Natalitat baixa, futur incert
El mateix dia que el Congrés dels Diputats aprovava en Comissió (ara falta el Ple) la Llei sobre l’Avortament, que també abasta la salut sexual i reproductiva (per cert, a Unió no ens han admès cap esmena) equips del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat de la Sapienza de Roma feien públic el resultat d’una recerca sobre fecunditat i trajectòria laboral de les dones a Espanya.
Segons aquest estudi, el 76,4% de les dones amb edat inferior als 35 anys considera la maternitat com un obstacle per a la seva vida professional, percentatge que es situa al 70% de les dones d’entre 35 i 49 anys. Això va acompanyat de la consideració de que Espanya és un dels països amb la taxa de natalitat més baixa i amb menys ajudes familiars. Ambdues realitats provoquen el relleu generacional i permeten l’Estat del Benestar.
Evidentment, per resoldre el problema, com apunta el mateix estudi, es requereix un canvi de mentalitat al si de la família, en el món laboral (tant entre els empresaris com entre els treballadors) i en la implicació dels poders públics en polítiques de família on també estem a la cua d’Europa.
He dit moltes vegades en públic i en privat que la nostra societat dóna moltes més facilitats per no tenir fills que per tenir-los. L’exemple de la legislació de l’avortament n’és un de la primera afirmació i la inexistència de cap suport jurídic real, econòmic i social a la família ho és de la segona. Una societat com la nostra no té futur, i més si tenim en compte que a la escassíssima natalitat encara hi contribueixen moltíssim els immigrants vinguts d’altres països. Així de dur, però així de cert.
13 comentaris »
Subscripció RSS als comentaris de l'entrada. URL per a retroenllaç
Així de cert. N´hi ha molt a fer. Un exemple: de les 4 Universitats a USA i Alemanya que he visitat, totes tenen servei de guarderia. A Catalunya que jo sàpiga cap. Ens cal avançar molt, però mai no ho farem si continuem amb debats estèrils.
Salutacions,
F.
Comentari per Francesc — desembre 11, 2009 @ 23:32
La sociedad que pretende este sinvergüenza de Rodríguez Zapatero (podría calificarlo de ignorante, pero ¡no!, es un tipo malvado), acompañado de ignorantes como los comunistas o Tardà (ERC), no es asumible. Si estos desalmados quieren una sociedad con aborto, matrimonio homosexual, repersión a los varones, etc… que la tengan, pero no a costa del 40-50% de población que queremos otra cosa. Que se queden en la 1/2 Oeste, y los demás en la 1/2 Este. Ésto es insoportable. ¡Gentuza!, con todas las letras.
Comentari per Joan Bonell — desembre 12, 2009 @ 2:58
Segons testimoni d’un conegut meu pare de 6 fills,
en temps de Franco guanyava amb els ajuts de l’Estat per la seva familia tant com l’import del seu sou de treballador. Em penso que els cabdills de la democracia actual haurien d’aprendre alguna cosa bona que també tenia el Cabdill amb majúscula.
Comentari per Silveri Garrell — desembre 13, 2009 @ 14:31
Tiene toda la razón del mundo. La verdad que si visitas un pais nordico, se ve la diferencia con la cual se trata a los niños para que se pueda conciliar vida laboral y familiar. También el horario de trabajo se flexibiliza para permitir esta conciliación familiar.
Pero aquí en España quizás tendriamos que encontrar otra razón para esta ley tan polemica, ya que mientras se habla de este tema, hay muchos otros temas que se dejan a un segundo lado, y con los problemas con los cuales nos encontramos en España creo que no es necesario enumerar los problemas.
No voy a comentar mi postura sobre este tema, pero también veo que mientras se esta divagando en este derecho de la mujer, y de las niñas cosa que no apruebo como tal, pero hay otros temas de igual similitud, tal y como es la Eutanasia y que ningún miembro del gobierno quiere tratar.
Creo que este doble rasero es una postura totalmente electoralista, y por el hecho de defender los derechos de la mujer, y la polemica que se va a crear, ven propio lanzar a la opinión publica, pero otros casos como el descrito no es comodo tratar.
Mi posición sobre la Eutanasia, si que es faborable, porque si una persona se encuentra en un estado vegetativo, no es necesario mantener esa vida de forma artificial, mientras que nuestro gobierno se centra en acabar la vida, y desviar problemas.
Comentari per Eduardo — desembre 13, 2009 @ 20:18
Gràcies Francesc,Joan Bonell; Silveri i Eduardo pels vostres comentaris.
Ya saben que no me gustan las palabras de descalificación aunque pueda entender las razones que la motivan, pero creo que se puede decir de manera distinta.
Realmente, quienes nos gobiernan no nos promocionan las políticas que en muchos otros países europeos, especialmente los nórdicos, se practican. Estamos en la cola.
Silveri, sé que durant el franquisme hi havia una certa política familiar, però em sembla que era ridícula, però vaja, per raons òbvies no la recordo.
Comentari per josep duran lleida — desembre 14, 2009 @ 19:08
Eduardo, eutanasia activa es el propio suicidio asistido sin dolor, eutanasia pasiva es la muerte asistida sin dolor pero que se produce a otra persona.
Generalmente cuando se solicita la muerte, más que por un concepto de eficacia o utilidad, es porque alguna de las partes esta sufriendo un dolor psíquico o físico, que no suele estar bien atendido. Me lo comentó un responsable médico anestesista, especialista en cuidados paliativos del dolor.
Que no nos confundan de nuevo, desconectar un paciente que utiliza medios desproporcionados para mantener-lo o mantener-se con vida: NO es eutanasia.
Nos lo quieren vender así, como lo hicieron con el aborto para “solo en casos de violación o malformación del feto, o salud psíquica de la madre”. Con las “buenas intenciones”, poco falta para el aborto libre.
Legalizar un dulce suicidio, o el asesinato “dulce” a otra persona como solución, es la otra cosa, que suena mejor con en el nombre de eutanasia.
Otra “popper” … para meternos lo que sea,
Comentari per Indignado — desembre 14, 2009 @ 22:07
Ortotanàsia és per ajudar a ben morir, i no és eutanàsia. Cal analitzar els arguments generalitzats en contra i a favor. Es pot recollir a informació a
http://es.wikipedia.org/wiki/Ortotanasia
http://es.wikipedia.org/wiki/Eutanasia
Particularment necessito formació del meu seny, o el que és el mateix, el “lligat” del pensament i els sentiments.
Comentari per Noctàmbul — desembre 15, 2009 @ 2:00
Estimat Antoni Durán.
Som molts els simpatitzants d’Unió (no vull dir la majoria) que sempre hem estat fidels votants de CiU i seguidors de l’ideari democristià del partit.
Davant de la situació d’emergència nacional de Catalunya, (Crisi Econòmica, valors, moral, social, política, …) no hi ha més sortida que un canvi d’escenari.
La societat civil i real se n’ha adonat, els que som d’Unió (o CIU), també ens hem adonat i volem l’INDEPENDÈNCIA com a ÚNIC CAMÍ ACTUAL. Després dels fets que es van succeint ja no es pot TORNAR ENRERA (seria el final nostre).
Per tant considerem que UDC no pot amagar el cap sota l’ala i dir que esperarem 1 legislatura més, els esdeveniments es precipitaran.
Cal incloure en el programa electoral la POSSIBILITAT DE LA AUTODETERMINACIÓ, no es pot tancar cap porta, cal estar preparats i ser VALENTS. El Cristianisme ens diu que hem de ser actius no podem passar!
Visca UDC visca CATALUNYA INDEPENDENT !
Comentari per Francesc — desembre 15, 2009 @ 9:38
Benvolgut Josep Antoni,
Abans de res, li agraeixo públicament el temps per respondrem a la pregunta sobre la anticonstitucionalitat de la llei sobre la retirada del crucifix a l’escola. M’ha quedat clar i lamento que no es pugui fer res més. Entenc i comprenc totalment les raóns que m’ha donat. Gràcies de nou.
Sobre aquest post seu sobre la natalitat ho lligo amb quelcom pervers: tinc la sensació -crec que fundada- de que estem assistint a un nou disseny ja no de família, ni de relacions personals ni de ciutadans amb l’estat.
Es quelcom més profon i, com deia, pervers dissenyat des de l’actual govern central i per extensió al TristPartit que governa a Catalunya.
Uns quants exemples… El control sobre el programari i gestió de l’escola concertada, la limitació dels pares a la seva responsabilitat de formar i educar els seus fills, la futura llei de llibertat religiosa, la llei de l’avortament… l’eliminació de determinats símbols culturals-històrics que ens vinculen a les arrels cristianes d’Europa…
És com un tsunami contra les arrels mateixes de les milions de persones -no cal separar en aquest cas Espanya o Catalunya- que tenim clar que sóm el que sóm gràcies a una herència cristiana… Herència que arrosega coses no del tot bones, però que en el comput global està sent molt positiva.
No li demano que podem fer, ni que farà vosté, ni quins seran els propers pasos en tota aquesta ofensiva de destrucció per part d’aquesta socialdemocràcia mal entesa.
Simplement, vull mostrar-li la meva desil.lusió i tristor per la quantitat d’infants que moriran sense veure els ulls de la seva mare, la indigència i desempar educatiu en la que ens trobarem milers de pares i mares i la extranya sensació que tinc al saber que les meves arrels i valors valdran menys aquelles creences que veuen bé, per exemple, lapidar a una dona.
Trist i, si em permet l’expressió, fet pols per aquesta realitat.
Gràcies de nou i felicitats per l’interès que es pren en aquest bloc. Fa falta.
