La dignitat de Catalunya
Avui tots els diaris catalans obren portada amb un editorial comú publicat amb el títol de “La dignitat de Catalunya”. No sé qui ha estat l’inspirador de la idea, però el resultat unitari és exemplar i envejable.
Vull felicitar, per tant, els mitjans de comunicació escrits que comparteixen avui uns mateixos continguts editorials i motius de preocupació, dels quals lògicament molts participem. L’editorial és clar i respectuós amb el Tribunal Constitucional, i per a mi posa el dit a la nafra del que haurà de ser la resposta en l’hipotètic cas d’una sentència negativa per a l’Estatut: no estem davant una societat feble disposada a assistir impassible als menyscabament de la seva dignitat.
El president Pujol deia abans d’ahir que era dubtós que el possible progrés que ens pugui aportar l’Estat ens compensi del desgast que hem tingut no solament en l’estat d’ànim, sinó de poder per a Catalunya, tot afegint que amb la pèrdua de presitigi per a Catalunya amb l’Estatut s’ha produït un empitjorament com mai hi ha hagut en les relacions entre Catalunya i Espanya. Tot això tampoc es pot oblidar i per recompondre la situació el que Catalunya necessita és un lideratge que avui no té.
23 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
El text sembla d’una correcció impecable, gairebé brillant. La referència a Solidaritat Catalana, en el centenari de la seva defunció també és un encert.
Des d’un punt de vista independentista el millor seria una sentència “hispano-espanyola”. L’estatut del 30 de setembre podia valer la pena. Aquest no.
Tanmateix planteja un debat difícil: recolzem ara els autonomistes que duen 3 dècades bramant un estat plurinacional impossible (PSOE i CiU) o tirem pel dret i ho aprofitem per deixar al descobert la inviabilitat de l’autonomisme?.
Comentari per Jordi — novembre 26, 2009 @ 13:41
Benvolgut Sr. Duran
Abans de res demano disculpes per aquesta sortida de tema, però vull comentar-li una qüestió que bé mereixeria una entrada oficial en el seu interessant Blog:
És la següent:
No m’explico per què els partits polítics, el seu inclòs, no fan gala de la transparència que les noves tecnologies posen al seu abast:
Actualment, als partits polítics no els costaria res publicar en les seves web’s els seus ingressos, balanços i estats de comptes amb els instruments de garantia suficients perquè la ciutadania veiés i, sobretot, palpés que es pot confiar en vostès.
De fet, el partit que ho faci, es durà el gat a l’aigua en les properes eleccions catalanes…
La ciutadania necessita veure aquest gest de bona voluntat en les formacions polítiques com
primer pas per a anar recuperant la confiança en la classe política, no li sembla?
En aquest cas, l’opacitat actual de les seves webs duu facilmente a la presumpció de culpabilitat.
I que cosnti que em dirigeixo a vostè per ésser dels pocs polítics que escolten i…
responen…
Una salutació ben cordial
Comentari per David Blanc — novembre 26, 2009 @ 19:18
Traicion a Cuba y su pueblo esclavo no sera olvidado por ningun cubano libre.
Viva Yoani
Viva Cuba Libre
Sr. Duran Ud. traiciona al pueblo de Cuba y no lo olvidaremos.
Viva Yoani
Comentari per Enrique E. oliver — novembre 26, 2009 @ 19:36
Sens dubte que la premsa ha donat una lliçó a polítics i resta de la societat civil amb aquest tema.
Sobre el manifest, està molt ben estructurat i d’alguna manera planteja ben argumentadament la conveniència de mantenir l’Estatut intocable.
Seriem capaços a Madrid de trobar aquesta unitat amb la resta de diputats catalans?
Comentari per Roger — novembre 26, 2009 @ 22:35
Benvolgut senyor Duran,
Fa certa patxoca veure els diaris catalans units per una causa com aquesta. Accions com aquestes demostren que el catalanisme és ben viu, fins i tot en aquells que al principi de legislatura parlaven de deixar de banda el “tema nacional” i centrar-se en la “gestió”.
Per tant, felicitar als diaris, malgrat que, personalment i anant a contracorrent, penso que el millor que pot fer el TC per Catalunya és retallar al màxim l’Estatut i demostrar així als incrèduls que Espanya no està feta pels catalans. Quedaria clar que no hi ha voluntat d’encaixar Catalunya a Espanya. I és que a més, ens convé, per la nostra llengua, cultura i ECONOMIA, per a que quedi clar que no em centro només en temes essencialistes. Seria la conseqüència en positiu de la desafecció de la que parlava Montilla.
Així doncs, editorial positiu per la mostra d’unitat catalanista, i no tant positiu si és que finalment el TC no lamina el text tant com ens esperàvem, ja que alguns de bona fe encara seguiran creient en aquest projecte “dieciochesco” que no encaixa ni en pintura entre la UE i les aspiracions nacionals catalanes, que es diu Espanya.
Comentari per Oriol — novembre 27, 2009 @ 0:09
És una qüestió d’extremada importància i sensibilitat. I s’ha de veure no només en termes de relació Catalunya-Espanya, i per tant de territoris, sinó també en termes de posicionaments interiors dels ciutadans que, de segur, no són tant unànimes com podria fer pensar l’editorial conjunt d’ahir.
Com en tota negociació hi ha alguns factors bàsics que cal tenir en compte.
És fatalment erroni i ineficient i socialment perillós plantejar les coses en termes de vencedors i vençuts, o de tot o res. Això porta a un vencedor momentani (que reforçarà la seva forma de conduir-se per al futur) i a un derrotat momentani (que esperarà el moment de la torna).
No deixar-se atrapar en la dialèctica dels radicals que guanyen, o que esperen guanyar, amb la exacerbació i enquistament greus del conflicte. Són els amics de que “quant pitjor vagi millor ens va”. Existeixen sempre, i ara també, en tots dos costats de la taula. No cal que jo hi posi noms.
Defensar amb fermesa cadascú la “nostra raó” no significa ni pot significar, més que en casos molt extrems, la inflexibilitat absoluta i trencar les cartes. Conviure amb altres, des de la cooperació, comporta sempre perseguir-la, acceptar TOTS les regles de joc i si es que es veuen que no serveixen intentar canviar-les i començar SERENAMENT i FERMAMENT un nou joc.
No ho hem fet bé. TOTS. I no ho estem fent bé. Surti la sentència que surti haurem fet un mal difícilment remeiable a curt i mig termini. Caldrà posar-hi molt de seny i d’equilibri i de ponderació
.
No en soc optimista: els radicals d’aquí i d’allà continuaran marcant les fronteres i les ratlles del “no passaran”. I enllà i ací, aquell que no pensi exactament com aquests radicals extrems hagin decidit serà declarat botifler. A casa, a Unió Democràtica, ja en sabem d’això: a Carrasco i Formiguera li va costar la vida i al país una guerra i una dictadura .
En aquesta espiral de despropòsits cada cop més grans no penso jugar sinó és per intentar desfer-la.
Avui em dol Catalunya i em dol Espanya.
Comentari per Xavier Hernandez — novembre 27, 2009 @ 10:29
Benvolgut Sr. Duran,
Em permetrà que li digui que els diaris han sigut capassos de fer el que els politics catalans no varen sàpiguer fer en el seu moment. Van engrescar a la opinió pública amb la aprovació del 85% dels parlamentaris catalans, però desprès va pesar més l’afainy de poder que va portar la desunió dels politics catalans quedan tots retratats i com aconsequencia l’hora de votar hi hagués una baixa participació en la aprobació del ESTATUT. Si hagués hagut un front comú més compacta i em més sentit de pais per part dels grups politics catalans ens hagés anat millor.
En qualsevolcas ho vist els comentaris d’avui a la premsa estatal, veig molt dificil l’enteniment .
