La guerra de l’Afganistan
Avui al Congrés, amb la compareixença forçada pel nostre grup parlamentari de la ministra de Defensa, Carme Chacón, hem debatut sobre la situació a l’Afganistan. Justament el dia en què l’ambaixada espanyola a Kabul era objecte d’un atemptat i hores després del sofert per l’ONU amb vuit morts. Ha de quedar clar, d’entrada, que la presència d’exèrcits foranis a l’Afganistan no té el mateix sentit que a l’Iraq. En aquest país es tracta d’una invasió contra les regles del dret internacional i, en el cas de l’Afganistan és una operació militar amb cobertura de Nacions Unides. Dit això, però, no té sentit aquesta posició idíl·lica que des d’un bon capteniment de les relacions públiques ens vol fer empassar la ministra Chacón, com si allà realment hi fóssim en missió de pau. Aquest era el sentit inicial, però avui, a l’Afganistan, estem al bell mig d’una guerra.
Com que la ministra i el PSOE són tan “pacifistes”, volen continuar amagant la realitat, encara que estiguin disposats a incrementar el nombre de soldats a enviar a l’Afganistan cada vegada que els ho demani el nou president dels Estats Units, Barack Obama. Per tant, el govern espanyol i la seva ministra de Defensa han d’acceptar i explicar d’una vegada que allà els nostres soldats estan participant d’una guerra, i que el Ministeri de Defensa espanyol, amb la seva ministra al capdavant, estan administrant una guerra, i no un procés de pau. Cal, a més, que ho expliquin així de clar i deixin de refugiar-se en el llenguatge superficial i bonista. Cal que parlin clar i diguin les coses pel seu nom, explicant perquè estem en guerra i perquè convé que estiguem presents en aquell escenari. Tot el que no sigui així pot intentar fer passar el PSOE com a pacifista, però la ciutadania cada vegada entendrà menys què hi fem i demanarà el retorn de les tropes.
7 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Siempre comentamos en la familia cuando nos ponemos a “despellejar” a toda la tropa parlamentaria, empezando por el gobierno, y terminando con toda la oposición, lo bien que nos vendría, sr durán, que pudiera usted presentarse a la presidencia de españa. No podría contagiar usted, aunque sólo fuera una pizca el sentido común? Un saludo desde asturias.
Comentari per maria angeles — octubre 29, 2009 @ 13:46
Òndia l’Afganistan això queda molt lluny !!!
Soldats a l’Afganistan, deixeu-me ser aixafa guitarres , no serviran per a res !!!
Moriran soldats , moriran talibans , moriran paixtus, moriran uzbeks , al final el nombre major de víctimes seran civils .
La guerra de l’Irak és podia guanyar la de l’Afganistan no !!!
La nostra cultura ens fa impossible entendre un sistema de vida que fa 2000 anys que dura i cap imperi , potencia , l’ha pogut canviar.
És cru el que dic però és així sinó el temps!!
Pel que fa al govern, ja sabem com son , flower power , allò és una guerra que provoca una barbaritat de víctimes col·laterals.
