Cal perdre la por
Avui, he dinat amb un grup de professionals lligats per la seva feina amb la realitat del país. Tothom coincidíem amb la manca de lideratge que hi ha a la nostra societat, l’excés d’intervencionisme de l’Estat, vulnerant el principi de subsidiarietat i un excés de passivitat de la societat civil. Òbviament, també hem compartit la preocupació pel descrèdit de la política i la cada vegada més important distància que hi ha entre polítics i ciutadans.
Amb tots ells compartíem, en termes generals, el model de societat, fins i tot crec, tot i que molt no n’hem parlat, l’horitzó nacional de Catalunya i el paper del nostre país en el conjunt de l’Estat.
En el bell mig de la conversa, de la boca d’una director d’un centre escolar de titularitat pública, amb experiència al Raval, ha sortit la paraula valentia. Certament, els que pensem d’una manera semblant, apartats del pensament únic del pijo-progressisme, sovint ens guardem les nostres opinions sobre immigració, família, l’excessiva dependència de la societat civil dels governs de torn per les subvencions, el dret a la vida, l’empresa, etc., per por a que no ens diguin carques, conservadors…, gairebé feixistes.
Aquesta setmana s’ha commemorat el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i amb ell, de la caiguda del comunisme, del marxisme, que tant han impregnat capes importants de la nostra societat amb un pes decisiu en mitjans com la Universitat, la premsa, la justícia, etc… La seva falsa veritat va quedar al descobert, nua, ensenyant al món sencer les seves vergonyes. Ni hi havia democràcia, ni hi havia justícia social. Si ens hagués passat a nosaltres, si hagués succeït al nostre pensament polític i social, no podríem sortir de casa. En canvi, ara, malgrat tot el que ha passat, encara tenim complexos davant el pensament que continuen intentant que sigui la única veritat. Hem de ser valents, atrevir-nos, allí on faci falta, a dir el que pensem sense avergonyir-nos. Només així guanyarem la batalla de l’autèntic progrés davant el fals progressisme.
16 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Estimado Durán i Lleida:
En primer lugar le pido disculpas por no escribirle en su idoma, pero soy Español y no domino el Catalan.
Mire, siempre, hasta el dia de hoy, he tenido mucho respeto por usted y aunque no comparto sus ideas, siempre he pensado que defiende las mismas de forma sensata, clara, estructurada y sobretodo con gran sentido común.
Las declaraciones que ha hecho a telecinco respecto al Alakrana y los barcos Españoles que faenan en el Indico, son deplorables, injustas, erroneas, poco sensatas y que denotan un profundísimo desconocimiento de la realidad no solo de la pesca atunera en el Indico sino tambien de todo aquello que tiene que ver con la pesca en general.
Realmente no merece la pena explicarle uno por uno la gran cantidad de errores que ha cometido en unas declaraciones tan breves sobre este asunto. Creame lo suyo es de record Guinness. Para hablar de estos temas es necesario un minimo conocimiento y usted carece de ello. Pero en definitiva lo que me motiva a escribirle es que con estas desafortunadas palabras ha justificado la piratería en Somalia y les ha dado a los criminales que retienen contra su voluntad a varios amigos mios un argumento más (100% falso y estúpido) para persistir en su locura.
Esto es lo grave. No olvide que los piratas, residentes en Londres, estan absolutamente al día de todo lo que se dice en España y evidentemente utilizan todas aquellas informaciones que les convienen. Por favor no ponga aún mas en riesgo la vidad de nuestros amigos y familiares y por favor, CALLESE.
La verdad no espero una rectificación publica, aunque sería bienvenida, soy consciente de que admitir los errores propios y rectificar no esta de moda en la socided Española y menos aún en la clase política.
Comentari per Manuel — novembre 13, 2009 @ 22:31
Josep Andoni, (o Durán i Lleida, como te llama todo en mundo),
espero haber entendido el post bien (con mis 0 horas de clase de catalán en 35 años de vida)
Hoy tengo algunos comentarios de diferentes temas al post:
en otros comentarios ya he mostrado que estoy totalmente de acuerdo con el primer párrafo del post… y más que de acuerdo
sobre la valentía:
considero que, ante la bipolaridad de “España” (no conozco el caso Catalán y en un entorno catalanoparlante me resulta “incomodo” utilizar la palabra “España” incluso), nos obligamos siempre a posicionarnos de un lado o de otro…
es dificil utilizar las palabras tan “apolíticas” sin pasarnos de un lado a otro.
“progresista”, “familia”, “libertad”, liberalismo”, “derecho a la vida”, “la SGAE”, “país”, “estado”, “castellano”… todas estas palabras y muchísimas más están politizadas… o eres de uno o de otro… la disciplina de partido está extendida por toda la sociedad (y creo que esto es parte de nuestro borreguismo genético)…
¿porqué no puedo estar en contra de que se extienda el derecho al aborto siendo “progresista”?
¿porqué no puedo considerar que el impuesto de sucesiones es “justo” (si creyera en la gestión de los que lo recaudan) si soy “liberal”?
¿porqué tengo que justificar que “no sigo la disciplina de partido”?
¿porqué me repatea ver una banderita de de España 3×5cm en un coche con matrícula de Madrid y no portarla en la mano en la celebración de la Eurocopa o en el 11M?
no entiendo la bipolaridad de las cosas, cuando todo es tan gigafacético y complejo…
Haces después referencia al muro de Berlin.
Como medio alemán (nacido en Granollers y vivido en 10 países) tengo que compartir un pensamiento que me ha surgido estos días al recordar la fecha de hace 20 años y, sobre todo el viaje fin de curso que hicimos a Berlin un año después con el colegio (Colegio Alemán de Marbella)…
¿por qué en España (nación de naciones, patria de los españoles, confederación de municipios o región de Europa o lo que sea) nos estamos separando y peleando y echando y yendo unos a otros mientras que vemos por la tele impasibles un ejemplo de lo que se puede hacer y construir unidos… ?
con millones de matices, pero no es Alemania un país que lleve mucho unido (en 1848 se hablaba aún de Prusia etc)… y cada Estado Federal “va por libre”, pero hay una cohesión que da fortaleza… aquí luchamos por competencias, pero no nos coordinamos… es mi impresión…
imagino que mis comentarios inocentes (pido disculpas a quien no los vea así) molestarán a más de uno, pero ¿no son más fáciles las cosas de lo que nos las hacemos?
¿no está mal entendido también el nacionalismo?
soy andaluz de adopción. y consciente de que (como “derecho a la vida”, Sgae, etc) es también una palabra que tiene connotaciones político-impositivas negativas para muchas personas Cataluña…
Pero creo que hay una cosa de la que todos podemos aprender de los andaluces… una de ellas es que tienen un nacionalismo tan fuerte como el que más, pero que no necesita contraponerse a nada… se fundamenta en una idiosincrasia, una forma de ver la vida y vivirla… y es sostenible…
mi padre era un enamorado de Cataluña y de los catalanes y decía que, si no moría en Andalucía, quería hacerlo en Cataluña… imagino que por algo lo diría…
Un fuerte abrazo Josep, que te sigo en la medida que entiendo y los posts no son puramente vinculados a la realidad política catalana…
luis
Comentari per Luis M K — novembre 14, 2009 @ 5:01
Tens tota la raó, Josep. Ens fa por, o vergonya, dir allò que pensem quan no coincideix amb la versió intocable del pijo-progressisme. El totalitarisme i el dogmatisme d’aquests és immens i fidel a les seves arrels marxistes.
En una ocasió li vaig sentir dir al president Pujol: “Un dels nostres mals és que no hem superat el complex de no ser prou d’esquerres”.
