Montilla, presoner d’ICV i d’ERC
Avui justament hem reunit el consell nacional d’Unió i en el meu informe polític he manifestat, entre d’altres coses, que el millor que li pot succeir a Catalunya és que s’avancessin les eleccions al Parlament català. El president Montilla és presoner d’ICV i d’ERC i ho és únicament per la voluntat de continuar al capdavant del poder de la Generalitat. Ahir en la carta web que setmanalment envio als militants feia referència al les responsabilitats de l’Administració davant la recent nevada i afirmava que Montilla hauria d’assumir responsabilitats i demanar excuses als ciutadans afectats, que hauria picar un bon cop damunt la taula i dir prou a la incapacitat del conseller Saura i del seu equip.
Avui La Vanguardia publica un article de Pilar Rahola que he trobat interessant reproduir per refermar aquestes posicions.
El cabeza de lista
Pilar Rahola
El problema de Montilla se llama Joan Saura, pero el problema de Saura se llama Joan Boada
El problema de José Montilla se llama Joan Saura. De hecho, son muchas las voces que claman ante la evidencia de que los errores de Saura los paga, electoralmente, el Partido Socialista. “Ellos no tienen desgaste”, decía una garganta profunda de sonoro apellido, “porque sus cuatro votos son irreductibles, inaccesibles al desaliento. Pero en cambio, nosotros tenemos, con Saura, una permanente vía de escape de votos. Es nuestra sangría”. El problema de Montilla, pues, es Saura. Pero el problema de Saura se llama Joan Boada. Ergo, el problema de Montilla, se llama Boada… Y no lo planteo solamente por la actitud chulesca que tuvo el jueves en la comisión de Horta de Sant Joan, sino por la larga trayectoria de actuaciones que ha acumulado en esta conselleria. Es Joan Boada el artífice del enfrentamiento permanente con los medios de comunicación, el que creó algunos considerables líos que sufrió la policía, el culpable de algunas de las ruedas de prensa más delirantes, y el responsable de esta teoría de la conspiración que decora sus declaraciones más estupendas. Por supuesto, Saura participa en plenitud de la magnitud de la tragedia, pero el ideólogo del estilo de Interior es Boada. Dicen las malas lenguas que la entrada de este en la conselleria se debió al miedo que tenía el propio Saura de dejarlo demasiado suelto en el partido, lo cual implicaba, en buena tradición estalinista, un riesgo para su cabeza. Fuera por ello o por otros méritos, lo cierto es que el estilo Boada ha marcado cuatro años de acumulación de errores, entre ellos el enfrentamiento con la policía, el escándalo de Horta de Sant Joan y la pelea permanente con los periodistas. Sin duda, Saura es culpable, él solito, de algunos gruesos errores, pero también es cierto que la cara del escándalo la da el conseller, pero las patitas las había puesto su director general.
¿De qué hablamos cuando decimos que hablamos del estilo Boada? Primero habrá que preguntarse si todos los que corrían delante de los grises tenían un alma democrática o aspiraban a sustituir la dictadura de Franco por otro sueño dictatorial. Porque el estilo Boada tiene que ver con esos tics del viejo comunismo que desprecia la libertad de prensa, tanto como desprecia las reglas de juego, y de ahí su desprecio al trabajo de una comisión y de una oposición. Ellos crean el problema, y luego matan al tipo que pregunta por el problema. Tanto Boada como Saura no sólo no han hecho comparecencias humildes, sino que se han otorgado una especie de superioridad moral que sólo existe en su teoría de la conspiración. Chulescos e incapaces de ejercer la autocrítica. Lo cual es un clásico del estalinismo. La pregunta que queda por hacer es: ¿este tipo será realmente el cabeza de lista de su partido en Girona? Por supuesto. El estalinismo no tiene problemas con la autocracia.
12 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Ante todo, enhorabuena por el blog, es encomiable que los políticos tengan un espacio cercano a nosotros los ciudadanos anónimos. Escribo en castellano, dado que no sé escribir en catalán (si bien lo entiendo bastante bien); en caso de que haya problema le pido que se me notifique (no conozco el blog y no sé si es exclusivamente en catalán).
Estoy de acuerdo en que en estos momentos, PSC es prisionero de ICV y ERC, y la “sangría de votos” que está experimentando el tripartit en conjunto, le puede afectar. En cualquier caso, en mi opinión el mayor desgaste lo va a experimentar ERC sin ninguna duda, mientras que ICV podría incluso mejorar sus resultados en el contexto actual; quizá se produzca el fenómeno que menciona, de pérdida de votos de PSC debido a las acciones de miembros de ICV, la verdad es que no lo tengo muy claro.
En cualquier caso, los partidos mayoritarios que no llegan a la mayoría absoluta siempre están presos de sus socios de una manera u otra; probablemente CIU se encuentre en una situación similar dentro de unos meses tras las elecciones. Dependiendo de lo lejos que quede de los 68 diputados, puede ser preso del PPC, o por contra si obtiene un resultado próximo a la cifra mágica podría tener una cierta libertad y margen de maniobra para gobernar en solitario con apoyos puntuales, librándose de ataduras.
Un saludo, y muchas gracias por este espacio para participar y conectar.
Juan
Comentari per Juan — març 14, 2010 @ 3:03
Nosaltres hem estat 5 nits sense llum. Estan posant generadors al poble. Van habilitar el pavelló d’esports perquè la gent es podés dutxar amb aigua calenta, amb llits perquè la gent podés dormir sense patir fred, amb 2 rentadores perquè la gen podés netejar la roba. Vàrem passar d’esser un país europeu a un país tercermundista. La meva filla gran amb una nena de 5 mesos tenia que escalfar l’aigua del biberó amb una fondue que té amb espelmes!!!! Jo vaig viure 10 anys a Londres i cada hivern teníem neu, aquí he vist nevar un parell de vegades però mai he vist el temporal de vent i neu com el del dilluns passat. Ahir, anant amb cotxe, vaig veure una quantitat increïble de torres elèctriques per terra. Semblaven de filferro. Totes rovellades. M’ha agradat el comentari que em va fer un amic meu quan jo preguntava fins a quin punt hem d’estar preparats doncs fins ara funcionem segons el que normalment passa i no pas el que podria passar. Valga’m Deu que hi hagués un petit terratrèmol:
Hem d’estar preparats i cadascú ha d’assumir les seves responsabilitat. Les companyies subministradores de serveis en “garantir” la prestació del servei pel qual paguem i, si no ho fan, a ser multades com correspon; al govern li correspon exigir que així es faci. I a la ciutadania no posar pals a les rodes a l’hora de millorar les infraestructures d’acord amb les possibilitats econòmiques del país. Al cap i a la fi, les infraestructures de qualitat són absolutament necessàries a l’hora d’evitar que es puguin repetir situacions com aquesta setmana… La “culpa” és del govern (dels governs dels d’abans i del d’ara que malgrat no els sigui propici, a voltes han de prendre decisions no del tot populars), de les companyies que s’escaquegen de les seves obligacions i de la ciutadania que ho volem tot sense que en tinguem de pagar cap cost.
Comentari per Rosanna — març 14, 2010 @ 12:45
Gràcies Juan i Rosanna pels comentaris.
Una cosa es ir coaligado parlamentariamente o en el gobierno con otros y otra que el menor imponga las condiciones y además todo ello sin un programa de gobierno conjunto.
Estic globalment d’acord amb la reflexió Rosanna només afegir que l’estat de les línies elèctriques ens l’ha de garantir l’administració que és qui té el deure de controlar-lo. Tot i això és cert que el que ha passat és excepcional, però demano una mica de serietat i coordinació en la resposta tot i acceptant les dificultats.
Comentari per Josep Duran Lleida — març 14, 2010 @ 21:30
Quin cinisme més gran demostra el Sr. Montilla en les seves declaracions quan diu, entre altres perles. “Segur que hi ha alguna cosa que es pot millorar”. Quan es dediquen tots a tirar pilotes fora. “Nosaltres hem fet la feina que ens corresponia, però algunes empreses privades (fecsa-endesa) no”. Això, diu, no és responsabilitat del govern. Doncs em pregunto a qui li correspon la responsabilitat de vetllar per que aquests serveis bàsics per la població es garanteixin.
Aquest cinisme és doblement preocupant. Primer per que suposa un insult directe a la intel•ligència de la població en uns moments que no estem especialment sensibles a riure les gràcies de ningú. En segon lloc (però encara més preocupant) per que jo entenc que en definitiva vol dir que no tenen cap tipus de resposta als problemes reals i que més enllà de les declaracions no hi ha res que ens faci pensar que saben el que han de fer. Ni que, ni com i ni tan sols quan.
Comentari per Enric C — març 15, 2010 @ 10:33
Gràcies Enric C pel comentari. Efectivament, és al Govern de la Generalitat a qui li correspon la supervisió de tota la xarxa elèctrica. És més, es feu una Llei específica al respecte, crec recordar que després de la gran apagada a Barcelona. Al final, té la culpa tothom menys el Govern: REE, Endesa, el mosso de Figueres (per cert, també haurien de sancionar els càrrecs d’Interior, començant pel Conseller, per no ser en el seu lloc i abandonar la feina), els conductors, França,… Tothom menys la Generalitat! No vull polemitzar més perquè malhauradament encara segueix essent la prioritat el restabliment de la normalitat, i encara hi ha molta gent que pateix les conseqüències i que vuit dies després no té llum. Però, per acabar, no puc deixar d’esmentar el manifest subscrit pels alcaldes -molts del PSC- on manifesten les seves queixes i desampara envers el Govern que presideix el Sr. Montilla.
Comentari per Josep Duran Lleida — març 15, 2010 @ 10:34
Moltes gràcies per la resposta Josep, es emocionante poder interactuar de esta manera.