Jo puc estar a favor o encontra de la seva opinió però hi ha una cosa que fa imposible el encontre, que es la desqualificació , el insult i la falta de respecte que impera a la hora d discuti diferents posicions. I això es la politica que s’ha instalat ha Espanys. Salutacions.
Comentari per Cris — novembre 27, 2009 @ 14:57
Independentment de la meva opinió sobre L´Estatut, trobo un disbarat que una iniciativa de la premsa tingui una ressonància tan forta a Catalunya. Una societat moderna es caracteritza per la divisió de les seves funcions, i no per la homogeneïtat de la política i els mitjans de masses com en aquest cas.
Atentament,
F.
Comentari per Francesc — novembre 28, 2009 @ 8:58
El problema de fondo aquí es que cualquier cuestión de inconstitucionalidad del texto debería haber sido resuelta ANTES de someterlo a referendum y antes de que entrara en vigor. Hacerlo ahora cuando lleva años funcionando no puede llevar mas que al conflicto.
Pero en esa editorial conjunta, no parece que los periódicos se preocupen por que el TC pudiera prevaricar, es decir, catalogar como inconstitucionales elementos del estatut que no lo sean en realidad, lo cual sería realmente grave, sino simplemente porque el estatut pudiera ser recortado, dando por hecho que es plenamente constitucional y por tanto no corresponde recorte alguno, o peor aún, negando la necesidad de toda ley aprobada en el parlamento (en el de Madrid, en el de Barcelona y en donde sea) de ajustarse a la constitución.
Usted mismo señor Duran ha dicho en alguna ocasión en TV que hoy en día cualquiera parece creerse con el derecho de decidir que es y que no es constitucional en España, cuando tal potestad le corresponde en exclusiva al TC. Sin embargo en esta ocasión, parece que tal potestad ha sido asumida a priori por diversos partidos políticos, e incluso por la prensa catalana, con la idea preconcebida de que si el TC recorta el estatut, estará actuando injustamente. ¿Para que queremos entonces un tribunal constitucional?
Por otro lado encuentro una cierta hipocresía en la actitud de los políticos y la prensa catalana en este aspecto, porque hay más estatutos recurridos (el de Castilla y León por ejemplo), cuyos políticos están esperando con respeto y paciencia el veredicto del tribunal, dispuestos a aceptar lo que decidan, sin pretender de antemano que una sentencia negativa sería “un ataque a su dignidad”. Además convendría recordar que en el año 1983 una ley aprobada democráticamente por la mayoría del Congreso de los Diputados (la LOAPA) que en este caso limitaba la capacidad de asumir competencias por parte de las autonomías, fué recurrida por CIU y otros partidos y finalmente DECLARADA INCONSTITUCIONAL Y DEROGADA POR EL TC. Entonces desde Cataluña no se cuestionó el derecho del tribunal a contradecir una ley aprobada en el parlamento, ni hubo ningún editorial “la dignidad de España”.
¿Porqué cuando estos temas territoriales afectan a Extremadura, Murcia o Asturias no pasa nada, y sin embargo si se trata de Cataluña o el Pais Vasco “tiembla Roma”? La verdad no me parece justo.
Comentari per Victor — novembre 28, 2009 @ 21:48
La meva petita historia:
Durant un temps de la meva vida, vaig estar vivint, estudiant i treballant en un petit poble del sud d’Anglaterra. Durant aquell primer any vaig estar estudiant anglès en aquell “college” de Salisbury on cada matí compartia classes amb estudiants Espanyols, Francesos, Japonesos i de tot arreu del planeta.
Recordo que un dia una amiga de Madrid que era alhora companya de classe (i que evidentment ens comunicavem en castellà entre nosaltres) em va demanar els apunts de tota una setmana perquè ella no havia pogut venir a classes. La sorpresa va ser quan el dia següent, l’amiga Madrilenya, em va tornar els apunts tot reprotxant-me:
“Que “cabrón” eres Josep, NO he entendido ni una sola palabra”.
Jo no hi havia caigut, doncs tots els meus apunts que prenia a classe estaven escrits i traduïts en la meva llengua que es la catalana.
Durant aquell any, amb tots els meus amics Espanyols que vivien a Salisbury, ens comunicàvem amb la llengua Castellana, però està clar que tot i parlar el mateix idioma ells no podien utilitzar els meus apunts mentre que jo els hi podia demanar a ells sempre que fes campana a classe.
Aquest es el nostre FET DIFERENCIAL i això fa que CATALUNYA sigui diferent de la resta. Nosaltres tenim la nostra pròpia essència i el que em de fer es lluitar per defensar-la.
Salut i força
JM
Comentari per Josep M — novembre 29, 2009 @ 11:46
Gràcies Jordi, David Blanc, Enrique E. Oliver, Roger, Oriol, Xavier Hernández, Cris, Francesc, Victor i JM per les vostres reflexions i aportacions al bloc.
Tots els comentaris menys un fan regerència a la posició conjunta dels diaris catalans i l’Estatut. Un d’ell, el de l’Enrique Oliver dice que traiciono al pueblo de Cuba. Sinceramente no entiendo de qué va pero respeto lo que diga aunque creo que no conoce mi posición sobre Cuba.
En relació al tema principal demanaria a tothom que tornés a llegir-se l’editorial un, dos i tres cops si és necesssari. És molt més ponderada i moderada del que alguns volen fer veure en un sentit i en un altre. Crec que cap dels extrems pot sentir-se identificat amb el seu contingut. Avui hi ha, en aquest sentit un bon artícle de n’Antoni Puigverd a La Vanguardia. No crec que sigui l’hora de tocar el dos i quan es parla de deixar en evidència la inviabilitat de l’autonomisme del PSOE i IU ho trobo injust, d’una banda, i equivocat d’una altra. Injust ficar en el mateix sac al PSOE -encara que fos el PSC-i a CiU. Quantes esmenes va presentar CiU a l’Estatut aprovat al Parlament català? Cap. I el PSC? i el PSOE? moltissimes. Però a més aquesta via autonomista que jo en diria de reforçament de l’autogovern ha fet molt més per Catalunya, immesurablement més que l’independentisme. No té ni comparació i avui, a més, una part de l’independentisme oficial l’únic que fa és donar cobertura a la Presidència d’en Montilla i projectar Catalunya endins i enfora que amb la seva acció de govern no donen cap prestigi al país.
Sobre la unitat penso que seria la millor resposta de cara a Madrid però ho veig molt difícil i això també és molt important que es tingui en compte des del respectable món independentista. Catalunya no és Vic o Olot i ni Vic ni Olot és el que eren. És a dir, que a casa nostra hi conviuen moltissimes persones que donen vida a Catalunya i que són els qui la fan o no Nació que opten per partits ben allunyats de l’independentisme.
Crec que els comentaris d’en Xavier Hernàndez i d’en Francesc han de ser llegits amb atenció tot i que parlin de coses diferents però toquen molt de peus a terra i això sempre és important.
Sobre esta misma cuestión hay todavía un comentario de Victor que no entiende porque cuando se recurre nuestro Estatuto tiembla Roma y cuando sucede lo mismo con el de otras CCAA no pasa nada. Lo cierto es que ningun Estatuto de ninguna otra CCAA ha sido recurrido en los términos en que lo ha sido el de Catalunya. Hay casos que recurre por una cuestión litigiosa en función de la vecindad como puede ser el agua pero no hay antecedente alguno como el del estatuto catalán. Por otra parte tampoco, que yo sepa, hay sentencias de indudable valor político que se retrasen tres años y que además serán dictadas por un Tribunal que la mitad de sus miembros o bien están recusados, fallecidos o con el mandato legal extinguido…todo eso lo hace diferente. Es cierto que recurrimos la LOAPA y también lo es que el TC nos dió la razón por eso yo sigo defendiendo fundamentalmente la constitucionalidad del Estatuto y esperando que eso sea así confirmado por el Alto Tribunal, pero debe comprender que todo lo que dije antes sea motivo de inquietud y por supuesto de libre expresión por parte de los medios catalanes. O acaso los medios de Madrid, por ejemplo, no se están pronunciando continuamente en términos muy distintos?
Per acabar hi ha una referència d’en David sobre els números dels partits i la seva transparència. Que jo sapiga, Unió és dels pocs partits que aprova els seus números -pressupostos- al Consell Nacional i que cada Congrés rendeix comptes als compromisaris de l’estat financer del partit i qualsevol Conseller Nacional te dret a que li ensenyin qualsevol factura o ingrés al partit. El que es proposa és un pas més que ja he dit estudiarem.
Comentari per Josep Duran Lleida — novembre 30, 2009 @ 19:29
Tiene razón en que muchos factores hacen que el TC actual no sea muy fiable. A mi desde luego cada vez me ofrece menos confianza. Quizá habría que hacer una reflexión a fondo sobre el funcionamiento del tribunal, pero en general, no sólo ahora por el estatut. A mi por ejemplo todavía no me entra en la cabeza como ha podido colar una aberración tal como que la mismo acción sea constitutiva de delito si la ejecuta un hombre, y sólo de falta si es una mujer, cuando la Constitución dice con una claridad meridiana “Todos los españoles/as son iguales ante la ley sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de sexo”. Es evidente que es una contradicción imposible (al margen de que la violencia contra las mujeres sea un serio problema). Violar un principio tan básico de la Constitución y de la convivencia me parece más grave que el problema del Estatut, y un terrible precedente para el futuro, sin embargo todos tragamos. Y encima el tribunal se parte en dos a la hora de votarlo. Eso de que la constitucionalidad o no de una ley dependa de las preferencias personales de los magistrados de turno me parece espantoso. Y además se agrupan según ideología (progresistas, conservadores…) cuando se supone que eso debería quedar al margen. En fin, que viva España… (lo digo con ironía).
Comentari per Victor — desembre 2, 2009 @ 22:22
Em sembla que mataré dos pardals d’una tirada. Anava a a fer-te un comentari sobre l’elecció d’en Herman van Rompuy i ens hem trobat amb la sorpresa d’aquesta editorial unànime. Personalment m’encanten tots els moviments de cohesió social racionals i pacífics en defensa d’una causa justa i colectiva. Aquesta unió de voluntats donen ànima a una societat impersonal que en moltes ocasions sembla que viu amb un excés de llibertinatge que fa primar el benestar personal enfront el colectiu. D’altra banda penso que ni tant ni tan poc. Els politics, a la vostra manera, ja us vàreu conjuntar per dotar d’un contingut ambiciós, real i verdaderament progressita a l’Estatut arribant al consens al Parlament. Per tant, entenc aquesta iniciativa com un recolzament a la tasca que vàreu iniciar i en cap cas com una acció substitutiva de la vostra feina que estic ben segura que no heu deixat der fer.
Lligant el concepte d’ambdos comentaris, respecte al Sr.Herman van Rompuy , t’he de reconeixer que no m’agrada opinar de qui no conec i sé ben poc de la seva trajectoria politica peró entenent la politica com el tractament de la realitat baix la visió de la própia ideologia penso que el fet de ser flamenc és un fet oportunista que hauriem d’aprofitar per extendre la nostra visió plurinacional d’Espanya i conseguir fer pedagogia del nostre sentir com a Catalans a Europa.
I fent referencia a aquest oportunisme polític ara ve quan poso el dit a la llaga… I tu Josep Antoni, que esperes per posar ordre a aquest desgavell? La tercera Espanya necessita algú que la lidere. L’altre dia Juan Ramon Lucas, et va reiterar en varies ocasions que eres un dels politics més valorats d’Espanya i jo afegeixo de Catalunya. Valorat per la teva coherencia, per la teva fermesa, per la teva capacitat de dialeg i sobretot per ser sensat. La gent necessitem un capità que governi el vaixell de les circumstàncies cap a un port tranquil i que no faci pegar voltes a la nau per evitar que en el transcurs del viatge les incleméncies els facin perdre el control del timo. Catalunya necessita recuperar la dignitat enfront Espanya i Espanya necessita recuperar la cohesió. Es de vital importància recuperar la confiança en la politica i per aixó necessitem polítics amb capacitat de diàleg, amb una responsabilitat que superi les diferéncies i una voluntat de servei que eclipsi les aspiracions personals. No és una casualitat estar compartint el meu pensament amb tu com tampoc és una desició del atzar el pseudónim que he triat per fer-ho. A portes de les eleccions estatals espero ser la veu de la consciéncia que t’ajudi una miqueta a recuperar la força i la confiança per adoptar actituts dignes de plasmar en la história.
Comentari per pepito grillo — desembre 3, 2009 @ 0:10
Gracias Victor por tu comentario que abarca tanto la credibilidad del Constitucional como a la cuestión concreta de la desigualdad de trato en la violencia de género. Em ambos casos llevas, a mi juicio, razón. Sobretodo me detendré en el tema del Constitucional para abundar en tu tesis de que creo que uno de los gfallos de nuestro Estado de Derecho es que el poder judicial o el TC estén configurados en función de las cuotas de partidos con lo que se hace en la práctica muy dificil separar los poderes del Estado, y si tal separación no existe, no se puede hablar con propiedad de un Estado de Derecho. Aquí tenemos una asignatura pendiente de nuestra democracia.
Pepito Grillo, gràcies pels teus comentaris. Penso que el que destaques del nou President europeu en relació a la seva condició de flamenc no és menor, i en allò que fa referència a la meva persona i al lideratge, crec que ara el que convé és guanyar i governar a Catalunya, i aquí jo no sóc candidat -ja m’hagués agradat, era la meva il·lusió, però no va ser possible i, per tant, la meva feina és ajudar a qui ho és en nom de tots dos partits-. Després de governar a Catalunya i fer-ho bé, tornarem a liderar el país i podem tornar a liderar l’Estat, però pas a pas.
Comentari per Josep Duran Lleida — desembre 3, 2009 @ 18:47
El trenar dels presidents de les càmeres també és exemplificador.
Els Srs. Bono i Bernat, què estan fent per buscar consensos parlamentaris?. A quí serveixen en el seu càrrec, i encàrrec, al poble o als seus partits?.
Si al Rei, que sembla que no el pertoca demanar que facin pactes en pau, (per si el cas no el fan cas), creus que el Sr. Bono pot fer la crida individualment?, el pots emplaçar a fer-ho?.
No sembla pel moment que els presidents actuals dels Parlaments, tinguin el mateix “reconeixement” que tenia en Rigol a l’hora de facilitar consensos. Crec que no cal recordar el munt de lleis dels anys governats per CiU sense la majoria.
Les aliances de partit després de les eleccions “fumigen” i “fulminen” l’esperit democràtic. Tindrien d’estar impossibilitades en tan que són un frau als votants de tots els partits. Els pactes i aliances millor de la cara i amb l’esquena neta, com és exemplar CiU.
Creus que escriuries conjuntament amb el Sr. Bono un llibre, “memorant els temps que està per venir”, com ho van fer el “ferm” Sr. Obiols (del PSC) i l’ex-president del Parlament Sr. Rigol (UDC)?.
Comentari per J.Maria — desembre 3, 2009 @ 20:31
La FAES sale al encuentro del rey Juan Carlos I, mientras su presidente, el ex-presidente Aznar, hace un discurso sobre la Constitución y los necesarios consensos para la “gobernación”. Nunca es tarde si la dicha es buena, pero me parece que no cuela cuando a la misma vez busca la “bendición” del monarca ex-absolutista, en reconocimiento de la constitución.
