“Marea Granate” i la caiguda de la població

20150628_MAREAGRANATE_granate“Marea Granate” és el nom d’una associació de ciutadans espanyols que han emigrat com a conseqüència de les altes taxes d’atur que tenim arreu de l’Estat. És un atur que se situa al voltant del 25%, que dobla el de la mitjana europea i que a nivell juvenil entre 18 i 24 anys és al voltant del 50%, també doblant la mitjana europea en aquesta franja d’edat. Si esmento aquesta associació és perquè hi estic d’acord quan públicament acaba de discrepar de les xifres que dóna l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre les persones que fugen de la situació laboral espanyola i cerquen feina i un futur millor a l’estranger. Segons ells, el govern Rajoy minimitza deliberadament les dades de la immigració espanyola.

Però les dades de l’INE ofereixen més elements d’interès. Reconeixen el descens de la població espanyola i accepten que el percentatge de l’activa disminueix per tercer any consecutiu el 2014 fins arribar als 46,4 milions de persones, sobretot per la raó esmentada a l’anterior paràgraf i que malauradament dóna vida a “Marea Granate”. L’INE diu, tot i això, que la població a Espanya arriba als 46,4 milions de persones, caient un 0,16% l’any 2014 per sota del 0,46% que va disminuir el 2013. Després de cinc anys seguits de disminució, el nombre de naixements va créixer lleugerament el 2014 un 0,1% malgrat que aquesta xifra -més enllà del gravíssim problema  que tenim amb l’atur i, per tant, amb la fugida de població, especialment de joves- posa també de relleu el nostre drama demogràfic i la seva repercussió en el  sistema econòmic i, sobretot, social.

Les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística també ens il·lustren sobre quines són les comunitats més importants de població estrangera que hi ha repartides arreu del territori estatal. La romanesa amb 707.284 persones continua essent la principal, seguida de la marroquina amb 686.314 i després i a distància la britànica, la italiana i l’equatoriana. I això sí!, el nombre d’estrangers que vénen cap aquí també continua disminuint. És lògic si creuem aquesta realitat amb l’oferta d’ocupació que tenim i, per tant, el nivell d’atur que patim.

En definitiva, primer, per molt que sigui cert que la crisi està acabada, també ho és que la recuperació no arriba. I menys encara que es tradueix-hi en creació neta de llocs de treball. Segon, més enllà de la present conjuntura laboral tenim un greu problema de futur: com tantes vegades he dit la nostra demografia no assegura un futur brillant. I, tercer, per no assegurar-lo ni ens l’assegura la gent que venia de fora. Ara no tenim feina per oferir. Per això, paral·lelament al fet que no vinguin d’altres indrets, els d’aquí busquen feina fora!

<
6 Comentaris

El model sociosanitari català

20150609_santa_teclaAhir vaig materialitzar un compromís que tenia pendent des de feia temps. A Tarragona vaig anar al Centre Ponent de la Fundació Hospitalària Sant Pau i Santa Tecla i després als seus serveis centrals. La Fundació havia estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, tot i felicitar-los personalment, havia dit que volia fer-ho personalment per conèixer més de prop la seva secular obra. I dic secular perquè la Xarxa Sanitària i Social Santa Tecla és a Tarragona des del 1171.

Amb la missió de donar atenció i assistència sanitària i social a la comunitat tarragonina, aquesta xarxa integral i integrada, sense ànim de lucre i respectuosa amb la seva història de compromís al servei dels ciutadans amb més de 2400 professionals, forma part activa del model socio-sanitàri català. Abans de fer unes consideracions sobre aquest model, vull expressar la meva admiració i agraïment als esmentats professionals. Sempre es diu que una imatge val més que mil paraules. Tot visitant el centre, una d’aquestes professionals que m’acompanyava ens va deixar uns minuts per atendre una senyora gran que a peu d’ascensor li va plantejat algun problema. Veure la mirada d’aquesta noia i la tendresa que de la seva mà irradiava envers la cara de la senyora em va recordar a la meva mare i al que qualsevol fill desitjaria per a ella. Gràcies a tants milers de persones que amb vocació i amor es dediquen a la gent gran.

Però comentava que la Fundació Sant Pau i Santa Tecla forma part del sistema sociosanitàri català per aportar algunes reflexions sobre aquest model que tan bé representa la secular entitat tarragonina. I ho faig, a més, essent molt conscient que els temps polítics i els vents que bufen no van en la direcció d’entendre i de donar suport a aquest model. Crec que hi ha una àmplia coincidència en que cal garantir el benestar social sabent, a més, que el model econòmic que tenim -altra cosa és que calgui canviar-lo- provoca grans estralls entre les persones més febles de la nostra comunitat. A partir d’aquesta convicció, hi ha qui reivindica que tots els serveis s’han de donar des del sector públic i d’altres que creiem que, tot i tenir molt clar que les administracions han de garantir-los, la gestió no només es pot fer, sinó que és millor que es faci amb la participació de la societat civil i de les seves iniciatives, sobretot quan no tenen afany de lucre i l’únic que les mou és el compromís amb les persones.

Respecto qualsevol opinió al respecte, però crec que s’equivoquen els que defensen el concepte literal d’Estat del Benestar Social, creuen que tot ho ha de fer el sector públic i que res pot ni ha de fer la societat civil amb suport i concertació pública. Confiar-ho tot a l’Estat comporta una despesa que requereix un nivell d’ingressos que només es pot garantir mitjançant una elevadíssima fiscalitat. Aquesta és la raó principal de la seva insostenibilitat. Vivim en un món permeable on la capacitat per desplaçar-se i per canviar de país en funció de la fiscalitat és indiscutible. Això significa, per tant, que la fallida del sistema és irreversible: si els que paguen marxen,com ingresarem? O algú planteja castigar encara més les damnificades classes mitjanes? Bé i que quedi clar que no es aquesta la única raó per desitjar mecanismes o instruments diferents a les administracions públiques per garantir el benestar

<
24 Comentaris

14-J, un exercici de radicalitat democràtica

20150601_PortadaConsulta14jDemà dimarts dia 2 de juny és un dia important dins del procés endegat a Unió Democràtica que acabarà diumenge 14 de juny amb una consulta a tota la militància que tingui dret a votar d’acord amb els nostres estatuts. No entraré en el fons del debat perquè serà demà quan tocarà fer-ho. Tanmateix, el secretari general, que es qui per acord del comitè de govern validat pel consell nacional, coneix la meva opinió sobre el document a sotmetre a consulta. Com coneix l’opinió de tots els membres del nostre òrgan executiu i d’altres persones rellevants del partit arreu del territori català. Sí, però, vull compartir alguna reflexió sobre què és el que estem fent exactament i quin abast i conseqüències té.

El passat 30 de març Convergència Democràtica de Catalunya -que veig que va signar ja amb l’afegitó de Reagrupament Independentista-, ERC, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural van firmar el full de ruta unitari per la independència de Catalunya. Suposo, sigui dit de passada, que quan diuen unitari es deuen referir a la unitat entre ells, i no a la unitat del conjunt de forces polítiques ni a la del conjunt d’entitats que aquest país nostre té com a conseqüència de la seva riquesa associativa. En tot cas, ni Unió, ni ICV, ni EUiA ni la CUP -que havíem participat de les converses prèvies- vam signar l’esmentat document. El que va fer Unió, a proposta del seu comitè de govern, es sotmetre l’elaboració del seu full de ruta i la seva aprovació a la consulta de tots els militants. Ningú més ho ha fet, i no está entre les meves intencions ni criticar ni tan sols analitzar perquè. Només vull posar en valor el que en nom d’’Unió el seu comitè de govern no hagi pres aquesta decisió i hagi volgut comunitaritzar-la amb tota la militància. Ningú més ho ha fet! Algun valor deu tenir, no? O no es pot reconèixer així perquè es tracta d’Unió?

De fet, per tant, a Unió li correspon dir si accepta el full de ruta que altres han pactat i anar a remolc seu o si pel contrari és capaç de tenir el seu propi full de ruta. De totes totes, crec que per moltes raons Unió té el dret i el deure d’establir el seu full de ruta i negociar-lo després amb el seu soci permanent de federació que és, com és prou conegut, Convergència Democràtica. I com que el full de ruta pactat per aquest partit no és una simple pregunta de independència si o no, és lògic que Unió no es vulgui limitar a dir sí o no i que proposi un conjunt de consideracions i propostes amb la voluntat de condionar les dels altres? O és que només són els altres els que han de condicionar Unió? Quina independència i sobirania podem reclamar per a Catalunya sinó som capaços de tenir l’amor propi i la dignitat de reivindicar l’exercici de la nostra?

Demà, per tant, tindrem aquest debat en el si del comitè de govern. Ja hem vist que hi ha una posició que s’ha feta pública mitjançant un manifest. Ja vaig dir la meva al respecte. I, per cert, per enèsima vegada, torno a rebutjar les expressions amb les quals alguns diaris sense parlar amb mi intenten descriure el meu estat d’ànim. No em va ofendre, ni em va desagradar, ni em va enfadar…, ni no sé quantes coses em va produir l’esmentat manifest. Simplement, em va decebre l’actitud d’algunes persones -mai he parlat del contingut – i prou. A més, això ja és passat. Ara el que cal és refermar la normalitat democràtica, és a dir, el respecte a la pluralitat i, per tant, a les diverses sensibilitats per tal d’intentar treure un document amb el suport més ampli possible a compartir, si s’escau, mitjançant consulta amb una majoria de militants. Es pensi el que es pensi, l’important és compartir l’orgull i la il·lusió pel compromís de radicalitat democràtica que estem exercint.

<
44 Comentaris

Pregària, pobres i pau

20150717_logo_comunitat_SantEgidioAquesta tarda he anat a participar a la Basílica de Santa Maria del Mar  a la litúrgia eucarística que, presidida pel Cardenal Martínez Sistach, s’ha oficiat amb motiu del 47è aniversari de la Comunitat de Sant’Egidio. Tinc una simpatia especial per aquesta comunitat fundada a Roma l’any 1968 en acabar el Concili Vaticà II per iniciativa d’Andrea Riccardi. Els segueixo amb molta atenció. He participat en algun acte a l’església dels Sants Just i Pastor del barceloní barri gòtic i, si algun cap de setmana em trobo a Roma, m’agrada compartir l’eucaristia de dissabte a la tarda a la Basílica de Sant Bartolomé al Trastevere. De fet, el seu fundador és una de les persones a qui Unió ha fet entrega els darrers anys de la Medalla Carrasco i Formiguera.

Tant el Cardenal en la homilia com en Jaume Castro de la Comunitat de Sant’Egidio en la seva intervenció d’acomiadament han fet referència al Papa Francisco quan en la seva visita a la Comunitat a Roma el juny de l’any passat la va definir amb les paraules “pregària, pobres i pau”. En teoria totes tres són denominador comú de l’Església, però a la pràctica no tothom les accentua tan harmoniosament com la Comunitat de Sant’Egidio. La pregària la practiquen amb una joia contagiosa. Dóna gust compartir-la amb ells. La gent jove troba sempre motius engrescadors per compartir la fe. En sortir de l’església, més d’una vegada he sentit el comentari: “així dóna gust anar a missa”. Entenc el que volen dir.

Cada any per Nadal la Comunitat organitza el dinar tradicional amb pobres de solemnitat. Però no és només un dia a l’any que la comunitat expressa aquest amor pels pobres. És permanent!. Quan vas a les seves eucaristies a Barcelona, a Roma o a qualsevol indret on siguin ells els organitzadors l’església s’omple de pobres que troben una permanent acollida i assistència en la humilitat i senzillesa dels membres de la comunitat. En Jaume Castro ha fet referència a l’allunyament que les ciutats del S XXI han fet en vertical de Déu i en horitzontal dels altres. No és el cas de la Comunitat de Sant’Egidio que continua fidel al repte de l’humanisme cristià envers els pròxims.

20150517_BasilicaSantBartolome_TrasteverePerò tot i la importància de les petjades de la Comunitat de Sant’Egidio pel que fa a  la pregària i als pobres, la seva activitat en la recerca de la pau en conflictes internacionals li proporciona una personalitat singular. D’entrada, la comunitat recull com ningú l’esperit d’Asis i són activistes del diàleg i de l ‘ecumenisme. A la mateixa ciutat de Barcelona hem pogut ser testimonis d’una trobada de projecció internacional. La predisposició pel diàleg per afrontar conflictes bèl·lics els atorga un gran prestigi arreu del món i juguen en molts casos un rol destacat. Els acords de pau de Moçambic o les intervencions clau en els Balcans, a Algèria, al Congo, a Uganda… en donen bona fe.

Per molts anys Comunitat de Sant’Egidio! Que pugueu continuar fent créixer l’amistat per sobre de les fronteres de la indiferència i de l’enemistat.

<
10 Comentaris

Europa

20150506_Dia_EuropaDissabte, 9 de maig, se celebrarà el Dia d’Europa en commemoració de la Declaració realitzada en la mateixa data de l’any 1950 a París pel llavors ministre d’Exteriors de França, Robert Schuman. Les paraules del canceller francès van ser el tret de sortida del llarg procés que ha arribat al que avui és la Unió Europea. Aquest va ser el pretext que va fer que l’expresident del govern de l’Estat, Felipe González, titulés com “Europa” la seva xerrada col·loqui en un sopar organitzat ahir pel Club de Roma a Barcelona.

De l’interessant trobada, en vull compartir algunes reflexions, la majoria relacionades amb la Unió Europea. En referència al Tractat Comercial que s’està negociant amb els EUA i del qual en parlava en l’anterior post, després de dir que el gran beneficiari en seria Europa -afirmació que comparteixo, l’expresident espanyol va parlar de l’acomplexament dels europeistes. És cert! Entre altres exemples per il·lustrar-ho va comentar el que va fer Michel Rocard. En la campanya del referèndum francès del Tractat de Maastricht, en la qual va participar compartint algun acte, tot i demanar el vot positiu per al Tractat que va instituir la Unió Europea, Rocard ho va fer amb la boca petita i va remarcar més els seus dèficits en lloc d’accentuar el gran pas que va significar. I l’acomplexament dels europeistes pren també avui vida quan només accentuem les nostres mancances i oblidem tots els gran avantatges de la Unió Europea i de les seves polítiques.

