Entre la mentida i l’oblit
Ahir, en un acte organitzat per INEHCA, vaig presentar el llibre “Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col·lectiva”, de Francesc-Marc Àlvaro, que em permeto recomanar-vos.
La veritat és que les qüestions de memòria són extremadament complicades, perquè gairebé sempre responen a una tragèdia humana carregada de dolor. I el problema de la memòria a casa nostra és que ha estat sempre pendular. S’ha anat d’un extrem a l’altre. Tots coneixem la visió històrica i política que transmetia el franquisme, però avui dia, moltes vegades, podem escoltar altres relats que són igual de plans i de simplificadors, però en sentit contrari.
Catalunya és plena d’exemples d’aquestes orelleres que moltes vegades ens posem al costat dels ulls. La realitat era molt complexa i no tot el que es va fer en la zona republicana era bo o immaculat. Els escamots de la CNT-FAI que a començaments del 37 van acabar amb la vida d’una cinquantena de persones, petits pagesos de la Fatarella, perquè s’oposaven a la col·lectivització de les seves terres, ¿eren lluitadors de la democràcia? Els pagesos eliminats, eren feixistes? Només cal recordar els llibres de l’Andreu Claret o de Josep Termes (Pobresa contra Misèria) per veure els fets d’una manera crua i sense prejudicis. ¿Podem dir que eren feixistes els joves del petit poble de Mieres que van fugir davant la contemplació de la mort de sacerdots i altres persones l’estiu del 36, i que, després de fugir, van acabar morint als anomenats Terços de la Mare de Déu de Montserrat,? O algú s’ha aturat a pensar que en els moments més terribles de la Batalla de l’Ebre la major part dels soldats de tots dos bàndols eren catalans? Està documentat, i així ho he sentit explicar a l’amic Solé Sabaté, que una nit, abans d’alguns enfrontaments, els soldats de tots dos bàndols cantaven el Virolai…
No es tracta només, doncs, de recordar uns fets pels damunts dels altres. Aquests exemples serveixen només per rebutjar qualsevol veritat absoluta i qualsevol intent per convertir la memòria en una qüestió plana i sense matisos. Suposo que encara caldrà esperar temps perquè el nostre passat recent sigui una cosa que es pugui estudiar sense passions, com qui parla ara de la Guerra de Cuba. Caldrà esperar, però sigui com sigui el primer pas és reflexionar sobre la memòria i les seves paradoxes.
Francesc-Marc Àlvaro ha treballat intensament els temes de memòria. L’any 2005 ja ens va sorprendre amb el seu brillant assaig “Els Assassins de Franco”, i els seus escrits i articles han tractat aquesta matèria amb notable freqüència i sempre amb encert.
Aquest llibre, doncs, és una peça més en aquest treball de reflexionar sobre la memòria i sobretot el dolor que uns i altres hem viscut durant tot el segle XX. I això es fa des de la intel·ligència i l’agudesa que caracteritza l’autor. Cada capítol del llibre ens porta sempre a qüestionar-nos coses que pràcticament ja donàvem per tancades o ens ofereix llum sobre d’altres en les quals no havíem caigut. Tot això és d’agrair i per aquest motiu cal felicitar l’autor i recomanar vivament –ho reitero- la lectura d’aquest nou llibre, que ens serà sempre una bona guia, una mena de fil d’Ariadna, per caminar pel laberint de la memòria.
12 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Gràcies, Sr. Durán per la recomanació.
Aquesta tarda he vist la roda de premsa dels 4 líders europeus, després de la seva reunió.
He recordat el que es diu per Europa, que el Sr. Rajoy te mentalitat del segle XVIII. Quan parla, repeteix les frases que li diuen que ha de dir, les apropiades en aquest moment, però no les te interioritzades, no creu el que està dient.
Li cal una ment més oberta, més flexible,amb més sentit comú per poder parlar de tu a tu amb líders com l’Angela Merkel, Monti…..