L’ésser d’esquerres del pijo-progressisme, com és obvi, no té molt a veure amb una ideologia política i social realment orientada cap al servei a les persones, a la comunitat i a la justícia social.
Comentari per Xavier Hernandez — novembre 14, 2009 @ 8:24
Em pensat que per tenir uns partits polítics i unes eleccions ja érem un país democràtic. Això només és una condició necessària, però no suficient. Cal que les persones puguin dir les seves opinions sense ser jutjades pel xantatgistes morals dels seus temps. Votar a un partit denominat conservador, celebrar un gol de Xavi amb la Roja a Barcelona i manifestar-se contra l’ avortament és tan democràtic i modern, com no fer-ho.
A la societat catalana s’utilitza sovint esquemes fixes de distinció que no són pas adients per fomentar la convivència. Quan s’ assenyala contínuament allò que no agrada com a feixisme, no només es cau en una fal•làcia poc informativa, sinó que també es posa en perill les regles bàsiques de la democràcia. Ningú diu que Zapatero es Stalin, en canvi, l’associació de partits i idees anomenades conservadores amb règims feixistes és molt més sovint i en tots els sentits injustificada. Per desgràcia, el sector polític més a l´ esquerra fa un ús abusiu d’ aquest joc inadmissible.
Respecte el tema del marxisme, no entenc com CIU i en especial UDC, encara exhibeixen estels vermells en els seus meetings. Pot semblar anecdòtic, però a diferència de les falses vinculacions dels paràgrafs anteriors, en aquest cas si que es tracta d´ un símbol amb unes connotacions evidents. És l’únic partit d’aquestes característiques a Europa a on es pot veure això. Aquests detalls són una bona oportunitat per començar a canviar les coses d´arrel.
Amb tota la meva estima,
F.
Comentari per Francesc — novembre 14, 2009 @ 8:52
Benvolgut senyor Duran,
El comunisme com a model no m’agrada per dues coses: perquè no respecta la propietat privada i no dóna cap incentiu a la gent per treballar. Però en podria dir dues o més que no m’agraden del capitalisme: que fonamenta la seva persistència en les diferències extremes entre força laboral entre països, i que incentiva a un consumisme extrem i absurd, enlloc de mirar, encara que sigui una mica, per la igualtat i pel control de natalitat allà on està desbocat. Sense les condicions de vida infrahumanes d’alguns treballadors, sense el consumisme extrem i sense un creixement demogràfic desbocat, el capitalisme sobreviuria a nivell global? En tinc els meus dubtes. Últim comentari: el comunisme va fracassar, però, i el capitalisme? No fracassa cada dia al tercer món, o fins i tot a les nostres societats occidentals més liberals (països anglosaxons, Espanya) quan deixa a l’atur, en un tres i no-res, a milions de persones simplement per culpa d’una especulació no regulada? El no-Estat va provocar la crisi, i l’Estat (amb les prestacions d’atur) permet als aturats no passar gana. Realment podem confiar tant en aquells que només defensen l’interès privat individual, versus aquells que haurien de defensar l’interès públic? Jo segurament no tinc la resposta, però en tot cas el debat és complex i no es pot reduir a una dialèctica entre liberals i comunistes, entre bons i dolents (o dolents i bons).
Comentari per Oriol — novembre 14, 2009 @ 18:48
Sembla que la cosa s’anima en quant a les candidatures dels polítics a les eleccions per fer-los anar de lluire sense tancar-los a la “gabia” de llistes amb candau. Segons acabo de llegir, en Mas i en Montilla ja han començat a moure fitxa. Endavant doncs amb els “lideratges”.
Comentari per Silveri Garrell — novembre 14, 2009 @ 19:41
Benvolgut Sr Durán.
A vegades entenc la seva marcada carrera política al capdavant de l’independentisme català. És normal que comunitats polítiques pertanyents a l’Estat Espanyol s’hagin constituït i organitzat per impulsar un desenvolupament progressiu de la nostra democràcia. Hi ha moltes situacions polítiques que es manifesten al nostre país i al món en general que evidencien la manca de recorregut polític que s’ha desenvolupat.
No en va, aquest és el punt de partida des del qual hem de contribuir al nostre desenvolupament i la funció tan essencial que està exercint dins del Parlament Espanyol és una mostra evident d’això.
Sempre Catalunya ha tingut una onada modernitzadora diferent a la d’Espanya.
Lamento d’altra banda que l’Estatut no hagi tingut els resultats esperats. Penseu que tampoc és tan important. Els resultats per a Catalunya ara, donada la situació tan d’extrema necessitat, han de venir d’un moviment reformista en el si del Parlament espanyol, dins el qual pot jugar un paper que tingui resultats més importants per a Catalunya que la gestió del mateix Jordi Puyol.
Quan tota la societat espanyola es recuperi d’aquesta depressió nacional, pensi que almenys els espanyols tindrem força per veure a la televisió a través dels seus continguts dels èxits independentistes d’aquesta Catalunya lliure i ferma que tots volem que sigui el principal bastió espanyol amb Europa.
Una afectuosa salutació
Comentari per la primera fuente — novembre 14, 2009 @ 20:25
Gràcies “la primera fuente” per la vostra reflexió.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 16, 2009 @ 14:06
Gràcies Silveri pel comentari. Jo sempre he defensat el sistema electotal alemany per a Catalunya fent a cada comarca circumscripció electoral, així com els districtes de Barcelona. Crec que sería bo, però també penso que no és la principal raó de la desafecció política, n’hi ha moltes més.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 16, 2009 @ 14:15
Gràcias por el comentario Manuel y, por supuesto, si me indica qué errores cometí en mis breves declaraciones en T5 no tendré inconveniente alguno en rectificar y pedir disculpas. Recuerdo que hablé muy poco del tema y que dije que si los dos piratas que estaban en España querían ahora extraditarse que quién los había requerido no era la Audiència Nacional sino el abogado del Estado. Pero insisto, dígame dónde estuvieron mis errores y si lo comparto, rectifico. Evidentemente no entiendo de pesca, ni de atuneros, pero nada que tuviera relación con esa especificidad fue objeto de comentario alguno. Sí entiendo un poquito de relaciones internacionales y de la destrucción política del Estado de Somalia.
Luís MK gracias también y yo tampoco necesito ningún sentimiento contra nadie para ser catalanista.
Gràcies Xavier un cop més d’acord.
Gràcies Francesc tens raó que pots veure algun estel en algun acte relacionat amb Unió, són els joves que l’enlairen. Ja saben la meva opinió al respecte, tot i que en aquest cas, per ells l’estel és sinònim de llibertat.
Gràcies Oriol, feu una bona reflexió i per aixó crec que ni un extrem, ni l’altre. Jo sóc dels de la Economia Social de Mercat, tan mercat com sigui possible, pero tan Estat com sigui necesari, el mercat per si mateix no garanteix la justicia.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 16, 2009 @ 14:32
Benvolgut Josep :
Estic d’acord, cal perdre la por. Cal perdre la por a dir el que pensem verament. Només posaré un exemple d’una cosa que cal perdre aquesta por. És la por a perdre vots. Em refereixo a les consultes populars per la independència de Catalunya. Sé que Unió Democràtica de Catalunya ha fet un gest de valentia política en no recolzar directament aquestes consultes, tal vegada no és plenament, encara, el cas de Convergència Democràtica de Catalunya, però hi és a temps, de totes maneres. Verament penso que tot aquest rafal organitzat per bastir aquesta mena de referèndum d’autodeterminació que es va encetar a la vila d’Arenys de Munt, no és més que una bandera política interessada d’alguns que s’estrenen com a partit independentista, que s’ha enlairat amb l’empenta, de cantell però de manera ferma, d’alguns partits polítics, que han descobert, de cop descuit, la manera de recuperar els vots perduts o tenen por a perdre aquests vots; a més a més, volent o sense voler, formen una cortina de fum que distreu l’opinió pública de Catalunya i, de retop, de la resta de l’Estat espanyol, dels veritables problemes de la ciutadania, com són l’atur desbocat i l’empobriment actual i futur del país a causa de la crisi econòmica, amb l’ajuda indirecta dels governs -el central i tanmateix l’autonòmic, pel seguidisme-, gràcies a la seva política d’immovilisme i les pujades actuals i futures a contra corrent d’impostos, per tal d’eixugar les errades colosals dels propis governs -el central i tanmateix l’autonòmic, pel seguidisme, repeteixo-. Per altra banda tot plegat servirà, si més no, d’alliçonament de tothom en el sentit de demostrar que les metes polítiques sempre que siguin legítimes, en democràcia, mai no són assolides mitjançant la sembrada d’un clima de confrontació. Les metes polítiques, en democràcia, mai no són assolides mitjançant cap mena de consulta popular que no garanteixi la veritat en les respostes de la ciuatadania, i ni per remei, quan és convocada, organitzada, controlada i avaluada per una part interessada i parcial. Les metes polítiques, en democràcia, són sempre assolides, i només llavors, quan el poble realment ho vol i ho diu d’una manera lliure i en un ambient tranquil i absent de confrontació, en un marc organitzatiu i de control de la consulta totalment imparcial.
Comentari per Josp Antoni Triviño - Escriptor - Girona — novembre 19, 2009 @ 13:16
Gràcies Josep Antoni Triviño ja saps que en aquest àmbit també he parlat alt i clar.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 19, 2009 @ 21:35
A -la primera fuente- le diría que no creo que las sectas lumínicas ni masónicas convengan en aportar transparencia informativa sin manipulaciones, según he leído en la fundación periodística del enlace de firma.
Creo en la independencia y el mérito personal para progresar, y no en el auspiciado acordado por un grupo sectario con red de intereses.
Quizá puedas sacarme de dudas -la primera fuente-, pero Zapatero es masón, políticamente trabajando?
Comentari per Observador — novembre 20, 2009 @ 0:11
Gràcies Observador pel comentari, però no entro en la pregunta que dirigiu a Primera fuente.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 20, 2009 @ 13:19
En Leopoldo Abadia, al programa de Buenafuente, va fer una exposició del seu proper llibre i alguna cosa més.
Entre altres coses va parlar del partit dels sensats, … ni de les dretes ni de les esquerres, de les persones.
Com que em sembla creure que mires menys la televisió del que hi apareixes, et deixo dos talls de l’enllaç, per quan puguis distendir-te una mica. Explica el tap bipolar polític del moment amb cert sentit de l’humor empatitzant, i alguna proposta per poder sortir…
http://www.youtube.com/watch?v=qqu1HKAFJwY
http://www.youtube.com/watch?v=hTDf2kPaSQ4&feature=channel
Per cert, quan et veurem a en “Buenafuente”?.
Comentari per Noctàmbul — desembre 18, 2009 @ 2:22
Gràcies Noctambul per remetre’m als enllaços per veure l’entrevista al Leopoldo Abadia. No et pensis, que alguna nit quan estic a Madrid i vaig a dormir tard i amb tensió per la feina veig una mica la tele i algun dia veig al Buenafuente. Fins i tot vaig veure al Chiquito de la Calzada l’altre dia, imagina’t si necessito distreurem!
Van demanar-me un cop per anar al programa però finalment no recordo què va passar que no hi vaig anar. D’altra banda l’horari fa molta mandra i a més sinó recordo malament es grava a Barcelona i jo pràcticament sempre estic a Madrid. Però, vaja, qualsevol día m’ho tornaran a demanar i igual m’animo.
Comentari per Josep Duran Lleida — desembre 18, 2009 @ 19:10