Europa s’ha anat construint sobretot a partir de les crisis que ha viscut el continent. És una altra reflexió d’interès per comprendre l’evolució institucional europea. De fet, el seu naixement que commemorarem dissabte és fruit de la crisi bèl·lica més tràgica de la història. La Segona Guerra Mundial va provocar que dirigents humanistes fessin prevaler el valor de la pau, de la vida i de la dignitat del ser humà. Com algú va remarcar en el col·loqui, si no s’hagués creat la UE no s’hauria trigat massa temps a tornar a produir una confrontació bèl·lica. La recent crisi econòmica és la que ha obligat també l’Unió Europea a avançar en la Unió Monetària i en la Unió Fiscal. De la mateixa manera la crisi amb Rússia ha provocat que finalment es prengui seriosament la Unió per l’energia. La UE és un exemple de la certesa que darrera d’una crisi sempre hi ha una oportunitat.

20150506_mediterraniParlant de Rússia és lògic que es plantegés la relació de la UE amb aquest país. De fet, si haguéssim de parlar de problemes en l’àmbit europeu, avui aquesta relació en seria un dels destacables juntament amb la crisi institucional, la recuperació econòmica -que no serà fàcil- i el drama del Mediterrani. Al sopar es va recordar la recent declaració de Prodi qui va dir al respecte dues coses per a mi tant certes com interessants. D’una banda va afirmar que Ucraïna hauria de ser un pont entre Rússia i la UE, i l’hem convertit en un camp de batalla. I de l’altra que els EUA són un gran amic d’Europa, però no són Europa. Doncs bé, és obvi que Putin ha comés errors i en continua fent. Però la UE, també i els EUA, encara més!. Cal, doncs, trobar un nou equilibri en les  nostres relacions amb Rússia. Interessa als russos i ens interessa als europeus.

Acabo parlant del Mediterrani. Veiem catàstrofes humanes i les seguirem veient. Europa ha badat en la seva política de cooperació amb els països de la riba sud del Mare Nostrum. L’expresident del govern va recordar un pacte tàcit amb Helmut Khol: per cada 100€ destinats als països de l’est d’Europa, com a mínim 70 s’havien de dedicar al Mediterrani. I aquesta no ha estat la practica dels darrers anys. A més, Líbia ha esdevingut el gran problema del nord d’Africà. Aquí la UE i els EUA es van equivocar i ho continuen fent. Per  no parlar dels que ara diuen que la solució al problema de l’arribada d’immigrants per Líbia passa per bombardejar les embarcacions. Quina bestiesa! Prou de bombardejar! Avui Líbia és un Estat fallit. Un caldo de cultiu per a un nou o per a nous estats islàmics si tenim present la quantitat de tribus que integren aquest país. O Europa i la Comunitat Internacional l’encerten o tenim un gravíssim problema de futur, més seriós encara que el que ja tenim. Per començar, potser que venguéssim armes només al govern legítim i no als rebels!

<
13 Comentaris

Apunts d’un viatge a Brussel•les

20150423_Duran_Juncker_BrusellesAquest dijous i divendres al matí he estat a Brussel·les. He mantigut trobades amb el president de la Comissió, el vell amic Jean-Claude Juncker, i amb el  president del Consell, el polonès Donald Tusk. M’agrada fer-ho cada cert temps. Ho he fet amb els presidents Santer, Prodi, Durao Barroso i ara amb Juncker en el cas de la Comissió. I també amb els dos que han ocupat el càrrec més recentment instituït de president del Consell, abans amb el flamenc Van Rompuy i ara amb Tusk. Crec que és important conèixer què es cou a Europa i traslladar alhora als màxims dirigents europeus que a Catalunya des d’Unió tenim una política europea.

Aprofitant l’avinentesa vaig sopar també amb la militància d’Unió a la capital de la UE. I fins i tot vaig tenir temps de mantenir una reunió amb el secretari general del Parlament Europeu, l’amic alemany Klaus Welle. La premsa acreditada a Brussel.les em volia buscar les pessigolles sobre el fet que jo mantingués aquests contactes a nivell personal i que a nivell institucional sigui més difícil per a les autoritats catalanes. Ho relacionaven, a més, amb el que se’n diu “procés”. No és això! Molt abans de l’actual situació política ja era així. Recordo com l’any 80, en precampanya el llavors candidat Jordi Pujol era acompanyat per gent d’Unió a Brussel·les o quan ja era president de Catalunya a Llatinoamèrica. Fins i tot va ser públic i notori, perquè el president Pujol va tenir l’honestedat d’agrair públicament que va ser el primer president de l’Assemblea de Regions d’Europa gràcies a la campanya que Unió va fer en favor seu. Ei! I davant tenia Fraga quan tot just el seu partit acabava d’entrar al PPE.

O després, i ben allunyats també del procés, m’he ocupat d’obrir portes a l’actual president de Catalunya, a Mèxic, a Xile… O davant Durao Barroso o Van Rompuy. I no és mèrit meu ni desmèrit d’altres! És simplement conseqüència d’un dels actius d’Unió, és a dir, les seves conreades tradicionals relacions internacionals. I això Unió no ho pot perdre, no només si pensem en clau de partit -que tindríem tot el dret a fer-ho- sinó en clau de país, que és molt més important. Unió no pot deixar buit el seu espai polític per moltes raons, però aquesta n’és una. Com no pot fer-ho tampoc si és conscient que, si Unió fuig de l’espai nacionalista moderat, el forat que deixi el cobrirà alguna altra força política, i no precisament nacionalista, ni tan sols catalanista.

