Avui hem acabat el XXV Congrés Nacional d’Unió a Sitges. Dono gràcies, com ja he fet, a tots els compromissaris que hi han participat i, s’entendrà que ho faci d’una manera especial al més del 80% dels compromissaris que ens han donat suport, amab tot el respecte per a la resta.

És cert que porto molts anys al front del partit i que hi ha molta gent que considera que caldria un límit de mandats. Respecto aquesta posició, però voldria fer tres consideracions.

La primera és que, per circumstancies històriques ,vaig haver d’assumir de molt jove la responsabilitat de dirigir el partit i avui continuo en plena vitalitat, amb energia i il.lusió.

La segona és que avui tinc un capital polític gràcies a Unió. Fa anys que sóc el polític més valorat de Catalunya i el 20-N vaig obtenir el suport de més d’un milió de persones a les urnes (mai abans l’havia tingut CiU en unes eleccions a Corts Generals ) i al bell mig dels ajustos pressupostaris del nostre govern.

I la tercera és que un amic veneçolà ens deia divendres que els partits s’han de preguntar quin dirigent necessita l’organització i no a qui li toca.

Segons per quin mitjà de comunicació s’hagi seguit el Congrés  -o tal vegada per qualsevol que s’hagi fet-, pot donar la sensació que ens hem passat un dia i mig només parlant d’independència sí, o independència no. Doncs bé, no és així. És cert que una candidatura defensava clarament la independència de Catalunya ja i que l’altra, sense ser antiindependentista, creu que és una simplificació reduir el debat a aquest binomi. A més -tot i respectar, conèixer i comprendre un sentiment creixent en la ciutadania catalana- als polítics se’ns demana que presentem projectes viables que no ens condueixin a carrerons sense sortida. Però per respecte als patiments que la ciutadania viu com a conseqüència dels ajustos fiscals i pressupostaris, de la crisi econòmica i social, seria imperdonable i impresentable que un partit dediqués un cap de setmana només a parlar d’independència.

És per això que, afortunadament, hem parlat i, molt, d’economia; de liquiditat -i per tant de crèdit-; de la inviabilitat de continuar amb la política només d’austeritat; de creixement; d’atur; de Centres Especials de Treball; de pobresa; d’habitatge; de dació en pagament; de la responsabilitat de la banca -també d’una part de la ciutadania-; de la crisi de valors i de l’hegemonia de la cultura del tenir per sobre de la del ser; i òbviament de nosaltres els polítics; dels problemes que viuen els que van comprar preferents a entitats financeres -en aquest blog n’hem parlat-; de com moltes persones grans s’estan quedant sense els estalvis de tota la vida perquè han d’ajudar els fills o néts a l’atur…. Vaja, d’una interminable llista de problemes que connecten amb els que viu la gent.

Crec que hem fet un bon Congrés, però tant de cara endins com de cara enfora- nacionalment, econòmicament, moralment i socialment, hi ha molta pedra per picar.

Només quatre paraules per demanar-vos perdó per no estar més actiu en el blog. En tornar de Geòrgia he tingut una petita indisposició; al mateix temps estic preparant l’informe de gestió pel XXVè Congrés d’Unió que tindrem aquest cap de setmana, i tot plegat no em permet dedicar més temps que contestar els comentaris i no en tinc per fer nous posts.

M’agradaria haver-vos parlat de les eleccions franceses, del que passa a Grècia, de Bankia, però ho sento: no arribo arreu. Espero que en vuit dies em normalitzi. Mentrestant, gràcies per acceptar les meves disculpes.

Des de l’aeroport de Munic, camí de Tbilisi (Geòrgia,) m’assabento que Evo Morales ha “expropiat” -diuen les agències de premsa- la filial de “Red Eléctrica Española” a Bolívia. Tothom deu recordar que fa quatre dies, com qui diu, la presidenta argentina va fer el mateix amb les accions de Repsol a YPF. Em preocupa que això ara es posi de moda, i reitero els gravíssims errors de la política espanyola enfront del “chavisme” a Iberoamèrica. Li vam riure massa les gràcies.

Però deixant de banda aquesta preocupació, que no és prou, vull expressar la tesi de rebuig a utilitzar el terme “expropiació” i defensar l’ús de la paraula que em sembla més indicada. No és altra que la de “confiscació”. No sé quin serà el procés bolivià, però sí que coneixem el seguit per Cristina Fernández a l’Argentina.