El Sr. Hollande, encara no el conec…?
El Sr Rajoy parla poc perque no sap el que ha de dir, ni el que ha de fer.
Actualment tenim un govern en total bloqueig mental i en conseqüencia bloquejat en reformes.
Canvis a tots nivells tan necessàris.
Veig molt dificll reformes estructurals, de l’administracions, de pacte fiscal….. amb aquest Govern Central. Amb un home com en Rajoy deu èsser molt dificil conectar, massa rígid. Ja ho diuen és del segle XVIII. Tant de bó si m’equivoco.
Comentari per Bet — juny 22, 2012 @ 17:27
Gràcies, Bet, pel comentari,tot i que no te res a veure amb el post.
No he pogut veure la roda de premsa i, per tant,no puc valorar el com ha dit ni el que ha dit. He llegit al digital de La Vanguardia que han acordat dedicar un 1% al creixement. No està malament, però m’agradaria més fermesa acordant una unió econòmica: fiscal, pressupostària i bancària amb canvis d’estatuts del BCE, alhora que una aposta inequívoca per la Unió política. És a dir, més sobirania dels Estats cap a la Unió Europea.
Sobre en Rajoy! Del S XVIII? Dona, potser és una exageració! Rígid? No exactament. Poc líder per parlar de tu a tu amb Merkel? D’acord. Reformes estructurals en farà més que ZP. Pacte Fiscal? Ui! Difícil,amb el PP i amb el PSOE.
Comentari per Josep Duran Lleida — juny 22, 2012 @ 20:52
Gracias por la recomendación, siendo un libro F. M. Alvaro, la ecuanimidad está asegurada. Su trayectoria en los artículos de opinión en La Vanguardia, y sus anteriores textos lo avalan.
Cada vez van quedando menos testimonios, de los hechos acontecidos en la guerra incivil, pero no se deben de abandonar la recuperación de los mismos, en aras de tener una visión, lo más completa posible, para conocer nuestra historia.
Comentari per Alfred — juny 22, 2012 @ 21:08
Molt d’acord amb el que diu l’article. Fa realment fastic que a Catalunya i la resta d’Espanya pululin aquests grups nombrosos que porten la corona de “savis” i que ens volen fer empassar a l’estil goobelià repetint mil vegades que els de la Dreta del 36 eren els dolents i després tots nosaltres serèm tontos de creure-ho.
Comentari per Silveri Garrell — juny 23, 2012 @ 17:54
Malauradament, no es tracta només del passat recent que cal poder estudiar sense passions blanc-i-negres i influències oficials de l’estat espanyol sinó també tenim molts episodis de l’època medieval pendents d’aclariment, com ho són la descoberta de les Amèriques i l’orígen d’en Colom o l’autoria del Quixot i la Celestina…
El cas és que, sense disposar del nostre propi estat, els Catalans mai no podrem conèixer la nostra pròpia història veritable!
Comentari per Maria Sirvent C. — juny 25, 2012 @ 18:28
Gràcies pels comentaris Alfred, Silveri Garrell i Maria sirvent C.
La veritat Maria Sirvent és que no acabo d’entendre perquè ens serveix tenir estat propi pet conèixer l’origen de Colom o l’autoria del Quixot o de la Celestina. Em preocupa més que amb el tripartit hi hagués l’intent de fer una memòria oficial i de color (del seu lògicament) per part d’ICV.
Comentari per Josep Duran Lleida — juny 25, 2012 @ 21:26
Benvolgut Sr. Duran, ja ho va constatar en George Orwell: “Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat.”
Conèixer la veritable història amb tots els seus matisos per a mi és important no només per a poder ser orgullosa de la mateixa i saber de què varen ser capaços els nostres prohoms sinó inclús més per a no tornar a cometre els mateixos errors eventualment ja comesos pels nostres avantpassats.
