dental implants chisinau dental implants chisinau new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 dental implants chisinau new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 dental implants chisinau new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 dental implants chisinau dental implants chisinau new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014 new movie torrent 2014

Ucraïna

20140423_UcraïnaM’ha costat escriure un post sobre Ucraïna i no pas perquè no segueixi amb atenció el que passa a l’exrepública soviètica. No ho he fet fins ara per dues raons. La primera per evitar que hi hagués cap temptació de comparar el que viu aquest país i el pseudo referèndum sobre l’independència de Crimea amb el que esta passant a Catalunya. El dia que a TVE em van agafar fora de joc en preguntar-me sobre una hipotètica comparació que alguna persona hauria fet a Catalunya dient que aquí podia passar el mateix vaig decidir no parlar-ne. La segona raó que em va motivar a no parlar-ne fins ara era la complexitat de la mateixa situació. Tenia, i tinc, el temor de no ser comprés quan afirmi -com ara faré- que tothom ha comés errors. Els han comés les antigues autoritats ucraïneses, les actuals, Putin, Obama i la UE.

L’anterior president del govern ucraïnès mai va ser capaç de garantir ni el respecte a l’oposició Ucraïna endins, ni la independència, Ucraïna enfora en relació a la Rússia de Putin. La millor prova en va ser el decantament cap a Rússia el mes de novembre apartant-se de la política de veïnatge de la UE. El govern actual no pot lluir de plena legitimitat democràtica ni en cap moment ha estat capaç d’entendre -tampoc els d’abans -l’especificitat cultural i lingüística de les minories russes a les regions orientals.

Fora d’Ucraïna, Putin ha aprofitat l’avinentesa dels esdeveniments i dels errors occidentals (EUA i UE) per emprar el concepte ètnic de rus més enllà del de ciutadania. Va forçar un referèndum sense empara legal homologable en una democràcia per anexionar-se Crimea quan, de facto, ja era més russa que ucraïnesa i la millor prova n’eren les bases russes en aquella península. Després, mitjançant escamots, ha exercit la confrontació per la via de les armes. Però si Putin ha comés errors, també els occidentals, ja siguin els nord-americans o els europeus.

D’entrada, mai representants dels uns i dels altres s’haurien hagut de tingut deixar veure per les protestes del Maidán a Kiev. Més tard, mai haurien d’haver optat per la confrontació verbal acompanyada d’una feble reacció real amb mesures contra Rússia que en algun cas afectaven negativament als mateixos interessos occidentals. Alemanya va ser la que més clarament ho va dir: “compte, hem de parlar”.

Després, tot s’ha embolicat i a hores d’ara ja no m’atreveixo a fer pronòstics sobre el desenllaç final. Tot és possible: des d’un acord del món occidental amb Rússia que consolidi l’anexió de Crimea fins a l’inici d’una nova guerra freda en la qual la Rússia de Putin ampliï els criteris emprats a territoris d’Ucraïna a d’altres territoris d’altres exrepúbliques soviètiques. Això sí, tot i que és possible que en el millor dels casos els occidentals d’aquí en endavant es mirin amb ulls diferents a Putin, que ja ens ha guanyat en tres escenaris diferents: Síria, l’Iran i Ucraïna.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
Fes un comentari

La dependència energètica de Rússia

20140411_gas_rusAquesta setmana ha tornat a estar d’actualitat el contenciós de Rússia amb Ucraïna. Arran d’això novament s’ha posat de relleu la dependència de bona part d’Europa del subministrament del gas rus. Dimecres, al Vicente Calderón, veient patir i perdre amb justícia el Barça, m’anava fixant en la intermitent propaganda de Gazprom, patrocinadora de la Champions i em vaig comprometre a mi mateix a escriure l’apunt que ara penjo al blog.

