El debat sobre les pensions
Aquests dies es parla sobre el debat de les pensions arran de les propostes que ha fet el govern de Rodríguez Zapatero. Abans d’entrar en matèria, cal fer una observació en el sentit que la necessària reforma de les pensions és introduïda pel govern amb molt de retard, en el pitjor moment i de la pitjor manera que es podia fer. És a dir, llençar globus sonda, parlar indefinidament, fent-ho fora del marc per parlar de pensions, com és el Pacte de Toledo. Conclusió: un cop més, improvisació, com tot el que acostuma a decidir aquest govern en matèria de política econòmica o social. De fet, amb l’única mesura concreta, la de l’allargament de les pensions, ja comencen a desdir-se’n un cop han vist les reaccions de la societat, malgrat que, tot s’ha de dir, aquesta mena de mesura l’han pres a d’altres països del nostre entorn.
En segon lloc, crec que les propostes del govern socialista obeeixen molt més a la conjuntura econòmica -necessitat de reduir el dèficit- que no pas a la voluntat d’abordar seriosament el futur de les pensions per tal de garantir el seu cobrament als que ja la cobren, sinó també a aquells que, havent cotitzat molts anys, encara no tenim l’edat per cobrar-la.
En tercer lloc, el govern, com deia, no concreta gairebé res – llevat, insisteixo, de l’edat de jubilació-, parla de suprimir la pensió de viduïtat -mesura que no comparteixo-, d’allargar el període de cotitzacions, etc. Del que s’hagi de parlar, se n’ha de parlar amb serenitat i amb seriositat i en el si, tal com he dit, del Pacte de Toledo, per tenir el consens més ampli possible.
Finalment alguns apunts sobre la mesura de l’ampliació de 65 a 67 anys de l’edat de jubilació. D’entrada contrasta amb la realitat actual, ja que el 39% dels jubilats de l’any 2009 ho han fet abans dels 65 anys. D’altra banda, tothom sap que hi ha un munt de prejubilacions i que no pot parlar-se seriosament d’allargament de la jubilació si no s’acaba amb la seva sagnia. La mateixa TVE ha reduït el personal seguint el criteri de l’edat, prescindint, per tant, de persones de valuosíssima capacitat pel simple fet de ser més grans que d’altres que puguin ser uns ganduls o no tenir la capacitat del prejubilat.
Al meu criteri, aquesta mesura no es pot aplicar si no és amb caràcter voluntari, més enllà de les consideracions abans esmentades. A més, crec que cal pensar molt més en una proposta que va sortir del nostre darrer Congrés Nacional d’Unió, que plantejava que quan una persona arribi als 65 anys, si vol pugui continuar treballant a temps parcial, cobrant la pensió i el salari corresponent. Aquestes persones cotitzarien a la Seguretat Social pels seus ingressos salarials i ajudarien a garantir la pensió dels que vénen al darrere, ja que ells no tindrien altra pensió que l’estipulada als 65 anys. Amb tot, però, també s’ha de tenir en compte que l’atur juvenil està al voltant del 40% i, per tant, s’han de considerar les conseqüències sobre la primera feina i prendre les mesures necessàries per limitar els efectes negatius que pugui tenir. L’allargament, a més, de l’edat de jubilació, no pot ser uniforme. No és el mateix un treballador del sector miner o de la construcció, que un catedràtic de la Universitat o un administratiu.
En conclusió, de pensions cal parlar-ne, però fent-ho on s’ha de fer, sense precipitacions i sense crear falses alarmes. És a dir, tot a l’inrevés de com ara ho han fet Rodríguez Zapatero i el seu govern.
21 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Hola a tots!!!
Perfectament enquadrat el tema amb l’encert que et caracteritza. Només una opinió respecte la situació econòmica: no hi ha altre recepte bàsica de menys estat i més societat.
Cal dir que l’estructura del estat, a més de ser manifestament millorable, es molt cara, lenta i desesperant. Aquesta estructura viu de la complexitat i del departamentalisme… Cal ja una reforma a fons
De Vegeries no hi veig inconvenient si es suprimeixen els consells comarcals.
Comentari per Lluís Girbau (Girona) — febrer 3, 2010 @ 15:17
Parlant de pensions, m’ha arribat aquest enllaç:
http://www.diariocritico.com/2010/Febrero/nacional/192819/sueldos-diputados-pensiones-trabajadores.html
No estaria de mes donar una mica d’exemple. Quan un treballador desitja arribar a aquesta edat per jubilar-se (si mes no jo que tinc al meu home jubilat i em reca anar a treballar cada dia quan voldria compartir els dies amb ell) el que em facin treballar 10 mesos mes, com comprendrà, no es que m’hagi omplert de felicitat. Desprès llegeixes articles com aquest i un veu la realitat: ells i nosaltres.
Comentari per Rosanna — febrer 3, 2010 @ 16:03
Estimado Durán i Lleida:
Nos encontramos avistando un gobierno reaccionista a una oposición inconforme.
Otro hecho que está debilitando mucho la situación es que España no ha tomado medidas n tiene medios para afrontar las necesidad de una realidad social que cada vez se ha hecho más evidente por la llegada y el éxito parcial de las plataformas virtuales.
En cualquier otro país desarrollado, las novedades, ideas, proyectos que se hacen públicos a través de la blogosfera, y que son imagen fiel de la realidad de una situación, encuentran una reacción, una consecuencia, un lugar que un sistema fuerte siempre le puede ofrecer y un país siempre debe estar en la disposición de ofrecer.
Sin embargo, en nuestro caso, ha servido para poner de manifiesto que no éramos tan fuertes como parecía, que no tenemos una capacidad pública suficiente para atender unas demandas generales o de transformación de nuestra sociedad.
El pensionazo es el ejemplo de la inadaptación del gobierno, que frente a una oposición feroz y unos datos reales y virtuales que cada vez son más negativos, les hace reaccionar de esta forma, como defendiéndose. Y es negativo, porque pone en evidencia muchas cosas.
Bueno, no se si me he explicado con claridad. Un saludo. Vaya por delante que todos deseamos mejorar la situación. Disculpe mi lenguaje tan tosco.
Comentari per la primera fuente — febrer 5, 2010 @ 0:43
Sr: Durán i lleida,
El sistema ha fracasat, no s’aguanta per enlloc, jo veig que això es un sistema piramidal com l’estafa que va fer Madoff, convindría lliberitzar-ho, i com que els diners que la gent a pagat tots aquests anys ja no hi son enlloc, doncs que el gobern faci una dotació especial per pagar a aquests afiliats, però que no faci la pirámide mes punxaguda.
I per el canvi de gobern em fa pensar en la frase d’en Joan Capri, que diu “L’amor s’enva…. però ella es queda !!!! eh”, es a dir el gobern es pot canviar però les lleis es queden totes iguals, que marxin també i posin noves regles del joc.
Comentari per jordi martí — febrer 6, 2010 @ 9:52
Potser mancaràn psiquiatres per atendre als desocupats i als prejubilats ja que estar-se sense feina encara que sigui per jubilació anticipada es un problema d’avorriment. Els éssers humans hem nescut per entretenir-nos en alguna cosa i aixó que denominem “treball” també compleix aquesta funció espiritual. Les jubilacions anticipades ja no és poden parar forman part del progrés. La qüestió del problema es trobar aquest “entreteniment” per endollar als prejubilats i que sigui al mateix temps un servei a la societat. Fer de “bidells” d’organismes oficials seria una solució, com també fer de venedors de loteria ONCE. En trobariem moltes d’ocupacions per a gent prejubilada, i com a cosa més urgent pels temps actuals fer d’avisadors de cantonada estil com fan a Cuba amb el regim de Fidel que a cada barri hi ha el seu “vigilant”, ¡¡¡després ens queixen de que no tenim prous policies!!!.
Comentari per Silveri Garrell — febrer 6, 2010 @ 17:49
En termes d’eficiència o no sé si d’eficàcia…
Creus que en Z.P. es planteja si aquesta mesura crearà ocupació o garantirà assegurar l’existent als majors de 50 anys?. No trobeu que només te una finalitat fiscalitzadora desesperada per a que “s’ho arreglin” les mateixes “persones grans”.
Dos anys més ingressant diners a la Seguretat Social i al Fons de Pensions, que generalment intenten cotitzar al màxim. A ningú no se l’hi escapa que la suma de dos anys de la “captació” o estalvi de pagar la prestació als jubilats, més l’ingrés de dos anys més de SS i FP, en progresió o multiplicat per cada any del estalvi/ingrés de la generació biennal següent., ens dona un munt de diners. Això em fa recordar quan després de pujar la edat de l’ensenyament obligatori, (afegint dos anys més a la dependència paterna), “pregonaven” que estaven fet una bona política produït una davallada de l’atur. De les estadístiques no ho dubto, però no del problema real de les persones. De fet només van donar una puntada de peu al problema, com també ara volen fer.
No hi pensen en aquests joves jubilats “actius” i en la seva empenta, i tampoc hi pensen de com amb la seva dedicació en temps i sense retribució econòmica, ens proporcionen uns “actius” de primer ordre afeixin més valor de “recursos humans” per a la prestació social.
Recordo veure a professors jubilats, al centre cívic, instruint a nouvinguts. A un grup de jubilats ex-ejectius i ex-directius assessorant a joves emprenedors per encaminar una idea empresarial d’ocupació, (vaig pensar que “Obra Social la Caixa” podia aprofitar aquesta iniciativa d’assessorament jubilar). També recordo una visita a un “banc d’aliments”, coordinada i gestionada per jubilats, que en aquell moment recollien aliments del camió d’una multinacional, mentre dispensaven aliments a un menjador social. El cert es que els faltaven “braços” joves.
Alguns legisladors no hi pensen, o ignoren, el que es perd socialment amb aquesta proposta tal com està feta. Entorpeixen el que més aviat cal potenciar. La “utilitat” contributiva no només és econòmica. Les empreses i el “teixit social”, esdevenen iniciatives que aporten més riquesa social quelcom més, que un estat “impositiu” que només mira com “provar” de subsistir ell mateix.
Comentari per Observador — febrer 8, 2010 @ 15:03
Aquesta mesura, com be saps, no té l’objectiu de crear ocupació. Tampoc de reconduir la despesa de un govern desmanegat que compta amb els recursos financers del que no és seu: les pensions i la cotització a la SS. Molts s’escandalitzen després de que es parli de la privatització de les pensions i la sanitat, però a la vista està que no tenim de confiar en qui no sap gestionar els diners “prestats” de empreses i treballadors, veient el rendiment que en saben crear.
De la jubilació com de les pensions, ja fa anys que també es treballar en una Escola d’Estiu d’Unió. Però ves aquí que eren anys de gloria i de superàvit, on la societat no estava preparada per abordar el tema, dons “Espanya els anava be”. La visió del problema no és nova per a molts. Però “ni els altres ni els uns” o biceversa, en fan polítiques a llarg plaç. Ni tan sols saben donar solució, quan hi ha autosuficiència prestatària, amb un “fons” per que ens dongui més “garanties”.
A veure si compta amb tú (propostes) a partir d’aquest viatge, en alguna cosa més que servir-se del teu prestigi en la representació a W.. Malgrat les diferencies, hi trobo un gest possitiu per part de tots dos.
Comentari per Violeta — febrer 8, 2010 @ 15:55
Som tan esclaus dels flotadors com nàufrags de la complexitat que ens envolta.
Potser volen estalviar-se els viatges d’INSERSO dels més animats i joves jubilats, i treure’ls el suc que puguin abans que no facin els fills com a avis mainadera.
On queden les propostes de “racionament” d’esquerres en reduir la jornada laboral (competitivitat i sous inclosos m’imagino), per a que pugui treballar tothom?. Necessitem més o menys hores de feina per atendre el “mercat laboral”. Mira que m’agrada poc aquesta expressió referida a les persones, mentre es permeti “esclavització salarial” amb justificació de l’oferta, la demanda i la rendibilitat..
Com es pot planificar d’engegar més o menys activitats de negoci, encarat a l’oci de jubilats i treballadors solvents, si no podem comptar en quina demanda podrem tenir. Ningú no vol morir de saltar a les fosques en una aventura per a la insubsistència, que no auto-subsistència, per molt excitant que presenten els anuncis televisius per a la creació d’empreses, i mentre no donen suport a les noves creades fa 2-10 anys, que s’enfonsen.
Comentari per J. Maria — febrer 8, 2010 @ 22:00
Señor Duran lleida me parece que usted es de los pocos politicos decentes y con cordura que quedan en este pais de m….como si no estamos en cataluña no le podemos votar, pues a abtenerse tocan , pero cada vez que hablan de las pensiones me subo por las paredes ¿Como es que tengo un cuñao que .por” cuidar “a su padre o sea mi suegro que nunca lo cuido ,cobre 750€ cuando mi marido cobra los 420 del subsidio y lleva toda la vida trabajando (el otro solo tiene tres años cotizados pues es un vago redomao )y para que va a trabaja? si cobra mas que muchos jubilados ¿no hay mucho parasito aprovechando las leyes que los protejen a cambio de nada?por no decir de los politicos lo que cobran cuando se retiran y con solo cinco años en el congreso ¿por que no necesitan un minimo como los demas? si se reforman para todos no siempre pa los mismos .Perdon si alguien se ofende pero es que estoy quemada
Comentari per rakel — febrer 9, 2010 @ 16:49
Gràcies Lluís Girbau, Rosanna, la primera fuente, Jordi Martí, Silveri, Observador, Violeta i J. Maria pels comentaris i reflexions.
Anem a pams: és cert que una de les reformes estructurals que caldria fer és la de l’administració o, per ser més exactes, de les administracions. Subscric, per tant, el comentari d’en Lluís Girbau.
También es cierto que no éramos tan fuertes como pensábamos, tal com apunta la primera fuente. No simplemente éramos muy frágiles al tener un peso excesivo de nuestro PIB, sino que además tirábamos de demanda interna, endeudándonos familias y Estado. No sólo éramos menos fuertes de lo que parecía, sino que además éramos unos petulantes diciendo que ya habíamos superado a Italia y Francia en PIB, y dando lecciones de economía a Alemania, que ha financiado buena parte de nuestro desarrollo con fondos de cohesión europeos.
Sobre la reforma de pensions, és cert que s’hauria d’haver abordat abans i que és possible que ara ho faci el govern més preocupat per recaptar més ingressos via quotes de la Seguretat Social que no pas perquè entengui la necessitat de reforma del sistema. També té raó, crec que és en Silveri qui ho planteja, que s’ha d’acabar amb les prejubilacions o, si més no, que no té cap sentit allargar l’edat de jubilació i mantenir-les. No crec, en canvi, que el sistema hagi fracassat. El que cal és reformar-lo per garantir-ne el futur, però fins ara no hi ha hagut cap problema estructural llevat de que el sistema requereix cotitzants i no hem fet cap política a favor de la natalitat i la piràmide geogràfia.
L’aportació de la Rosanna i la remisió que fa a la plana del Diario Crítico mereix un comentari especial, tot el llarg que sigui necessari. D’entrada dir que no és cert que amb 7 i 11 anys de Diputat ja tinguis la pensió màxima. Tens dret a pensió si has cotitzat els anys que marca la Llei, tens 65 anys (avui, demà pot ser 67) i el que el Congrés fa és complementar-la. Des del 1977 hi ha hagut 3.609 diputats i senadors, i només 70 tenen reconegut el complement de pensió. És cert, per tant, que en aquests casos el Congrés ha pagat un complement i, per tant, una ajuda que pot considerar-se un complement salarial. Aquí el que hi ha és el següent: l’opinió pública no accepta un debat serè sobre el sou dels diputats, que és el més baix dels països a Espanya de tota la UE, i s’ha obert la veda del “tiro al pichón” contra el polític. Hi ha molta demagògia: també es podria dir que som uns privilegiats perquè cobrem molt més que 1000 euros i havent-hi tants mileuristes hauríem de cobrar aquest sou per ser iguals. Al final, al Parlament i a la política hi hauria una colla de “freakies” que no tenint on guanyar-se la vida opten per la polític.a De fet, cada cop hi ha menys qualitat en la política, peró és lògic. Quin advocat –parlo de la meva feina- que li funcioni mitjanament bé el despatx renuncia al seu sou per guanyar el del diputat que, a més, cada dia és objecte d’atacs per part de la premsa? Tots fem política perquè volem, perquè hi tenim vocació –al menys és el meu cas- i ningú m’hi obliga, però defenso la política com una activitat digna, noble i necessària, i tant de bo que s’hi dediqués més gent i més preparada. Però la política és també renunciar a moltes coses, no solament tenir uns poc privilegis.
Tampoc és cert que es pugui cobrar com a diputat un indemnització per cessament d’activitat i el complement de la pensió o qualsevol retribució pública. És totalment incompatible, i si tenim dret a una mensualitat per any treballat en el cas de deixar de ser diputat i no ser res més, és perquè nosaltres no tenim dret a l’atur.
Es parla també molt del que costem, com a diputats, a l’Estat i, per tant, als contribuents. No crec que les democràcies siguin més cares que les dictadures, però evidentment són cares. Ara bé, si algú coneix una alternativa millor que l’expliqui. Crec que un exemple pot permetre’ns una certa idea el que representem. El pressupost del Congrés s’ha reduït un 2,9% els darrers anys, tenim el sou congelat fa dos anys (i no em queixo). És més car el fitxatge d’en Ronaldo pel Madrid que tot el pressupost del Congrés i la relació del número de funcionaris per diputats és d’1,26, inclent-hi el personal laboral (dues vegades per sota de Françai i la Gran Bretanya, i tres per sota d’Alemanya. Al Parlament Europue la relació és de 5.96 funcionaris per diputat, i no tinc les xifres dels Estat Units, però són superiors.
Altres temes podrien ser el de canvi de la llei electoral, de funcionament del Parlament, etc…, però en quant a remuneracions crec que tenim les que ens corresponen, i que si un dia no s’incrementem això que se’n diu “la classe política” (he de dir que a mi no m’agrada gens) acabarà deteriorant-se encara més. Defenso i defensaré la nostra dignitat, i estaré en contra del fet de que sembli que cada dia hagis de demanar perdó per dedicar-te a la políttica.
Comentari per Josep Duran i Lleida — febrer 9, 2010 @ 21:56
Gràcias Rakel por la aportación y por las palabras cariñosas hacia mi persona. Evidentemente, al menos a mi juicio, todo el sistema de subsidios del paro no esta bien regulado porquè permite precisamente que alguien lo cobre y al mismo tiempo este trabajando. Sobre los políticos le ruego tenga la amabilidad de leer la respuesta anterior dada al comentario de Rosanna.
Comentari per Josep Duran i Lleida — febrer 9, 2010 @ 22:05
Sr. Duran, jo crec que quan les coses van malament i llegeixes articles com el que li vaig remetre, un s’indigna i li agraeixo enormement la seva explicació i, he de dir, que admiro la seva dedicació i el que ens llegeixi i contesti a cada un de nosaltres en aquest bloc (no li deu ser gens fàcil trobar el temps per fer-ho i es d’agrair). De la mateixa manera tampoc s’entén que a Espanya amb 44.000.000 de persones hi hagin 3.000.000 funcionaris i Alemanya amb 89.000.000 persones hi hagin només 1.200.000 funcionaris. Pot ser per la descentralització?? Central, autonomies, diputacions, consells comarcals, ajuntaments, etc. etc. i volen ara unes vegueries = a mes funcionaris!!! Sincerament crec que hi ha alguna cosa que no funciona. També afegeixo que en temps de crisi com la que estem passant ara, el primer que mirem son les nostres butxaques i aquests temes ressalten molt mes que no pas en temps de benestar.
Comentari per Rosanna — febrer 10, 2010 @ 10:12
Apreciado Josep Antoni
Al hilo del tema, le transmito varias reflexiones.
La primera de ella es que estoy de acuerdo con la apostilla de que no hay que estar pidiendo perdón por dedicarse a la política; eso sería indigno.
La segunda es que quien se dedique a la política (en razón de que es un cargo público) tiene, en consecuencia, la doble obligacion de ganarse, dia a dia, esa dignidad y que esta actividad no se convierta en una panacea.
¿Como?… y currando y que se vea. Tal como lo hace usted.
La tercera es que no se puede perder de vista, a la hora de fijarse el sueldo, la realidad económica y social del pais/estado en que se desarrolla esa política.
La cuarta es transparencia. Sí, transparencia y publicidad. Tan natural como darlo a conocer como cualquier otro dato anualmente, para que así “el sueño de la razón no produzca monstruos”.
En este sentido, mi recuerdo cariñoso a Juan María Bandrés, que -si no recuerdo mal- fué el primer político en decir públicamente y por escrito hasta la última peseta (entonces) que cobraba de la política.
Y, sí, estoy de acuerdo con usted en que ser político, de por sí, no es indigno, antes al contrario. Pero convengamos que en este pais no sobran los políticos dignos, empezando porque para bastantes de ellos, el único “trabajo” que les mueve a diario es la descalificación y el reproche (a fin de sacar renta ante la opinión pública ciega y torpe) y se olvidan de que la obligación (y mas en los tiempos que corren) es “arrimar el hombro” en vez de cortar la hierba debajo de los pies del caballo.
Porque, dígame, en serio ¿cuantos como usted hacen política constructiva?, aportando ideas, sugieriendo alternativas concretas y cogiendo los toros por los cuernos realmente, y todo eso a pesar de no formar parte del Ejecutivo.
Ciertamente da la impresión de que el gobierno (central) que tenemos no hace mas que dar palos de ciego y a destiempo pero ¿cuantos políticos en la oposición presentan alternativas concretas con una relación de medidas palpables? ¿Duran i Lleida y pocos mas?.
No es extraño que en la calle avance el descontento y la sensación de que “no hacen nada”, porque parece que la mayoría están mas interesados en descalificar al contrario que en colaborar a arreglar las cosas.
Enhorabuena por su trabajo diario. Gracias.
Comentari per Rafael — febrer 10, 2010 @ 11:34
Sr. Duran le escribo en primer lugar para presentarle mis respetos y admiración, y animarle a que siga en la linea positiva de trabajo, seriedad, coherencia y responsabilidad que dia a dia demuestra en su trabajo en las Cortes del Estado Español.
En un momento en que los ciudadanos de este Estado sentimos a la clase politica como una “maldición” (¿que hemos hecho para merecer a estos politicos?); como un nuevo gran problema más que una solucion; como una “casta privilegiada” que mira más por sus intereses (personales y de partido) que por el beneficio del pais; como un colectivo parasitario que busca el poder cueste lo que cueste ( a costa incluso de la etica, la ideologia, o incluso la viabilidad del pais)… usted representa una bocanada de aire puro, una esperanza de que hay otra forma de hacer politica y de ser politico.
Sr.Duran, soy un ciudadano completamente contrario a los nacionalismos de ningun tipo, tanto perifericos como centralista. En esencia pienso que, uno y otros, son los mismo. Yo he nacido y vivido en Madrid y durante años he sufrido el rancio españolismo tan vivo en algunos sectores de la sociedad madrileña; he soportado este nacionalismo español, autoritario e intransigente, folklorico y simplista, incapaz e ignorante…y creame que cualquier ideologia que gire en torno a la supuesta identidad colectiva de un pueblo, me produce repelus. Rechazo los nacionalismos, ya sean español, vasco, catalan, sueco o americano.
Por esto me apena que un politico de su talla, con calidad de estadista, se limite a una ideologia tan restricitiva y,a mi parecer, anacronica. Cuesta entender que uno de los pocos politicos con capacidad y juicio para ser presidente del gobierno de la nación, se autolimite al ambito de un partido catalanista.
Sr.Duran, ¿porque no considera la posibilidad de exceder el ambito autonomico y presentarse a nivel estatal?
Que ilusionante seria que los pocos politicos que merecen la pena trabajaran unidos en una nueva fuerza politica, centrista y de progreso…
En fin en cualquier caso, gracias Sr.Duran por luchar por otra forma de politica.
Comentari per antonio gomez — febrer 10, 2010 @ 18:35
Sr. Duran le escribo en primer lugar para presentarle mis respetos y admiración, y animarle a que siga en la linea positiva de trabajo, seriedad, coherencia y responsabilidad que dia a dia demuestra en su trabajo en las Cortes del Estado Español.
En un momento en que los ciudadanos de este Estado sentimos a la clase politica como una “maldición” (¿que hemos hecho para merecer a estos politicos?); como un nuevo gran problema más que una solucion; como una “casta privilegiada” que mira más por sus intereses (personales y de partido) que por el beneficio del pais; como un colectivo parasitario que busca el poder cueste lo que cueste ( a costa incluso de la etica, la ideologia, o incluso la viabilidad del pais)… usted representa una bocanada de aire puro, una esperanza de que hay otra forma de hacer politica y de ser politico.
Sr.Duran, soy un ciudadano completamente refractario a los nacionalismos de ningun tipo, tanto perifericos como centralista. En esencia pienso que, uno y otros, son los mismo. Yo he nacido y vivido en Madrid y durante años he sufrido (y sigo sufriendo) el rancio españolismo tan vivo en algunos sectores de la sociedad madrileña; he soportado este nacionalismo español, autoritario e intransigente, folklorico y simplista, incapaz e ignorante…y creame que cualquier ideologia que gire en torno a la supuesta identidad colectiva de un pueblo, me produce repelus. Rechazo los nacionalismos, ya sean español, vasco, catalan, sueco o americano.
Por esto me apena que un politico de su talla, con calidad de estadista, se limite a una ideologia tan restricitiva y, a mi parecer, anacronica. Cuesta entender que uno de los pocos politicos con capacidad y juicio para ser presidente del gobierno de la nación, se autolimite al ambito de un partido catalanista.
Sr.Duran, ¿porque no considera la posibilidad de exceder el ambito autonomico y presentarse a nivel estatal?
Que ilusionante seria que los pocos politicos que merecen la pena trabajaran unidos en una nueva fuerza politica, centrista y de progreso…
En fin en cualquier caso, gracias Sr.Duran por luchar por otra forma de politica.
Comentari per antonio — febrer 10, 2010 @ 18:42
Hola Josep,
Tenint en compte la taxa d’atur actual, no seria més adient solucionar aquest problema i el de poder treballar en condicions òptimes, després parlar-ne de l’allargament de la jubilació?
Salutacions.
Comentari per anonymus — febrer 10, 2010 @ 22:50
Gràcies Rosanna, Rafael, Antonio Gomez y Anonymus pels comentaris.
Rosanna, mercès per les teves paraules. Quedi clar que entenc perfectament que qualsevol ciutadà s’indigni davant d’informacions com la que transcriu l’enllaç esmentat en l’anterior comentari. Crec, i tal vegada estigui equivocat, que la premsa no ajuda gens a informar la veritat –no tota, és clar! Mai es pot generalitzar-. Algun dia, si sabéssim els sous d’alguns periodistes d’alguns programes de les TVs públiques també ens escandalitzaríem, i també són diners que surten dels nostres impostos. També és cert, Rosanna, que tenim un excés de funcionaris i en algunes CCAA a un nivell exagerat, però el més fumut és que al llarg d’aquests dos darrers anys de crisi profunda les administracions han incrementat el nombre de funcionaris i de càrrecs de confiança. Això ha passat descaradament a Catalunya, però encara més a Andalusia o Extremadura. I, per acabar, també comprenc molt sincerament que tot plegat indigni molt més en temps de crisi que en temps de bonança.
Gracias Rafael y Antonio Gómez por las cálidas y cariñosas palabras. Ciertamente, en la política, como en la botica, hay de todo, y unos són más consecuentes que otros. Estoy convencido de que yo también cometo errores y que me falta mucho para ser igual que otros políticos que he conocido personalmente o a través de la historia, y que admiro. En cuanto a lo de presentarme como candidato para toda España es muy dificil, falta un partido que puediera representar y la historia reciente –año 1986- demostró que cuando en toda España, en términos mediáticos y más allá de lo medicático elogiaban a Miquel Roca y le animaban a presentarse con un partido para todo el ámbito español no le votó nadie…
Tens raó, Anonymus, quan vens a dir que no és el millor moment per plantejar la reforma de pensions i que hi ha d’altres prioritats, però dit això, aquesta és una reforma que s’ha d’abordar malgrat que, com ja he dit, s’hagi fet en el pitjor moment i de la pitjor manera possible.
Comentari per Josep Duran Lleida — febrer 11, 2010 @ 17:09
Gracias a usted señor Duran LLeida por contestarnos y molestarse en leer nuestros comentarios ,personas como usted nos reconcilian con nuestra clase politica que pena que estamos en una epoca que no abunda lo bueno. Me hare asidua asu blog un abrazo .
Comentari per rakel — febrer 15, 2010 @ 17:06
Gracias rakel por tu comentario y me encanta que se haga asidua del blog.
Comentari per Josep Duran Lleida — febrer 16, 2010 @ 10:35
Señor Duran Lleida, le sigo desde hace tiempo. He descubierto su Blog recientemente y es una oportunidad única de evitar la visita al medico por una ulcera o una crisis nerviosa.
Otro día me meteré en harina, hoy solo decir que hay muchos ciudadanos fuera de Cataluña pensando que nos irían mejor las cosas si tuvieramos mas políticos como usted, con la responsabilidad y coherencia política que demuestra cada día, pero claro que tonto soy , se me olvidaba que la mayoria no son políticos sino meros gestores (Y DE LOS MALOS). Creo que en esta época lo que nos hace falta son verdaderos políticos honestos y sinceros con ellos mismos y no con sus partidos.
Quizá me paso si digo que lo que nos hace falta son estadistas?????
O simplemente un grupo de personas (incluso pueden ser políticos) que miren mas haya de cuatro años.
De cualquiera de las maneras usted no cambie.
Un saludo.
Comentari per Roberto — febrer 16, 2010 @ 12:03
Gracias Roberto por las amables palabras del comentario. Estos días estoy utilizando una expresión que creo nos puede poner de acuerdo. Necesitamos políticos que miren más en las futuras generaciones y no tanto en las futuras elecciones. Creo, en el fondo, que eso es un estadista y Dios me libre de decir que yo soy uno de ellos, intento sólo aproximarme al máximo pero soy consiente que me falta mucho. He conocido estadistas de verdad y no les llego a la suela del zapato.
Comentari per Josep Duran Lleida — febrer 16, 2010 @ 19:09