Amb Repsol s’ha produït una confiscació, és a dir, s’han incautat o privat d’uns béns sense compensació, que  han passat a l’erari públic d’un dia per l’altre, com a conseqüència d’una decisió política arbitrària. L’expropiació és un mecanisme de dret públic que preveu que l’expropiat tingui dret a rebre, a canvi, una indemnització equivalent al valor econòmic d’allò que ha estat expropiat. Cal dir les coses pel seu nom.

L’any  2007 Nicolas Sarkozy va ser elegit, amb gairebé dinou milions de vots, president de la República Francesa. A França i fora d’aquest país, la seva victòria va ser rebuda amb una esperança lleu. El llenguatge políticament incorrecte i valent d’aquella època de l’actual president francès agradava a la gent. Ara Sarkozy pot perdre les eleccions davant el socialista François Hollande. La seva popularitat i la satisfacció per la seva gestió han anat decreixent amb el pas del temps, i la victòria d’Hollande, si es produeix, serà més una derrota de Sarkozy que una victòria socialista.

Però no és de Sarkozy de qui vull parlar, sinó dels resultats de la primera volta i de l’actitud dels dos principals candidats. El candidat socialista ha quedat lleugerament per davant de Sarkozy, però la gran guanyadora ha estat Marine Le Pen, amb 6’4 milions de votants, que ha passat a ser la tercera força amb un 17’90% dels vots (cal recordar que Hollande en té el 28’13%, amb 10.272.705 vots i que Sarkozy, el 27’18%, amb 9.753.629 vots),

Però ara a França hi ha cert astorament pel fet que els dos candidats no saben què dir ni què fer més per atraure més vots lepenistes. L’editorial del diari Le Monde d’avui titulat “El fi no justifica tot els mitjans” explica com tant Sarkozy com Hollande s’han llançat a la cacera dels votants d’una força política que el mateix rotatiu defineix com a “retrògrada, nacionalista i xenòfoba”. El candidat socialista els diu que “és l’esquerra qui els defensa” i el candidat de la UPM, que “són la veu de la França que pateix, i que té la intenció d’escoltar-los, d’entendre’ls i de parlar-hi”.

Em fa la sensació que aquesta actitud de la dreta i de l’esquerra franceses (i potser aquí passaria el mateix) no fa altra cosa que donar la raó a algunes de les tesis de Marine Le Pen i dels populismes feixistes que van prenent cos a Europa a costa de la crisi i dels errors que cometem les forces polítiques democràtiques.

Dissabte vaig a assistir a Salt a l’Assemblea de la Unió Municipal, que agrupa els militants d’Unió membres de les corporacions locals. No ho he comentat, però, que els dies 12 i 13 de maig tenim Congrés Nacional d’Unió i que torno a presentar-me encapçalant una llista al comitè de govern -n’hi ha una altra d’alternativa encapçalada per l’alcalde de Vic.  Això vol dir que estem en precongrés i que les diverses organitzacions estan renovant les seves direccions. Però parlem de Salt que és el que vull fer.

El seu alcalde, president de la Diputació de Girona, és l’amic d’Unió, Jaume Torramadé. Hi vaig parlar el dia abans, divendres, i el mateix dissabte sobre Salt. En Torramade és un alcalde que es desviu pel seu municipi i sovint té interès a explicar-me’n les problemàtiques socials, econòmiques, urbanístiques… Intenta, i ho aconsegueix, que jo comparteixi els seus neguits i procura sumar-me a la recerca de solucions.

L’alcalde de Salt m’explicava els trets fonamentals actuals de la complexitat de la seva ciutat. Si parlem de la població és bo saber d’entrada que, de ciutadans empadronats, n’hi ha de vuitanta i cinc nacionalitats. O que el creixement de població estrangera va passar del 2,83% de l’any 1996 al 42,94 de l’any 2011. Això comporta avui que el 60-65% dels naixements actuals sigui de pares estrangers -ja sabeu que, a mi, això em preocupa. I a més, mentre la natalitat bruta a Catalunya és del 11,3% i al Gironès del 10,5%, a Salt ho és del 15,88%.

Si reflectim, a més, la realitat demogràfica de Salt en una piràmide, ens trobarem que, si en fem una integrada per ciutadans de nacionalitat espanyola, s’apropa a la mitjana europea; si la fem del conjunt de la població, ja se n’allunya, però si la fem amb les persones de nacionalitat estrangera, llavors ens dóna una configuració tercermundista amb moltíssima gent a la base.