20150424_Duran_DonaldTusk_presConsellEuroeu_mansencaixadesPerò reprenem la visita a Brussel·les. La premsa ha parlat si aniríem o no junts a les eleccions amb CDC i sobre si anar-hi plegats depenia d’Unió o dels dos socis de la federació. És el que em van preguntar els periodistes després que jo expliqués el que havia conversat amb Juncker o Tusk, ben diferent de tot això. Per això crec important recuperar el nucli central de les reunions. Amb Juncker vam parlar de moltes coses, però en destaco tres. La primera, per defensar que el govern català pugui presentar projectes per acollir-se al seu pla inversor sense passar pel govern central. Ell va coincidir amb el que jo defensava, però es reserva fer gestions per confirmar-ho. Abans de deixar Brussel·les no només tenia la ratificació per part seva d’aquesta possibilitat, sinó assenyalats els interlocutors per canalitzar-ho. I no cal dir-ho que immediatament ho vaig notificar al govern català.

El segon tema tenia a veure amb les sancions a Rússia i la resposta d’aquest país de vetar la importació de productes agraris. L’any passat, a l’estiu, quan això va passar, tant la Comissió de la UE com el govern espanyol van reaccionar tard i malament. Qui va pagar la factura, per tant, va ser el pagès. Es tractava de demanar a la Comissió que ara no passés el mateix a la vista de la més que segura renovació de les sancions. La tercera qüestió era defensar que Catalunya pogués ser “regió” pilot de la bioeconomia. El conseller Pelegrí hi està treballant, Catalunya té matèries primes, un bon sector industrial i també logístic per ser-ho. Doncs bé, ja hem articulat els canals d’interl.locució per intentar fer viables ambdues propostes.

Amb el president Tusk la conversa ha estat més política, però, com abans deia, crec que és bo per a Catalunya que s’expressin posicions catalanes sobre com es veu la situació de Grècia, les perspectives del referèndum del Regne Unit o la necessitat que l’Estat espanyol posi sobre la taula els fons públics necessaris per impulsar i per fer efectives les previsions d’inversió privada de l’esmentat pla Juncker. Vaja, sense eufòries injustificades, crec que s’han aprofitat prou bé les vint-i.quatre hores de visita a les institucions europees a Brussel·les.

<
18 Comentaris

Jo sóc un caut

20150414_que_aire_sassereni_illustracioVanguardia_JosepPulidoAvui l’Alfred Pastor publica a La Vanguardia un article amb el títol “Que l’aire s’assereni” que comparteixo. És una primera raó per reproduir-lo en el meu blog. M’ha agradat! I com que, a més, em sento identificat amb el tercer dels quatre grups en que ell divideix els electors, és a dir, amb els cauts, m’ha donat una segona raó per a penjar-lo. I si dues raons no eren suficients, com que l’article acaba dient que no tinguem por a comptar-nos en el grup dels cauts, n’he trobat una tercera per fer-ho.

“Que l’aire s’assereni

El aire se serena/y viste de belleza y luz no usada ”, escriu Fray Luis de León sobre la música de Salinas. Aquí l’aire s’espesseix, i s’espessirà encara més mentre arriba aquesta data massa llunyana que s’espera que porti tan grans canvis. Fem un esforç per asserenar-lo, perquè aquests mesos no passin en pura pèrdua.Com que aquest debat tan desitjat, profund i desapassionat sobre els mèrits de la independència de Catalunya i les seves alternatives no s’ha produït ni es produirà, perquè hem preferit substituir-lo per monòlegs juxtaposats i tertúlies en les quals les ganes de parlar predominen sobre el desig d’aprendre, ens haurem de valer dels nostres propis recursos per fer la nostra composició de lloc.

L’esperança d’alguns, potser de molts, és que rere el tènue vel d’unes eleccions autonòmiques l’electorat pugui expressar d’una vegada el que la prohibició de tota consulta li ha impedit de fer fins ara: la seva preferència a favor d’una Catalunya independent. Però dividim els electors en quatre grups: els secessionistes, que senzillament volen una Catalunya independent i justifiquen el seu desig amb arguments de diversa mena; els descontents, que votaran independència perquè consideren que només una Catalunya independent pot tenir una relació satisfactòria amb la resta d’Espanya; els cauts, que tot i estar descontents amb la relació actual consideren que la independència és o impossible o massa costosa per traumàtica, i pensen que el marc legal avui vigent ofereix vies, tortuoses, laborioses i difícils però possibles, per millorar-la; i els enrocats, que creuen que la seva particular lectura de la Constitució dóna una resposta més que satisfactòria a les inquietuds dels altres.

He procurat que les etiquetes dels tres primers grups siguin el màxim de neutres possible; quant a l’últim, no en diré res més, perquè es tracta d’una espècie molt minoritària aquí. Si alguna queixa tenen els seus membres és contra la negligència de les autoritats, que ha permès sobreviure els altres tres.

Naturalment, la majoria de l’electorat la conformen els dos grups centrals, descontents i cauts. És lògic que el grup secessionista intenti atreure tant descontentament com pugui, i neutralitzar els cauts amb els quals no pugui comptar.

Això primer ho procura per dues vies: la primera, exacerbant en les informacions que dóna tot el que hi pugui haver d’antipàtic, desafortunat o insultant en allò que ve de Madrid, ometent acuradament qualsevol gest o esdeveniment amable – que n’hi ha – per anar convertint el descontentament sobre aspectes importants, però al capdavall parcials, en un sentiment difús que les autoritats articulen sovint: que l’adversari de Catalunya és l’Estat.

Crec que cal enfrontar-se a la realitat.

La separació de Catalunya no es produirà sense traumes, i Europa no hi donarà suport. Molts espanyols creuen que Catalunya és la seva terra, encara que potser no hi hagin posat mai els peus, i no acceptaran sense més ni més canviar de parer.

Quant a Europa… Europa no vol embolics d’aquesta mena, i així ho ha fet saber de manera perfectament intel·ligible per a qui hagi volgut escoltar, i al marge de les simpaties que molts puguin sentir per l’impuls cap a la independència, imaginant potser que la situació de Catalunya a Espanya és semblant a la de nacions veritablement oprimides. Això sí, podria ser que una majoria aclaparadora a favor de la independència induís les autoritats europees a suggerir al Govern central una actitud més flexible. No valdria la pena, això ? No fa gaire vaig sentir d’una gran figura de la política catalana, avui retirada, l’argument del vot útil: descontents i cauts han de votar per la independència per conformar així una majoria que pugui exigir no la independència, però sí el canvi. L’argument és atractiu… però quina garantia hi ha que un govern sortit d’una victòria electoral sota el signe secessionista es conformi amb una negociació ? Qui l’encapçalarà ? I s’hi conformaran, els votants que havien cregut que podien fer realitat el seu somni ?

L’altre braç de la tàctica del primer grup és ridiculitzar el tercer. És lògic, perquè són els cauts els qui poden delmar les files dels descontentaments donant a la seva insatisfacció sortides més raonables. Però quina trista figura, la seva! Davant la il · lusió d’un Estat independent, que grises, àrides i estèrils que són les seves vies! Negociar en comptes de lluitar, viure a la boirina de l’ambigüitat en lloc de proclamar objectius clars i concrets, encara que quimèrics, en comptes de treure’s de sobre el jou secular… i, tot i això, és sobre aquest grup que recau la tasca de reparar els danys causats, d’un costat i de l’altre, en el teixit de la nostra convivència; de separar el gra de la palla entre els descontentaments, d’acollir tots els desenganys que sens falta produiran aquests mesos, de valorar en cada moment el que és possible. Els cauts seran els que, quan els altres posin el crit al cel o es retirin als seu quarter d’hivern per lliurar-se a la malenconia, continuaran treballant com si no hagués passat res. No els ridiculitzem, ni tinguem por de comptar-nos-hi.”

<
23 Comentaris

Diàleg italo-espanyol

20150411_forumitaloespanyaM’excuso per no escriure abans aquest apunt. De fet, són unes reflexions sobre una jornada viscuda aquest proppassat dijous. Per raons que no vénen al cas, no puc ser tan diligent com m’agradaria davant d’aquest i d’altres compromisos.

Certament, dimecres i dijous 8 i 9 d’abril va tenir lloc a Barcelona la XIVena edició del “Fòrum Italo-español”. No és la primera vegada -i espero que no sigui l’última- que assisteixo a aquestes trobades. Els assistents són persones ciutadanes italianes o espanyoles implicades amb més o menys intensitat en la relació econòmica, social, política o cultural entre ambdós estats. Els ponents -jo he tingut l’honor de ser-ho en alguna ocasió- acostumen, també, a estar vinculats a un dels dos països en funció dels temes que es tracten, o bé hi són convidats només pels seus coneixements, al marge de tenir poca o molta relació amb la República Italiana o amb el Regne d’Espanya.

Aquesta vegada el Fòrum es va fer a Barcelona a la seu de Foment de Treball. A causa del paper que Catalunya juga en tots els àmbits en la relació dels dos estats comunitaris i mediterranis, és de festejar que hagi estat així per primer cop. Els organitzadors són el CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacional a Barcelona) -copatrocinat, entre d’altres, per la Generalitat, el govern central i l’Ajuntament de Barcelona, i avui presidit per Carles Gasòliba- i AREL (Agència de Recerca i Legislació, presidida per Francisco Merloni, creada pel democratacristià difunt Beniamino Andreatta i laboratori d’idees dirigit de facto durant molt temps per l’exprimer ministre italià i amic, Enrico Letta).

Al marge del sopar de dimecres a l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcalde, Xavier Trias, va ser dijous quan es van abordar en profunditat les qüestions a debatre. Hi va haver tres taules rodones que van donar cos al debat més enllà de les intervencions inaugurals, entre d’altres, dels ministres d’Exteriors espanyol i italià. Els temes tractats van ser la recuperació econòmica i institucional a ambdos països, la internacionalització de les empreses italianes i espanyoles en el marc dels acords comercials de la UE amb tercers i la nova política de rellançament econòmic de la Unió Europea lligada amb el pla Juncker, i em donen peu a sintetitzar algunes reflexions que pretenen ser el nucli central d’aquest post.

Itàlia i Espanya han viscut intensament les conseqüències de la crisi econòmica i amb matisos els dos paísos encara n’estan patint els efectes. A la vegada ambdos, també amb tonalitats diferents, comencen a veure una llum al final del túnel. L’atur, especialment en el cas espanyol, en difumina, però, la sortida. De fet, els millors auguris amb les previsions de creixement del PIB situen la mitjana d’atur a la UE molt poc per sota del que hem tingut en els pitjors moments de la crisi. Massa gent, per tant, fora del mercat laboral com per tenir la consciència tranquil·la.

Políticament, Italià pateix de tant en tant episodis d’inestabilitat política. Espanya els pot patir després del cicle electoral encetat amb les eleccions andaluses, que acabarà amb les estatals. Un dels ponents va resumir en una frase tot el que políticament passa i passarà: després de les grans recessions sempre vénen els populismes. I ni Itàlia ni Espanya ni Catalunya se’n salven en aquests moments. Ara la incògnita és saber quan duraran i quina ressaca tindran un cop siguin superats. Com va dir el president de la CEOE, als responsables polítics sens ha d’exigir més propostes raonades i realistes i menys eslògans. Avui està de moda prometre el paradís si els electors et fan confiança. Tot s’arreglarà, tot millorarà, tot…, si es dóna suport a tot tipus d’expressió populista. I tot i que la gent ho compra, això no serà així ni de lluny.

20150411_tractat_lliurecomerc_EU-EUALa internacionalització de les nostres empreses en el context dels acords comercials ens porta a les negociacions amb els Estats Units i la UE pel Tractat de Lliure Comerç. Aquí se’n parla poc, per no dir gairebé gens. De la boca dels polítics, mai en surt ni una paraula al respecte, però, en canvi, és d’una gran importància. Ho és per a la UE, i també per als EUA. De fet, ho és per al bloc occidental. I ho és per a Catalunya, sobretot per les seves singularitats. Qui ho hagi intentat, coneix les dificultats per penetrar en el mercat nord-americà. Les multinacionals ho tenen resolt. Les pimes, no! Catalunya té un gran potencial en aquest àmbit empresarial i el tractat UE-EUA els serà de gran utilitat. Aquí tenim, doncs, la primera singularitat. Però, a més, Catalunya té un sector agroalimentari molt fort i en les actuals condicions tenen difícil competir amb l’americà.

En aquest sentit, el tractat també pot significar un gran ajut per a aquesta segona singularitat catalana. Segurament -i ho podem entendre- hi ha molts sectors preocupats per aquest tractat. També hi eren quan es negociava el de UE-Corea del Sud. El sector de l’automòbil europeu n’era el més crític. Avui s’ha capgirat el dèficit comercial que la UE tenia respecte a Corea. A hores d’ara, el dèficit s’ha tornat en superàvit per als europeus. Obrir mercats no ha de fer por als europeus.

Finalment, va ser el pla Juncker com a instrument de promoció d’inversió i, per tant, de recuperació econòmica el que va centrar els debats del Fòrum. Les inversions preveuen la col·laboració público-privada. Els pressupostos dels estats podran aportar en funció de la situació econòmica de cada país. En molts casos, doncs, no es pot esperar miracles. Com tampoc del pla Juncker no es poden esperar les magnituds del pla Marshall.

Caldrà continuar amb reformes del nostre sistema econòmic i, més enllà de l’economia, amb reformes que l’afecten directament. Espanya té 160.000 lleis en vigor. Una bestiesa! La simplificació administrativa baixa costos. La proliferació de lleis alimenta la il·legalitat i resta competitivitat. És hora de reformes i d’inversions productives, inversions en sectors estratègics. S’ha acabat construir catedrals en el desert, com algú va dir en algun dels debats. I arreu de l’Estat, també de Catalunya, tot i que no tant, tenim massa deserts plens de catedrals. I no cal que us digui que, allà on dic catedrals, es pot escriure aeroports, quilòmetres d’AVE, palaus de congressos… i un llarg etcètera.

<
8 Comentaris

Bona Pasqua!

20150404_llaçnegreAvui, Dissabte Sant, és vigília de la Pasqua de Resurrecció. Volia escriure sobre moltes coses i al final no ho faré sobre cap en particular. El preacord -he de dir que sóc molt prudent al respecte- entre l’Iran i la comunitat internacional sobre la qüestió nuclear en podria ser una. També haurien pogut ésser motiu d’un apunt les notícies reals i neguits sobre l’amenaça jihadista més enllà de les nostres fronteres -i perquè no també a casa. Altres qüestions polítiques o socials de Catalunya o del conjunt de l’Estat també em motivaven. Però, com ja he dit , al final no escriuré res sobre tot això.

