap favor al president Posada- que aplaudeixo la seva actitud. I tothom haurà entès una vegada més que considero nefasta la del president Rajoy.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris