L’esquerra cega
Ahir, a darrera hora del vespre tot tornant de Madrid vaig llegir un article, al meu entendre extraordinari, de l’historiador, periodista i escriptor, Joan B. Culla.
És per això que tinc interès a reproduir l’esmentat article, que porta el títol que jo dono a aquesta nota.
L’esquerra cega
Joan B. Culla i Clarà / Historiador
No es tracta d’un fenomen exclusivament català o espanyol, però hi ha pocs indrets a Occident on es manifesti amb tanta força i gaudeixi de tanta credibilitat com aquí. Em refereixo a l’existència d’una esquerra (representada per partits polítics, però sobretot per mitjans de comunicació, organitzacions no governamentals, plataformes i entitats solidàries de la més diversa mena), d’una esquerra que contempla el món, que interpreta la realitat internacional i les seves crisis instal·lada en una sola clau de lectura, en un únic axioma: si és antinord-americà, és bo.
L’EXEMPLE MÉS NOTORI D’AQUEST maniqueisme heretat de la Guerra Freda és l’aura de prestigi que encara envolta, entre nosaltres, la Cuba castrista. No hi fa res que la romàntica revolució dels barbuts es convertís ben aviat en una implacable dictadura de partit únic, i darrerament en una gerontocràcia familiar. No hi fa res la penúria crònica en què malviu des de fa dècades la població de l’illa. No hi fa res que, del 1959 ençà, milions de cubans hagin “votat amb els peus” i, sovint, arriscat la pell per fugir a l’exili. Així i tot, una pila de conciutadans nostres, gent il·lustrada que es considera demòcrata i progressista, que fins i tot havia lluitat contra una altra dictadura, segueix cantant les excel·lències del règim cubà i atribuint els seus eventuals “defectes” al setge imperialista, al famós i fals bloqueo (en realitat, un embargament comercial) de Washington.
L’ENFRONTAMENT VERBAL I GESTUAL amb els Estats Units és també la gran credencial d’esquerres del veneçolà Hugo Chávez, la coartada que li permet tancar emissores o periòdics crítics, empresonar opositors i restringir les llibertats civils sense perdre l’admiració d’aquells que, entre nosaltres, veuen en l’extinent coronel el paladí del “socialisme del segle XXI”. Però hi ha casos potser encara més flagrants. A la Catalunya dels anys 1980, la simpatia i la solidaritat amb la Nicaragua sandinista aleshores hostilitzada per Reagan i per la Contra van conèixer un gran desenvolupament: centenars, potser milers de voluntaris (mestres, personal sanitari?) van anar-hi a treballar durant unes setmanes enquadrats en “brigades internacionalistes”, i nombrosos ajuntaments catalans es van agermanar amb municipis del país centreamericà. I bé, des de fa tres anys torna a presidir Nicaragua el mateix Daniel Ortega d’aleshores, però ara ha prostituït els principis del sandinisme (vegeu què en diuen Ernesto Cardenal o Sergio Ramírez), s’ha aliat amb la jerarquia catòlica (fins al punt d’il·legalitzar l’avortament àdhuc terapèutic) i governa amb un estil autoritari que recorda cada cop més els Somoza. Això sí: és amic d’Hugo Chávez i galleja contra l’Imperi. Deu ser per aquest motiu que cap d’aquells antics brigadistes, ni cap ajuntament “agermanat”, ni cap partit, ni cap organització de solidaritat no ha obert la boca per criticar-lo.
PERÒ SI ELS RÈGIMS FINS ARA ESMENTATS es reclamen del socialisme o del comunisme, la nostra esquerra cega tampoc no té cap escrúpol a defensar, o disculpar, o comprendre, o fins i tot posar-se al costat de governs o moviments de caràcter confessadament teocràtic, de dictadures clericals, de sistemes integristes que converteixen en llei civil un codi religiós de fa mil quatre-cents anys: al lladre se li amputa la mà dreta, a l’adúltera se la lapida fins a la mort, a l’homosexual se’l penja. L’esquerra cega només reclama a canvi un requisit: que aquells governs o moviments estiguin enfrontats amb els Estats Units? i amb Israel.
AIXÍ, PERSONES QUE AQUÍ REBUTGEN -i amb raó- la pretensió dels bisbes de convertir el pecat en delicte, que es consideren feministes i defensores de la màxima llibertat sexual, no gosaran mai criticar el tracte infligit a les dones ni l’aplicació de la xara per part de Hamàs a la franja de Gaza, o de Hezbol·lah al sud del Líban, o dels talibans a les regions afganeses que controlen. No, no és que l’esquerra cega aplaudeixi aquestes pràctiques bàrbares. Simplement les ignora, les passa en silenci, perquè creu que denunciar-les seria fer el joc a l’imperialisme o al sionisme, subministrar-los arguments per a les seves abominables intervencions militars.