Feia unes setmanes que al Congrés de Diputats havia defensat el gasoducte MIDCAT que, per Catalunya, enllaça, gasísticament parlant, Espanya amb França i Europa com una gran oportunitat històrica de gran valor estratègic i econòmic davant la UE. Avui el 30% del gas i petroli consumit a la UE és rus i en el cas concret del gas hi ha països del centre i sud-est de Rússia amb una dependència superior al 80% del seu consum. A més, això coincideix amb que un altre proveïdor important de la UE, com és el cas de Noruega, que té els jaciments del mar del Nord en fase de disminució. En canvi a Espanya, i des de Catalunya, podríem suplir aquests dèficits.

Tenim plantes de regasificació, tenim gasoductes provinents del Magreb. No pot oblidar-se aquí la intuïció i la intel·ligència del desaparegut Pere Duran Farell, expresident de Gas Natural. Espanya és el principal importador de gas natural liquat d’Europa i el tercer en el món, pel darrere del Japó i Corea. I el que és tant o més important: tenim un abastiment de gas extremadament diversificat procedent de deu mercats diferents. És a dir, que si ens falla Noruega, tenim Qatar i Oman i si fallen aquests tenim Nigèria. Si es aquest mercat el,que falla tenim Algèria….i així fins a 10,

El gasoducte MIDCAT té un primer tram acabat entre Martorell i Figueres, però el segon tram fins a Barbairan va quedar en suspens i entra, però no surt gas cap a França i Europa. El passat mes d’octubre la Comissió Europea selecciona MEDCAT com un projecte d’interés comú i prioritari. I pel conjunt de projectes seleccionats hi ha 5.850 M € a disposició. De la mateixa manera que amb el Corredor Mediterrani, Europa ens prioritza. Espanya també ho ha d’impulsar. Rajoy va contestar-me afirmativament. Però no val a badar.

PS. Avui Divendres de Dolors és l’inici de la Setmana Santa. Ja sabeu que, com per Nadal o a l’Agost, suspenc la meva activitat en el blog. La família és preferent en exclusiva. No contestaré, per tant, cap, comentari. A partir del22 quan torni a començar, estaré una altra vegada amb vosaltres. Mentrestant, Bona Pasqua

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
3 Comentaris

Europa? Què fa Europa per mi?

20140407_portadallibre_SedoDijous presentarem un llibre que ha escrit el nostre diputat al Parlament Europeu, Salvador Sedó i Alabart, amb el títol que encapçala aquest post i amb un subtítol “25 respostes practiques”, que indueixen a la lectura, i encara més estant com estem en vigílies d’una campanya electoral europea. Jaume Duch, cap de premsa del Parlament Europeu, escriu en el pròleg que “la Unió Europea continua essent per a molta gent una gran desconeguda, després de més de seixanta anys des que es va iniciar la seva construcció”. I te raó! I justament aquesta raó és el primer motiu que permet aplaudir la publicació d’aquest llibre (per cert, si us interessa aneu a Unió a demanar-lo). En Sedó fa pedagogia d’Europa i la fa amb qüestions pràctiques que són interessants de saber i conèixer.

Com acabo de recordar, d’aquí a quatre dies, com qui diu, us demanarem des de tots els partits que el proper 25 de maig acudiu a votar per elegir els nostres diputats a la cambra legislativa europea. Però es molt possible que us faci més mandra anar a votar del que us fa habitualment i particularment en els darrers temps. Probablement, a més, recordareu declaracions d’uns i d’altres dels darrers temps en plena crisi econòmica que culpen la Unió Europea de les polítiques d’austeritat i, per tant, dels ajustos econòmics o retallades. És a dir, si fa uns mesos era tot culpa d’Europa, ara serà la salvació del nostre futur. I a partir d’aquí ens engegareu a fer punyetes.

De raons, no us en faltaran, però, malgrat tot, crec que seria un error! Sí, és cert, Europa ha imposat polítiques de reducció de despesa per reduir el dèficit. Però, qui es més culpable, el que ens obliga a no gastar el que no tenim o el que abans s’ha gastat el que no teníem? Ho tinc clar: té més responsabilitat el que ha gastat el que no tenia. D’altra banda, quan ha estat necessari Europa ha relaxat l’objectiu de dèficit en funció de la posició de sortida, qüestió que no ha fet en els mateixos termes el govern espanyol respecte a les comunitats autònomes. I sense la Unió Europea, ¿la crisi i els camins per superar-la haurien estat o serien més fàcils o més difícils? També per a mi la resposta és clara: menys Europa equival a més dificultats per superar la crisi. A més, si alguna solució tenim és més Europa, no menys.

No deu ser que quan Europa ens ajudava amb diners -encara ho fa en molts àmbits: PAC, infraestructures, recerca..-, vam tenir-hi una relació infantil, que ens hem comportat com a adolescents quan ens han renyat i que ja és hora que ens mostrem com a adults si realment volem assegurar el futur? Tan malament es viu a la Unió Europea quan des de fora no paren de trucar a la porta per entrar-hi? No podem ignorar la importància d’Europa ni de les eleccions europees del proper 25 de maig, i en Sedó ens ho posa de relleu amb qüestions pràctiques que poden fer entendre més el seu valor.

Tanmateix, com a catalans que som, tenim el deure de no oblidar les nostres arrels. Som una nació que neix en el bressol de l’imperi carolingi. Hem estat sempre punta de llança en tots els àmbits de les posicions europees a la península ibèrica. Personalment em sento patriota europeu. Però més enllà dels sentiments, hi ha també la raó. En. Sedó en posa exemples. N’hi ha d’altres que ell no esmenta, però que no podem oblidar. Qui ha defensat el corredor mediterrani més enllà de Catalunya? El govern d’Espanya o les institucions europees? La resposta és clara i inequívoca: les institucions europees. Per tant, sí! Europa fa per mi com a europeu i europeu català, molt i bo. Ara que votarem un Parlament que per primera vegada corregeix un dèficit democràtic important, ja que triarà el nou president de la Comissió, no penso donar l’esquena a l’Europa que ens ha vist néixer. Ni per defectes que tingui -que en té- que, com abans he dit, només se superaran amb més Europa.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
8 Comentaris

Comptes regionalitzats no són balances fiscals

20140331_balances_fiscalsMoltes vegades en aquest blog s’ha debatut sobre balances fiscals. M’ha semblat oportú reproduir en aquest apunt amb el mateix títol l’article que avui publica a La Vanguardia, Guillem López Casasnovas, de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell del Banc d’Espanya. És aquest:

He deixat passar l’onada antibalança fiscal catalana que ha representat l’encàrrec del ministre Montoro al senyor De la Fuente per al càlcul dels comptes regionals territorialitzats. Pels anys que fa que conec tant el tema com les persones que s’hi dediquen, em permeto amb tranquil·litat puntualitzar algunes de les coses que s’han dit i que el soroll polític i mediàtic pot haver amagat. Certament el debat ha estat prou confús: mai no vaig entendre la raó d’haver donat tant de peixet als antibalança catalana quan “l’altra banda” no dóna ni pa ni aigua a qui no pensa com ells. Però en fi, això són coses que passen a casa nostra amb les que hem de conviure.

Els comptes regionals territorialitzats no són balances fiscals; almenys en el sentit que s’ha considerat sempre a Catalunya, des de la segona República. Aquí s’entén la balança com la diferència entre la capacitat de despesa que tindria Catalunya si pogués fruir directament de les seves bases fiscals i la que atorga la pertinència a l’Estat, vist el que dóna de si el finançament autonòmic i la despesa central feta en l’exercici de les seves competències sobre el territori. El drenatge fiscal que això suposa, no espoli ni robatori en el meu llenguatge, casa malament amb la metodologia que empeny ara De la Fuente i que ens va poder explicar amb detall recentment als membres de la comissió catalana de balances fiscals. El que calcula el ministeri és aliè a la mateixa existència del Títol VIII de la Constitució; podria fer-se en la seva absència: només els individus compten. Qui gasta i qui recapta no importa. De fet ho calcula el nou mètode sobre la base del que en diuen sector públic central “ampliat” (recentralitzat tot). Indicar que respon a una qüestió diferent a la balança fiscal tal com aquí s’entén. Una pregunta que per cert formula legítimament el Parlament a través d’una llei i que encarrega el Govern a una comissió plural, i no un encàrrec directe d’un ministeri a tres persones.

Com pot no ser important qui gasta i a on gasta, i qui recapta, quan això és la mare dels ous de la reivindicació catalana? És clar que importa: qui gasta i qui ingressa és qui té la capacitat d’autogovern, de decidir fiscalment i responsablement, l’absència de la qual falseja avui l’Estat de les autonomies. I és clar que importa a on es gasta: Alemanya descentralitza àdhuc la despesa de les institucions de capitalitat (Frankfurt, Bonn, Berlín, Karlsruhe), i res no justifica a Espanya que centenars d’organismes centrals hagin de raure a Madrid amb tota la despesa que comporten. I és clar que importa el territori on es gasten els recursos, vist l’impacte directe que té sobre l’ocupació i sobre l’economia local. Per desviar l’atenció de la reivindicació catalana, abans els crítics es basaven en la confusió de metodologies. Quan s’ha perdut aquesta batalla, guanyada a l’Instituto de Estudios Fiscales el 2008, es vol distorsionar ara la pregunta. Espero que amb tanta “contaminació”, el lector pugui valorar si no el que es diu, almenys el rigor de qui ho diu.”

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
6 Comentaris

En la mort d’Adolfo Suárez

20140323_SuarezAquesta tarda ens ha deixat Adolfo Suárez. I en evocar-lo, tinc al cap el record d’una persona captivadora, encantadora, amb un gran carisma no només pel que havia fet i protagonitzat en els seus anys de presidència, sinó també dotat d’un gran magnetisme personal. Ja no hi és i, evidentment, en aquests moments tot just puc expressar el meu afecte i condol a la seva família. Perquè Suárez era, sobretot, un gran home de família, un enamorat de la seva esposa i dels seus fills i dissortadament el destí no li va estalviar moments tràgics i difícils de suportar. Sigui com sigui, aquest dolor per la desaparició física d’Adolfo Suárez ens fa reviure també el dolor sentit en el moment de la seva forçada desaparició política. No parlo dels últims anys del CDS, sinó de tot just deu anys enrere, quan Suárez s’hauria pogut erigir en una veu autoritzada que posés una mica de seny en les situacions de crispació.

En aquests moments plouen els elogis sobre Suárez. S’ha guanyat totes i cadascuna de les coses bones que puguem dir d’ell, però no és menys cert que aquell 1976, quan el Rei el va nomenar president, tothom pensava que aquella decisió era un enorme error. Jo mateix, que llavors estava formant-me a la Konrad Adenauer, vaig témer el pitjor. Em vaig equivocar, com es va equivocar pràcticament tothom, i Suárez va demostrar un coratge i una perspicàcia insòlites, una intel·ligència política i pràctica de primer ordre. Sense ell, no cal dir-ho, la transició no hauria existit i de ben segur que s’hauria produït el xoc de trens que tothom vaticinava.

Suposo que, amb els elogis, començaran a sortir veus interessades que reclamaran per a elles mateixes el llegat de Suárez. No hauria de ser així. Quan pràcticament ningú no el va reivindicar en vida, és trist i un punt miserable que hi hagi que se’n vulgui apropiar, qui li vulgui fer dir tot allò que no va dir i qui el vulgui fer servir per legitimar polítiques d’intransigència que ell no hauria mai protagonitzat. Perquè Suárez era una persona de diàleg i d’entesa, un enorme conciliador de posicions enfrontades, i algú capaç de trobar solucions a sudokus polítics irresolubles. Si algú vol reclamar el llegat suarista, caldria recuperar aquell esperit centrista i de diàleg, aquella convicció en la necessitat de resoldre les coses per la via de l’entesa i del consens que fa temps que s’ha evaporat de la política espanyola.

Jo, personalment, sóc del que pensa que la transició va ser molt positiva. Certament, no tot es va fer bé i algunes coses van quedar pendents de resoldre, però quan s’ha manifestat el desig de resoldre-les, sempre hem invocat la necessitat d’una segona transició que ho fes possible, cosa que demostra que la primera no va anar pas tan malament.

Suárez ja no hi és, i això és molt trist. Trist perquè hem perdut una gran persona, però també molt trist perquè la política espanyola perd una forma dialogant de fer, de pensar i d’actuar, que ara li fa més falta que mai.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
20 Comentaris

La veritat sobre el FLA

20140318_SeuMinisteriHisenda_MadridAquests dies sovint es parla sobre com de bé el govern de l’Estat tracta Catalunya. Tant bé que des del PP s’acostuma a dir que, com que som els més beneficiats del famós FLA -Fons de Liquiditat Autonòmica-, Catalunya ja hauria fet fallida sense el PP. Be, parlem-ne!

D’entrada, és bo recordar que l’Estat pot acudir a fora a cercar diners i nosaltres, no. El programa d’emissions de deute del Tresor està en els pressupostos de l’Estat i el 2013 va ser de 230.000 milions d’euros, i 242.370M€ per al 2014. En aquestes quantitats s’inclouen els recursos que l’Estat dedica via FLA a totes les comunitats autònomes. Bé, dit això, cal recordar a continuació que la possibilitat d’Espanya d’endeutar-se ve donada directament pel volum total de l’activitat econòmica (ràtio deute PIB) i per la sostenibilitat del sector públic (contribució fiscal de les comunitats autònomes).

Per tant, com a mínim un 20% de l’esmentat import el pot emetre Espanya gràcies a la contribució de Catalunya. Així doncs, es pot deduir clarament que Espanya emetrà 48,500 M€ de deute gràcies a Catalunya i que només ens en traspassa 6.437M€ -el famós FLA. Això sí, en forma de préstec i amb interessos lleugerament superiors als que ells paguen. És a dir, ens traspassen, sense regalar res, un 13% del deute que emeten gràcies a nosaltres.

Ras i curt: EL FLA NO ÉS CAP BENEFICI. ÉS UN PRÉSTEC QUE S’HA DE RETORNAR AMB INTERESSOS MALGRAT QUE ELS DINERS PRESTATS ELS TINGUIN GRÀCIES A NOSALTRES. I no només això, sinó que la Hisenda de l’Estat imposa un tipus de condicionalitat operativa i burocràtica en el qual poden tornar milers de pagaments per un desquadrament de menys d’un euro, alhora que estableixen calendaris erràtics que no permeten planificar res a ningú, que condiciona l’arribada de liquiditat al seu discurs polític i no a les necessitats dels proveïdors i que cargola encara més les comunitats autònomes que s’hi acullen en qüestions de controls de dèficit.

Es pot dir també en altres paraules: ENS ESTAN PRESTANT -PAGANT, AIXÒ SÍ- ELS NOSTRES DINERS. Si compréssim amb tots els nostres impostos, no ens caldria endeutar-nos tant. Sempre se’ns diu que hem de ser solidaris i ho hem estat i ho som. Per aquest motiu, part dels nostres impostos es gasten fora de Catalunya sense cap contraprestació. En canvi, quan som nosaltres els que estem necessitats, no rebem solidaritat sinó préstecs.

I acabo amb una darrera reflexió davant dels que cada dos per tres ens passen per la cara que són ells els que ens ho paguen tot. Aquestes persones saben -començant pel ministre Montoro i acabant pel darrer militant del PP a Catalunya- que evitar la fallida de la Generalitat és tant o més important per al Regne d’Espanya que per a Catalunya. Què passaria amb la prima de risc del deute espanyol si una part important del sector públic espanyol, com és la Generalitat, suspengués pagaments? Que quedi clar que NO ENS PRESTEN ELS DINERS DEL FLA PER AMOR, SINÓ PER OBLIGACIÓ I PEL SEU PROPI INTERÈS.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
42 Comentaris

SOS Veneçuela!