Comentari per Jordi — desembre 15, 2009 @ 14:38
Benvolgut Francesc,
l’autodeterminació per a mi es una qüestió relativa. Avui pot ser i demà no. I a l’inrrevès. Pot ser bona o dolenta depenent de l’ús i els objectius. Al tractar-se d’una realitat temporal que “per se” no vec ni bona ni dolenta, ni m’ho oposo ni n’estic a favor. Dependrà del moment.
Ara bé, pel que entenc deixam preguntar-te si el que proposses és que gràcies a una hipotètica independència de Catalunya es podria parar la sangria moral que vivim aquí? És a dir, millor ser pocs i amb capacitat per decidir correctament, que molts i governats per indolents morals?
Si és això el que volies comentar t’haig de dir que mai m’ho havia plantejat així. I té sentit el que dius.
S’aturaria a Catalunya la tragèdia de l’avortament? Tindriem, dins d’un estat laic, un tracte com cal a les arrels cristianes? Es respectaria, per fi, la llibertat dels pares en l’educació i formació dels nostres fills? etc, etc…
Interessant plantejament, de debó… tot i que veient el catastròfic exemple del TristPartit que ens governa no sóc gens optimista amb el que planteges. Bó seguir parlant des d’aquesta òptica.
Salutacions,
Comentari per Jordi — desembre 15, 2009 @ 14:47
Gràcies Indignado,Noctambul,Francesc i Jordi o Jordi’s pels vostres comentaris.
Personalment, no sóc partidari de l’eutanàsia activa, i recordeu que a Catalunya ja vàrem legislar en època de CiU sobre el testament vital.
El dret a l’autodeterminació l’hem defensat sempre, i sempre també hem dit que en el seu exercici Unió proposaria la confederació com a model d’articular nacions diferents que conviuen en el si de l’actual Estat.
No proposarem, ho sento, l’exercici mitjançant un referèndum per proposar la independència. El resultat de les consultes populars no pot ignorar-se ni menysprear-se però tampoc magnificar-se, i sobretot no oblidar a quin tipus de població s’ha consultat. Què passaria si consultéssim a Santa Coloma, L’Hospitalet, o Badalona per dir algunes ciutats? Estic segur que si algú aixequés la bandera del no, i òbviament s’aixecaria, dividiríem el país, trencaríem el valor més preuat de les darreres dècades, com ha estat el de la cohesió, i a més significaria una victòria per la continuitat a Espanya. Per tant, els experiments, amb gasosa! Respecto molt la teva opinió, i sens dubte ens ha de permetre tenir-la present en les nostres decisions, però hem de tocar de peus a terra, al marge del que ja he dit pensa Unió sobre el tema confederal.
Entec la desil·lusió que provoca el conjunt de mesures, lleis o actituds en el tema religiós i cultural. Penso personalment seguir lluitant per denunciar un intent de les esquerres catalanes, més encara que les espanyoles, per fer fora de la nostra societat el fet religiós i per portar-nos a un evident laicisme, que no laicitat.
Us animo a més a fer-ho i a tenir fe en el futur. Ens costarà però el guanyarem.
Comentari per Josep Duran Lleida — desembre 15, 2009 @ 21:21
Bona tarda a tothom,
Em sembla massa fàcil caure en la temptació de culpar únicament a la mancança de polítiques familiars el fet de la baixa natalitat o el fet de que per nosaltres, les dones joves, tenir fills sigui més un sinònim de dificultat (i no només laboral) que no pas d’alegria.
És cert que el govern no ens ajuda, ni les empreses, però no és cert (o no del tot) que això sigui l’única causa del nostre rebuig actual a la concepció familiar (i molt menys a la nombrosa).
Em sembla prou evident que encara, desafortunadament, vivim en una societat masclista, que pretèn que els valors familiars i educacionals dels fills recaiguin més en la figura de la dona que no pas en la del home. Sincerament, com a dona amb dues llicenciatures, vull triomfar al món laboral i no haver de dependre de ningú econòmicament.
Per tant, caldria assumir de forma col·lectiva que la dona d’avui no està disposada a permetre’s el carregar amb més responsabilitat que l’home envers un fill en comú. Encara anem a la cua en sou, en responsabilitat laboral… i encara es pretèn que dediquem tot el nostre temps a la unitat familiar. És injust. És masclista. És però, real.
Comentari per Laura — desembre 16, 2009 @ 20:54
Laura gràcies pel comentari que trobo no contradiu el que jo apuntava. Entre les polítiques familiars hi ha també la de conciliació laboral-familiar. A part del que dius també crec que amb la natalitat hi ha persones que podrien, fins i tot tenint presents les dificultats que denuncies, però no volen perquè és sacrificar-se massa o volen tenir-ne un i prou, i també és cert, com dius, que hi ha un problema generacional d’educació masclista que de mica en mica, però de forma extremadament lenta, es va resituant.
Comentari per Josep Duran i Lleida — desembre 17, 2009 @ 10:49