Acabo de tornar de l’Equador d’un viatge de dos dies i mig. Ja sé que no és massa temps per conèixer el país en termes polítics, però Déu n’hi do la intensitat dels continguts del viatge i, per tant, m’he fet una certa idea del país. En alguna altra nota, contestant algun comentari sobre immigració, he penjat alguna reflexió important, però ara voldria parlar d’altres qüestions.

En primer lloc, explicar què hem anat a fer a l’Equador, ja que lògicament el viatge ha tingut un cost que els ciutadans paguen amb els seus impostos. Hi hem anat a constituir un grup d’amistat entre l’Assemblea Nacional de l’Equador i el Congrés dels Diputats. Abans, al Congrés, hi havia un fotimer de grups d’amistat, alguns un pèl exòtics, i amb una composició molt gran (tres o quatre diputats dels grups grans, i un de cadascun dels grups petits). Ara, i he de dir que en certa manera a proposta meva com a president de la Comissió d’Exteriors, en el context d’una reunió amb el ministre Moratinos i els presidents del Congrés i del Senat, s’ha reduït el nombre de grups i la seva composició.

Els grups d’amistat tenen com a objectiu ajudar la relació bilateral dels dos països des del poder legislatiu. Diríem que forma part de la diplomàcia parlamentària. Posem un parell d’exemples: hi ha una equatoriana a Espanya, casada amb un espanyol, que per error ha estat jutjada i condemnada a l’Equador (varen confondre la persona) i hi ha l’extradició demanada pel govern equatorià a l’espanyol. Doncs bé, a través del grup d’amistat ens hem interessat pel tema i l’hem començat a estovar per resoldre-ho. Un segon exemple: ens vam reunir amb empresaris espanyols (n’hi havia algun de català) i ens varen exposar les dificultats amb l’Administració i la manca d’interlocució. Ja vam convenir una reunió d’ells amb els nostres homòlegs de la contrapart equatoriana. O, encara com a exemple, a l’avió de tornada em vaig trobar un empresari català al qual se li acabava de frustrar una operació per problemes entre l’Equador i Espanya. Ja hem quedat amb ell per tal que a través del grup d’amistat puguem intervenir per intentar desbloquejar-ho.

En el context del viatge, com abans deia, he tret alguna impressió de l’anomenada “revolución ciudadana”, que encapçala el president Correa, a semblança -tot i que amb alguna diferència- de la de Chávez a Veneçuela o la de Morales a Bolívia. Podria traslladar-vos moltíssimes impressions, però ni l’espai ni l’amistat que acabem d’encetar amb parlamentaris equatorians m’ho permeten. M’ha semblat, però, que explicant una anècdota d’aquests dies puc traslladar una certa impressió de tot el procés revolucionari. Dijous, els mitjans de comunicació explicaven en portada que havien detingut un ciutadà per atemptar a la “majestat presidencial” o “majestat del poder”. Es tractava que, en sortir d’un programa de TV, el president Correa va apreciar com un vianant li feia un gest despectiu. Ell mateix va sortir del cotxe, la va prendre amb el ciutadà, que va acabar essent detingut i retingut. L’endemà el president va “oferir” (no “demanar”, matisaven els mitjans de comunicació) perdó a l’afectat, tot dient que entendria que aquest no l’acceptés. Fins aquí tot podria semblar una anècdota d’un escalfament del president de la República, que ja seria prou important. Però l’anècdota esdevé a ser més rellevant quan t’expliquen que això passa amb una certa freqüència, i que hi ha hagut ciutadans que han estat empresonats diversos mesos per aquest delicte. És a dir, que de revolució, ‘haberla, hayla’. Però no m’ha quedat tan clar si l’adjectiu de ‘ciutadana’ és el més apropiat.