20140312_Encontactocon_MaduroEscric aquest post des de Xile un cop la presidenta Michelle Bachelet ja s’ha fet càrrec del que aquí en diuen “el mando” del país. Aquests dies, la premsa xilena ha especulat sobre si el president Maduro assistiria o no a la presa de possessió del càrrec de la presidenta xilena. Primer semblava que sí i que arribaria dilluns, el dia previ a la cerimònia oficial. Després, que no vindria la vigília, però sí el dia de la cerimònia. Al final, tothom buscava Maduro, però no va venir.

Avui a la premsa xilena es reprodueixen declaracions del president veneçolà al seu programa de ràdio “En contacto con Maduro”. Afirma que va estar avaluant molt el viatge i que tenia les dues alternatives: anar-hi o no anar-hi i després a la matinada, quan va veure la informació que tenien, va decidir no anar-hi. Diu que “s’havia preparat un clima per a un show de la dreta mòmia contra nosaltres i un té sang a les venes”. A més, va enviar una salutació a Bachelet dient que “a Xile saben que des de Veneçuela estem impedint que surti un Pinochet, que hem diverses vegades al Pinochet que ens volen imposar”. Jo també tinc sang a les venes com el president Maduro, però us puc dir que, quan ho he llegit, si em punxen no me’n troben.

De fet, el que passa a Xile és que, llevat del Partit Comunista, la resta estan criticant durament la situació veneçolana. No és una qüestió de dretes i d’esquerres, sinó de respecte a la democràcia i als drets humans. Aquesta setmana el diari Le Monde publicava una editorial en portada que definia prou bé la situació. I no crec que Maduro s’atreveixi a dir que el diari fiancès forma part de la “dreta mòmia” ni de cap conspiració contra la llibertat. El problema és el que descriu el diari francès: “un país ric com Veneçuela, gran productor de petroli, al qual quinze anys de chavisme l’han portat a una situació de KO, un país dominat per la corrupció i l’autoritarisme, que el seu govern acaba d’instaurar la cartilla de racionament, que té una inflació del 56% i que és el resultat d’un còctel de social sobiranisme inspirat en Cuba i d’antiimperialisme tronat que ha pres força en certs racons de llatinoamèrica, un país on hi ha 25.000 homicidis a l’any i on als manifestants se’ls reprimeix per les milícies paramilitars al servei de Maduro..”

Ahir el Congrés de Diputats a Madrid va aprovar una proposició de llei amb els vots en contra d’Izquierda Plural, Amaiur i ERC, en la qual es condemna l’ús de la violència i la pèrdua de vides humanes, es demana al govern de Maduro respecte als principis de democràcia, de l’estat de dret i dels drets humans, s’expressa solidaritat amb la ciutadania que pateix -entre els quals, famílies catalanes establertes allà i els seus familiars aquí – i es demana a Maduro que garanteixi la llibertat d’expressió, d’associació i manifestació, i la propietat privada afegeixo jo.

Veneçuela requereix la nostra atenció. Fa molt de temps que la llum de SOS està encesa.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
9 Comentaris

Atur, reactivació econòmica i economia submergida

20140305_economia_submergidaS’han fet publiques les dades sobre l’atur del mes de febrer. Que continuï baixant la xifra de l’atur registrat no em sorprèn. Entre d’altres coses no es pot ignorar que hi ha aturats que es deixen d’inscriure perquè marxen fora a la recerca de feina a altres països. El que sí que crec important és que s’hagi incrementat el nombre de cotitzants a la Seguretat Social i que Catalunya n’estigui al capdavant. Això és significatiu! ¿Ho és tant com per dir que la crisi s’ha acabat i que ja estem en un clar procés de recuperació? Ui!, compte que hi ha encara un atur de jutjat de guàrdia, per no parlar de les xifres esfereïdores de pobresa, particularment amb rostre de dona i infantil. Dit això, comprenc els que, en base al fet que alguna cosa es mou en termes positius i en la necessitat de traslladar esperança en el futur, exhibeixin les noves dades com a signe inequívoc de recuperació.

