Disculpi que torni sobre aquest tema que, com vosté deia a l’últim comentari, semblava tancat. Pero resulta que finalment la Comissió Europea s’acaba de posicionar sobre el tema i es per això que no puc evitar d’afegir aquest darrer comentari.
A partir d’avui a les 00:00 la Comissió Europea tanca la pesca de la tonyina vermella amb la modalitat de cèrcol en aigües del Mediterrani y Atlantic Occidental. És a dir, sembla que els arguments de la meva associació i els nostres assesors científics no estaven tan equivocats.
La única decepció dintre de l’alegria que ens provoca aquesta noticia, es que tornar a llegir els seus arguments, que evidentment, no estaven fonamentats en una realitat sino en l’interès de grups empresarial com es el Grup Balfegó, entre d’altres sense tenir en compte la possible extinció d’una especie essencial per als nostres oceans.

Adjunto la noticia i l’enllaç:
“Bluefin tuna: Commission closes the purse seine fishery
Maria Damanaki, European Commissioner for Maritime Affairs and Fisheries decided to close the bluefin tuna fishery to purse seiners in the Mediterranean and Eastern Atlantic, due to the exhaustion of the quotas allocated to them. France, Greece and Spain have been informed of this decision which will become effective as of midnight tonight, or earlier if the Member States concerned have in the meantime decided to close the fisheries for all vesselsstill today. The closure of the purse seine fishery is necessary to protect the fragile stock of bluefin tuna and to ensure its recovery as envisaged by the recovery plan of the International Commission for the Conservation of Atlantic Tuna (ICCAT). The Commission has declared a zero tolerance approach towards overfishing and will take all necessary measures to ensure full compliance across the board.”

http://europa.eu/rapid/showInformation.do?pageName=middayExpress

Gràcies de nou per la seva atenció i quedem a la seva dispocició si dessitja més informació o assesorament sobre temes medioambientals referents als oceans.

Ramon Cardeña
President i Cofundador
Ocean Sentry

També agraeixo, com no pot ser d’altra manera, que manifestis el teu punt de vista, que jo he de respectar, alhora que demanar respecte també pel meu.

Els comentaris, tant teus com meus, són sempre subjectius, del que es tracta es que estiguin fonamentats en fets objectius, per a que el debat sigui constructiu. Conseqüentment al que penso i dic, ja vaig apuntar unes determinades xifres, també unes situacions normatives i legals molt concretes i contrastables, que per a mi evidencien una base suficient per a defensar el que penso. És una forma de predicar amb l’exemple, que continuaré duent a terme.

Quant parleu de que es salven “ben poques” tonyines, us he de preguntar: quantes? Ho sabeu? Doncs hi ha un document científic presentat al Comité Científic de l’ICCAT (és la màxima autoritat mundial científica en tonyina roja- com ja deveu saber) amb nº de registre SCRS/2009/167, (fet objectiu i objectivable) que informa que d’ençà de l’any 2007, i per l’aplicació del Pla de Recuperació s’estan deixant de pescar cada any almenys 840.000 tonyines cada any. No entraré a discutir si són poques o moltes, són 840.000, i d’ençà del 2007, almenys sumen 2.560.000 tonyines, que s’han deixat de pescar. No conec cap altre document que tingui unes dades tan concretes com aquestes sobre el tema, però si en coneixeu algun, no dubteu a comunicar-m’ho.

Quant parleu de Cites i Mònaco, el primer que em plantejo és si aquest país (que no té ni ha tingut cap interès en la pesca de la tonyina vermella, ni ha volgut mai participar en la seva gestió i conservació, allà on s’ha estat realitzant: ICCAT- fet objectiu: No n’es membre) és un model de sostenibilitat, i de convivència entre les persones i la resta dels animals del planeta (com bé dieu), i un model de responsabilitat social, y de transparència econòmica. Jo diria que hi podria haver candidats millors. Per a mi és molt important la coherència, i no només cal saber què es diu, sinó qui ho diu.