Vist però el grau de consideració i de respecte que ens té l’estat espanyol als Catalans només podem deduir que des de l’11 de setembre del 1714 malauradament no estem en condicions de controlar el nostre passat ni de conèixer la nostra veritable història perquè la història oficial la escriuen els guanyadors i és per això que molts joves actualment arriben a la universitat sense ni tant sols saber què és el que va passar a Barcelona l’11 de setembre del 1714…
Comentari per Maria Sirvent C. — juny 26, 2012 @ 18:18
Gràcies, Maria Sirvent C., pel comentari.
Una cosa és que hi hagi joves que no saben que va passar l’11 de setembre de 1714 o fins i tot qui va ser Tarradellas i l’altra, molt diferent, és que no hi hagi historiadors que ens hagin explicat prou clar el nostre passat i, per tant, l’11 de Setembre. Els continguts curriculars els fixem des de Catalunya, cosa diferent és si falla el sistema educatiu a les aules i fora d’elles la consciència nacional. A casa hem parlat molt de l’11 de Setembre i aquesta mateixa setmana ho dèiem d’en Tarradellas o arran de la pel•lícula Macià contra Companys de la II República. Són uns exemples.
Comentari per Josep Duran Lleida — juny 27, 2012 @ 11:57
Gràcies, Sr. Duran, per la seva resposta.
Té tota la raó, són coses diferents però com tot en aquesta vida, si som ambiciosos i intel•ligents, volem millorar-les i perfeccionar.
Malauradament, el mateix concepte de la “consciència nacional” és molt diferent utilitzat des de l’òptica “espanyola” (és a dir, castellana) o des de l’òptica catalana – la primera actualment és oficialment desitjable i positiva, es promou i fomenta però la segona (la nostra) notem que és rebutjada, criticada arribant al punt que ser nacionalista català és com si fos un fet molt dolent, perillós i negatiu.
Les opinions expressades avui pel Sr. Monago d’Extremadura ho demostren i per a mi són totalment sorprenents i incomprensibles perquè sembla que és la nostra obligació cristiana eterna dels Catalans d’anar arreglant-los-hi la vida en comptes d’exigir que n’aprenguin a guanyar-se la vida d’una vegada per totes o s’acostumin a viure d’acord amb lo que s’ho poden permetre gràcies als seus propis esforços i coneixements.
Comentari per Maria Sirvent C. — juny 27, 2012 @ 18:11
Gràcies, Maria Sirvent C., pel seu comentari, que comparteixo plenament.
Comentari per Josep Duran i Lleida — juny 28, 2012 @ 12:29
Es dificil tractar amb objectivitat Historia, la Historia esta plena de petites histories, i crec que a la fi, aquesta integral historica te uns trets fonamentals del poder, la veritat del que perd mai esta tractada de forma objectiva. El poder modifica a la seva convenie
ència per instalar idees en la consciencia colectiva.
Avui hi ha un esforç d’espanyolització, i aixó no és tant sols una questió de revisionistes, sinó que acaba amb una tensió greu…deu no vulgui que acabem en una balcanització.. o en un buit de poder politic que porti a les FAI i les CNT de nou al carrer….cridant ordre en la anarquia….o com a la mort de Marti el humá “morí tothom menys el rei” busquem i trovarem les petites històries ….pot ser descubrim que els catalans mai van celebrar una derrota….com agrada dir als espanyolistes de la meseta.. sinó més aviat s’honora el sacrifici dels patriotes.
En qualsevol cas educar..es molt dificil…ja ho va experimentar Ferrer i Guardia…i el van afusellar.
En canvi picar a un programet del departament una tecla a la fitxa d’un alumne és molt més fàcil i cobres el mateix.
una abraçada.
Comentari per florenti j. ruiz i allué — juny 29, 2012 @ 18:12
Gràcies pel comentari, florenti j. Ruiz i allué. Una bona reflexió.
Comentari per Josep Duran Lleida — juny 30, 2012 @ 21:08