Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Ja ha començat la campanya electoral municipal. Avui és Sant Anastasi, festa major de Lleida, i crec que també de Badalona. Això em recorda la meva estrena en l’àmbit institucional. Amb vint-i-sis anys vaig ser candidat a l’alcaldia de Lleida per CiU i això em va permetre ser tinent alcalde, responsable d’urbanisme, del primer ajuntament democràtic d’aquesta ciutat després del franquisme. Avui fa vint-i-vuit anys, doncs, que celebrava per primera vegada la festivitat del patró de la ciutat des de La Paeria lleidatana.

Si evoco aquest record, ho faig amb la intenció de provocar una primera reflexió en vigílies de les noves eleccions als ajuntaments. Quin gran canvi! Quina profunda transformació que hi hagut en tots els pobles, poblets i ciutats del nostres país! Darrera d’aquesta inqüestionable realitat hi ha, òbviament, l’important i decisiva aportació, la més important de totes, de la societat, de les associacions de veïns, dels comerciants, d’empresaris, de treballadors, d’entitats ciutadanes de tota mena. La Generalitat, sobretot amb els govern de CiU, les diputacions, el govern de l’Estat, els consells comarcals, també hi han contribuït. Però sobretot en l’àmbit constitucional han estat els mateixos ajuntaments els responsables de la profunda i positiva transformació de les seves localitats. Vagi, per tant, un cop més, el meu agraïment i reconeixement a la feina feta per milers de ciutadans i ciutadanes, en el llarg d’aquest primers vint-i-vuit anys d’ajuntaments democràtics. Faig també extensiu aquest agraïment a les seves famílies: marits, esposes, pares, fills, … que han vist com la dedicació de la seva esposa, marit, fill, pare, mare,… a l’Ajuntament els hi restava temps de viure en família.

Avui, quan afrontem una campanya electoral en la qual considerem, i no sense raons, que l’abstenció és un dels nostres grans adversaris, convé que recordem el compromís de milers de dones i homes amb la ciutadania. Un compromís que ens obliga a recordar que, més enllà de casos aïllats, hi ha hagut i hi ha milers de dones i homes que han servit amb honestedat, amb vocació, amb altruisme a la seva comunitat. Molta gent que –acceptant sempre que les excepcions confirmen la regla- han perdut temps i diners al servei dels seus pobles, viles o ciutats. Aquesta realitat hauria de permetre’ns –sense perdre consciència de les raons que provoquen la desafecció de la ciutadania envers la política- reivindicar amb humilitat però amb la força que dóna la raó l’exercici del compromís dels ciutadans amb la política, en reciprocitat amb el que tanta gent, en nom de la política, ha donat al llarg d’aquestes pràcticament tres dècades de corporacions locals democràtiques.

Perquè les urnes reflecteixin una resposta positiva a aquesta apel·lació al compromís comunitari de la ciutadania, cal però que des de la política oferim una campanya electoral on el debat es sustenti en allò que interessa la gent. Aquesta és la raó principal que permet entendre la última participació en el procés electoral de les eleccions presidencials franceses. Malauradament, però, aquí no sembla que seguim el rastre francès. D’entrada, el PP enfoca la campanya situant el terrorisme en la platea del debat polític. La suma de lletres d’ANV, Abertazle Sozialistak (AS) ha passat a ser el pinyol de l’artilleria argumental i dialèctica contra el govern socialista. Aquest, d’altra banda, continua demostrant que no té cap mena de projecte global. El PSOE governa a les palpentes, confiant només en l’atzar. És a dir, el PP porta la iniciativa del debat polític però amb un únic guió: quan més bronca hi hagi, millor. No es tracta tant d’aconseguir més vots, sinó de fidelitzar els que ja tenen i fomentar l’abstenció de l’electorat socialista.

La gent vol una altra cosa i durant aquesta campanya Convergència i Unió ha de connectar amb aquest esperit ciutadà. A més, a Catalunya, tenim la gran sort de comptar amb una força política com la que representem, distant i distinta del PP i del PSOE. Com deia ahir a la nit, al pavelló Icària, a l’acte d’inici de la campanya d’en Trias a Barcelona, hem de parlar clar i fer propostes creïbles però decidides sobre les qüestions que preocupen la ciutadania. A la ciutat de Barcelona, i en general arreu del país, els socialistes i els integrants del tripartit reiteren el discurs del “progressisme” en front del que ells diuen la “dreta conservadora” que, sempre al seu criteri, nosaltres representem. No hem de caure en la temptació d’entrar a discutir sobre etiquetatge. No hem de perdre ni un segon en debatre sobre el continent de la nostra oferta programàtica, el que ens interessa és parlar del contingut i aquí és on podem passar la ma per la cara als “progressistes de boquilla”. En Portabella, d’ERC, critica la política d’habitatge de la “progre” Mayol. Aquesta critica, a la vegada, l’immobilisme d’Hereu en matèria social i tots dos es barallen per veure qui pot gestionar els recursos, que no les polítiques socials.

Si parlem d’habitatge podríem fer-ho també d’immigració i ho haurem de fer. Aquests dies es recorda com Salt, governada per CiU amb l’alcalde d’Unió, Jaume Torramadé, està al límit de la fractura social. La proposta política de “papers per a tothom” és la que ens ha portat aquest atzucac. I els responsables no són altres que els autors i practicants d’aquest discurs falsament “progressista”. I hem de parlar també de seguretat, dels incompliments del ministeri de l’Interior, de la incapacitat dels gestors de la conselleria d’Interior, de la laxitud a l’hora d’exercir l’autoritat per part d’aquest mon “progre”. Com hem de parlar del suport de les administracions locals als nous emprenedors, a la iniciativa empresarial, en definitiva a l’autèntica capacitat de generar progrés econòmic i, per tant, social, per al nostre país.

Estem davant d’una campanya decisiva. No és que siguin primàries de res. Però sí és cert que Catalunya necessita nous aires. El mateix president Maragall ha reconegut que CiU ho feia millor que ell i que els que l’han succeït. A Catalunya, al govern de la Generalitat, s’ha canviat a pitjor. A Barcelona, i allà on el tripartit governa, es pot canviar a millor.

Ara com mai, quan a Espanya la confrontació eterna entre dreta i esquerra pren força, ens convé una Catalunya políticament més forta que recuperi el prestigi que la gent que governa la ciutat de Barcelona i la Generalitat ens ha fet perdre.

Som-hi, mobilitzem-nos tots plegats i el dia 27 haurem donat un primer pas per recuperar el prestigi del nostre país des dels ajuntaments.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida