No sé si alguna vegada he explicat que m’agrada la muntanya tant a l’hivern com a la tardor i l’estiu. A l’hivern, a més, practico l’esquí. Estic, doncs, acostumat a conviure amb la neu i a veure grans nevades. A Barcelona, però, feia molt temps que no veia nevar tant com ahir. Fins i tot, asseguraria que estant-hi jo mai havia vist nevar tant. La borrasca que va portar la neu estava anunciada per tots els serveis meteorològics des del dia abans i des de primera hora d’ahir al matí s’anunciava també la neu a la ciutat de Barcelona. Que nevi a Barcelona, tal i com ho va fer ahir, malgrat les aspiracions olímpics d’albergar una seu dels Jocs d’Hivern, és excepcional i, per tant, és normal que no s’acabi d’estar mai prou preparat per digerir una nevada d’aquest tipus.

Tanmateix, però, hi ha uns mínims exigibles a les administracions de cara a nevades anunciades amb suficient temps. D’entrada, preventives com pot ser l’ús de la sal per als carrers de la ciutat o carreteres principals. A Barcelona i a bona part de Catalunya no es va prendre cap mesura d’aquest tipus, llevat de l’anunci que la gent no sortís al carrer si no era necessari. Consideració que no sé si va ser atesa per molta o poca gent, però que, en qualsevol dels casos, qui no va atendre va ser el conseller d’Interior, responsable dels serveis d’emergència, que estava a Mallorca fent una conferència sobre l’Estatut mentre aquí començava a caure la nevada que algú ha batejat com a olímpica.

La desorientació i descoordinació va ser total. La manca de responsabilitat dels comandaments de la conselleria d’Interior des del conseller, passant pel secretari general fins al director general, que estava enganxat en un tren sense poder arribar a la feina, va ser més que evident. No és la meva intenció exigir responsabilitats polítiques el dia d’avui. Si s’ha de fer ja es farà i en el marc que toca que és el Parlament català. Avui és dia per reclamar i ajudar tan com es pugui per restablir la normalitat. A hores d’ara hi ha moltísismes persones sense llum, sense telèfon, sense calefacció, amb dificultats a la carretera, …

Si fóssim membres del tripartit i nosaltres governéssim, ja haurien demanat la dimissió de mig govern de Convergència i Unió. Nosaltres no pagarem amb la mateixa moneda. Volem informació això sí després de restablir-se la normalitat. Però ja avanço que la que ahir vaig presenciar a televisió amb la roda de premsa en directe del secretari general d’Interior, Joan Boada, va ser patètica. Com per sentir vergonya aliena, que és el que jo vaig sentir.

Tot just acabo d’arribar a casa per anar a una conferència que feia en Xavier Trias, però com encertadament ha estat suspesa a conseqüència de la nevada, tinc un espai de temps amb el qual no comptava inicialment per reflexionar sobre Chávez, Veneçuela i Espanya.

Vagi per endavant que a mi el personatge no m’agrada gens, i tot i que ara ha arribat al poder mitjançant les urnes, no deixa de ser un dictador populista. Lògicament, aquesta inicial opinió condiciona la que a continuació exposaré arran dels fets esdevinguts recentment.

Recordem que el jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco decideix en un moment determinat investigar les relacions entre ETA i el règim de Chávez, que a la vegada hauria fet d’enllaç amb les FARC colombianes. Estic d’acord que, aplicant el principi de presumpció d’innocència, que fins i tot Chávez es mereix, tot plegat està per demostrar, però el que és un fet cert és la resposta que inicialment dóna el president del govern espanyol a l’esmentada decisió judicial demanant “explicacions” a Venezuela per la presumpta relació institucional amb ETA i que hores després el ministres d’Exteriors espanyol parla de que el que s’ha fet és senzillament demanar “informació” a Veneçuela pels fets que posea de relleu l’auto del jutge de l’Audiència Nacional.

És a dir, que per part espanyola hi ha hagut dos pronunciaments ben diferents. Un, primer, contundent, per part de Zapatero, i un segon, més condescendent amb Chávez, per part de Moratinos. A més, com a resposta a la posició espanyola, Chávez ha fet declaracions com perdonant-nos la vida i subscrivint ambdós països un comunicat de condemna de la violència per part d’ETA.

A partir d’aquests fets ve la meva valoració: crec que la política exterior espanyola està essent feble amb Chávez, com ho és, i fa quatre dies ho deia en aquest bloc, amb Cuba. Amb Veneçuela s’hi han de tenir relacions, i les millors possibles, però això de tractar com un amic a Chávez em sembla ridícul. No sé si ETA ha tingut ajuda o no de Chávez -al marge de que un ex dirigent ocupi un càrrec en el govern veneçolà- però tot i reiterant el principi de presumpció d’innocència jo m’ho crec. Per què? Doncs, senzillament, perquè n’ha tingut i ha suportat a d’altres moviments terroristes i perquè Chávez té una política exterior cada cop més perillosa, i una mostra d’això que acabo de dir són les relacions de Veneçuela amb l’Iran, la venda d’urani a aquest país i el suport que li dóna en el marc dels organismes internacionals. Em va molt bé que condemni la violència d’ETA, però és capaç de dir una cosa i fer-ne una altra de ben diferent.

Ahir a la nit vaig fer zapping, cosa que no puc fer ni faig normalment per falta de temps. Com que acabem d’estrenar la TDT, vaig poder sintonitzar televisions menys conegudes emeses també des de Madrid, a banda de les més tradicionals. Va ser curiós com en tres dels canals es parlava del debat dels toros a Catalunya. Dues televisions minoritàries van dir de tot en contra dels polítics catalans per debatre aquesta qüestió. Això sí, van separar els nacionalistes dels que no ho són i van barrejar tripartit i nacionalisme sense cap mena de rigor.

Segons els tertulians, el debat era fruit de la nul·la qualitat i credibilitat de la “classe política catalana”, de rebuig a tot allò que soni a espanyol, és a dir, un debat en el fons identitari. Tot això anava acompanyat d’un reguitzell de paraules gruixudes contra la política catalana i contra la seva societat adormida que permet tot el que està passant.

En un altre canal de televisió, en aquest cas una de les més clàssiques i més important, aquest debat, després d’haver escoltat els altres, projectava la sensació de viure en móns diferents. D’entrada, la corresponsal a Catalunya va aclarir que no es fa perquè els polítics l’hagin propiciat, sinó perquè una iniciativa ciutadana va recollir 185.000 firmes per presentar la corresponent ILP (iniciativa legislativa popular). Va explicar, a més, que si el debat es feia ara coincidint amb la crisi econòmica era perquè la tramitació parlamentària  d’aquesta iniciativa havia provocat aquest calendari. Entre els tertulians, amb serenitat i sense insultar ningú, van reflexionar una mica en els termes del que penso.

Jo no formo part de la cultura dels toros. No he vist mai una “corrida” i tampoc he estat mai en una plaça de toros, si no ha estat per fer-hi un míting polític. Sé que també formen part de la cultura catalana. Quan escolto els protaurins, arribo a pensar que, realment a banda de la tradició de la festa, té una part de bellesa i d’expressió cultural. Quan escolto els antitaurins que parlen de maltractament de l’animal, els dono la raó.

És a dir, trobo que els arguments de les dues parts -així expressats- són respectables. En conclusió, en contra de la tesi dels programes que ho aprofiten tot per carregar contra Catalunya –això sí, contra la “classe política catalana” que, segons ells, deu ser pitjor que la resta-, el debat sobre els toros que s’està fent a Catalunya, malgrat la crisi, es fa justament a causa de la iniciativa de la ciutadania catalana, i els polítics hi van a remolc i, per tant, no són els que el proposen. I si parlo del debat en si, no té res d’identitari, sinó que és sobre si cal protegir els animals o sobre si cal continuar amb la festa fins que mori ella mateixa per falta de demanda.

Tot plegat, no hem d’oblidar que a les illes Canàries fa molts anys que tenen prohibida les curses de braus. Cap d’aquests tertulians ens ho va recordar i cal suposar que els canaris no ho van fer per cap reivindicació identitària i encara menys perquè calgui esborrar del mapa tot allò que soni a Espanya.

L’exlehendakari Ardanza, a qui l’any 1999 Unió Democràtica de Catalunya va lliurar la medalla Carrasco i Formiguera, ha tingut un infart important.

Ardanza va ser un excel·lent lehendakari i va governar el País Basc amb encert, i va assolir quotes altíssimes d’autogovern, sense renunciar mai a res, fent del sentit comú i del diàleg divises principals de la seva actuació política. A més, amb els anys hem lligat una bona relació personal. Molts estius ha passat les seves vacances a Aiguablava i les dues famílies, la seva i la meva, també hem compartit moments entranyables en visita a Euskadi i a casa seva.

Per Ardanza i la seva família, a casa hi ha un afecte personal especial. Per això, desitjo de tot cor que es recuperi com més aviat millor de l’infart que ha patit. Sé que el camí que li queda fins a la recuperació definitiva no serà curt, però li desitjo, tant a ell com a la seva esposa Gloria i als seus fills, que tingui un final feliç per poder tornar-nos a retrobar i per renovar tots plegats, una vegada més, la nostra amistat.

Sóc poc partidari de les comissions d’investigació parlamentàries i menys quan hi ha una investigació judicial paral·lela. De fet, aquesta ha estat la posició mantinguda per Convergència i Unió. Hem fet alguna excepció, com és el cas de l’11-M i el de Gescartera, per citar dos exemples de governs diferents, en aquest cas del PSOE i del PP respectivament. Fèiem l’excepció perquè els governs presumptament investigats eren partidaris de la mateixa creació. L’experiència de les comissions que havien preexistit avalen la nostra posició. Els seus treballs defensaven sempre un interès de desgast del govern de torn i el resultat final era el que imposaven les millories governamentals independentment del contingut investigat. Això per no citar el ridícul que en algun cas s’havia arribat a fer com va ser el de comissió al Parlament català del principi de la democràcia creada arran de l’atracament del Banc Central de la plaça de Catalunya de Barcelona. Les conclusions van ser unànimes: darrera hi havia motius polítics. Al cap de quatre dies, però, la policia va detenir delinqüents habituals com a autors del robatori, que res tenien a veure amb cap mòbil polític.

Ara, però, hi ha al Parlament català una comissió que investiga el que va succeir a l’incendi d’Horta de Sant Joan. El desenvolupament dels seus treballs justifica àmpliament la seva constitució. Això sí, sense oblidar mai que un dels motius que accentua la gravetat política dels fets és que, havent-hi com hi ha víctimes mortals dels cos de bombers mai, ningú no va assumir ni ha assumit cap responsabilitat.

Aquesta setmana s’han produït compareixences fonamentals de cara a saber realment el que va passar. La declaració, per exemple, del cap del BRIF (cos especial de Ministeri de Medi Ambient, en aquest cas amb base a Daroca-Aragó) ha estat fonamental per entendre que l’incendi d’Horta de Sant Joan té poc a veure amb el que des de la Conselleria d’Interior sempre s’ha versionat. Un factor fonamental com la velocitat i l’orientació del vent -que ja havia estat matisat pel servei de meteorologia de la Generalitat- constata que ja des de mig matí,i no a partir de les 14 hores, havia fet de l’incendi una trampa mortal. D’altra banda, el portaveu del BRIF va demostrar, més enllà de les informacions aportades, una lliçó de modals davant les acusacions que havia rebut la setmana anterior per comandaments dels bombers de la Generalitat de Catalunya.

La compareixença del cap dels BRIF de Daroca ha donat peu novament a que quedi clar que l’accident amb resultat mortal no va ser ni imprevisible ni inevitable. Els sindicats CCOO, UGT i CATAC -que ahir van comparèixer- deixen en evidència la direcció d’emergències i posen de relleu les responsabilitats dels directius de la conselleria d’Interior. És una vergonya que a hores d’ara encara no hi hagi hagut cap dimissió política per l’incendi d’Horta de Sant Joan i que, a més, des de la Conselleria d’Interior s’hagin fomentat i permès certes actituds d’un petit nombre de comandaments del cos de bombers. Als uns i als altres els hi convé recordar, un cop més, que no poden refugiar-se en el prestigi, el valor i el reconeixement que el cos de bombers té per part de la societat i òbviament per part de les diputades i diputats que integren la comissió d’investigació del Parlament català.

Tothom sap que aquesta setmana passada va constituir-se la comissió que, d’una banda, reuneix tres membres del govern, encapçalats per la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, més el ministres de Foment, José Blanco i d’Indústria i Energia, Miguel Sebastián, i, de l’altra, el representants dels diversos grups parlamentaris al Congrés.

Demà teòricament el govern ens ha de lliurar un document que espero que sigui una autèntica proposta integral detallada del que ells entenen que cal fer. És a dir, que sigui la recepta que l’executiu té per sortir de la crisi econòmica. Si el document que ens donen demà no correspon exactament a aquesta filosofia, significarà que el govern no sap o no pot posicionar-se en termes positius i fructífers de cara al pacte.

Independentment, però, del contingut -que òbviament és bàsic per poder entrar a dialogar seriosament-, hi ha qüestions formals que són tant o mes importants que el propi contingut. Més enllà, per tant, de les propostes concretes, hi ha el mètode. De moment, el govern ha suspès pel que fa als continguts. Però, al mateix temps, em sembla que el mètode que ha establert no és el més indicat per arribar a acords. 

Fins ara, hem fet ja una reunió multilateral, és a dir, del govern i dels partits, tots plegats. Ara, a partir de dimecres, s’iniciaran sessions bilaterals, i després hi haurà altres reunions de conjunt. Si cada reunió, com està previst, s’ha de fer pública i cadascú de nosaltres ha de fer la seva roda de premsa perquè al final acabi parlant de cara a la galeria, crec que no arribarem a bon port. Tot el procés requerirà més discreció si realment el que es vol és eficàcia. En canvi, si cada trobada s’ha de fer amb l’obligació afegida d’explicar després el seu contingut o la versió de cadascú al respecte, no arribarem a un final feliç. A més, estic convençut que els mitjans de comunicació que realment volen que s’arribi al pacte ho entendran i ho respectaran.

Un cop es coneguin les posicions de cadascú -de moment es coneix sobretot la de CiU- ,s’hauria de treballar amb més discreció. Per això qüestiono el mètode utilitzat pel govern. Crec que així no anirem bé, i així ho penso traslladar al propi govern.

Espero que tothom entengui i accepti el to irònic d’aquesta nota i que ningú no pensi que estic demanant de debò tornar al Parlament català i deixar el Congrés de Diputats -que, d’altra banda, res tindria de negatiu, tot el contrari. El títol i contingut d’aquest apunt crec que es pot entendre a partir de la lectura integral del text.

Ahir després de tornar de Madrid vaig fer quelcom que és habitual: parlar, una mica més intensament del que faig telefònicament entre setmana, amb els companys del partit que tenen responsabilitats com a diputats o diputades al Parlament català. De fet, algun periodista ja me n’havia parlat també. I fins i tot alguna cosa havia llegit en algun diari en relació a l’ús del meu nom que fan dirigents del tripartit, començant pel mateix President de la Generalitat.

Al llarg d’aquesta setmana se m’ha citat varies vegades en el debat econòmic en termes generals i en qüestions particulars com la morositat o el pacte educatiu. Montilla i el PSC pretenen contraposar la meva actitud i la d’en Mas. A mi em presenten com el bo de la pel·lícula, dialogant i que arriba a acords amb Zapatero. En canvi, a en Mas el pinten com a intransigent, que no vol pactar.

Convé recordar-los que les propostes de pacte d’Estat -quan les formulo- les faig en nom de CiU. Si bé és cert que la primera vegada que ho vaig fer va ser com a candidat al febrer del 2008 i que no tothom de la federació hi coincidia, avui és una proposta tant meva com d’en Mas. El caràcter dialogant i l’ésser conscients que avui cal prioritzar l’economia i els pactes per sortir de la crisi són filosofia tant d’en Mas com meva. Per tant, no hi ha diferències. D’altra banda he de dir que no he pactat res amb Zapatero, absolutament res. La única llei que s’ha aprovat d’ençà la darrera proposta de pacte d’Estat és la de l’avortament al Senat, i no precisament amb els vots d’Unió, sinó tot el contrari.

En canvi, en Puigcercós juga un altre tipus de carta. En els debats d’aquesta setmana quan Mas reclama amb raó un front català a Madrid per no apujar els impostos o per resoldre la morositat de les administracions o el que hi ha entre les empreses, el dirigent d’ERC trasllada la impressió al Parlament que cal que vagi en compte perquè diu que en Mas reclama aquí un front català i a Madrid en Duran ho pacta amb el PSOE.

M’imagino que és ignorància i no mala fe perquè, si a Madrid reclamo un pacte d’Estat, també demano la presència d’ERC, d’ICV i del PSOE (és a dir dels 25 diputats socialistes catalans). No hi ha, doncs, contradicció. Tal vegada el que hi ha és un cert sentit real, per cert, que alguns estan completament descol·locats aquí i allà i envegen la nostra posició. Tres quarts del mateix succeeix amb la llei de morositat presentada per CiU. Aquí sí que he pactat amb el PSOE que retirés totes les esmenes que la desfiguraven i m’imagino que ERC se n’alegra, perquè tot i que aquí vota en contra de la possibilitat que les administracions paguin a 30 dies, a Madrid dóna suport a la nostra proposició de llei.

Vaja! que si tantes al·lusions interessades m’han de fer, potser que em facin un forat al Parlament català per poder donar-los la corresponent resposta. Reclamo l’escó l36è.

Aquests dies a Madrid he tingut l’oportunitat de presidir la Conferència de presidents de les Comissions Exteriors dels parlaments dels vint-i-set membres de la UE i dels països candidats. Per aquesta conferencia hi ha desfilat des del president del govern espanyol com a president del semestre europeu, el ministre Moratinos i la nova Alta Representant de Política Exterior i de Seguretat, Catherine Ashton que, a la vegada és vicepresidenta de la comissió

En la cloenda de les jornades m’he permès fer una reflexió, que resumida trasllado ara a aquest blog. Soc d’aquells que  -moltes vegades ho he dit- que comenten que Europa era un gegant econòmic, però que, en canvi, era un nan polític. Ara, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa -que per cert dóna més joc als parlaments dels estats en funció de les competències i també als “regionals”- tenim una oportunitat per fer d’Europa un gegant polític. L’objectiu, però, no és fàcil. La prova és que Europa continua actuant amb diverses veus, ja sigui davant Nacions Unides o en front de problemes concrets de l’escena internacional.

Tant o més que preocupar-me perquè siguem capaços a partir del Tractat de Lisboa de fer d’Europa un gegant polític, m’amoïna el repte que tenim d’impedir que no passem de gegant a nan econòmic. El món en els darrers anys esta canviant a una velocitat immesurable. Aquests canvis, a més, en el context de la crisi financera i econòmica, adquireixen un relleu especial. Al món apareixen nous actors econòmics -que ho seran també de polítics- que Europa ha de tenir present per no quedar completament desdibuixada i no arribar a ser gegant polític i perdre la condició de gegant econòmic, que ara té. La Xina, l’Índia, Àfrica, el Brasil, etc. són potencies emergents i Europa no acaba de trobar el camí per continuar essent un dels epicentres de l’escenari internacional.

De la mateixa manera que en l’àmbit espanyol falten mesures econòmiques concretes per sortir de la crisi, a nivell europeu ens manquen decisions i iniciatives, començant de la pròpia Comissió i seguint d’altres institucions comunitàries, que realment ens permetin continuar essent un gegant econòmic  i anar progressant envers la condició de gegant polític. Però, compte que el temps passa, i volant!

Ahir dimarts va morir a Cuba, després de vuitanta i cinc dies de vaga de fam, un dels molts presos polítics que encara hi ha a l’illa. Orlando Zapata Tamayo formava part del grup de setanta-cinc dissidents que l’any 2003 van ser condemnats fins i tot a penes de vint-i-vuit anys de presó. El seu delicte –a ulls de la justícia castrista— no va ser altre que reclamar els drets humans per als habitants de Cuba i parlar públicament del Proyecto Varela, liderat per l’amic personal i d’Unió Oswaldo Payà.  Des del seu empresonament, pel que se sap, tot i ser un pres emparat per Amnistia Internacional, Zapata va patir tota mena de tortures i maltractaments. I en aquests dies en què seguia una vaga de fam, fins i tot sembla que se li va negar l’aigua i se’l va apallissar de manera salvatge.

Fa cinquanta anys un grup de joves suposadament idealistes va derrocar la dictadura de Batista. Ho van fer amb tota mena de promeses de llibertat i amb eslògans que després, amb els anys, han estat repetits una i altra vegada per les esquerres més retrògrades.

Orlando Zapata només desitjava per a Cuba i els cubans un sistema polític que respectés la llibertat i els drets humans. Ni més ni menys, la seva lluita és semblant a la de tantes persones que aquí també van lluitar per la llibertat contra el franquisme. Si la lluita per la llibertat i la democràcia és la mateixa, també el franquisme i el castrisme han esdevingut sistemes idèntics, dictadures infames que han fonamentat la seva permanència en el terror i en la repressió. No hi poden haver dictadures bones o dictadures dolentes segons el seu color, encara que algunes esquerres que pul·lulen per aquí no ho acabin d’entendre. Tota negació dels drets humans és un crim contra la humanitat.

No sé quin ressò tindrà la mort d’un home pacífic, senzill i heroic alhora. Si això hagués passat en una presó dels Estats Units o d’Israel, per posar un exemple, el clam i la cridòria serien eixordadors. En qualsevol cas, la injustícia no es mesura pels decibels dels qui criden, sinó per la ferocitat amb què es nega la llibertat i els drets més elementals.

Des d’aquí, el meu record per Orlando Zapata i el meu condol per als seus éssers estimats i per a tot el poble cubà. Suposo, però, que el seu sacrifici no serà en va. Defensar la llibertat sempre acaba donant el seu fruit.

Avui els sindicats fan manifestacions per posar de relleu la seva posició contrària a la proposta del govern de passar de 65 a 67 anys l’edat de jubilació. Personalment ja m’he manifestat en el sentit de creure que, abans de prendre aquesta decisió, hi ha molt de recorregut ja que l’edat real de jubilació a Espanya està una mica per damunt dels 63 anys i que, a més, incentivar aquesta mesura podria ser més efectiu que la imposició

Avui, però, “La Vanguardia” publica un bon article que crec que ens pot ajudar al debat. El seu autor és David Taguas, exresponsable de l’oficina econòmica de Rodríguez Zapatero i avui director de la patronal que agrupa les grans empreses constructores espanyoles,. Pel seu interès, i pel que deia abans, pel foment del debat, el reprodueixo tot seguit.

Pensiones: reforma solidaria

David Taguas

El Gobierno reformará las pensiones con recetas ya validadas en las grandes economías

La propuesta de reforma de las pensiones del Gobierno, además de valiente y responsable, va en la dirección adecuada. Se ha presentado simultáneamente con el plan de consolidación fiscal para reforzar la credibilidad del mismo ante los mercados financieros y las instituciones internacionales, en un momento especialmente delicado. El objetivo es reducir la presión que perciben las instituciones sobre el gasto público a medio y largo plazo, que relativiza los esfuerzos para reducir el déficit a corto plazo. (més…)