La nova cúpula europea
Els mitjans de comunicació i intueixo que una part de l’opinió pública informada, han rebut amb un cert escepticisme el nomenament del President Permanent del Consell Europeu de la Unió Europea i l’alt -alta en aquest cas- representant de la política exterior de la Unió, Vicepresidenta alhora de la Comissió. No acabo de compartir aquests judicis, malgrat que sóc capaç d’entendre’n les seves motivacions.
Abans que res distingiria entre un i altre nomenament. No em sembla que es pugui tractar igualment el nomenament del flamenc demòcratacristià -que no conservador com s’entesta determinada premsa en batejar-lo- Herman van Rompuy com a President i de la baronessa socialista britànica Catherine Ashton com a responsable de la política exterior. Que quedi clar que res té a veure amb la meva reflexió el que el primer formi part de la família política a la que pertanyo i que el conegui personalment i que la segona sigui socialista i desconeguda per a mi. Sí, en canvi, té importància el fet de que un sigui belga, i fins i tot flamenc, i l’altra britànica. És cert que tots dos són fruits dels equilibris possibles avui en dia a la Unió Europea, però hi ha diferència entre un i l’altre.
Von Rompuy és europeista, d’un partit profundament europeista, i d’un país que forma part d’Europa des del seu naixement l’any 1951. Ashton no és profundament europeista, pertany a un partit que tampoc aposta plenament per la Unió Europea, i és d’un país que ni pertany a la Unió Econòmica i Monetària, ni a l’espai Schengen.
Començo, per tant, per parlar d’aquesta darrera. No m’agrada gens que un britànic, malgrat l’eficàcia de la diplomàcia del Regne Unit, estigui al front d’una política en la que en el fons no hi creu. Sincerament, crec que la família socialista no ha encertat. El president Rodríguez Zapatero va explicar que la quota femenina havia pesat molt, però el cert és que Brown ha imposat les seves tesis després que es deixés despenjat Tony Blair -fet que celebro- de la presidència del Consell. Aquí resulta curiós l’argument del nostre president del govern, quan explica perquè no ha estat elegit Moratinos, justificant-ho amb el principi d’igualtat, i que un president d’un govern on hi ha més dones que homes no podia donar suport a ningú més que a una dona. Llavors, per què 24 hores abans recolzava una candidatura impossible, i a més d’un home i no d’una dona (no podia ser el President de la Comissió i l’Alt Representant de la Política Exterior fossin de la peninsula ibèrica)?
És cert que van Rompuy no és un home amb el carisma de Merkel o Sarkozy i que, per tant, costa veure’l com a líder europeu. És cert, també, que Europa necessita fer-se sentir i ser un interlocutor vàlid davant els EUA., la Xina o la comunitat internacional i que, en aquest sentit, hi ha noms més potents que el de van Rompuy en la política europea, però hi ha quelcom que molts analistes obliden i és que per a què Europa pugui fer sentir la seva veu es necessita una veu potent, però abans que res, una única veu. I aquí és on entra la potencialitat del nou President europeu. El flamenc demòcratacristià és capaç de fer funcionar la complexa trama de vint-i-set països i teixir els consensos necessaris perquè Europa tingui una veu única, i aquest és el gran objectiu a l’Europa del Tractat de Lisboa. Pas a pas, va dir Monet, construirem Europa. I el que van donar els caps d’Estat i de Govern no és una passa menor.
Un darrer apunt: el nou President europeu sap molt bé què és Catalunya, i quines són les seves legítimes aspiracions. I tampoc això és menyspreable per a nosaltres.
8 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Benvolgut sr. Duran:
Des del meu punt de vista el sr. van Rompuy cumpleix amb el que necessitem a Europa es a dir una persona amb conviccions europeistes, conscient de les arrels Cristianes d’Europa i amb gran habilitat diplomàtica per a poder posar d’acord 27 Països on uns tenen més pes que d’altres. Per tant endavant, deixem-lo treballar.
Malauradament sempre hi ha mitjans de comunicació que el que volen és crear opinió i simplificar-ho tot segons els seus interessos es a dir; debat dreta-esquerra.
Comentari per Enric (Sabadell) — novembre 22, 2009 @ 13:13
Hola a tots!!!
M ‘alegra saber que coneguis tan bé al nou president. “Sí, en canvi, té importància el fet de que un sigui belga, i fins i tot flamenc,..”
