“Caritas in veritate”
El Sant Pare, Benet XVI, acaba de fer pública una nova encíclica que passarà a integrar el dens contingut de més de cent anys de doctrina social de l’Església. L’encíclica es publica al bell mig de la crisi econòmica, tot i que al meu entendre té un abast que va més enllà de la conjuntura i, en canvi, té molt a veure, com després explicaré, amb els efectes de la globalització. A més, el text es dóna a conèixer en vigílies de la reunió del G-8 a Itàlia, presidida per Berlusconi que, dit sigui de passada, faria bé de llegir-se’l en profunditat per ordenar el seu comportament personal. Però, reitero, tampoc el G-8, tot i que hi té a veure, deu ser la causa de l’Encíclica.
Del seu contingut, en voldria remarcar un primer aspecte essencial. El Sant Pare suma la seva potent veu a tots els que fa temps quedemanem un canvi en l’ordre internacional que passi per una reforma profunda de les Nacions Unides, que la doti de capacitat i autoritat per esdevenir un òrgan de govern a nivell mundial. Succeeix que amb la globalització els mercats assumeixen tot el poder econòmic sense cap control polític. L’Encíclica recull, a més, dos principis inalienables de la doctrina social de l’Església: el de solidaritat i el de subsidiarietat, que són els que haurien de regular el funcionament d’aquest nou ordre internacional que cerqués una resposta a les necessitats integrals de l’ésser humà, tant morals, espirituals com ètiques.
Tot i que ja he dit que l’Encíclica està molt per damunt de la conjuntura, en el fons no deixa de remarcar també la profunda crisi de valors que acompanya la crisi econòmica i financera mundial. El Sant Pare, Benet XVI, ataca l’hedonisme, el consumisme i la cultura del benefici fàcil. El text, però, no s’acaba aquí. Parla també de l’atur, de la seva relació amb la pobresa, la qual cosa hauria de fer pensar molt a una societat com l’espanyola, que és campiona d’Europa en atur i tampoc no sembla que les polítiques del govern n’hagin de fer canviar la tendència en els propers anys. Parla dels sindicats, d’immigració… Un text que haurem de rellegir en profunditat.
6 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Bona nit,
He parlat amb un Mossèn Doctor en Teologia, que en aquesta enciclica, a més del que ha comentat vostè, demostra com la visió que té l’Església sobre la prosperitat social i la moral sorgeixen de la dignitat que Crist li dóna a l’home.
Ambtot, sisplau, recordi als periodistes que l’Església porta més de 100 anys (des del segle XIX) defensant la mateixa idea de progrés econòmic i social. Ho dic perquè ho parlem com un gir al progressis-me o no sé pas què.
Comentari per Ignasi Pau — juliol 8, 2009 @ 21:01
Benvolgut Josep Antoni Duran Lleida,
ens llegirem aquesta nova encíclica de Benet XVI. De moment, però, només voldria destacar-ne un aspecte. Parla del component ètic de l’economia i de l’acció humana. És interessant recordar que el naixement de l’economia va indissolublement unit a l’ètica. Adam Smith era catedràtic d’ètica (filosofia moral) a Glasgow i els escolàstics de la universitat de Salamanca del segle XVI com Juan de Mariana, Diego de Covarrubias, Martín de Azpilcueta, Luis de Molina o Tomás de Mercado, que fecundaren la llavor incipient de l’economia, parlaven des de l’ètica cristiana.
Aquesta llavor incipient ha estat treballada i dóna els seus fruits amb el que es coneix com l’Escola Austríaca d’Economia (Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Jesús Huerta de Soto …). Es tracta de l’economia ètica de mercat i NO de l’economia social de mercat. Dic això perquè observo en UDC una deriva socialistoide, que la considero un greu error. La direcció correcta és l’economia de mercat a la llum de l’ètica cristiana i no la intervenció sistemàtica fiscal i monetària de l’estat en l’economia de mercat. Per això ja hi ha el socialisme, que ens ha creat aquesta crisi i ara pretén solucionar-la. La democràcia-cristiana no pot convertir-se en una marca blanca del socialisme. Això seria un error funest.