Si parlem d’economia, llavors ens trobem que Salt és, per renda familiar, la ciutat més pobra de Catalunya, amb 12,2 milers d’euros, enfront d’una mitjana d’uns 20 milers d’euros a Catalunya, amb una localitat com Matadepera, governada casualment per una alcaldessa d’Unió, amb 32,3 milers d’euros.

Si parlem d’habitatge, el panorama és també molt greu. A Salt ja hi van a dormir els que no treballen a Girona. És per a ells l’última sortida. Si parléssim de seguretat, és cert que ara no hi ha embolics, però és un problema permanent i potencial.

Per tot això, els governs de l’Estat i el català haurien d’ajudar especialmenr a Salt. Ara mateix tenen a debat la ubicació del nou Hospital Trueta o la instal·lació d’Ikea. La ciutat de Girona també hi està interessada, però les condicions econòmiques i socials de Salt, a banda dels emplaçaments que ofereix, haurien de fer veure que necessita una atenció prioritària que d’altres, per legítimes que siguin les seves aspiracions, no la requereixen. I és que Salt és una ciutat molt complexa, com per ignorar-la i deixar-la de la mà de Déu.

Fa unes setmanes quan el govern va presentar els pressupostos generals de l’Estat em van preguntar si els votaríem positivament per responsabilitat. La meva resposta va ser que calia veure el seu contingut i que en nosaltres el govern podia buscar complicitats, però no adhesions.

Doncs bé, un cop analitzats a fons i havent parlat amb el govern central sobre el marge de cercar complicitats, hem presentat una esmena a la seva totalitat. Ho hem fet perquè no coincidim amb el contingut dels pressupostos. I també perquè no hem trobat cap sensibilitat en el govern per arribar a la complicitat.

Els pressupostos no ens agraden perquè falten al principi de lleialtat institucional. No hi ha ni una sola partida prevista per atendre el que es deu a Catalunya per liquidacions de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, ni bestretes pel fons de competitivitat derivat del sistema vigent de finançament. He de deixar clar que el que fan és seguir la petjada del PSOE -que no sembli que els únics deslleials institucionals són els del PP.

No ens agraden tampoc perquè quan redueixen la inversió pública, a la comunitat autònoma que més li rebaixen és a Catalunya amb un 45%. I en general perquè, si bé compartim la necessitat de reduir el dèficit i d’aplicar polítiques d’austeritat, el govern de l’Estat ho fa bàsicament reduint les transferències a les comunitats autònomes i a les corporacions locals.

A més, tampoc ens satisfan perquè no impulsen mesures en favor de l’ocupació. Ans el contrari. La reforma laboral garanteix més flexibilitat en el marc laboral, i hi estem d’acord, però sempre hem parlat de flexiseguretat, aposta que Europa fa des de l’Agenda de Lisboa del 2000. En aquest cas, els pressupostos, tot i que admeten que es destruiran 600.000 llocs de treball més, redueix les partides destinades a polítiques actives, és a dir, a la formació que permeti trobar un nou lloc de treball quan el perds.

Els pressupostos tampoc fomenten la competitivitat. La internacionalització esdevé clau en el context econòmic actual i, en canvi, les partides destinades a fomentar-la es veuen reduïdes un 25%, per no parlar de la davallada del pressupost del Ministeri d’Exteriors, ara que es comença a entendre que la política exterior ha d’estar orientada sobretot a ajudar a les empreses arreu del món.

I finalment, per no fer-me més llarg, tampoc ajuden la competitivitat quan segueixen prioritzant inversions amb criteris polítics per sobre dels econòmics, en contra del que assenyala la Comissió de la UE i del que la situació econòmica exigeix.

Arran del Consell Europeu del mes de gener en el debat parlamentari amb el president Rajoy, vaig demanar-li que proposés la creació a nivell europeu d’un fons contra la pobresa i l’exclusió social. Al darrer debat sobre l’últim Consell Europeu, li vaig recordar, tot interpel·lant-lo, si ho havia proposat. No hi va haver resposta.

Doncs bé, ara hem presentat una proposició no de llei a la comissió mixta de la Unió Europea que demana la creació d’aquest fons. La crisi econòmica que patim té unes conseqüències socials molt visibles en l’àmbit de l’atur. Molta gent ha perdut la feina i hi ha gent que la continua perdent. Però hi ha una altra realitat menys visible, segurament també conseqüència de la crisi: la pobresa i, per tant, l’exclusió social.