Efectivamente hay pactos y pactos, y quizá en este momento el socio minoritario del tripartit esté imponiéndose más allá de la cuota que le correspondería, y como comentas, sin un programa conjunto.
Desde fuera estamos expectantes ante el resultado de las próximas elecciones de otoño de 2010, y los pasos que sigue CIU; si bien lo más importante en este momento es el seguro cambio que se va a producir en Catalunya, el gobierno que se forme y los pactos que se alcancen, nos interesa la repercusión que ello pueda tener más allá de Catalunya en un futuro cercano.
En mi opinión hay grandes posibilidades de que CIU posea escaños clave a nivel estatal tras las elecciones generales de 2012, y puede que incluso tenga la opción de elegir por uno u otro partido. Y de ahí la especial trascendencia desde la perspectiva estatal del camino que tome CIU.
Un saludo
Comentari per Juan — març 15, 2010 @ 18:18
Esta frase es buenísima “habrá que preguntarse si todos los que corrían delante de los grises tenían un alma democrática o aspiraban a sustituir la dictadura de Franco por otro sueño dictatorial”
Comentari per Victor — març 15, 2010 @ 19:54
Perfectament d’acord respecte al conseller Joan Boada, jo me l’imagino com el Nikita Krurchev del Tripartit. Ja sabem de sobres que va escriure de socialitzar les capelletes.
Comentari per Silveri Garrell — març 15, 2010 @ 20:07
“Bona idea” això de reproduir articles de la Pilar Rahola que tenen com a principal argument l’insult. A Joan Boada el titlla de “chulo”, “incapaz” i “stalinista”. Una linea argumental molt sòlida que pel que es veu el senyor Duren comparteix i difon apassionadament. Després publicamente es queixa dels debats superficials i del desprestigio de la política, però ell aporta el seu granet de sorra a tot això. Per cert, vostè no va estar d’acord amb la privatització de les companyies elèctriques?. Per altra banda: està segur que “l’estat de les línies elèctriques ens l’ha de garantir l’administració” quan la major part d’aquesta xarxa està en mans privades .
Comentari per Antoni Puig Solé — març 16, 2010 @ 17:26
Gràcies Joan,Victor, Silveri i Antoni Puig pels comentaris. Espero que puguem arribar a governar a Catalunya i a incidir més en la política espanyola.
Sobre la meva aportació al desprestigi de la política penjant els articles de la Pilar Rahola em sembla un argument respectable, però pobre. Es matar al missatger i a més jo comparteixo l’esperit tal com assenyalo a l’encapçalament no necessàriament totes i cadascuna de les paraules de l’articulista, per tant, torno a dir-li amb tot el respecte, vostè Sr Puig vol confondre la forma amb el fons i jo amb el fons hi estic totalment d’acord. Jo no he estat mai d’acord amb la privatització de les companyes elèctriques, ni de la banca, ni de les companyies aerees.. i estic segur que l’administració de la Generalitat té l’obligació d’inspeccionar si la xarxa electrica està en condicions perquè així ho estableix la Llei.
Comentari per Josep Duran Lleida — març 16, 2010 @ 18:31
Com molt bé defineix al títol de l’article, “Montilla, presoner d’ICV i d’ERC”, però sobretot presoner d’ell mateix, ja que com a President de la Generalitat de Catalunya no està responent com gran part dels ciutadans esperen.
Ahir a l’entrevista que li varen fer a TV3 tenia l’oportunitat d’explicar-se i d’argumentar el caos desmesurat de la nevada, crisi econòmica, incendi d’horta de sant joan, sentència del TC.., però no només això, sinó que sobretot havia d’haver intentat il·lusionar i esperençar en la mesura del possible als ciutadans de Catalunya amb propostes efectives i línies d’actuació tangibles.
En canvi, sembla que poc de tot això va fer i a més, ho va fer sense mica d’empenta ni energia. I no es tracta de qüestions de caràcter.
Comentari per georgina — març 17, 2010 @ 1:00
Gràcies pel comentari Georgina. No vaig veure l’entrevista al President Montilla perquè estava a un sopar del grup cívic Sentit Comú que em varen donar suport a la darrera campanya electoral i que entregaven el premi Sentit Comú de l’any 2009 als 12 diaris catalans que varen fer l’editorial conjunt sobre l’Estatut.
Dit això, entenc perfectament el que s’exposa en el comentari perquè un dels problemes que tenim és la manca d’il·lusió, de confiança i d’esperança que desperta el govern actual amb el seu President al capdavant.
Catalunya necessita recuperar el seu lideratge, la seva vitalitat, la il·lusió i l’orgull de ser el que és: un gran poble. Però avui la societat està anestessiada, ara bé, no està morta i per tant tornarem a ser el que mai hem volgut deixar de ser.
Comentari per Josep Duran i Lleida — març 18, 2010 @ 12:19