El monarca-parlamentario que tenemos, supongo que ha valorado el “gesto político” que ha hecho en este acto, y con quien lo ha hecho, teniendo en cuenta que estamos a la espera de la resolución del Estatut.
Empieza a ser una practica molesta la de socialistas y populares, en como “mimetizan” las palabras y conceptos, haciendo creer “puntos de encuentro” para que poco después de su usurpación, lo puedan desvirtuar en su contenido. Como con la propuesta de ley de morosidad. A este paso no encontraran nada que sostener, pues estará todo caído.
Imagino que le quedó en el subconsciente a ZP, lo del Estado sostenible o sostenido de Sanchez Llibre. La mayoría de las leyes del Gobierno son leyes in-fértiles. y Mientras, al menos pauso, por mucho que se le insemine (con apoyo), es incapaz de engendrar y llegar a dar a luz una buena idea, (como sugiere Lluís). Parece mentira el “empecinamiento” de estos y los otros señores, en no querer hacer un pacto de Estado, aunque sea adoptado.
Comentari per Para "sí" ICO — desembre 3, 2009 @ 22:41
Benvolgut Josep :
Respecto la iniciativa dels mitjans de comunicació de fer palesa una mena d’inquietud.
Sempre he pensat i ho continuo fent que una de les persones que millor entengué la dignitat de Catalunya fou el primer president de la República Catalana, en FRANCESC MACIÀ, que en la seva solemne proclamació el dia 14 d’abril de 1931, amb veu alta i clara, digué : “Per Catalunya, pels altres pobles d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i tots els pobles, catalans, sapigueu ser dignes de Catalunya”.
Comentari per Josep Antoni Triviño - Escriptor - Girona — desembre 4, 2009 @ 10:59
Primer de tot, enhorabona pel premi Sr Duran. Ja era hora que li reconeguessin el treball fet.
Li volia fer una petició: soc militant i regidora del partit Unió Mallorquina, partit amic de CiU i estudiant del Grau d’Administració d’Empreses. Ens han demanat fer un debat sobre l’Estatut de Catalunya. Jo som partidaria que l’Estatut s’ha d’aprovar i s’ha de donar a Catalunya el que es mereix després de l’esforç solidari que ha fet en aquests anys (igual que Balears, però es veu que el nostre Govern autonòmic no ho veu així. Fins que no hi hagi un govern nacionalista la cosa seguirà igual). La meva pregunta-petició és on puc trobar el que ha pagat i el que ha rebut Catalunya en aquests darrers anys per part de l’Estat.
Cercar informació jurídica per a defensar l’Estatut se m’està fent molt difícil perquè tothom està en contra de l’Estatut però no en poden opinar perquè, primer no són catalans, i segon, perquè crec que tenen el terme “solidaritat entre regions” molt equivocat.
Sé que tal vegada li estic fent perdre el temps però de segur que la seva informació em seria d’una gran ajuda.
Moltes gràcies i salut!!!!
Comentari per Maria del Mar — desembre 7, 2009 @ 19:11
Gràcies J. Maria, Para “si” ICO, Josep Antoni i Maria del Mar per les vostres reflexions. M’imagino que quan J. Maria parla de Bernat deu referir-se a l’actual President del Parlament, és a dir, l’Ernest Benach. Analitzant, però, la teva demanda, crec que no es pot situar en el mateix nivell al President del Congrés que al del Parlament de Catalunya a l’hora de promoure el consens. La tradició i el pes de l’autoritat del President del Parlament de Catalunya és més fort, al marge de qui té més o menys poder o més o menys representativitat protocolària, que és el President del Congrés dels Diputats.