Ara bé, ¿tenim tant atur com per no pensar que, si realment fos de cinc milions i mig de persones, no hi hauria una autèntica revolució social? Sens dubte, és quantificable per milions, però segur que no és tan elevat com el que els uns i els altres utilitzem estadísticament. Ho reitero: sense menysprear ni per un instant el dolor econòmic i moral que representa per a una persona o per a tota una família no tenir feina. Per què crec que no n’hi ha tant -tot i ser una xacra social- com diuen les xifres de l’Inem o de l’Enquesta de Població Activa (EPA)? Doncs, per l’economia submergida.

En tenim molta? Per què? En tenim, d’una banda, per la fiscalitat que la fomenta -la pujada de l’IVA ho va fer-, però també per la picaresca i la manca de vinculació i de compromís social amb el conjunt de la comunitat. I sí, en tenim molta. Som campions en atur i en economia submergida.

Segons l’informe publicat fa unes setmanes “The Shadow Economy in Europe“, l’import estimat de l’economia no declarada a Espanya va ser el 2013 del 18,6% del PIB. Altres estudis parlen del voltant d’un 25%. Com es tradueix això en pèrdues d’ingressos? Doncs si reduíssim el nivell d’economia submergida al de la resta de països del nostre entorn, la possible recaptació oscil·laria entre 18.000 i 20.000 milions d’euros l’any. Aproximadament, entre l’1,8 i el 2% del PIB espanyol. Això sense oblidar que ens estalviaríem alguns centenars de milions en pagament de prestacions d’atur. Perquè imagino que som conscients que un percentatge -l’excepció no confirma la regla- de qui factura sense IVA també cobra de l’atur. Com arreglar-ho? Vinculant més el cobrament d’una prestació a les ofertes de treball quan n’hi ha i sobretot fent aflorar economia informal com a França amb una fiscalitat diferent i amb cotitzacions més baixes a la SS, al mateix temps que simplificant tràmits i costos per poder establir-se com autoemprenedors.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
21 Comentaris

Canvi de política de defensa dels EUA

20140225_Avio_dronAvui el secretari de Defensa dels Estats Units, Chuck Hagel, ha anunciat que el pressupost del seu departament per als propers cinc anys planteja reestructurar l’exèrcit i reduir-lo a les dimensions que tenia abans que els nord-americans s’impliquessin en la Segona Guerra Mundial. Després de l’Iraq i de l’Afganistan-, justament un cop retirats els últims soldats el mes de desembre d’aquest país-, es pretén reduir el nombre d’efectius passant del més de mig milió de soldats a una mica més de 400.000. També desapareixeran, entre d’altres, determinats tipus d’aparells aeris com ara el famós avió espia o els aparells F-10 per destruir objectius a terra.

Es podria pensar que aquesta reducció d’efectius militars americans significa que els EUA renuncien a tenir la seva hegemonia al món. De cap manera. Les raons de la decisió del responsable de defensa nord-americana són diverses. Una rau en la necessitat de reduir el pressupost. L’altra en la voluntat de no repetir intervencions com la de l’Iraq o de l’Afganistan. El cost social i polític ha estat equivalent al de la guerra del Vietnam, però la raó més important és purament i simplement el canvi del concepte de la guerra.

Ara no es gastarà tant en soldats, tancs i avions tradicionals. Ara es gastarà més en drons -avions que no necessiten tripulació i que garanteixen intervencions puntuals denominades quirúrgiques. Ara es gastarà més en ciberdefensa i en noves tecnologies que permetin fer front tant a l’adversari xinès com a Al Quaeda allà on operi. I es gastarà en preparar més cossos especials que puguin acabar amb l’Osama Bin Laden de torn.

Canvien, per tant, els mitjans, però no el fi, que continua essent el mateix: mantenir l’hegemonia en un món que ha canviat i canvia molt. No sé si heu vist la sèrie nord-americana Homeland. Si us agrada el món d’operacions especials, d’espionatge i atacs amb drons, de control via cibernètica de qui sigui i on sigui, entendreu les noves intencions de la defensa als Estats Units.

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
25 Comentaris

La Unió Europea i la lliure circulació

20140218_Cartells_propaganda_suissa_APAnja NiedringhausL’any 51 a París es van posar les primeres pedres de l’actual edifici de la Unió Europea. Amb els tractats EURATOM I CECA es posava obertament de relleu la voluntat d’assegurar la pau al vell continent després de dues grans guerres. L’humanisme dels fundadors democratacristians deixava una clara petjada dels valors que inspiraven la construcció europea. Anys més tard, concretament el 1957, a Roma, amb la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), va començar a assentar-se les bases d’un projecte econòmic. Entre altres qüestions, es van marcar com a principis rectors del futur europeu els de lliure circulació de béns, de capitals i de persones. Van passar molts anys, però, fins que això es va fer efectiu.

Diumenge 9 de febrer, a la Confederació Helvètica -tercer país, però amb acords en aquest terreny amb la UE-, es va decidir en referèndum limitar l’entrada de ciutadans de la UE en el seu mercat laboral. L’extrema dreta de la Unió Democràtica de Centre veia com les seves tesis eren assumides pel 50,3% dels vots del 56′5% de la població. Tres eren les qüestions que es derivaven de la decisió popular: establir quotes d’entrada a Suïssa, reduir les prestacions i limitar el dret de reagrupament familiar dels estrangers de la UE. Pocs dies després, el govern suís s’ha negat a signar, de moment si més no, l’acord que permetria els ciutadans de Croàcia -recent incorporada a la UE- circular, treballar i establir-se en territori suís.

La Comissió de la UE ha reaccionat enèrgicament i ha suspès l’accés del país helvètic a les beques Erasmus i als ajuts dels programes de recerca Horitzó 2020. Amb això, la institució comunitària concreta sobre el paper les reaccions d’incomoditat que va palesar tan aviat com es va saber el resultat de l’esmentat referèndum. Aquesta reacció en vigílies de les eleccions al Parlament europeu posa de relleu raons pràctiques dels avantatges de formar part de la Unió, que no sempre som capaços de valorar.

Tanmateix, aquesta cara positiva de la moneda té el seu revers. Aquesta tendència a restringir la lliure circulació de persones i, sobretot, de treballadors no es pas patrimoni de Suïssa a impuls de l’extrema dreta del país. Tots recordem la implacable actitud del ministre francès de l’Interior, el socialista Valls, contra els romanesos, les actituds del govern britànic o fins i tot el debat sobre aquesta qüestió a Alemanya, un país que, com Suïssa, necessita mà d’obra exterior. És a dir que, com diuen els castellans “en todas partes cuecen habas”. Fins i tot, amb els darrers esdeveniments a Ceuta i veient l’orientació de les declaracions de les darreres hores del ministre Jorge Fernández, bé es podria dir que aquí es torna a implementar un discurs dur.

Però, atenció: abans he recordat que estem en vigílies de les eleccions europees i que la reacció de la UE davant Suïssa permetria valorar el que tenim de positiu per ser ciutadans membres de la Unió. Però heus aquí la contradicció: cada vegada més i a més estats de la Unió la ciutadania vol veure mesures com la suïssa, decisions com les del ministre Valls o declaracions desafiants com les del ministre espanyol, Fernández Díaz. I per això tenen molta volada els partits d’extrema dreta racistes i xenòfobs. A França, el Front Nacional de Martine Le Pen pot arribar a guanyar les eleccions europees! Sembla, doncs, que els valors que Europa protegeix no acaben de ser acceptats per una part important dels seus ciutadans. I, com succeeix a França, com més dur és el discurs oficial en aquesta matèria més rèdit electoral en treu Le Pen. Deu ser allò que la gent prefereix l’original a la fotocopia? En tot cas, Europa té un problema més i el té davant unes eleccions on caldria parlar, i molt, de tots aquests problemes i es possible que no se’n parli. Aquí no guanyarà Anglada, però ho farà l’abstenció. I després presumirem d’europeisme!

Compartir:
  • email
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Twitter
  • LinkedIn
  • BarraPunto
  • Meneame
  • Live
  • Technorati
  • Google Bookmarks
  • MSN Reporter
  • Yahoo! Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Reddit
  • La Tafanera
  • Politi.cat
  • Digg
<
12 Comentaris