Obama – Zapatero
Al final, després de cinc anys, el President del Govern espanyol ha pogut reunir-se amb el nord-americà. L’objectiu, més enllà de qüestions d’imatge, que no són poques, que es perseguia era el restabliment de les relacions d’Espanya amb els EE.UU., i de manera molt més particular i més precisa, entre els presidents dels dos governs. De fet, no s’haurien d’haver trencat mai, i més enllà del caràcter i les polítiques del darrer president Bush, el President del Govern tenia la obligació d’intentar mantenir bones relacions amb el país més poderós del món, i aliat espanyol.
Com tothom sap, no va ésser així. Arran de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, hi va haver un gran distanciament. No és que jo cregui que no s’havia de fer. N’era partidari, i a més en Zapatero s’hi havia compromès en campanya. Per tant, havia de complir. Però la manera com ho va fer, unilateralment, sense consensuar el com i quan, no fou pròpia d’un dirigent amb sentit de la responsabilitat. A sobre, cal afegir-hi que a Zapatero no se li va ocórrer altra cosa que fer una crida des d’Egipte dirigida a la resta de països que tenien contingents a l’Iraq per a què els retiressin també. Tot plegat sense oblidar el capítol de la bandera, quan Zapatero no s’aixeca quan passa la nord-americana en motiu de la desfilada que es fa el 12 d’octubre.
Espero que tot això hagi quedat enrera i que realment reinstaurem les relacions des de la condició de socis, i no de súbdits. Tenim moltes coses a fer plegats amb els EE.UU., tant en l’àmbit econòmic com polític com per menysvalorar la necessitat de no tenir unes relacions compactes, sòlides i estables amb la encara avui per avui primera potència del món.
7 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Aquí a Chicago no ha sortit aquesta noticia enlloc. Suposo que a Espanya ha sigut primera plana, però aquí gairebé ni columna al diari.
Salutacions,
F.
Comentari per Francesc — octubre 15, 2009 @ 15:26
Josep, Estoy totalmente de acuerdo con lo que escribes, pero hay que tener en cuenta que estamos hablando de una clase política, la española, de la que la mayoría salvaría a sólo unos pocos (en mi caso a Rubalcaba, Rato y a tí)…
No sé qué es más patético… no levantarse ante una bandera cuando lo has hecho ante todas las demás y después intentar mendigar una sonrisa o aparecer con los pies encima de la mesa y abrazado en las azores, después de peinarte el flequillo…
Se me ocurre el esperpento de la famosa foto de familia ZAPA-OBAMA como primera en el podio de despropósitos…
No estamos a la altura, en general los latinos (Berlusconis etc)… me da mucha pena…
Perdón por no contestar en Catalán, que sólo lo entiendo por hablar francés e italiano…
un abrazo
Luis
Comentari per Luis M K — octubre 15, 2009 @ 16:31
Con vistas a la próxima reforma fiscal se debería aprovechar para integrar las rentas familiares de verdad.
Un ejemplo:
.
a)Una familia dos adultos ,con dos hijos, dos nominas de 27.000 € + 27000€ = 54000€
b) Una familia dos adultos, con dos hijos y una nomina de 54.000 €
Hoy en día la “familia b” paga un 40 – 50% mas que la “familia a”.
Es justo esta diferencia tan enorme.
Que justifica esta diferencia, porque no se rompe la progresivita de la familia b y se aproxima, su esfuerzo fiscal a la familia a.
Voy a poner dos extremos para eliminar los matices de gastos para trabajar, guarderías, etc.
La familia “a” puede ser, perfectamente dos maestros de una comunidad autónoma ( no hay riesgo de paro), en una pequeña ciudad, su madres viven al lado de su casa y les cuidan a los hijos, no hay transporte ni al cole ni al trabajo, ya que viven al lado del colegio.
La familia b pueden vivir en una capital, sin ningún apoyo familiar, con el colegio a tres kilómetros de casa ( como no tienen puntos el cole lejos) y el único con nomina esta trabajando entre España y el extranjero de lunes a la 6:00 am a viernes noche o sábado mañana.( en una multinacional y con riesgo cierto de despido en cualquier momento).
Me gustaría que alguien me justificase en este caso la diferencia tan grande en el esfuerzo fiscal con unos ingresos familiares similares.
Comentari per perico — octubre 16, 2009 @ 8:39
Gracias Francesc, Luis i Perico pels comentaris. Aquí, Francesc, sí que ha estat portada, però ja em consta que a la premsa nord-americana ha passat desaparcebut.
Luis, gracias por tu respeto. Llevas razón en lo de la foto de los pies sobre la mesa y la de la familia Zapatero que, por respeto a las hijas, no he comentado, pero que supone un error del Presidente, como político, y como padre.