EL CAS IRANIÀ ÉS EL MILLOR MIRALL de la hipocresia i el sectarisme de la nostra esquerra cega. Després de tres dècades d’opressió, des del passat mes de juny el segment més viu de la societat persa -la mateixa mena de gent que aquí actuava contra el franquisme, per entendre’ns- es llançà a protestar i a exigir llibertat. La repressió ja ha fet com a mínim mig centenar de morts, 4.000 detinguts, centenars de torturats? Però a la televisió pública catalana hi ha qui ho minimitza assegurant que els manifestants de Teheran només volen reformes, no pas la fi del règim islamo-feixista. I els zeladors dels drets humans callen: hi ha hagut a Barcelona més soroll per la detenció en una confortable presó danesa del director de Greenpeace-Espanya, que pels milers de víctimes recents de la dictadura islàmica a l’Iran.
A MITJANS DEL PASSAT MES DE DESEMBRE, les autoritats iraquianes van celebrar la primera gran subhasta de drets d’explotació del seu petroli des de la caiguda de Sadam Hussein. I, contra allò que dictava el clixé progre, les companyies nord-americanes van restar quasi excloses de les concessions, atorgades en canvi a petrolieres russes, xineses, japoneses, de Malàisia o fins i tot d’Angola. Doncs bé, no esperin que cap dels grups ni dels individus que, l’any 2003, es manifestaven contra la guerra d’Iraq arborant la celebrada frase No blood for oil! pronunciï ara ni una sola paraula de rectificació o de matisació. El lema de l’esquerra cega podria ser: que la realitat no ens espatlli una bona consigna.
10 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
El Sr. Joan B. Culla es una persona que sempre he admirat pel seu destacable seny quan parla i escriu. Falta que encara si posim més “Culles” a escriure amb aquest estil però sembla que els periodistes del nostre país només van darrera la pastenaga del políticament correcte.
Comentari per Silveri Garrell — gener 8, 2010 @ 19:44
A Espanya l’ esquerra en comptes de defensar arguments polítics en clau política, ho fan en clau moral. Tracten de situar-se en una posició moral superior que diferencia segons ells entre bons i dolents. Aquest joc ho poden fer aquí per circumstàncies històriques, però per exemple a països de l’ antic bloc comunista aquesta manera d’ actuar els deixa en evidència per motius obvis.
Gran part de les persones que ara tenen responsabilitat política a Espanya han viscut sota una dictadura. Això no fa a tots els polítics iguals, però en canvi, sí que es nota en l’ ambient polític espanyol i català una certa tendència per acomplexar el rival polític utilitzant l’ esmentada moral segons una sola clau de lectura com comenta el senyor Culla.
salutacions,
F.
Comentari per Francesc — gener 9, 2010 @ 19:11
Excel·lent!
Comentari per ALEX — gener 9, 2010 @ 19:26
Crec recordar que avui dissabte, la Pilar Rahola també feia un comentari en el mateix sentit, oblidem “imputar” a tots els feixistes de l’esquerra o la dreta.
Comentari per Noctàmbul — gener 10, 2010 @ 4:25
No soy anticatalista.Es más, defiendo a catalunya cuando escucho comentarios anticatalistas (cuando hice el bachillerato leí textos en catalan y entregaba trabajos en catalan).No te extrañes de la pequeña o gran inquina que despertáis en la gente.Ese pueblo que mencionas como perteneciente a la Franja … es un pueblo que pertenece a la Provincia de Huesca.Es que acaso te averguenzas de todo lo que ello implica? Se puede uno sentir catalán etc. etc. pero por encima de todo se tiene que ser persona y esto no tiene porqué estar reñido con la verdad.
Eres catalán pero nacido en una zona que no es catalunya aunque sea catalonoparlante.
Los archivos de Salamanca si, los bienes que pertenecen a la diocesis de Barbastro_Monzón no.
Jodo maño que cara tenéis y que hipocritas resultáis.
La pela siempre será la pela aunque no hable catalan.
Suerte, porque Zapa lo tiene jodido, pero todos en conjunto resultáis …….