Els motius de la no inclusió a Cites poden ser molts i molt complexes. En tot cas, el fet és que una àmplia majoria va decidir el que va decidir, i els seus motius devien tenir. Manifestar que l’únic motiu es l’interès econòmic a curt termini, em sembla que és simplificar en excés la qüestió, amb una acusació que considero poc acceptable. No sé si ajuda a explicar-ho que hi poden haver altres motius (que ja he reconegut que són interpretacions), però a banda dels que n’hi pugui haver de científics, n’hi ha un que em sembla oportú plantejar. Resulta que CITES és una organització que va ser creada (sense que estigui escrit enlloc) per a la protecció d’espècies vives, no comercials. Paral·lelament s’han constituït altres organitzacions, del mateix rang que, com ICCAT, tenen com a objectiu la conservació d’espècies comercials. És aquest un dels arguments, jo crec, que principalment van pesar i motivar la decisió final, concloent que les espècies comercials han de ser gestionades per les Organitzacions Regionals de Pesca, i CITES s’ha d’encarregar d’espècies no comercials, criteri que comparteixo plenament.

Quan em parleu de altíssim consum de combustible, i de les subvencions, no tinc, com ja us vaig dir, massa informació que contrastar. Tot i així us diré que la flota catalana rep uns subvencions en matèria de pesca, unes quantes vegades inferiors a les d’altres flotes d’Espanya. No tinc les xifres exactes però poden suposar més de 3 vegades (300%).

Certament, Ramon, potser com tu, jo intento ser realista. No puc creure que tots els pescadors i comercialitzadors del món són uns estúpids que prefereixen un rendiment limitat a curt termini, en lloc d’un rendiment menor, però a més llarg termini. I no ho puc creure perquè, senyor meu, jo en conec aquí a Catalunya, de primera mà, bons exemples, que lluny de ser estúpids, estan desenvolupant una activitat moderna, transparent, sostenible i de futur, ben digna de defensa i de reconeixement, i que de ben segur necessita i ha de contribuir a la sostenibilitat de la tonyina vermella.

Amb aquesta coherència, no podré mai defensar una pesca que, segons dieu, i que jo no conec, llença el 90 % de les captures al mar. I és per aquest motiu que defenso el que defenso, perquè aquesta modalitat d’encerclament no llença res mort al mar, i per això la considero sostenible. També us he de dir que la informació que surt als mitjans, i en tinc bona experiència, no sempre diu tota la veritat. Preferiria referències a documents científics, de científics independents, si n’existeixen.

Certament, jo defenso a les persones i als interessos econòmics, però suposar que això ha d’anar en contra del medi ambient, no em sembla gens acceptable. De fet ho rebutjo totalment.

Gràcies de nou per la teva opinió.

En definitiva, crec que vostè defensa a les persones y el interessos econòmics i jo defenso a les persones y la convivència amb la resta d’animals del planeta. Es poden fer polítiques econòmiques molt fortes sense degradar els recursos y el medi ambient, no es incompatible, ni resta vots.
Gracies de nou per la seva resposta y la seva disposició al debat.

Ramon Cardeña

En relació a la situació de la tonyina vermella, tu m’informes en nom d’una associació que no tinc el gust de conèixer. Hi ha moltes opinions sobre l’estat de la tonyina vermella. I són això, opinions. Si ens cenyim als fets objectius són:

El comitè científic d’ICCAT (organisme internacional que vetlla per la conservació de la tonyina vermella), indica clarament en el seu informe de 2009 que són sostenibles captures de fins a 15.000 tones. I més màximes captures autoritzades estan actualment en 13.500. Sostenibles doncs. Per tant, qualsevol captura efectuada dins d’aquestes quantitats, la faci qui la faci, és sostenible.

En la reunió de CITES, per una important majoria, les parts contractants van decidir que la tonyina vermella no està en perill d’extinció. Hem de respectar, doncs, aquesta realitat.

Si jo he indicat que l’art del cèrcol és el més sostenible, ho indico tenint en compte que aquesta modalitat de pesca, a diferència d’altres, no captura juvenils, i permet la reproducció de tots els exemplars l’any de la seva captura. A més, la seva captura no implica captures accessòries ni accidentals. Aquests fets són objectius, contrastats i contrastables, i que jo considero suficients per a fonamentar el meu posicionament respecte a aquesta activitat.

Sobre els teus comentaris: Un altíssim consum de combustible. Crec que seria més correcte definir altíssim, i posar-ho en comparació amb altres activitats, tant de pesca com industrials, de transport… Simplement per analitzar la magnitud de la tragèdia, en termes comparatius.

Sobre l’alimentació amb peix. Tampoc entenc el problema, doncs es tracta d’un aliment totalment natural. La tonyina en estat salvatge s’alimenta de peix, i ho segueix fent els mesos que està en captivitat. Que aquests verats i sardines estiguin pescats amb pesca d’arrossegament…, doncs dependrà dels fons marins sobre els que es practiqui aquesta pesca d’arrossegament, atès que sobre fons rocosos sí que es poden produir greus danys al fons, però en fons sorrencs, no es pot dir el mateix.

Que es vengui al Japó. Per a mi, és indiferent, el que és realment important és que els pescadors intentin buscar i aconseguir el major valor afegit per als seus productes. D’aquesta forma seran sostenibles econòmicament i no necessitaran subvencions i ajuts econòmics per part de l’estat, que al final acabem pagant tots. És per això que el que uns pescadors hagin ideat una forma de descentralitzar l’oferta del seu producte, comercialitzant en 12 mesos el que abans havien de comercialitzar en 1 mes, buscant un major valor afegit al seu producte, i generant més llocs de treball estables, amb les mateixes unitats extractives, em sembla una activitat, no solament legítima, sinó un model a seguir en la gestió de la pesca.

No existeix cap ús d’antibiòtics.

Haig d’indicar-te, per últim, que l’ús d’avionetes està prohibit, i que qualsevol coneixement de la seva utilització per a la pesca pot i ha de ser comunicada a les autoritats per a que incoïn l’oportú expedient sancionador. Però no és correcte llançar acusacions generalitzades sense fonament. Els vaixells tenen assignada una quota individual, i utilitzen els mitjans que tenen disponibles per a pescar-la, per a ser eficients.

Això de que no es salva ni una sola tonyina, assetjament de l’espècie, ingents quantitats de peix, altíssim consum de combustible, engany de la sostenibilitat… em semblen expressions poc objectives, que sens dubte dificulten la bona comprensió dels termes, i en moltes opinions confonen a l’opinió pública, de vegades intencionadament. Per això, tampoc puc acceptar-les i estar d’acord amb les teves posicions, tot i així celebrant aquest intercanvi d’informació.

No puc més que expressar la meva decepció per aquest article, més venint d’una persona com vostè a la que considero de les més serioses en la política d’aquest país. Però igual que ‘en política NO todo vale’ en temes d’economia tampoc i es per això que discrepo totalment de la seva opinió i m’afegeixo a l’opinió d’en David.
Por cierto, paso al castellano por David.
La cuestión es que la situación del atún rojo es extremadamente, y remarco; extremadamente crítica. Y esto lo digo como presidente de la asociación Ocean Sentry, registrada en Cataluña y que tiene como objetivo la defensa de los océanos, con conocimiento de causa.
En su escrito, dice que la pesca de cerco del atún rojo es sostenible (o al menos la mas sostenible). Eso es cierto si la comparamos con el arrastre o el palangre. Pero este hecho no la convierte en sostenible. Sabe que se hace con el atún una vez capturado con cerco?
- El atún se mete en jaulas que son remolcadas hasta las granjas. Este proceso genera un altísimo consumo de combustible poco sostenible.
- Una vez en las granjas de engorde (que se hacen pasar por piscifactorías, cuando no lo son ya que no se cría el pescado sino que se engorda) el atún se ceba para que alcanza el peso deseado para ser vendido a Japón. Y, ¿sabe con que se alimenta? ¡Pues con pescado! Como por ejemplo caballa o sardina y ¿sabe cómo se pescan las ingentes cantidades de pescado para engordar al atún? Pues con artes nada sostenibles como el arrastre. ¡He aquí el engaño de la sostenibilidad de las granjas de engorde de atún!
Por supuesto hay muchos otros argumentos contra la supuesta sostenibilidad del negocio del atún, como el uso de avionetas para localizar los bancos, lo cual provoca que no se salve un solo atún y acentúa todavía mas el acoso a esta especie (si, el uso de avionetas es ilegal, pero le aseguro que las usan) o el uso de antibióticos, entre otros muchos.