Ben cordialment,
Jordi Franch Parella
Professor d’economia i organista titular de la Basílica de la Seu de Manresa
Comentari per Jordi Franch Parella — juliol 9, 2009 @ 9:44
Gràcies Ignasi Pau i Jordi Franch Parella per les vostres enriquidores aportacions. Tot i això, discrepo de la reflexió sobre l’economia social de mercat, que res té a veure amb el socialisme. Ha estat, per exemple, sempre la matriu de la CDU alemanya com a partit demòcrata-cristià, i ho segueix sent ara amb l’Angela Merkel. No hi ha cap contradicció, a més, amb l’economia de mercat a la llum de l’ètica cristiana. Els referents d’alguns dels economistes citats, amb tot el respecte intel·lectual que em mereixen, són exponents del liberalisme econòmic que res té a veure amb les posicions econòmiques del social-cristianisme. Qui a Alemanya, per exemple, té com a referent a Hayek és el FDP -partit liberal- i no la CDU.
Comentari per Josep Duran Lleida — juliol 9, 2009 @ 13:44
Benvolgut Josep Antoni :
Penso que és del tot cert que la doctrina cristiana, des de l’any de les taperes, és i serà una guia fonamental per a l’organització correcta de les societats, sobretot per l’arranjament de la vida econòmica dels països. Tot observant les dissortades conseqüències d’una mancança de control sobre els actors principals del món financer i econòmic, seria bo que alhora d’organitzar novament aquest control, que fins ara ha estat inexistent o bé s’ha basat en uns principis equivocats, es tinguessin en compte les ensenyances del cristianisme a fi i efecte de retornar-li a l’economia, a les finances i a la societat sencera els valors morals que durant massa temps han estat oblidats. Vull trancriure, com exemple, un passatge de La Bíblia: la paràbola del sembrador, escrita a l’Evangeli segons Lluc. En ella el primer mestre -Jesús- ens ensenya una gran lliçó, que es pot aplicar al món econòmic. Haurem de tornar a llegir aquest extraordinari Llibre, amb humilitat i sense que ens doni cap vergonya fer-ho, si volem, tal vegada, arribar a trobar una petita llum al final d’aquest fosc túnel.
” Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d’una paràbola:
– Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l’ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins el cent per u.
La llavor és la paraula de Déu. Els d’arran del camí són els qui l’escolten, però després ve el diable i s’enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen cap arrel: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. la llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit. “
Comentari per Josep Antoni Triviño - Escriptor - Girona — juliol 10, 2009 @ 10:04
Hola Duran,
Modestament no soc tan il·lustrat per coneixer aquests noms de personatges citats per els companys anteriors. La meva visió es molt més senzilla i breu. El mestre era senzill però valent, humil però desafiant,me l’imagino entrant al temple del Vaticà i plantar cara a tota la curia Romana amb la seva soberbia. I es que la historia es repeteix. Que poc ha canviat l’home pel que fa a la consciència! desde aquells temps. prefereixo les creences mes senzilles i directes. I aixó que durant tota la historia desde fa XXI segles la tota poderosa esglesia catolica a perseguit i tractat de difuminar, per dir-ho d’una manera suau , clar. Soc partidari de interpretar el missatge del Mestre d’una altra manera. Possiblement hauré sigut un catar cremat a la foguera o un monjo fart de totes aquestes idolatries , paraules buides,i acccions inhumanes que es tornen a repetir dia a dia.
Per aixó Benet XVI no té un pel de sant, ni tampoc de pare, ni representa la bondad del cel a la terra , ni res d’aixó. Aixó si, coneixements i poder i diners, d’aixó si que en té. Mira per on , tot el contrari que Crist estimava. Res noi , a seguir treballant i que cadascú sigui lliure de creure en el que vulgui..INTRA NOS EST.
Una abraçada desde Blanes
Ricard
Comentari per Ricardo Vera Zaplana — juliol 10, 2009 @ 16:42
Gràcies Josep Antoni i Ricard per les vostres aportacions.
Comentari per Josep Duran Lleida — juliol 10, 2009 @ 17:40