També és cert que en aquest sentit, en particular la tasca d’en Rigo va tenir un estil diferent d’altres Presidents. En qualsevol cas, però, no veig, amb tot el respecte, capacitat per a fer-ho a l’actual President Benach, de la mateixa manera, tot i que per raons molt diferents, no em veig escrivint un llibre amb en Bono sobretot rememorant el temps que esta per venir. No és cap manca de respecte a la capacitat d’en Bono, sinó que formem part de realitats diferents. Té més a veure un demòcrata-cristià catalanista amb un socialista català, que un demòcrata-cristià catalanista amb un socialista espanyol.
Certament, a l’hora de parlar de dignitat, el President Macià és un bon referent, però cal seguir bé la seva trajectòria per entendre els límits de Catalunya, agradin o no.
Maria del Mar, defensar l’Estatut català fora de Catalunya és realment meritori. Els hi has de dir als que no “accepten perquè l’Estatut andalús ha estat votat pel PP i pel PSOE amb articles idèntics que el català que, per més inri, el PP ha recorregut, en el nostre cas, clar! davant el TC. Sobre el tema de la solidaritat el millor és recórrer a publicacions sobre
balançes fiscals. A través d’Internet segur que trobaràs obres publicades. També pots recórrer a les balances fiscals que va publicar el mateix ministeri d’Economia i Hisenda. Trobaràs arguments en favor de la solidaritat de Catalunya i de les Illes.
Comentari per Josep Duran Lleida — desembre 9, 2009 @ 16:35
Benvolgut Josep :
Només vull dir-te que comparteixo la teva apreciació sobre els límits de Catalunya.
Comentari per Josep Antoni Triviño - Escriptor - Girona — desembre 11, 2009 @ 19:23
Gràcies Josep Antoni.
Comentari per josep duran lleida — desembre 14, 2009 @ 19:23
En la recerca del canvi, i des del moviment social i cultural que va avocar-se en la independència de Eslovàquia, el mateix actor activista i després ex president Xec, lamentava els resultats del que ha suposat tenir independència.
I ara què?, es preguntava mentre signava la ràpida escissió dels seus veïns, per a propiciar la democràcia i la sobirania popular.
No crec que ens faci cap favor això de les consultes independentistes, com per a reafirmar el sentit que nosaltres estilem de la constitució. L’independentisme sí que destil·la anticonstitucional.
Ens plantejaríem independència si tinguéssim prou autonomia?. Pel que sembla, la sobirania del nostre territori no no més és del poble català. És una objurgació del monarca Joan Carles I. La foto del rei, amb els presidents autonòmics i la bipolaritat espanyolista, tenia de deixar les portes obertes, i no el contrari.
Pilotes fora, ZP és presenta com a víctima. Són ara els altres es que es renten les mans con a Pilatos, dels que realment pateixen. Volia enllestir el que no ha fet en mesos al Parlament, tot i en una tarda, amb una vintena de folis acabats de donar. Axó és un fals “congrés de presidents autonòmics”.
Quin “numere” el de la falta de consens amb els presidents. És al parlament on té de fer-se el consens a les propóstes económiques i contra l’atur, com tu sempre demanes. Altre cosa és la necesitat de consultar a aquells que tenen competències transferides.
Com sempre usurpa idees per desfer-les. Quina pèrdua de diners i temps, ni tansols és van guanyar els cigrons (o el que van menjar). La propera vegada que facin servir googledoc amb webcams. I que ens deixin el rei tranquil, per quan realment el necessitem, i tingui d’evitar una guerra.
Aquest és el nostre problema, que alguns com socialistes i peperos en aquest cas, allá en el Congrès, també impedeixen arribar a acords.
Comentari per Noctàmbul — desembre 15, 2009 @ 0:44
Gràcies Noctambul pel comentari. Realment la conferència de Presidents autonómics ha estat un nyap. La responsabilitat és del President del Govern: no es pot convocar a uns Presidents i a mitja reunió treure un paper i demanar consens al voltant del mateix. El consens s’ha de treballar abans.
Comentari per Josep Antoni Duran Lleida — desembre 16, 2009 @ 19:58