Només  em referiré a les darreres notícies sobre l’accident de l’Airbus 320 de Barcelona a Dusseldorf de la companyia alemanya Germanwings. Ahir es va fer pública, a partir de la segona caixa negra, la ratificació de l’acció deliberada del copilot, Andreas Lubitz, que va provocar la mort de tots els que viatjaven en aquest vol.

Demà diumenge he de volar i ho faré amb la convicció que el cas del copilot Lubitz és una excepció. No fer-ho així seria martiritzar-me inútilment. Però el meu pensament al llarg d’aquests dies -que els creients vivim amb especial passió- ha estat per a les víctimes d’aquesta tragèdia, i sobretot per als seus familiars. No en coneixia a cap, tot i que el dolor ha arribat també a algunes famílies militants d’Unió. Però és obvi com he llegit als mitjans de comunicació que les causes de la mort incrementen el seu dolor perquè són menys fortuïtes del que podia semblar al principi.

La meva solidaritat amb tots i la meva pregària perquè, després de la mort, la resurrecció els permeti retrobar Déu. I a tots en general, us desitjo una Bona Pasqua.

<
7 Comentaris

Una nova realitat

20150323_Parlament_AndalusiaAhir les electores i els electors andalusos van elegir un nou Parlament. Per fer una fitxa resum, cal recordar que els socialistes aguanten, el PP baixa i molt (disset escons), Podemos apareix amb força, C’s treu el cap amb una bona visualització i Izquierda Plural nota més que ningú l’efecte Podemos, perd escons i queda relegada a l’última posició. Un parell d’anotacions a peu de pàgina obliguen a recordar la desaparició del Partit Andalusista i la marginalitat d’UPyD, ja que el seu espai potencial se’l menja C’s.

Avui molts parlen de la fi del bipartidisme. No m’atreviria a dir tant. Però és obvi que la situació política a Andalusia no és la d’abans. Hi ha canvis. Hi ha una nova realitat! Podemos s’instal·la a les institucions parlamentàries. Ho va fer l’any passat al Parlament Europeu i ho fa ara a l’andalús, i abans d’acabar l’any pot prendre possessió d’un nombre d’escons -indeterminat ara per ara- al Parlament català i a les Corts Espanyoles. Ciudadanos també s’estendrà com a gota d’oli més enllà de la seva matriu catalana. Els primers menjaran espai al PSOE i a Izquierda Plural. Els segons, tant al PP com al PSOE. I fins i tot a Catalunya poden rebre també vots d’antics electors de CiU.

La victòria socialista, particularment a les zones rurals on es manté o guanya pes, ens posa de relleu que és més important la xarxa clientelar que els imputats pels ERO. A més, el socialisme andalús adquireix una patent de partit regionalista que sap plantar cara al govern de Madrid, és a dir, al de l’Estat. Fet i fet,¿ els resultats d’ahir consoliden Susana Díaz com a dirigent socialista més enllà del seu territori autonòmic? Tant com per pensar que podria moure la cadira a Pedro Sánchez i ser ella la candidata? Una cosa és moure la cadira i l’altra que ella sigui la candidata. La presidenta andalusa ja ha dit que ella no deixaria el seu càrrec aquesta legislatura. Per tant, no la veig de candidata. Ara bé, això vol dir que el candidat a la Moncloa a qui ella donarà suport serà Pedro Sanchez? El temps ens ho dirà. De moment, he vist que avui Carmen Chacón i Tomás Gómez s’han desfet amb elogis envers l’andalusa. Voldrà dir alguna cosa?

Si els resultats obren aquesta incògnita en el si del socialisme és evident que en cap cas són una bona noticia per a Rajoy. El president del govern espanyol té raó quan diu que els resultats d’ahir no es poden extrapolar. Però no seran irrellevants per al PP si en les properes autonòmiques i municipals perden significativament quotes de poder. I encara ho serien menys si a contracorrent la que tingués un gran resultat fos Esperanza Aguirre amb un discurs dur que recuperés els electors que consideren Rajoy massa tebi. Que per la pell de brau n’hi ha, i força.

Com deia en la darrera carta web, ara alguns hauran de començar a mullar-se. Està molt bé pel primer dia que Susana Díaz digui que pot governar en solitari en minoria. O que Albert Rivera digui que pot donar suport al PSOE si fan fora Chaves i Griñán. Però un dia caldrà aprovar pressupostos o prendre decisions que demanen estatutàriament més vots que els d’una majoria simple, i llavors no n’hi haurà prou amb declaracions solemnes. Veurem com resisteixen la prova del cotó les noves formacions polítiques. Ser líder mediàtic i tenir vots a costa dels errors dels altres serveix per guanyar eleccions algun temps, però no per governar.

<
7 Comentaris