Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Diumenge arribarem al bell mig de la campanya de les eleccions municipals. Personalment hi arribo amb un sabor agredolç. D’una banda em sento molt reconfortat, molt satisfet. El contacte amb els nostres candidats i candidates t’omple d’esperança. Per què? És molt senzill: perquè durant la campanya, i també abans, he dit i he escrit que la política i els polítics passem per hores baixes. La ciutadania se sent molt allunyada de nosaltres. A més, Catalunya, com a conjunt, ha perdut pes polític. Ara després de tres anys d’experiència del primer tripartit i després de sis mesos de la seva reedició, se’ns respecta molt menys que abans. Crec, doncs, que des dels ajuntaments podem començar a corregir aquest parell de dèficits.

Aquests dies he assistit a actes dels nostres candidats i candidates que han estat molt encoratjadors. Escoltar en Josep Maria Vila d’Abadal a Vic, en Jaume Torramadé a Salt, en Josep Rull a Terrassa, en Quim Calatayud a les Borges del Camp, la Rosa Maria Mora a Anglesola, la Isabel Ruiz a Palamós o en Ferran Bel a Tortosa, entre molts altres, et produeix una sensació especialment positiva. Irradien bones sensacions. Se’ls veu il·lusionats, amb unes ganes insubornables de servir els seus pobles o ciutats , amb les idees claríssimes del que cal fer i de com fer-ho. Són realment els millors exponents de la política com a servei. Aquesta és la part dolça d’aquesta campanya.

Després hi ha la part agra que em ve del mal gust que deixa el debat que protagonitzem en un altre nivell. En el debat de la sessió de control del Congrés dels Diputats de dimecres, el PP va tornar a treure la “sopa de lletres” del País Basc, és a dir, les sigles d’ANB i les decisions del Suprem i del Constitucional i la posició del govern. El dia abans, a Vitòria, Zapatero havia tornat a parlar públicament d’ETA. Al PSOE els sap greu que digui que uns i altres em desmoralitzen quan parlem tant i públicament d’ETA. Rodríguez Zapatero diu que en parla perquè li pregunten. Té raó, però a mitges. És veritat que és el PP qui en parla i té interès en fer-ho per fer mal al PSOE. Com menys se’n parli, millor. Parlant-ne el que és fa és evidenciar com, en una qüestió tan cabdal, hi ha una diferència tan extrema entre el PP i el PSOE, que provoca indignació i desmoralització.

Ahir mateix, per no anar més lluny, potser jo també em vaig passar en les meves declaracions sobre IC-V. Parlava d’immigració a Tarragona i feia referència als qualificatius de xenòfob i racista que aquests dies em va dedicar Imma Mayol i que abans havia fet la seva parella Joan Saura i vaig dir que venien d’un passat no democràtic. Òbviament l’embrió d’aquesta formació política és el PSUC, que va lluitar contra la dictadura. Però és que arriba un moment que te n’atipes. T’acusen de xenòfob o racista (valors antidemocràtics) amb una superioritat moral insultant. I a més, amb la mateixa superioritat reparteixen acreditacions de víctimes de la democràcia i de la República en el procés de recuperació de la “memòria històrica”, ignorant una part de la història, una part de les víctimes i una part dels seus botxins.

Això mateix ho practiquen també en l’àmbit de l’ecologisme. Si no ets dels seus, ets com una mena de depravador del medi ambient. Ja n’hi ha prou. No seré jo qui negui la condició de demòcrata a cap dirigent d’IC-V. Tampoc no qüestionaré que són defensors del medi ambient. Ni tan sols tinc ganes de discutir-los la seva defensa dels drets humans. Però no estic disposat que ens vagin donant lliçons de res. Només fa vint anys que defensaven el que hi havia més enllà del mur de Berlín. Deien que la llibertat se sacrificava en nom de la justícia social. Ni llibertat, ni justícia social: dictadura pura i dura. Per cert, el model polític que defensaven és el que pitjor ha tractat el medi ambient, amb indústries caduques contaminants i centrals nuclears que s’aguantaven amb quatre fil ferros. I com deia abans, tampoc no estic disposat que ens passin per la cara la seva sectària “memòria històrica”. No hi ha ningú que avui negui la implicació de l’estalinisme en l’assassinat de persones en la nostra guerra incivil, ni l’existència de les “txeques”.

Formo part d’un partit que no sent cap superioritat moral, que no vol dir que no tingui autoritat moral per dir amb llibertat i amb claredat tot el que acabo d’exposar. No ens sentim en possessió de cap veritat absoluta. Però tampoc ens hem de sentir inferiors, i molt menys davant de segons qui. Si Unió o partits propers a Unió que no formen part d’aquesta cultura política que denunciava, haguéssim defensat el que ells defensaven fa poc temps, ara ens cauria la cara de vergonya i no podríem sortir al carrer. A més, el seu dit acusador ens assenyalaria a cada cantonada. La historia, però, ens ha donat la raó a nosaltres. No hem assenyalat ningú, ni ho farem, però ens repugna – n’estic fart- aquesta superioritat que exhibeixen, quan el que seria més coherent fora que es regissin amb la màxima humilitat possible després del gran fracàs històric dels principis i pràctiques que han defensat.

El proper dia 27 només són eleccions als ajuntaments, i de retruc als consells comarcals i diputacions. No són, per tant, la revenja de cap elecció passada ni primàries de cap elecció futura. Però més enllà de les persones que elegirem per als nostres ajuntaments – que és el que més ens ha de fer pensar-, també ens hi juguem el reforç d’una manera de construir la nostra societat. I allà on puguin, socialistes, ERC i IC-EUiA-V ens faran fora dels governs municipals. Sé que, tractant-se dels ajuntaments, sempre hi haurà alguna excepció, que no farà altra cosa que confirmar la regla.

Necessitem, doncs, reforçar el que nosaltres som i la manera com ho defensem. Hem d’anar a trobar la gent per dir-los que sí que cal anar a votar, que si es queden a casa d’altres decidiran per ells, que no és cert que votar no serveixi per a res. Serveix, i molt. I Catalunya no pot continuar creuant els braços davant la cultura que en aquesta carta denuncio i que avui s’estén per moltes institucions del país: des de l’Ajuntament de Barcelona fins a la Generalitat de Catalunya.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida