Avui han enterrat un bon amic, militant i company d’Unió Democràtica de Catalunya. El fet de tenir l’executiva de la federació a la mateixa hora, m’ha impedit acomiadar-lo com m’hauria agradat. M’han passat la semblança que n’ha fet el també amic i militant Joan Auladell, i em sembla que el millor testimoni d’afecte que puc tenir per a en Santi Martínez Saurí és el publicar aquest text.

Potser a algun blogaires no l’interessarà, però a ningú li ha de fer nosa conèixer la vida d’un home bo.

“Benvolguts amics,

M’han demanat de fer una petita semblança d’en Santi Martínez Saurí. I la primera cosa que em ve al cap, a més de l’emoció i l’agraïment, és aquella frase de l’evangeli de Sant Joan segons la qual, si s’escrivissin totes les coses que ell va fer, no hi hauria lloc al món per a tots els llibres necessaris.

Perquè els parlo d’una persona que ha definit tota una època i tota una manera de ser. Tots i cadascun de nosaltres el podem recordar com l’advocat que sentia passió per la seva professió, per la feina ben feta, per la defensa dels interessos legítims dels clients, sempre des de l’equitat i la justícia. Parlo d’un advocat amb gairebé seixanta anys d’exercici i que fins als últims moments de la seva vida seguia encara preocupat pels assumptes de les moltes persones que li havien fet confiança. Era un home que vivia pel dret, que cada dia sentia la necessitat de llegir i d’aprendre’n més, d’estudiar, de trobar nous llibres i noves sentències sobre les qüestions més diverses. I sentia passió pels seus companys, que sempre van trobar en ell un amic i un mestre, un suggeriment, un consell fruit de la seva saviesa i experiència. I si això era així amb els seus companys, amb el seu Col·legi d’Advocats –del qual en va ser vicedegà durant dècades– què no hauríem de dir de les persones que vam treballar amb ell i que ens vam formar sota la seva tutela? Sempre, Sr. Martínez, sempre seràs el nostre mestre i el nostre guia, i tant de bo que tots els advocats siguem sempre dignes de l’exemple que tu ens has donat dia a dia.

Però seria injust si només parlés d’aquesta feina que tant estimava. Reduir en Santi Martínez només a la seva condició de mestre i d’exemple d’advocats seria ser molt injust. Perquè en Santi Martínez era una persona d’inquietuds infinites. En Santi era una persona de fermes conviccions patriòtiques i polítiques. Poques vegades he vist una persona que estimés tant el país, que estimés tant Catalunya com ell. I no pas amb grans declaracions, ni amb proclames fora de to, sinó d’una manera serena i constant, fent país cada dia, donant exemple, picant pedra, fent servir el català en tots els escrits adreçats al Jutjat, en tots els contractes que sortien del seu despatx… A Mataró, els primers escrits en català al Jutjat porten un nom, una signatura, i és la seva.

I aquest amor al país el va viure també a través de moltíssimes entitats i associacions, però, sobretot, a través de la seva estimada Unió Democràtica de Catalunya, partit amb el qual va militar des de l’any 1950 i amb el qual va ser diputat al Congrés a la Quarta Legislatura. Avui dia fer política és molt senzill, però ell ja la feia des de ben jove, sota el més dur franquisme, quan comprometre’s amb Catalunya, amb la democràcia i amb la llibertat tenia un risc i et podia costar el pa, la llibertat o la integritat física. Ell, llavors, en els temps difícils, ja feia política defensant allò en què creia, un país gran i lliure, Catalunya, i una societat més justa i més avançada. Ja està escrit en llibres i és sabut per molts, però dos articles de la Constitució, possiblement els més importants, els que defensen la vida i l’aplicació a Espanya de la declaració universal dels drets humans, són obra seva. I moltes lleis són també obra seva, nascudes de la seva inquietud i de la seva experiència. Al despatx ja tremolàvem quan es posava a fer esmenes –oi Pepi?— però moltes, d’una manera o altra, van acabar publicades als butlletins oficials amb grans elogis de tothom. Tant li agradava millorar les lleis en tràmit o proposar-ne de noves que, dimecres passat, encara parlava de fer esmenes i, quan va morir, el seu fill Raimon el primer que va dir va ser que el pare se n’havia anat a fer esmenes amb els àngels.

Parlo d’un home just i bo, creient fins al moll de l’os, d’una fe profunda i treballada, no d’estampetes ni de rituals, sinó d’una fe nascuda de la reflexió, del sentiment, de la intel·ligència i també de la gràcia de Déu. I això és vivia en tots i en cadascun dels seus actes. Era un home que es va creure allò d’estimar el seu proïsme, sense jutjar-lo, perdonant-nos a tots els defectes i les febleses i treballant sempre per un món millor i més fraternal. No he de ser jo qui ho digui, però els parlo d’una persona que va fer el bé sempre procurant que allò que fes la seva ma dreta no ho sabés l’esquerra, sense soroll, sense publicitat, sense esperar reconeixements de cap mena, ell que hauria pogut tenir-ne tants i tants.

Els parlo d’un gran home, però tampoc no seria just pensar que tot ho va fer tot sol. L’ha acompanyat sempre una altra persona excepcional, la seva esposa, la Teresa, i de debò que tots dos han fet un equip exemplar. I han sabut portar endavant una família magnífica, uns fills magnífics, en Marcel, l’Adriana i en Raimon, que tenen en els seus pares un exemple enlluernador.

Home de fe, home de país, home de fets, home de feina… El trobarem a faltar. La teva família, Santi, et trobarà a faltar. Nosaltres tots, et trobarem a faltar. Catalunya et trobarà a faltar. Déu, però, té la sort de tenir-te amb Ell i això, a tots nosaltres, ens consola i ens anima a seguir sempre el teu exemple i el teu mestratge.

Descansa en pau i al Cel siguis, que ho tens ben guanyat.”