Segons el darrer informe de Càritas, al qual ja vaig fer referència en la meva primera intervenció parlamentària, un 22% de les llars estan per sota del llindar de la pobresa i hi ha 580.000 famílies sense cap tipus d’ingrés, amb més d’onze milions de persones en situació de risc i trenta mil persones sense llar. Tot això, sense deixar de tenir present una altra dada que ens ve de la mateixa Unió Europea a través d’un informe Eurostat. L’índex de pobresa a Espanya està cinc punts per sobre de la mitjana europea. I una dada final: més de 115 milions d’europeus constitueixen la població en risc de caure en la pobresa.

Europa necessita donar resposta als problemes de la gent i els diners no s’han d’utilitzar només per a rescats bancaris. Cal també rescatar molta gent de la injustícia social que pateix. Sé que a Europa li falta molt per ser el que hauria de ser, però instruments per lluitar contra la pobresa, si vol, els té. És justament el que demano.

La presidenta argentina ha nacionalitzat el 51% d’YPF, empresa de la qual al seu dia Repsol va adquirir un paquet majoritari d’accions. Divendres, el ministre d’Indústria em va telefonar per informar-me com estava la situació. Al cap i a la fi, des del president fins al soci de referència de Repsol, són catalans. Segons la seva versió, hi havia una certa suavització de l’enfrontament del govern argentí amb l’empresa, conseqüència d’una posició més dialogant d’alguns governadors argentins de províncies petroleres.

Com si fos ara, recordo que li vaig dir al ministre d’Indústria espanyol: “no us fieu de Cristina Fernàndez”. Aquest cap de setmana en el Congrés d’Unió de Joves, d’Unió Democràtica, vaig mantenir una reunió amb joves convidats del món emprenedor (interessantíssims, per cert) i un em va preguntar sobre la situació de Repsol a l’Argentina. Li vaig explicar l’esmentada conversa amb el ministre i vaig afegir que “no descartava qualsevol barbaritat de la presidenta argentina”. Doncs bé, ha trigat menys de 48 hores a arribar.

La nacionalització del 51% d’YPF és certament una barbaritat, una il·legalitat i una demostració de la inseguretat jurídica que dóna l’Argentina amb aquesta presidenta -no dic govern perquè a efectes pràctics no n’hi ha. Amb aquest acte posa de relleu la confirmació del seu populisme i la deriva “chavista”. Podríem estendre’ns molt més explicant el perquè de la il·legalitat, però m’interessa parlar d’una altra consideració que, al meu entendre, té la decisió de la Sra. Kirchner.

La nacionalització és discriminatòria, és a dir, ho fa amb una empresa espanyola, però no amb una altra. Reflexionar sobre el perquè d’aquesta discriminació és el que voldria fer. Per què s’atreveix amb una d’espanyola i no amb una d’un altre país? Al meu parer, per diverses raons.

D’entrada, als darrers anys Espanya ha perdut pes en el món en general i a Iberoamèrica, en particular. Hem fet massa la gara-gara a Chávez i companyia, i ara no tenim capacitat d’influir davant la nova realitat política d’aquest continent, ni tan sols de trobar aliats de pes a Europa que s’alineïn des del primer moment amb l’Estat espanyol. D’altra banda, la nostra feblesa econòmica i política interna ens té molt entretinguts i ens deixa poc marge d’actuació. I finalment, i no menys important, la presidenta de l’Argentina pren la decisió quan el cap de l’Estat és objecte de duríssimes crítiques pel greu error comès per molts motius amb el seu viatge per caçar elefants a Botswana. En un altre moment, una conversa telefònica del Rei hauria pogut ser decisiva; ara no. Això posa de relleu el valor del cap de l’Estat en la defensa dels interessos econòmics espanyols, fet que més d’una vegada ha permès qualificar-lo com de primer ambaixador de l’Estat. Però també posa de relleu que el viatge a Botswana té gravíssimes conseqüències internes i externes.

Com diuen al meu poble, “només faltava això per acabar-ho d’adobar”.

Quan Günter Grass va fer unes declaracions dient que Israel era una amenaça i no l’Iran, ja vaig fer un tweet criticant-lo. Avui he llegit un article molt dur, però interessant, de Pilar Rahola al diari La Vanguardia, que reprodueixo tot seguit:

“L’han motivat les seves joves alegries amb les Wafen SS o la seva maduresa esquerranosa? O tal vegada amb l’edat s’ha fet una potinga amb totes dues tendències i ha patit una fissió nuclear? Sigui com sigui, avui Günter Grass ha aconseguit la meravellosa pirueta de ser l’ídol de la dreta més extrema i la més extrema esquerra, passant per tots els extrems de l’islamisme. “Hurra per qui trenca els tabús!”, aplaudeixen els del Partit Nacional Democràtic (NPD), i Jürgen Gansel, conegut per banalitzar el nazisme i negar-se a participar en els actes d’homenatge a les víctimes de l’holocaust, mostra la seva bava caiguda davant Grass en un repugnant article. El reguitzell de simpatia envers Grass recorre l’espina dorsal de tots els webs del neonazisme. Visca, criden a l’uníson els joves i vells bàrbars de l’Europa bàrbara! I tot perquè a la seva edat provecta ha dit el que potser va voler dir sempre, que Israel és el bressol de tots els mals. No ha de ser casual que l’estigmatització d’Israel l’hagi fet per Setmana Santa, homenatjant així segles d’actes sacramentals que convertien els jueus en el poble deïcida. Vells mites antisemites que es retroalimenten.

Però Grass també ha aconseguit que l’aplaudeixi la crema de la progressia, l’obsessió de la qual contra Israel està al mateix nivell del seu paternalisme cap a l’extremisme islamista. Gent que veu un rabí i veu un opressor de pobles. Però que veuen un imam i tenen un orgasme ideològic, no debades es tracta de la veu dels pobles oprimits. No cal dir que les idees totalitàries del fonamentalisme no existeixen mai en la seva esbiaixada visió. És així com l’aplaudiment a Grass també recorre l’espina dorsal de l’altra Europa, la que va lluitar contra Hitler, però mai contra Stalin, i que ha dipositat en Israel tota la seva fúria ideològica. Són els que es manifesten tot el dia contra l’Estat hebreu, però mai no ho han fet contra el Govern sirià. I per arribar al zènit, Grass també ha aconseguit l’aplaudiment dels governs tirànics de l’islam, aquests que utilitzen el nom de Déu per esclavitzar la seva gent.

Especialment feliç se sent el Govern iranià, a qui només defensaven esperpents estil Chávez. Però res, ara és un alemany progre, i premi Nobel, què més podien demanar! Estic segura que els opositors iranians que pateixen la repressió estan encantats amb Grass. Si el perill del món no és un Iran atòmic en mans del totalitarisme sinó una petita democràcia que intenta sobreviure, els aïatol.làs poden continuar amb la seva bogeria nuclear. En fi, que trist veure l’autor d’ El timbal de llauna convertit en el ninot que aplaudeixen els extremistes de qualsevol color. I que significatiu veure nazis, radicals d’esquerres i islamistes juntets en l’odi a Israel! I Grass al mig d’ells, no se sap si cantant La Internacional o el Die Fahne hoch , aquell que Goebbels va convertir en l’himne del poble elegit .”

Gràcies pels comentaris que m’heu deixat aquests dies de Setmana Santa, i espero que estigueu tots bé.

Avui hem retornat a l’activitat parlamentària i demà a primera hora al Congrés, en la sessió de control, preguntaré al president del Govern sobre el 0,7% de l’IRPF que els contribuents assenyalem amb una creueta a favor de l’Església i/o de fins socials. De fet, és l’únic moment que el nostre ordenament fiscal reconeix al ciutadà la capacitat legal per determinar la destinació dels impostos que paga.

Aquest 0,7 és un percentatge molt reduït dels impostos, però molt important per a moltes entitats sense ànim de lucre que treballen amb finalitats socials.

Doncs bé, fins ara el govern de l’Estat ha gestionat aquests recursos sense tenir present la voluntat territorial dels ciutadans i sense permetre que siguin les comunitats autònomes les que facin la distribució per raons de proximitat i sobre competències que són seves.

A Catalunya hi ha un clam a totes les entitats d’aquesta mena que reivindica que es pugui fer des d’aquí. Donaré, a més, un parell de dades molt significatives. A Catalunya tenim gairebé el 16% de la població del conjunt de l’Estat, però, en canvi, aportem el 25% de la totalitat dels recursos. A més, per aquest concepte es recapten 52 milions d’euros i només en retornen 29.

El Tribunal Suprem, el 16 de desembre de 2011, va donar en una sentència a l’Estat els aspectes centrals de la regulació del règim subvencional dels recursos, però va deixar la gestió a les comunitats autònomes, és a dir, la tramitació, la resolució i el pagament de les subvencions, així com la regulació dels procediments corresponents. Per què no compleix l’Estat amb aquesta distribució? Per què l’obsessió de controlar-ho tot?