La premsa deia que era holandès i belga. A veure si ho esmenen.
No entec perquè celebres que Tony Blair quedès despenjat de la presidència… De fet considero que tenia més perfil personal malgrat l’etiqueta de Euroesceptic. De fet, si hagués viscut a Anglaterra, l’hagués votat!
Comentari per Lluís (Girona) — novembre 24, 2009 @ 20:19
Gràcies Enric i Lluís. Un britànic no pot ser President d’una Unió Europea que té una moneda comú i que ells no volen, que té un espai de lliure circulació de persones i que ells no admeten, i que si el Tractat de Lisboa no parla de Ministre d’Afers Exteriors és perquè ells s’hi varen oposar. A més, en Blair és laborista, i la majoria del parlament no és del seu color polític. I per acabar-ho d’adobar, hagués estat un pal a la roda del partit conservador britànic, que és qui té les possibilitats de guanyar i, per tant, governar, el Regne Unit.
No sé què hagués fet si visqués a Gran Bretanya. Potser l’hagués votat, però llavors seria britànic, i ara no ho sóc.
Comentari per Josep Duran i Lleida — novembre 25, 2009 @ 20:32
ok!! entenc les raons que no son menors!!!
Potser es que fins que no s’afegeixin els EEUU a la UE, els Anglesos es sentiran orfes!!! M’ha agradat la contindent resposta: sí senyor!
Comentari per Lluís (Girona) — novembre 26, 2009 @ 11:26
Gràcies senyor Duran per escriure aquestes paraules que reflecteixen el que molts pensem! M’alegra molt saber que no sóc l’únic que pensa el que vostè també pensa. És un gran orgull el fet de tenir un president d’Europa catòlic i democristià -la família política que va fer néixer i créixer Europa-. És un èxit per tots els europeistes! Sóc molt optimista amb aquest nomenament! Ara l’últim que falta és el de Salvador Sedó com a nou eurodiputat d’Unió!
Comentari per Alexandre — novembre 26, 2009 @ 15:03
Benvolgut Josep :
En referència al tema de la política exterior de la Unió europea diré que quan vaig llegir per primera vegada el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, no em va agradar gens la inclusió del punt 2 en l’article I-16 de Política exterior i de seguretat comuna. El punt 1 d’aquest article estableix que la competencia de la Unió Europea en matèria de política exterior i de seguretat comuna abasta tots els èmbits de la política exterior i totes les qüestions que fan referència a la seguretat de la Unió. El punt 2 estableix que els Estats membres han de recolzar d’una manera activa i sense reserves la política exterior i de seguretat comunes de la Unió, amb esperit de llealtat i solidaritat mútua. Doncs bé, llavors ho vaig pensar i els resultats pràctics tal vegada m’estan donant la raó, de que aquesta base d’actuació mai podria aconseguir una Unió Europea amb una sola veu. El punt 1 estableix una competència en política exterior i seguretat comuna com exclusiva de la Unió europea, però el punt 2 deixa oberta la porta a que la vehiculació es faci amb l’última esperança de què les veus pròpies de cada Estat no s’oposin a aquesta hipotètica veu comuna. Es podrà dir que aquestes actituds es podrien esmenar per via sancionadora i per tal motiu es va afegir el punt 2, però és obvi que si mai no s’aplicat aquest recurs ha der ser, simplement, perquè no és viable. Per tant, el punt 2, que en la seva música sona molt bé, ofega la dolça melodia de fons d’una veu única vertadera i eficaç per a Europa. El tractat per la Constitució de la Unió Europea, penso que es va fer amb els temors de tots els Estat per perdre les seves identitats nacionals. Mentre no es perdi aquesta por i així s’estableixi en la Constitució Europea, mai podrà tenir la Unió Europea una veu única en el Món.
Comentari per Josep Antoni Triviño - Escriptor - Girona — novembre 27, 2009 @ 11:57
Gràcies Lluís pel teu atinat comentari.
Comentari per josep duran lleida — novembre 27, 2009 @ 13:02
Gràcies Alexandre i Josep Antoni per les vostres reflexions. Europa es fa pas a pas no ho oblidem, sinó només cal mirar enrera i veure el que hem avançat, i aquest pas, malgrat totes les seves imperfeccions referents al texte legal que l’avala com a les persones, és un pas molt significatiu i important en la història europea.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 30, 2009 @ 18:26