Perico, expones un tema muy importante. Nosotros lo hemos planteado en el Congreso en toda reforma fiscal y el gobierno, de un color o de otro, siempre nos contesta que no lo quieren hacer porque saldría muy caro, pero ciertamente es injusto con las familias. Nosotros proponemos el sistema alemán, conocido como splitting, si no recuerdo mal, que descansa en tu propuesta. En la última ponencia económica de nuestro Congreso lo recogemos, una vez más, como posición de nuestro partido.
Comentari per Josep Duran Lleida — octubre 16, 2009 @ 13:31
Perico estoy totalmente de acuerdo con que hay infinidad de situaciones no justas… la principal es que algunos tributan con el impuesto de sociedades y otros con el IRPF progresivo…
Si además le sumamos la pericia latina (siento incidir siempre en lo mismo) de algunos para encontrar los resquicios y chanchullos hace que el abanico de injusticias impositivas sea infinito…
Personalmente creo que debe de ser apasionante diseñar un sistema que tienda a la “justicia” impositiva sea cual sea, el caso es que creo que sólo un sistema simple podrá ser un marco de referencia para todos. En el momento que se complica se abre el abanico de casuísticas…
a título de contrapunto de tu queja o sumándose a ella un ejemplo: ¿Porqué 27 + 27 es diferente de 54 + 0? pues igualmente se podría decir que los de 27 + 27 pueden ambos acceder a muchas ayudas a las que el de 54 no puede y la de 0 no llega…
Un abrazo a todos y para que te sientas aún más halagado Josep, siempre he dicho que me empadronaría en Barcelona para poder votarte y que estoy seguro de que, si fueras Presidente de España lo harías en pos del bienestar de todo el estado (País o lo que sea) sin sesgo hacia Cataluña…
Bueno buenas noches y buen fin de semana
Comentari per Luis M K — octubre 16, 2009 @ 21:05
Gracias Luis M K por tu aportación. Creo que un día habrá que darle toda una vuelta a la fiscalidad en España. De nuevo también gracias por tus cariñosas palabras.
Comentari per Josep Duran Lleida — octubre 18, 2009 @ 14:21
Benvolgut Josep :
Ho vaig pensar llavors i ho continuo pensant a hores d’ara: la retirada de tropes de l’Iraq fou durant la campanya electoral de les darreres eleccions generals una bandera política que el PSOE enarborà a tot drap i que, una vegada esdevinguts els tràgics atemptats de l’onze de març als trens de rodalies de Madrid, es transmutà, amb l’ajuda no intencionada però decisiva de les errades estratègiques del PP, en l’argument principal que prengueren tots aquells electors que mogueren la balança a favor del guany electoral del PSOE. Ara bé, tanmateix penso que, una vegada assolit el govern del país, aquesta bandera, que fou llavors fins i tot lloable en el seu esperit, esdevingué en una moneda de canvi de l’Estat espanyol en el seu joc de defensa d’interessos empresarials, econòmics i energètics dins l’àrea internacional. El president Zapatero escenificà, de manera solemne, la retirada de les tropes de l’Iraq, al mateix temps que el seu ministre de defensa acabat d’estrenar negociava i adobava a la rebotiga una consolidació, àdhuc una ampliació de la presència militar a l’Afganistan. La invasió de l’Iraq fou, des del seu inici, una guerra, de la mateixa manera que la invasió de l’Afganistan fou, des del seu inici, una guerra. I la situació pel que fa referència al confrontament armat no ha variat ni a l’Iraq ni a l’Afganistan, ans al contrari, s’ha agreujat en l’últim cas; per la qual cosa no ens enganyem: a l’Iraq existeix una guerra i a l’Afganistan existeix una guerra. Tan si val que l’exèrcit invasor sigui batejat per la burocràcia de l’ONU com forces de pacificació i tant si val que els pacifistes del PSOE excusin la presència de l’exèrcit espanyol diguent, a una muntanya de kilòmetres de distància, que hi són en missió de pau. El president Zapatero, si vol codejar-se com un vertader home d’Estat amb el president Obama, hauria de defugir ja dels missatges ambigus i mitjes veritats, i si els interessos del país són els que són i no és aconsellable una retirada de l’Afganistan, hauria de prendre el coratge de reconèixer que la missió a l’Afganistan és una missió de guerra. De ben segur que, d’aquesta manera, s’eliminaria l’actual desprotecció i indefensió dels nostres soldats, pel que fa a les vessants legals, jurídiques i d’equipament material. De ben segur que així el Govern es veuria obligat a enfortir el paupèrrim equipament actual i els malaurats morts serien considerats com morts en guerra i no, com fins ara que, mitjançant aquesta patètica indefinició, són considerats com una mena d’accident especial seudolaboral o quelcom semblant, amb tot el que això representa per a ells i les seves famílies. Tot sigui en benefici dels soldats espanyols que són, al cap i a la fi, qui estan patint a les seves carns i sobre un terreny tan perillós com el de l’Afganistan, l’actual política ambigua per ser purament electoralista del Govern de Zapatero.
Comentari per Josep Antoni Triviño - Escriptor - Girona — octubre 21, 2009 @ 15:55