Comentari per Sergi — octubre 29, 2009 @ 15:59
Benvolgut Josep :
Ho vaig pensar llavors i ho continuo pensant a hores d’ara: la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq fou, durant la campanya electoral de les darreres eleccions generals, una bandera política que el PSOE enarborà a tot drap i que, una vegada esdevinguts els tràgics atemptats de l’onze de març d’aquell any als trens de rodalies a Madrid, es transmutà, amb l’ajuda no intencionada però decisiva de les errades estratègiques del PP, en l’argument principal que prengueren tots els electors que mogueren finalment la balança a favor del guany electoral del PSOE. Ara bé, tanmateix penso que, una vegada assolit el govern del país, aquesta bandera esdevingué en una moneda de canvi de l’Estat espanyol en el seu joc de defensa dels interessos empresarials, econòmics i energètics dins l’àrea internacional. El president Zapatero escenificà, de manera solemne, la retirada de les tropes de l’Iraq, al mateix temps que el seu ministre de defensa, acabat d’estrenar, negociava i adobava a la rebotiga una consolidació, àdhuc una ampliació de la presència militar a l’Afganistan. La invasió de l’Iraq fou, des del seu inici, una guerra; com tu dius, fou una invasió contra les regles del dret internacional. I en el cas de l’Afganistan, encara que sigui una operació militar amb cobertura de Nacions Unides, com tanmateix dius, penso que sobre el terreny i vull dir sobre el terreny afganés, i no sobre el terreny d’unes oficines burocràtiques situades a un munt de quilòmetres de distància, a la pràctica, és una guerra, i ho va ser des del seu inici, igual que la invasió de l’Iraq. La situació pel que fa referència al confrontament armat no ha variat a l’Iraq ni a l’Afganistan, ans al contrari, s’ha agreujat en l’últim cas; per la qual cosa no ens enganyem pas : a l’Iraq existeix una guerra i a l’Afganistan existeix una guerra. Tan si val que l’exèrcit invasor sigui batejat per la burocràcia de Nacions Unides, seguint fil per randa les consignes de les potències militars invasores amb domini del Consell de Seguretat, com forces de pacificació, i tant si val que els pacifistes del PSOE excusin la presència de l’exèrcit espanyol diguent, a una muntanya de quilòmetres de distància, que hi són en missió de pau. El president Zapatero, si vol codejar-se com un vertader home d’Estat amb el president Obama, hauria de defugir ja dels missatges ambigus i mitjes veritats, i si els interessos del país són els que són i no és aconsellable una retirada de l’Afganistan, hauria de prendre el coratge de reconèixer que la missió a l’Afganistan és una missió de guerra. De ben segur que així el Govern estaria obligat a enfortir el paupèrrim equipament actual dels soldats espanyols en aquelles terres llunyanes, i els malaurats morts serien considerats com morts de guerra i no, com ara que, mitjançant aquesta patètica indefinició, són considerats com víctimes d’una mena d’accident especial seudolaboral o quelcom semblant, amb tot el que això representaria per a ells i les seves famílies.
Tot sigui en benefici dels soldats espanyols que són, al cap i a la fi, els que estan patint a les seves pròpies carns i sobre un terreny tan perillós com el de l’Afganistan, l’actual política ambigua per ser purament electoralista del Govern de Zapatero.
Comentari per Josp Antoni Triviño - Escriptor - Girona — octubre 29, 2009 @ 19:12
Volia comentar el post, però en llegir el primer comentari de Maria Angeles, el primer que vull fer és recolzar la seva sol•licitud. Respecte l’Afganistan, el fet de no haver-hi un front no invalida que sigui una guerra. Zapatero utilitza un concepte de guerra que correspon a la segona guerra mundial. Tinc a Zapatero com una persona intel•ligent, per això suposo, que el que pretén és enganyar a la gent.
Salutacions,
F.
Comentari per Francesc — octubre 30, 2009 @ 3:30
Gràcies Ma Angels, Sergi, Josep Maria Triviño i Francesc pels comentaris. Ma Angeles, gracias por tus cariñosas palabras desde Asturias.
Respecte a la presència a l’Afganistan subscribeixo molt el que diu en Triviño i, en canvi, Sergi, crec que tot i que ens hem de replantejar amb urgència -quan dic ens hem de replantejar em refereixo a la comunitat interncaional- és què hi hem de fer allí, evidentment, tal com hi som ara, no té sentit.
Comentari per josep duran lleida — octubre 30, 2009 @ 13:31
En Zapatero que s’ha volgut fotografiar de bracet amb n’Obama, juntament amb les seves families respectives (recordèm el nyap de les nenes amb la cara tapada) ara haura de complaure al seu amic amb alguns favors, es clar, i un dels principals favors que li demanarà es que porti tropes a l’ Afganistàn. Favor amb favor és paga.
Comentari per Silveri Garrell — novembre 2, 2009 @ 15:03
Gràcies Silveri i comparteixo el fons de la teva opinió.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 8, 2009 @ 22:16