Comentari per santiago — gener 10, 2010 @ 16:46
Magnífic article, si senyor. Només un comentari sobre l’evolució revolucionària del sandinisme. No sé perquè no s’ha debatut més sobre l’extranya coalició governamental que avui existeix a Nicaragua i que Joan B. Culla parla de passada a l’article. L’actual vice-president del país centreamericà és Jaime Morales Carazo, ex-alt dirigent de la guerrilla contra revolucionària, finançada en el seu dia per Reagan contra els sandinistes. Coaligat amb Daniel Ortega, actual president sandinista, és com si en aquests moments a l’Estat espanyol hi hagués un govern presidit per Fraga i com a vice-president un dirigent de Batasuna. Això sí, Ortega va rebre el premi Drets Humans Muammar al-Gaddafi 2009, gran president democràtic africà. I la nostra esquerra preocupada per la situació a la Unió Europea!!!!
Comentari per Miquel Padilla — gener 10, 2010 @ 17:40
Aquest Nadal, he escoltat al client que anava davant meu, si podia fer una factura a nom d’una fundació. La compra era d’un televisor per a casa, el telèfon per a una filla, ….etc. Encuriosit pel nom de la fundació, posteriorment a casa meva, vaig voler esbrinar per Internet a què es dedicava l’esmentada fundació. La sorpresa va ser que era una empresa distribuïdora i proveïdora de material mèdic per a hospitals. L’energumen, tot i identificar-se com a metge d’un hospital públic, presumia de realitzar compres tan o més valuoses com la referida, altres anys per les mateixes dates, (amb el mateix sistema de pagament imagino), amb intenció d’impressionar al venedor, (als de la cua també ho va aconseguir), com per que acurés encara una atenció amb més diferència encara.
La manca d’ètica comercial, pot facilitat de afavorir-se del que no pertoca des de un càrrec o funció en la empresa, o pel que encara és més greu, des de el poder públic. En alguns casos, sembla una pràctica tolerada. Quan algú ofereix la seva adreça personal a un “proveïdor” pel allò que pugui menester, és per que espera un “agraïment” fora de la honestedat.
Poc després de tancar un acord comercial d’un producte que era necessari, i després d’una negociació, un comprador va rebre sobre la taula una bon regal. El comprador va preguntar el cost del regal cap a la seva persona, i escoltant la resposta del comercial li va dir: – dons vull el mateix valor però canviat en material de la compra que acabo de fer-te, però especificant que és material de promoció, per que no tinguis que modificar el preu.
No tothom creu que (la classe política) tingueu una ferma intenció per sanejar la corrupció, i és del tot necessari canviar aquesta percepció.
Altre motiu de la desafecció i desesperança respecte lo públic i la política és el que anomeno “ llançament de pastissos”. Ens poden endolcir la sed de justícia, però no ajuden a resoldre infeccions importants. Només surt una mica de pus, de la difosa malaltia de pràctiques no honestes, que no milloren el general estat de salut.
Ens cal unes NORMES ISO per a les relacions comercials entre empresa i administració, per lluitar contra la corrupció. Encarem un nou any per a canvis importants!
Comentari per Ramón — gener 11, 2010 @ 0:40
El terme islamofeixista que utilitza aquí el doctor Culla no el trobo correcte. Estic convençut que ell ho sap, però ha volgut donar un toc de forçada realitat a la situació iraniana.
Comentari per Francisco Javier — gener 11, 2010 @ 17:55
Gràcies a tots pels vostres comentaris, Silveri, Francesc, Alex, Noctambul, Santiago, Miquel i Ramón. Añadir sólo una referencia al de Santiago. No me avergüenzo de nada, ni menos de ser hijo de Alcampell, de la provincia de Huesca, y me honro de ello. Evidentemente, soy un catalán nacido en Aragón, como tal, la Casa de Aragón me concedió el “Cachirulo de Honor”, de lengua y cultura catalana, aunque también con ingredientes de una parte de la cultura aragonesa. En relación con los bienes de la Diócesis de Lleida y los papeles de Salamanca, ya me expliqué en este blog, y no hay peor entendedor que el que no quiere entender. Qué tiene que ver la pela con todo esto? Déjese, por favor, de tópicos, y utilice un lenguaje más sereno. Le recomiendo una visita al Museo de Lleida, y pregunte que le acrediten la propiedad de las obras allí expuestas que de no haberse guardado hoy no existirían y, por tant, no le darían la oportunidad de confundir churros con merinas.
Comentari per Josep Duran Lleida — gener 11, 2010 @ 18:02
Gràcies Francisco Javier pel teu comentari. Conec molt bé l’Iran – més del que puc explicar publicament- i sincerament més enllà d’una paraula concreta el Doctor Culla hi toca bé.
Comentari per Josep Duran Lleida — gener 12, 2010 @ 19:20